DOS CONCERTS

He anat a dos concerts.

El primer va ser el de l'escola, el darrer concert tradicional de Nadal fet amb nosaltres als vells edificis on som des de 1969...
Les velles cançons... Les he escoltat cada any, i sempre tenen el toc diferent del moment irrepetible. Però ens marxem als nous edificis... Com deia Marçal, el que importa no és l'edifici, sinó tota la gent que hi som... Però perdem el vell hàbit, el vell vestit arquitectònic que ens donava un aire d'escola-masia o escola-monestir... I l'hàbit no fa el monjo, però ajuda... Ja veurem el nou vestit com ens influirà... Amb el seu aspecte ja es presenta el Ying-Yang.
Estan pintant la nova escola amb totes les tonalitats del verd, per mimetisme amb tots els colors de les plantes i fulles del Parc... El Ying és la integració al medi, el respecte per l'entorn evitant un volumen edificat gris al mig del Parc.
I el Yang... El Yang... Segons com ho mires, aquestes tonalitats verds li donen un cert aspecte molt conegut de pintura de camuflatge, l'estil típic de les casernes en zones avançades...
Dos esperits contradictoris... Ying-Yang... Quin dels dos es farà notar més,més enllà de les obvietats de les declaracions de principis?...
En tot això pensava mentre els infants cantaven i nosaltres pujavem a l'escenari, tots els mestres, per cantar al concert per primera vegada una cançó, Blanc Nadal...
Quin futur tindrà el nostre concert? Jo ja no hi seré, però... Cada vegada és més fort el moviment per separar tots els símbols religiosos de l'escola... Es farà un dia un concert descafeinat amb cançons que no parlin del tema original que el va motivar... O es canviarà la data i motiu del concert? És igual, serà un altre temps, malgrat no sigui ja, quan arribi, el meu temps.
De vegades és reconfortant i gratificador refugiar-se en l'enyor justificat... Et sents arropat i calentet...

I el segon concert...

Ha estat sensacional, m'ha emocionat.
El divendres 22 de desembre de 2006, a les 9 del vespre, mentre feia fred i plovia, el Cor Jove i l'Orquesta de Cambra del Conservatori de Badalona ha interpretat EL MESSIES de G.F. HÄNDEL a l'església de Sant Ramon de Penyafort a la Rambla de Catalunya de Barcelona.
Al cor canta una jove familiar meva i una alumna actual del 6è de l'escola. I una de las solistas, com a soprano, és també una ex-alumna, la Gisela Parodi.
Hem anat seguint la peça sencera, i al fina ha arribat el moment esperat, la interpretació de l'HALLELUJAH, una de las composicions per a cor més importants de la història de la música.
I l'han cantat d'una manera sublime, sensacional. Amb la suavitat que cal en alguns moments, però amb la força que feia tremolar l'església quan arribaven els moments clau de la partitura. Desitjaves que no acabés mai. És una peça que he sentit moltes vegades i per els principals directors i cors, i ha estat un dels millors registres.
Hi ha hagut més de 5 minuts d'aplaudiments, i el públic no estava format pels familiars del Cor Jove. Era públic de Barcelona, sense interesos d'afectivitat. I al final el director ha ordenat una segona interpretació de l'HALLELUJAH, que ens ha emocionat fins i tot més que abans.
Aquest moment, aquest concert, serà el moment que més recordaré del Nadal del 2006.

I, després, quan tot ha acabat, ens hem retrobat amb la Barcelona real, hem baixat dels cels on ens havia pujat el Cor. Amb la jove familiar i el meu germà, una vegada s'ha dispersat el grup, hem entrat a sopar en un dels coneguts restaurants de tapeo i plats del passeig de Gracia, un dels que quedava obert a 2/4 de 12 d'una freda i insòlitament plujosa nit d'hivern. Hem agafat unes amanides i una mica de pernil, uns calamarcets a la planxa i, dues natilles i un batut de mango. res de l'altre mon i... les tres persones, 88 euros... Glubbsssss!!!!.....
És, de nou, el Ying i el Yang. El contrast dels moments sublims del concert amb els preus desaforats de les quatre tonteries que ens van posar al conegut restaurant...
Així és la vida a la nostra ciutat, Barcelona, ciutat capaç d'aconseguir el millor i el pitjor de cadascú...

2006, FINAL D'UNA HISTÒRIA

Caminava pel passat i els vaig veure. Em somreien i m'enviaven petons amb els ulls. I els vaig dir Au revoir!, perque algun dia hi aniré també jo i deixaré el bosc.
I cantarem de nou les velles cançons mentre acompanyarem als viatgers als Ports d'Occident.
Recordarem les velles festes, de Nadal o d'Hivern, amb la fosca traició dels dies i els minuts.
Cal la rebelió contra la condició de presoners del temps, aquest gran enemic.
Però ja saps que les meves paraules i jo som el vent, el foc, l'aire, la terra, el volcà, el mar...
Jo sóc l'energia del Teide i el misteri de Montserrat...
I també el vell hippy que mai no ha mort, tenies raó quan m'ho vas dir. I és el meu orgull pensar que Lennon no ha mort, i que Lucy continua viatjant pel cel amb diamants. I al final... Com deia ell a la seva darrera cançó amb el grup, Let it be!, deixa-ho estar...
Al final tots tornarem a ser els infants que somien a la platja, amb els nostres ulls semblant un mirall de l'escuma del mar.
I ho recordaré tot, desconfio que el món sigui encara pur, però potser algunes cançons ens enlluernin l'ànima...
La nit de Cap d'Any continuaré la vella tradició familiar de brindar amb un champagne, i recordaré les danses de les sirenes i els salts dels dofins.
Potser és veritat que res no es perd per a sempre, potser encara tenim un racó per a inventar el futur. Potser sí.
I potser, lentament, sense rebombori, trobarem que en aquest indret hi ha lloc per a tots, encara que vosaltres potser encara no ho sabeu.
I després, potser sí que somriurem nosaltres també...

Record de Marçal Casas Cartagena...

Gràcies, Marçal, pel teu comentari emocionant al meu text AVUI HE VISITAT EL FUTUR. Les teves paraules m'acompanyaran sempre quan, dins d'uns anys, recordi la meva vida vida de mestre d'Artur Martorell al meu pis de Barcelona o refugiat al poble original de la meva família, la platja del barranc de Valle Gran Rey, a l'illa de La Gomera, al costat de Tenerife, mirant cap a l'Oest, on només veuré la silueta de la propera illa de Hierr0, únic obstacle entre Gomera i Amèrica.
Gràcies científic Marçal, siguis on siguis, a la universitat d'Alemanya on eres professor, aquí a Catalunya, als Estats Units, es igual... Et desitjo siguis molt feliç...
Old teachers never die, only slowly vanish...

LA MUSICA DELS ROURES A DESEMBRE

Buscaves la roca

i vas trobar la muntanya.

Buscaves la rosada

i vas trobar l'oceà.

Buscaves l'infern

i trobares el cel.

Demanares per l'Angel

i sortí lo Banyetes...

Buscaves nens

i trobares homes i dones,

pensaves que era estiu

i ja arribava l'hivern.

I vas dir:

-M'encanta aquesta pluja

i la clatellada del vent.

I el petó de la neu del Nord

a la galta cremada al sol

de les aigües tèbies del Sud...

La música de les fulles seques

dels roures...

La tendresa dels faigs que dormen...

Somnis...

AVUI HE VISITAT EL FUTUR

Avui he visitat el futur...

He estat a l'interior de la nova escola Artur Martorell que ja té el seu esquelet primordial acabat....

Però els vells edificis de Can Solei em miraven amb amor i nostalgia des de l'altra part del Parc...

Els vells edificis... Cedits per la família Comacros en l'any 1969 per la fundació d'una escola de tradició catalana...

He passat 31 anys en ells... Des del dia 1 de setembre de 1975...

Jo acabava de sortir de l'Escola de Mestres de la Universitat de Bellaterra, on vaig estar de setembre de 1972 a juny de 1975. Jo formava part de la seva primera promoció... Recordo els meus mestres, Marta Mata, Octavi Fullat, Maria Rubies, Josep Pallach, Pilar Benejam, Rosa Gratacós, Lluís Tarin, Maria Lluïsa Fabra, Jordi Nadal, Gentil Puig...

En 1971 i 1972 jo havia viscut a l'interior del desert, m'havia tocat la campanya del Sahara en un dels seus pitjors moments... Vells records dels destacaments d'Edchera, Daora, Aaiun... El pas per les dunes i els banys oceànics a la gran solitud dels sorrals atlàntics al nord de Playa Aaiun... I el record de Hasi Tahj...

Els vells edificis d'Artur Martorell a Can Solei...

Han sigut la meva casa, el meu cau, el meu monestir...

I de fet, jo pràcticament marxaré amb ells, em queden poc més de dos anys de mestre...

La nova escola, el CEIP Artur Martorell de Badalona...

Tres plantes, amples i grans si comparem als meus estimats antics edificis...

Una nova escola que algun dia potser s'haurà guanyat el caliu humà i la tradició dels antics edificis a punt de descansar...

Un camp d'esport amb grades, un gran gimnàs cobert amb escenari per actes d'escola... Vestidors i dutxes amb tots els requisits...

Classes d'Infantil amb els seus patis particulars al costat mateix de les aules...

Classes de tots els cursos de Primària, amb la clàssica orientació romànica d'Est a Oest... Finestres que donen al Parc i a la mar no gaire llunyana, paret i porta al passadís interior i al camp del Badalona...

Gran biblioteca, sala d'informàtica, sala d'anglès i audiovisuals, tutories de cicle, sala de professors, direcció, cap d'estudis, secretaria, consergeria... Ascensor...

Cuina i menjador en un pis inferior, aprofitant els desnivells del terreny...

Altres racons i espais més petits... lavabos...

Falta més i mig per finalitzar l'acabat bàsic, això són ja faves comptades...

L'escola nova... Un somni dels darrers 20 anys, ja a punt de fer-se realitat... He arribat a veure el futur, allò que havíem somiat les dames i cavallers de la Taula Rodona de l'antic Artur Martorell...

Una dita antigua ens adverteix que cal anar amb compte amb el que es desitja, perquè pot transformar-se en realitat...

En Jordi, mestre d'anglès i altres matèries de cicle superior, i un bon tio arribat aquest curs a l'escola, m'endevina el pensament al veure'm mirar per la finestra de la que segurament serà la meva classe en direcció a l'escola antiga i la mar, i em diu que no em posi nostàlgic...

Sóc Àries, m'agrada tot el que és nou, les innovacions, el progrès,,,

Però als antics edificis hi ha vida, molta vida, l'alè de les 31 promocions d'alumnes de les que he estat mestre des de 1975... Els veig, les seves cares i somriures, nois i noies, com eren, com, en el fons, deuen continuar essent...

Ja he tingut a la classe bastants fills d'ex-alumnes...

Els vells edificis d'Artur Martorell han estat com el Monestir iniciàtic de moltes generacions de novicis i novícies d'un imperi espiritual que no sé com definir amb paraules...

Artur Martorell de Badalona!!!

Tota la força i joia passarà amb nosaltres a aquestes noves parets que avui he conegut per primera vegada...

Aviat, dins de pocs mesos, la vida omplirà aquests passadissos, aules, espais, amb l'energia dels gairebé 37 anys d'existència de l'escola...

Es un privilegi del destí poder viure i protagonitzar els esdeveniments dels propers mesos...

Excursió a Santa Fe del Montseny

Bon divendres de tardor...

Sol, vent fred del Nord...

Ahir a la tarda va ploure...

De nou al Montseny,

de nou a Santa Fe...

Jo venia amb mami i papi,

i amb el col.legi...

ara jo porto

nens i nenes,

i companys mestres i monitors...

Ja vinc amb l'escola

des de 1975,

potser una vegada cada dos anys...

i ja som a la tardor del 2006...

Potser em queda una vegada...

Faig els 60 al 2009...

Bons nens i nenes,

s'han marejat poc,

pujant,

ningu no ha vomitat

a l'autocar...

A la tarda, tornant, després de dinar,

només dos...

Robert i Xavier els han atés...

Jo mirava cap endavant també marejat,

a les corbes entre Santa Fe i Sant Celoni...

He saludat als arbres gegants de Santa Fe,

testimonis de la meva vida,

de l'infantesa fins a... l'época actual...

Jo vaig conèixer una fageda plena de boix grèvol,

ara hi ha només uns quants testimonials...

El llac petit, trencat, vessa tota l'aigua,

cap el gran...

I observem...

la fageda a la tardor...

els colors...

les fulles dels castanyers...

els animals que es deixen veure...

I sentim...

les flaires de l'aire pur de les altures,

la fredor del futur hivern que s'anuncia...

I veiem...

el pantà gran, ple al màxim,

amb una cascada d'aigua impressionant

sortint pels vessadors...

I dinem...

sota els castanyers del pantà gran...

recollint milers de castanyes

caigudes a la tempesta d'ahir...

jo un entrepà de pernil,

els nens i nenes amb les carmanyoles de casa,

ja saps,

macarrons, carn arrebossada,

croquetes, arròs a la cubana,

la tendresa de veure

els menjars d'excursió típics

de tota la vida...

I tornem cap a Santa Fe...

Tothom s'ha portat molt bé...

Ningú no s'ha fet mal...

Bons nens i nenes, bones classes...

Un bon dia per recordar,

Nostalgia camí de Badalona...

Potser em queda ja

només una excursió com aquesta...

i somio amb altres dècades...

amb altres alumnes i alumnes...

Avui porto quatre fills o filles

d'ex-alumnes que recordo molt bé

com eren quan tenien l'edat

que ara tenen els seus fills...

El camí del futur...

El camí del futur...

20 d'octubre de 2006...

Migdiada de dissabte

Migdiada de dissabte a una roca

davant de Montserrat.

Sol i aire tebi, romaní i farigola,

Bruna medita.

Princesa balla

al ritme de FlaixBack FM

al voltant del Focus

amb més agilitat

que el seu llampegant motor esportiu...

Abans...

Dinar a Can Ferreroles Nou,

al camí de Marganell,

menges tradicionals

de bona pagesia catalana...

I després...

Princesa té pressa,

vol anar a fer un tiberi de xocolata

al Forum...

Bruna es fon amb Montserrat, muntanya màgica...

Jo trobo fòssils de petxines marines

als conglomerats trencats...

i potser nummolites,

a una roca sedimentària...

Tarda de tardor

a les envoltes de la Muntanya...

Dormir

Dormir, amb els ulls tancats, i l'anima oberta, somiar amb cims i boscos, riberes i penyasegats, ones i fonts...

Núvols que ens porten als camps erms que em recorden segues de juny...

Lluna que fas somriure els rat penats que vigilen els carrers de Tiana, mentre humans i animals conten les hores i els minuts fins la tornada del sol...

Ciclons, calmes, dies de son i nits d'inspiració...

Viatjar, mar enllà...

Vaixells màgics que ens porten a Samarcanda...

Caminar sobre la música...

Altres ciutats, altres mars

Altres ciutats, altres mars...

Però tots hi són en aquests...

O potser no...

Potser hi ha mars més blaus,

ciutats més dolces,

paisatges sense runes,

barris on sembla que he viscut

sense haver-hi estat mai...

Sempre hi ha un vaixell,

sempre hi ha un camí...

Aquest racó petit

té el missatge

de tot el que hi ha

al misteri de les flames i les pluges...

Núvols que arriben, llunes que van...

Conèixer gent,

oblidar d'altres.

Odiar i estimar, finestres a les esperances...

Lluny s'albira el port...

Potser el malecon de La Habana,

tal vegada La Guaira, prop de Caracas,

o les envistes d'Hiroshima...

Records que m'arriben

dels mercats romans,

dels zocos de Beirut,

dels ulls que em miraven

amb dolçor d'ametlles a Vietnam...

Aquell convent

a les afores de Saigon,

vora el riu Mekong...

aquelles mans tan blanques...

I sempre, obert,

el camí d'Itaca...

Muntanya Gran

Natura de muntanya gran...

Recordo aquell Montserrat,

quan erem infants, anys cinquanta,

amb boires baixes, plugims...

Deserta la plaça gran del Monestir,

deserta l'Abadia...

Tan sols nosaltres, al camerí de la Verge...

I les gotes de pluja regalimant per les finestres...

Saltar petits rierols d'aigua

a la baixada de les espelmes...

Liquens, molses i herbetes amb flors

a les esquerdes dels conglomerats...

Poble fidel d'un antic Montserrat català...

I recordar els pares fent agilment

el camí de la Santa Cova, sense funicular...

La mare portava sempre els ciris a la mà...

I dinàvem al restaurant que hi havia

on ara hi ha el Museu...

Canalons Rossini o Paella Montserratina,

Pollastre rostit amb prunes...

I crema catalana...

O al restaurant de Santa Cecilia,

record desaparegut en l'aiguat de fa uns anys,

arrossegat per les aigües embogides del torrent...

Bruna prega a l'església plena,

Princesa corre camí de la Cova...

El camí cansa més que abans...

Lluny de la petita estrella

Lluny de la petita estrella,

he passat pel món

abandonant guerres de molt lluny

per retrobar la pau de la llar...

Flors d'herbes guaridores

que tanqueu les ferides obertes

al cor,

somnis de dia,

esperança de riure i córrer

pels deserts de sorra i aigua...

Petites respostes a les grans preguntes...

Misteris de l'existència,

dubtes de l'ànima...

No saps si perdonar o demanar perdó...

Sabem estar a tot arreu a les fosques...

Sobreviure una vegada més...

Somriure

Et mou lleugerament l'aire,

el teu somriure sura misteriós

entre els arbres...

Al.legria i tristesa,

el cor es queda sense paraules...

Potser ja no saps que dir,

potser trobes febles les paraules

i els sons...

Ulls dolços que cerquen imatges,

passats llunyans,

futurs desitjats,

esperances de felicitats...

caminar sobre les ones,

surar a l'herba dels prats...

Somiar amb tot el que

s'ha de viure...

I la lluna és sempre creixent

al teu front...

La paraula parla de camins de dies i nits...

Petjades profundes,

cansament i energia de viure,

cançons d'ocells

a la vora de la mar del destí...

I el recer de la badia i el far...

Miralls en silenci

Miralls en silenci,

la lluna creixent d'octubre visita el cel

i ens somriu per la finestra

Herba humida de les boires silencioses

que vigilen el teu jardí...

Flaires oberts a la marinada

que ens porten per ciutats i boscos sense por,

seguint els reflexe del sol.

Tambors llunyans ens guien pel camí...

Les vostres mirades, terra tova,

amb sentit del somriure de les cançons...

Teniu un àngel al vostre interior,

que plora

perquè no sap on retrobar la llum,

la llum que estima

sota la pluja dels sentiments

i ens fa esdevenir de nou

a la infantesa,

quan tot era pur i senzill...

Llampecs d'aire i llibertat

ens penetren des de les fosques...

De nou sou a la mar

De nou sou a la mar,

mirant les ones que arriben i marxen,

com el pensament, el futur i els records,

Bruna i Princesa,

altra aventura a Tossa de Mar,

roques i platja, hostals i pizzes,

fora d'estiu, tardor...

El cotxe somriu content,

li agrada viatjar...

Ja es octubre, platja tranquil.la,

costa humana,

amb la llum que surt del cor...

Mirada infinita de Bruna

veient arribar els seus estimats dofins...

La mar... La mar... Barques...

El creuer de la costa saltant d'ona en ona...

Pescadors que saluden des de les roques del castell...

Princesa avança relliscant sota l'aigua,

amb els seus cabells d'or barrejats

amb un estol de sirenes...

Lluny, una veu antiga recita per les dues

la vella cançó del pirata:

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley la fuerza y el viento,

mi única patria, la mar...

I va deixar de ploure

I va deixar de ploure...

Converses al recer del jardinet

de ficus i bambú...

Fets sorprenents i diferents,

que acceptem amb la naturalitat

de saber

que hi ha molts mons distants...

Però que tots són en aquests...

Ens escoltaven gats,

ens cuidava una enorme

i afalagadora dama Rotweiler...

Calma a l'atmòsfera màgica...

Nits per recordar,

moments d'emoció

i records de dolor

en la confidencialitat dels amics...

Un bon bacallà...

Bons amics i amigues...

Flaires de la nit de Tiana...

Espais i núvols

Espais i núvols, boscos i rierols,

camins de Tiana a la vora de les vinyes,

misteri de la ruta,

prop de les blavors de la Mediterrània,

llum de sol i de història.

Castells i fantasmes,

deserts de sorra i pols,

remors de veus i sons,

ecos amics

que ens afalaguen

des de les ales del vent...

Lluna d'oblits...

CONTEMPLAR...

Contemplar…
La filosofia cognitiva de la contemplació
En castellà i en català…

Reflexions dedicades a uns bons amics amb els que comparteixo el camí de la recerca de la metafísica de la perfecció contemplativa

En castellano, “contemplar” es gozar de la luz eterna, es colocarse en el horizonte del esplendor, es no temer la oscuridad, es ver toda la luz de la verdad… El objeto de la contemplación no es ninguna idea abstracta, es la persona, es alguien en el que es guardada la esperanza, el deseo… Contemplar es un encuentro metafísico del ser humano y el mundo con los ojos de la razón y la emoción… Contemplar es la meta del camino de la meditación, tanto en la tradición del zen como en la occidental… Contemplar es una necesidad del ser, es la profundidad de la percepción de la unidad de todo aquello que existe, ha existido o existirá…
Contemplar es mirar aquello que es esencial, reflexionar, meditar, observar, ver apreciar, atender, considerar, examinar, presenciar, imaginar, considerar, complacer …

En català, contemplar és una paraula originària de l’Edat Mitjana; amb arrels en el llatí contemplari, derivat de templum “lloc fàcilment visible de tot arreu o des d'on es pot veure tot”, en el sentit d'observar i meditar amb profunditat humana i espiritual. És una paraula arrelada a la antiga i soterrada tradició que uneix Catalunya i el català amb la presència evanescent de l’Orde del Temple a Miravet i Barcelona i l’herència dels Purs Càtars del Montsègur..
Contemplar, en català, té un significat clar de mirar, aparentment en el sentit literal del terme lligat al seu origen en templum, però en realitat ens porta al camí d’un atent esguard als missatges del vent de la història. És el camí de la meditació, que trespassa el fet físic de mirar als ulls interiors de la raó i el coneixement de tot allò que forma l’Univers…

Contemplar…

De Santa Teresa de Avila a les creus de l’Orde del Temple que culminen els pinacles de les torres gaudinianes de la Sagrada Familia a Barcelona…

Mirar…

I, benvolguts amics, això ens deriva el tema inicial a un interessant dilema: el desenvolupament d’un projecte curricular, ha de ser considerat un tema místic i, per tant ha d’entrar en els significats trascendents del mot “contemplar” o ha de quedar sota l’aixopluc segur d’un significat merament pedagògic i cal iniciar la recerca d’un mot diferent menys dubtós, com pot ésser simplement el de “mirar”?

Barcelona, 5 d'octubre de 2006

Escrit després del toc de Completes, quan el silenci ens acompanya al claustre del Monestir i la Lluna Plena d'octubre es mostra ufana i superba al cel estelat amb flaires de mar i romaní...

BOLETS, Tardor 2006

Aquí podeu veure primer l'Ou de Reig o Amanita Caesarea, el preferits dels emperadors romans, a continuació els Rovellons, els més valorats a la cuina dels bolets de Catalunya, després l'Amanita Phalloides, verinosa mortal, i l'Amanita Muscaria, verinosa al.lucinògena... i residència dels follets, nans i esperits del bosc.

Hem trobat una web molt divertida, que ens permet caçar bolets, aprendre els seus noms i saber en quin tipus de bosc s'hi troben, sense haver de trepitjar ni fer malbé els boscos i els prats de les nostres muntanyes. Si arribeu al final trobant tots els tipus de bolets, la Web us enviarà un carnet virtual de boletaires. Els follets i les fades estan contents, i juguen per les clarianes properes als rierols y les belles fonts, com la Font Bona de Sant Marçal o la Font de les Paitïdes de Viladrau... La web dels bolets es http://www.cromlec.com/bolets/bolets.htm i també podeu arribar-hi des de http://www.edu365.com/

De nuevo, la odisea del TELÉMACO

IMAGEN DE VALLE GRAN REY, ISLA DE LA GOMERA, Islas Canarias, puerto de salida del Telémaco el año 1950 con 171 personas a bordo en dirección a Venezuela.

En uno de los post anteriores, (ver 2 de septiembre de 2006) explicamos la odisea del Telemaco, el barquito en el que el año 1950 nuestros tíos Ramon(epd) y Salvador Damas Rolo fueron desde Valle Gran Rey, nuestro pueblo-raíz, en la Isla de La Gomera, hasta las costas de Venezuela.
Hoy, domingo dia 17 de septiembre de 2006, el diario EL PERIODICO de CATALUNYA, en sus páginas centrales o Cuaderno del Domingo, páginas 10, 11 y 12, lleva un informe muy documentado, con fotografías de la época y algunos supervivientes del Telémaco, sobre aquella aventura de hace más de medio siglo.
En el post anterior sobre el tema de este blog hay los links para leer los versos-poema que describen el viaje, tambien citados en el texto de EL PERIODICO.
En muchas ocasiones, los hechos reales superan las aventuras imaginarias de las películas. La Gomera y Venezuela recuerdan y honran la gesta de estos 171 héroes que se adentraron en el Atlántico con tan pocos medios.
Siempre os recordaremos.

11 de Setembre de 2006

Navega per l'infinit horitzó de l'oceà,

segueix el camí de barlovent,

cavalca les onades del destí...

Deixa enrera l'escuma i el soroll

de les hores grises,

admira la brutalitat i la tendresa

de la Natura...

Segueix el silenci que deixa el tro,

viu el llamp resplendent

com la formiga cerca el gra de blat

fent camí per l'herba...

No t'agenollis mai davant de ningú,

que siguin ells que ho facin

davant teu,

recorda que vens d'una vella estirp

de mil.lenis...

No et preguntis qui ets,

en tu hi ha tots els sols

i les llunes,

totes les precarietats

i eternitats...

Tu ets el passat i el futur,

el temps i l'espai...

I la llum...

Josep Maria 11Setembre2006

ARANTXA i les dues NÚRIES, felicitats!

Per Arantxa, Núria i Núria
Ahir, 8 de setembre, dia important per tres de les nostres companyes.

Onomàstiques, aniversaris...

És igual, el que importa és compartir aquests moments!

Era el darrer dia de preparació del nou curs, era el dia on ja deixem tot preparat pel proper dimarts, dia 12 de setembre, veure arribar de nou a tots els nens i nenes de l'escola...

Són els dies dels darrers detalls, que sovint són els més importants.

Solucionar en poc temps inesperats entrebancs, amb el rellotge avançant en contra...

Però, a mig matí, passades les 11, uns moments somriure entre tots...

Esmorzar de celebració...

Teca de la bona, bon tiberi, oh, la, la, la, Temptacions per qui fa règimen!!!

Uns bons entrepanets petitets... Molt variats, pa tendre amb formatge, llonganissa, xoriço, pernil, truita, York...

Una excel.lent coca de crema i una d'altra de fruites, encara millor...

L'excel.lent treball del vell pastisser del Forn Catalunya...

Algun dia l'enyoraré...

Bon apetit a totes i tots!

I bona beguda, a gust de tothom...

Quants anys, ja, el bon cafè del gran termo-cafetera de la Núria!

Felicitats, amigues, que él món acompanyi a tots aquells que com vosaltres dominen la rima, el ritme i saben remoure els motlles formals, com diu el poema de Joan Brossa...

"AQUÀRIUM"
La rima,

el ritme

els motlles formals.

Miro els peixos

dintre 'aigua.

Les idees

al cervell

es deuen moure

d'una manera semblant.

La rima

el ritme

els motlles formals.

(Joan Brossa)

Felicitats, Arantxa, Núria, Núria...!!!

Calmes de Setembre a Calella de Palafrugell

La Mar Mediterrània i Llafranc des del Far del Cap de Sant Sebastià

Setembre...

De nou,

dormir sota la llum de la lluna quasi plena del bosc,

reflexe del far protector de Sant Sebastià.
La mirada es perd per la mar, plana com un mirall,

de Calella de Palafrugell.
Serenor de la calma de la natura aquest 5 de setembre,

oblidades les ventades de la tramuntana de tot l'agost...
Algunes meduses passegen llefiscoses i perverses

vora la pell nua submergida a les tèbies aigües de la platgeta,

camí ja de Llafranc...
Nit de lluna de setembre a la Costa Brava...
Flaires de pins,

aires de sal de mar...

Setembre...

6 de Setembre...

Mitjanit...

Sopant a Port Pelegrí, al rovell de Calella...

Llampecs d'una tempesta llunyana, potser camí d'Olot.

A mitja tarda la tempesta ha tancat Barajas 2 hores.

Pedregava...

Lluna plena al cel del Baix Empordà

amb un cert vel de boira enigmàtica...

Sortirem al mar de matinada

amb les barquetes de Llafranc.

Absència de vent...

Xafogor i humitat...

Sona ja proper el cant de les sirenes,

els dofins ens inviten a jugar

camí de les Medes...

Setembre...

Elogi de Les Puelles

Hi ha un poblet molt petit, als altiplans centrals. Hi viuen uns amics en un petit paradís, Les Puelles, un agregat d'Agramunt, a les terres de Lleida.

Però no hi aneu, el paradís desert i tranquil, quan hi va la gent, pot esdevenir amb el temps un nou infern de sorolls i despròpòsits com és avui Barcelona i el seu entorn. Respecteu la pau d'aquest indret.

És un paisatge pla, de conreus de cereals i hortes de regadiu. Poques elevacions i accidents del relleu. Un sol carrer, on s'agrupen les cases dels 21 veïns que formen el darrer cens de la població.

Són cases amb estil i il.lusió, combinant el respecte a allò que és tradicional amb les modernitats que afavoreixen una certa comoditat de vida, contrapunt obligat d'aquest paisatge ferèstec però humà i acollidor, fins i tot quan la boira gebradora persistent d'alguns hiverns sembla transportar-te a les aventures de Jack London al Gran Nord.

Lluny de Barcelona, passem una tarda tranquil.la de pretardor...

Bona música i un llibre gratificador... Passeig fins l'hort dels bons amics, ens regalen pebrots, esbergínies i carbassons de la seva collita on hi han posat el cor...

El sol va marxant fins l'horitzó, esdevenint finalment un cercle de foc roig encès preludi de milers d'estels, avui esmorteïts per la lluna que imita el dia il.luminant la nit de la plana...

Mussols, ducs, granotes, gripaus, insectes... Música de la nit... Rèptils que passen ràpids la propera carretera a la recerca de l'aigua i el refugi de la frescor...

Nit a les terres de Ponent...

"L'existència és la mare de tot el que n'hi ha..." (Tao Te King, Lao Tsé, 1, El Principi)

Sopar a Alella

Era un bar tradicional, de lluna i sol, al centre d'Alella, menjars i renovació. L'amo mira i saluda, home ja molt gran, somriure de segles de servei al mostrador, generació rera generació... Però el món va canviant... Ara el Rif i l'Atlas dominen a l'interior de la cuina, i els Andes i el Caribe entre les taules del saló.

Rat penats i talpons s'amaguen lluny, a la serralada, a les envistes del mar i dels calamars arrebossats, trobant la pau al pati desert i enigmàtic del castell...

Al bar, ja arriba truita de patates i ceba i croquetes, i bistecs amb guarniment... Una mica freds, d'esperar a la cuina a ésser servits...

Les fades somriuen, el vinet blanc d'Alella que hem demanat és bo, tirant a dolcet, i està ben fresquet... I la princesa menja el seu ànec confitat mentre nosaltres piquem el guarniment de la carn, pebrots, patates, xampinyons... Un petó per un gelat, però ningú no s'escolta l'oferiment...

Somnis de la terra, al costat del mar, camí de Tiana, lluna de setembre creixent...

Una mestra amb un nou destí: l'Antònia

Ahir vaig saber a l'escola que aquest any no hi serà l'Antònia. L'han destinat a un centre del barri de Sants, a Barcelona. Potser passi menys temps als transports públics, queda més a prop d'on viu.

L'Antònia ha estat els dos darrers anys la tutora del 6è curs i també la mestra d'E. Física del Cicle Superior. Cada dia arribava a Badalona des de la zona on viu, els meus territoris d'infantesa que fan de límits entre Barcelona i les poblacions del Baix Llobregat.

Hi ha hagut una cosa que durant aquest temps he envejat de l'Antònia: la formidable capacitat de lectura que li donava el fet d'aprofitar les hores que passava en els transports per arribar a Badalona en llegir. Sempre arribava i marxava amb un llibre a les mans. Gairebé tots els grans llibres d'actualitat ja els coneixia abans fins i tot que jo sentís parlar d'ells.

Mirava els títols dels seus llibres, i el ritme era admirable, jo me n'adonava que gairebé cada setmana portava un llibre diferent, i, majoritariament, eren dels de moltes pàgines. I les temàtiques, completament variades. Imaginava jo quants mons devien de passar pel seu cap mentre es deixava portar pel ritme monòton del pas de les estacions del tren camí de Badalona.

Al migdia, moltes vegades, coincidíem a la sala d'ordinadors. Jo aprofitava alguns moments lliures per mirar els meus correus electrònics i llegir els títulars de les notícies del dia en els principals diaris locals i del món, i ella també tafanejava als ordinadors, suposo que també mirant el seu correu electrònic, visitant webs i fent feines del càrrec que tenia d'encarregada del manteniment de la sala d'informàtica.

Trobaré a faltar el seu pas per l'escala dient "Bon dia!" cada matí quan arribava i es dirigia al pis superior de l'edifici, on hi ha les aules del Cicle Superior.

Són coses del sistema de nomenaments, que fa que hagin de passar moltes coses i anys abans que les mestres i els mestres puguin trobar un lloc definitiu on poder passar temps i cursos si la persona s'hi troba a gust

Molts bons amics i amigues que he fet a l'escola els darrers anys han anat marxant d'aquesta manera, però, bé, ens queda el record i la possibilitat de retrobar-nos en algun moment i lloc. Parlant només dels dos darrers anys, i de les persones noves que he tingut més contacte i han marxat, penso en la Montse, gran filòsofa, en Quim (oh... en Quim de Martinet... la seva Cerdanya...), la Marga, la Sònia, en Jordi, la meva substituta del 2005 Noèlia, l'Olvido, Ricard...

Fins sempre a tots...

RETORN A CAN SOLEI

Setembre de 2006...

De nou retorn a Can Solei, de nou retorn a l'escola...

Una de les darreres vegades, potser...

Depèn de les normatives de jubilació de mestres de la Generalitat, depèn de la salut personal... Si mantenen la normativa actual, faig els 60 anys a la primavera del 2009...

I si és per salut... Hi ha hagut moments aquest estiu que he pensat que no podria tornar ja aquest setembre... A mitjans de juliol se'm va presentar el problema a la cara causat possiblement per un cop d'aire... Encara parlo amb la boca una mica torta, però afortunadament m'he anat recuperant bastant ràpidament.

I aquest curs em sembla molt emocionant, no vull perdre ni un moment, ni un segon...

Són els darrers mesos als edificis de tota la vida, on porto ja 31 anys de mestre, i, en un moment entre Nadal Setmana Santa, el pas als nous edificis, la inaguració de la nova escola.

He vist la construcció bastant avançada. La nova escola Artur Martorell ja impressiona quan hi arribes.

He entrat a Can Solei molt aviat, i, tal com esperava, m'he trobat el conserge de l'escola, en Lluís, i també els dos jardiners del parc, un home i una dona molt agradables i bones persones. Sí, hem parlat de l'estiu... En Lluís ens ensenya les fiblades dels mosquits del seu poble d'Hortons...

I, després, l'arribada dels companys, senyoretes i senyorets... La retrobada... Petons i abraçades... Les aventures de l'estiu...

Les meves explicacions sobre la sorpresa de la meva cara una mica torta quan parlo...

Hi ha canvis, gent que no hi és...

Per un moment, com el flaix d'una foto, arriba el meu record a tota la gent que he conegut i estimat a l'escola aquests temps, des de que hi vaig arribar el dia 1 de setembre de 1975...

Sí, avui fa 31 anys que hi sóc...

El destí de tots ells i elles... Totes i tots formen i formaran sempre un part molt important de la meva vida... El meu desig que siguin feliços, siguin on siguin... Tots i totes m'han aportat alguna cosa, petita o gran.

I la gent nova... Nous cavallers i dames de la Taula Rodona d'Artur... En Jordi i l'Alba... També la Gemma, però ella ja havia estat companya nostra a l'escola fa uns vuit anys, en un dels seus primers treballs com a mestra... Ella ja formava part de Camelot per sempre...

I, poc després, ja ens hem reunit... Claustre... Presentacions...

Horaris: l'impacte de la sisena hora... Reunions per cicles...

I dilluns, marxa a tope, només cinc dies per preparar el curs que comença dimarts 12 amb tot l'alumnat...

Ja hi som, ja ens hi posem... Com cada 1 de Setembre...

Però el final dels meus temps a Can Solei s'apropa inexorablement.

És llei de vida.

Gaudiré de cada minut, de cada segon, sigui com sigui el seu tarannà...

I seguiré després camí d'Itaca...

Amb l'ajut de totes les meves amigues i amics...

CARPE DIEM!

VALLE GRAN REY, GOMERA, DEL TELEMACO A LOS CAYUCOS

IMAGEN DEL MOTOVELERO TELEMACO LLEGANDO A LA GUAIRA, VENEZUELA, EL 16 DE SEPTIEMBRE DE 1950, PROCEDENTE DE VALLE GRAN REY, LA GOMERA, DESPUES DE SU INCREÍBLE TRAVESIA DEL ATLANTICO. Nuestros tíos Ramón (epd) y Salvador Damas Rolo eran dos de los 171 legendarios emigrantes clandestinos que viajaron en él.

Hoy, 2 de Septiembre de 2006, la prensa publica la siguiente notícia:

SANTA CRUZ DE TENERIFE.- Un total de 346 inmigrantes han llegado en diversos cayucos a Tenerife, La Gomera, Gran Canaria y El Hierro. Salvamento Marítimo ha rescatado a otras 200 personas.
El primer cayuco llegó hacia las 08:00 horas por sus propios medios a Valle Gran Rey, en La Gomera, con 78 varones de origen subsahariano a bordo, entre ellos dos menores.
Los inmigrantes afirman que proceden de Senegal y que han navegado durante 15 días, añadieron fuentes de Cruz Roja.
El hecho de que la barcaza arribase a la costa gomera por sus propios medios provocó que el personal sanitario del Servicio de Urgencias Canaria, Cruz Roja y Guardia Civil tuviesen que desplazarse desde la capital de la isla, San Sebastián de La Gomera, hasta Valle Gran Rey para atenderlos.
Los inmigrantes han recibido asistencia sanitaria en el lugar y no ha sido preciso su traslado a un centro hospitalario, y previsiblemente serán transportados a la isla de Tenerife en las próximas horas.

Hace 56 años, 171 habitantes de VALLE GRAN REY, Isla de la Gomera, entre ellos dos de nuestros tíos, iniciaban una increíble aventura clandestina emigrando desde las Islas Canarias a Venezuela en un pequeño barquito.

En ese viaje pasaron muchas cosas, y se ha transformado en una leyenda en las Islas Canarias y en Venezuela. Nuestros tíos Ramón(epd) y Salvador iban en ese barquito, el Telémaco, y Ramón Luís, hijo de Ramón, nos ha comentado. "Uf, aquello si que fue un viaje duro de verdad, primos..."

Ahora... Ahora los habitantes de Valle Gran Rey ven llegar a su playa de negras arenas volcánicas a las decenas de subsaharianos que huyen de la miseria africana atraídos por el lejano resplandor de los paraísos europeos...

En esta direccion de Internet podeis encontrar el relato íntegro del viaje del Telémaco en forma de pequeños poemas escritos por el emigrante Manuel Navarro Rolo:

http://www.gomera.com.es/El%20Trastero/Décimas%20del%20Telemaco.htm

http://www.gomera.com.es/webs/Noticias.htm

Aquí estan las primeras estrofas, que corresponden a la salida de La Gomera:

NARRACIÓN HISTÓRICA DE UN VIAJE TRANSOCEÁNICO DESDE LA GOMERA (ISLAS CANARIAS) A VENEZUELA EN EL MOTOVELERO “TELÉMACO” AÑO 1950

1ªPasó un vago pensamiento por hijos de la Gomera, cual la nube pasajera que va por los elementos,tras continuos sufrimientos, peripecias y tristuras para lanzarse a la anchura de tan penoso camino a luchar con el destino de sedientas aventuras.


2ªEn una hora temprana,el nueve de agosto fue a eso de las cuatro y diez de una apacible mañana,donde el silencio engalana el misterio más fecundo dándole un adiós profundo a Valle Gran Rey con calma, ciento setenta y un almas que marchan al Nuevo Mundo.



3ªEl Sol su disco escondíaen el rizado horizonte, cuando perdimos los montes de nuestras islas queridas,sólo el faro se veí dando sus vivos destellos que iluminaban muy bellos nuestra ruta solitaria último adiós a Canarias tristes recuerdos aquéllos.

Y el relato de una parte de la travesía del Atlántico:

13ªEl veinticinco más fuerte ruge el viento, brama el mar,y algún ser sin vacilar siente el frío de la muerte, fue el destino de la suerte para que fuimos mandados,mientras que desmantelado el barco sin salvación,bajo del escotillón quedó el pasaje trancado.



14ªEra tanta la bravura del huracán que soplaba, la ola se rebasaba a veinte metros de altura, llovía, la noche obscura de terribles nubarrones, las roncas detonaciones del trueno en los elementos eran pésimos momentos de tristes lamentaciones.



15ªCuántos habrán recordado sus queridos patrios lares y los caros familiares con quien fueron anidados, del hijo el amor mimado,de padres, mujer y hermanos,del amigo y el paisano que triste todo derrumba cuando se encuentra una tumba en medio del Océano.

El mundo puede cambiar mucho en pocos años, los que van de 1.950 a 2006...

Matinada

Remors furtius d'aventures de gats i gates a les ombres de la nit...
De sobte, tocant a la matinada, un cor silenciós de felins salta per les teulades i canta a la lluna plena d'agost que brolla pel camí de la marinada que puja de Montgat.
Històries de gates maules, enigmes de gats perduts, bassals de la tempesta d'ahir...
Llums estranyes mar endins...
Un gat vigila mentre jo dormo, i jo vetllo quan ell somia, puix que felins fiers i tendres els dos som...
Enyor de les velles estepes i altiplans...
Presència del nostre besavi, el vell dents de sabre...
En aquells temps hi havia més d'un sol, i la lluna era vermella...
Hi havia neu com foc, queien estols blancs sobre els ulls llampants dels cadells agosarats.
De mentre, en un racó, somreia satisfet en Banyetes.
Ningú no l'havia convidat, no calia, tothom ho sabia, ell era sempre l'amo de les festes. Un refiló de tramuntana ens arribava del mar...

Aran

Au revoir, dies d'ombres i llums a les muntanyes, bogeries d'aigua i natura, profunditat dels enigmes de l'ànima dels humans, aventures d'un gos camí dels cims impenetrables de l'Aran...
Dormieu quan amb energia el sol començava a daurar els nius de les àguiles...
I des dels més alts indrets us dirigia l'esguard de vida, els dolços vents sospiraven, els ocells us saludaven per fer oblidar l'enyor del mar...
Volaven mil éssers del bosc i us esperaven, camí d'aquelles clarianes de les fonts d'aigua de cristall.
Oui, Au revoir les oiseaux, chevaux, taureaux et vaches, tous les bestes de plains et sommets... Au revoir le passaige...
A la claire fontaine m'en allant promener, j'ai trouvé l'eau si belle que je m'y suis baignèe...
Au revoir les etoiles, au revoir les fôrets...
Les montaignes gèantes, les chalets de bois... les fôrets...
Bericauba, d'Aran...
Souvenir de soleil brillant, la brume grise, les nuages blancs, les jeux dans les claires eaux des vallèes beaux, tout doux com la neige, silencieux...
Le lac gelé...
La joie de passer au-dessus des toits...
N'oubliez pas de vous amuser a l'Aran...
Les arbres magiques... Au revoir, jusqu'a demain... peut être... mais le temps de rentre au mer est arrivé...

La crida del sol

Estiu a la Mediterrània...

Aigua que respon a la crida del sol...

Ombres de llums que ens porten els colors del bosc...

Records de l'Aran, memòria dels cims ferrenys

viscuts ahir des de les envistes d'avui

a l'esplendor vital de la platja...

Cel blau amb floquets blancs que revelen el secret del somriure...

Als meus ulls, el mar, a la meva pell la sal

i l'ombra del tamariu i la fiblada de l'atzavara...

Vas descobrir a la clariana del bosc

que la nit queda marcada a la sorra,

que el nen s'allunya

però l'esperit vigila

la tendresa dels somnis...

Flors

No agafis les flors...

Mira-les, acarona-les, gaudeix d'elles,

però deixa-les viure al seu prat

i dormir quan arriba la nit...

Seu de cara al sol ixent,

sent les flaires del cel

i les ombres del record.

L'ànima somia el futur des de la seva feblesa,

ventada de mons imaginats.

Només demano poder sempre pensar

i esperar amb llàgrimes als ulls

o volant per cims d'escuma d'onades llunyanes...

I viure per estimar,

per cantar en la solitud

de les platges del temps...

Ulls de boscos i mars

Els ulls viatjaven, paisatges somiats, aviat despertaria, i hi seriem tots nosaltres i tots els nostres records...

Les fulles del bosc de Bericauba, en les profunditats de l'Aran, acaronaven les galtes de les sirenes i dofins que ens havien acompanyat des de les blavors llunyanes de l'oceà de Gomera, als cims boirosos de Garajonay...

Terra, mar, somni, vetlla, tot és real mentre hi sigui al nostre cor i als nostres pensaments... Arribaran altres temps, viurem altres dies, però, com va dir un poeta francès, Henri Michaux, en el fons de tots nosaltres sempre hi haurà un nen o una nena que plora...

Terra

La terra et seguirà... No en trobaràs de millor... Tornaras els ulls enrera i la veuràs, clara i fosca... Aquella terra... Tants anys passats, tantes penes i alegries... Construïes i destruïes... Tot arribava i passava... I vas començar a recórrer els camins i carrers d'aquella terra, aquells que abans no coneixies malgrat hi eres i en sabies que existien... I la terra et donarà la mà quan cantis i quan ploris... I l'alè dels teus t'acompanyarà... Potser tot és un viatge somiat...

Matinada d'Agost més enllà de Bourg Madame

Saint Thomas les Bains
Oh, bon dia en Estavar, douce Cerdagne de la France...
El sol escalfa ja els miralls de Font Romeu...
Una bona cobertura per començar...
Caminar per la muntanya, arribar als límits amb l'Espanya de llivia, tornant després amb bon esperit a la baguette i al croissant de beurre amb le petit cafe au lait...
Uns banys calents a les piscines termals, St. Thomas, Llo, Dorres...
Avançar amb le petit Train Jaune...
Bon apetit, menjar un bon poulet després d'un saborós cassoulet... I el formatget...
Una bona aigua amb el líquid fresquet i un vi de la terra, un Vin de Pays des Pyrenées Orientales...
Els animals corren, els esperits respiren, i les belles dames entren a les piscinetes d'Eaux Chaudes d'aquest íntim Pirineu resplendent...
Bonjour, fleurs de la France, a bientôt...

Itaca

He tornat a sentir la vella cançó de Lluís Llach, Viatge a Itaca, i m'ha semblat estranyament propera i actual:

Quan surtis per fer el Viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences...

Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraras en un port que els teus ulls ignoraven...

I vagis a ciutats per aprendre dels que saben...

Tinguis sempre al cor la idea d'Itaca...

Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia...

És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauras guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses...

Itaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauríes sortit...

I si la trobes pobra, no és que Itaca t'hagi enganyat.

Savi, com bé t'has fet, sabras el que volen dir les Itaques... (Llach, 1975)

Esquitx de mar.

Esquitx de mar

que recordes l'estiu encara viu...

Sol que anuncies boires, jerseis i aules de tardor...

T'estimo,

sol resplendent del mes de Juliol radiant de 2006...

Aigües que tornen

als bassals del camí amagat...

Ones de maror d'ara, torneu-me a la mar plana Tossa enllà..

Vent que acarona com les meduses...

Mar...

Ulls que es perden lluny,

enllà on l'escuma de l'oratge

tremola al presentir la tramuntana...

Mar de fons, llum intensa de sol enigmàtic...

Camíns d'onades que cerquen estels

quan arriba la nit...

Flaires de final d'estiu,

nostalgies de mil moments

on recordo els teus cabells mullats,

cor, flors i vida que va al seu destí,

que segueix els sus anhels...

Sol d'aventura,

joc de sirenes i dofins

a les ombres de la cala del tresor,

sol i mar, sons dels degotalls secrets dels penyasegats...

Finals d'Agost de 2006...

Tempesta...

Riera de Calella... Riera de Sant Pol... Riera d'Arenys...

Final de l'estiu de 2006

El vent que baixa de la muntanya... Terral... Arriba al mar... Salpar a la recerca dels estels... Onades... Camins que ja coneixem... Però en realitat, no en saps res... Ni t'ho imagines, ni t'ho esperes... Les Torres d'Hèrcules, els Pilars de Salomon... La saviesa de la vida... Pobres anyells que desperten amb ulls de sorpresa quan arriba el llop... L'enigma de l'esfinx que somriu burleta des dels estels... Sí, sento udolar el vent del destí mormollant els possibles futurs de cadascú... Però tu tries per sempre, i no es pot tornar enrera... I, després, els records, l'enyor, el somriure i la tendresa d'una llàgrima furtiva... Arriba ja l'incendi de l'horitzó, el bram de l'esclat de les muntanyes, l'ànima que et torna al bressol... Però ningú no s'imagina que... Mar enllà, ombres de barques que naveguen solitàries...

Hi ha un camí

Fora hi ha un camí...

Ens hi veurem...

Descansarem a l'herba i potser parlarem de l'Univers

sense gaire sentit...

El món és massa gran per comprendre'l...

Si dius que no, aprens a ésser lliure...

O potser no...
I pots seguir el camí...

Plou a Barcelona, Agost 2006

Dissabte 12 d'agost de 2006, dos quarts de sis de la tarda.
Plou a Barcelona.
S'han format una sèrie de núvols de tempesta al litoral, i des de fa una estoneta ja plou.
La ciutat està deserta, no es veu gent ni hi ha gairebé cotxes pel carrer.
Passats ja els grans calors de juliol, els fogots del mes de l'infern, l'estiu inicia el seu camí cap a la decadència final.
El nostre gat Tigris dorm tranquil a la "seva" habitació.
A la tele fan pelis bastant tontes i tinc conectat a l'ordinador el simulador de navegació Virtual Sailor en posició automàtica.
Se suposa que estic intentant creuar el canal de Panamà en un famós vaixell, el HMS Bounty, però és gairebé impossible en automàtic...
Sembla estar millorant el molest problema físic que se'm va presentar fa poc i que m'està neguitejant aquesta part de les vacances.
Continua plovent a Barcelona, fa estona que no se sent passar cap cotxe pel carrer, fet força insòlit. (El meu carrer és un transitat enllaç entre els carrers M. de Sentmenat i Berlin).
Sembla que a la majoria de platges de la costa de Barcelona i Tarragona hi ha bandera groga de precaució per mala mar.
Sí, l'autèntic més d'estiu sempre ha estat juliol...
Agost... és una altra cosa...

La Lluna Plena d'Agost

Un gran amic i company, l'Isaac Queralt Frías, ens ha fet arribar des de les muntanyes més altes de la Vall d'Aran que tant s'estima, un SMS dedicat a la lluna plena d'agost que llueix aquests dies. Els seu text diu:

"Tots drets! Gran lluna i gran sentiment de tots i per tots els qui estimem la Terra, el Cel, l'Aigua i el Foc. Per tots els que en som, ens hi sentim i ens ho creiem. I també pels que no, i que n'aprenguin! Katarrenk!"

Nosaltres també vam saludar la lluna plena d'agost, des d'un indret força diferent: al fil de la mitja nit, quan ella regnava sobre el mar de Montgat, i es reflectia sobre les onades entre Sa Platgeta del Turó del Mar i la zona propera al Titus, ja a Badalona.

Barques de pesca i vaixells desconeguts es movien entre les onades, prop del litoral o lluny, mar endins.

Les llums d'un trasatlàntic anunciaven una festa a bord...

Sirenes, dofins, pops i meduses descansaven...

Nits d'estiu del 2006...

BENVINGUTS!!! BIENVENIDOS!!!

Hola! Bienvenidos al Blog de Josep Maria y Xavier Damas Pérez
Hola! BENVINGUTS AL BLOG D´EN XAVIER I EN JOSEP MARIA DAMAS PEREZ
Creat el dia 11 d'agost de 2006