Els ulls viatjaven, paisatges somiats, aviat despertaria, i hi seriem tots nosaltres i tots els nostres records...
Les fulles del bosc de Bericauba, en les profunditats de l'Aran, acaronaven les galtes de les sirenes i dofins que ens havien acompanyat des de les blavors llunyanes de l'oceà de Gomera, als cims boirosos de Garajonay...
Terra, mar, somni, vetlla, tot és real mentre hi sigui al nostre cor i als nostres pensaments... Arribaran altres temps, viurem altres dies, però, com va dir un poeta francès, Henri Michaux, en el fons de tots nosaltres sempre hi haurà un nen o una nena que plora...
No comments:
Post a Comment