Sunday, May 25, 2008

CALELLA DE PALAFRUGELL, EL TEMPORAL, 25 MAIG 2008 FOTOS PROCEDENTS DE LA WEBCAM DE FINQUES FRIGOLA





La platja de Calella de Palafrugell... Tots la coneixem d'estiu... El festival d'Havaneres... Nit de xafogor... Les barques... Les cançons que ens parlen de l'avi que va marxar a Cuba... La bella Lola... Les llumetes enceses a les mans... La mar plana... La platja plena de gent... El cremat... La gent inagurant l'estiu...
Però n'hi ha d'altres visions i realitats de Calella de Palafrugell. Potser molt desconegudes... Com aquesta d'avui, diumenge 25 de maig de 2008... El temporal és fort, plou tot el dia... I les onades salten per sobre de la platja i arriben al passeig, a la casa de la roca, als porxos...
Això també és Calella de Palafrugell. I potser m'agrada més que l'altra... perquè aquesta, solitària, és més meva que l'anterior... Sentir la sal de les onades a la pell... El cant del mar trencant... Les gotes de pluja regalimant-me per la cara com les llàgrimes del Replicant de Blade Runner...
Avui la Costa Brava és realment brava, no la piscina dels barcelonins... Pocs d'ells he vist avui aquí...
Ja arribaran, com les orenetes, amb les calmes i caldes de l'estiu que s'apropa...
IMATGES PROCEDENTS DE LA WEBCAM DE FINQUES FRIGOLA A CALELLA DE PALAFRUGELL

La consciència és un múscul que s'usa poc, però existeix

La consciència és un múscul que s'usa poc, però existeix .
Aquest és el títol d'una gran entrevista a l'escriptor Eduard Galeano que la periodista Ima Sanchís ha publicat en la secció "La Contra" del diari LA VANGUÀRDIA el dia 20 de maig de 2008.
Copio a continuació tota l'entrevista, per la importància que jo penso que tenen tots els conceptes tractats. Els meus agraïments al company que me l'ha fet arribar i que es cuida últimament de part del meu aliment espiritual. Thanks, J.


"La conciencia es un músculo que se usa poco, pero existe"

20/05/08
Entrevista de Ima Sanchis en La Contra de La Vanguardia.
Sigo viviendo en Montevideo, donde todavía se puede caminar y respirar. Mi universidad fueron los cafés y sus oradores. Casado y con hijos, nietos, perro, gato y tortugas. La democracia está por conquistar. En la tierra conviven cielo e infierno, el más allá está en el más acá

¿Ayer hoy y mañana cuentan la misma historia?

A La historia no se repite, pero podemos reconocernos en lo que pasó. La memoria es tu mejor

¿Falta de inteligencia?

Miedo al cambio, estamos entrenados para repetir la historia en vez de hacerla.

El mundo siempre ha sido de un puñado de hombres.

Así sigue siendo, yo no creo que este mundo sea muy democrático; fíjese en la ONU, mandan cinco países, los que tienen derecho de veto, los demás somos todos simbólicos. Y esos cinco países que velan por la paz mundial son los cinco principales productores de armas, ¿a nadie le sorprende?

Pasemos a la libertad personal: ¿hacer lo que te dé la gana está penado?

La libertad no es un derecho igualitario. Me parece revelador y estimulante la competencia entre una mujer y un negro en EE. UU., teniendo en cuenta que hace un ratito, en 1943, por orden del Pentágono la Cruz Roja de EE. UU. prohibió la transfusión de sangre negra para que no se hiciera por inyección lo que estaba prohibido en la cama. Y en nuestro mundo católico, durante siete siglos y medio las mujeres tuvieron prohibido cantar en los templos porque ensuciaban el aire.

La historia humana es la de una misoginia alargada.

Sí, la regla general ha sido el poder macho. Hatshepsut, con gran poder y espíritu creativo, reinó en Egipto disfrazada de hombre. Muchos siglos después, Concepción Arenal hizo la carrera de Derecho disfrazada de hombre y, años después, la gran novelista Pardo Bazán fue la primera catedrática española, pero sus aulas estaban vacías. Ha sido muy difícil el camino para que ustedes sean consideradas parte de la humanidad.

¿Por qué?

Relaciones de poder y derecho de propiedad. Tratar a las mujeres como menores de edad son convicciones convenientes. Y el racismo sirvió para justificar las conquistas y la esclavitud, el mejor negocio europeo durante tres siglos, ya que se trataba de seres inferiores incapaces de autogobernarse.

Cuénteme una historia de mujer.

Sakina, la bisnieta de Mahoma, encabezó la lucha contra el tapacaras, y con razón decía que su bisabuelo jamás había dicho una palabra al respecto. Se casó cinco veces y en los cinco contratos negó obediencia al marido. En aquella época las mujeres predicaban en las mezquitas.

¿Qué lecciones extrae de la historia pequeña?

Creo que el universo sólo se ve a través del ojo de la cerradura. Hay un latido de grandeza escondido en los personajes pequeños, y miente la cultura dominante cuando nos induce a creer que la grandeza es lo grandote.

Cuéntenos la historia del viajero ciego.

Darwin decía que James Holman veía con los pies, sus descripciones del mundo son maravillosas. Es una de las innumerables paradojas, lo cual es una fuente de esperanza.

Hoy parece que lo práctico impera sobre lo estético.

Cualquier necio confunde valor y precio, decía Machado. Los imperantes criterios de rentabilidad - tanto tienes, tanto vales- hacen que se inviertan los valores; en Italia acaba de ganar las elecciones un tipo, Berlusconi, que siendo primer ministro dijo: "Sólo los imbéciles pagan impuestos".

¿Existe la justicia?

Como propósito. Ecuador se propone declarar constitucionalmente que la naturaleza tiene derechos. Y aunque será dificilísimo aplicarlo, que quede por lo menos incorporado a la legislación me parece un logro.

¿Qué prohibiciones nos definen?

La más grave es la prohibición de soñar, de clavar los ojos más allá de la infamia, de creer que otro mundo es posible, porque está condenado como un acto de estupidez.

Pues habrá que ser desobediente.

Hay que actuar de acuerdo con la propia conciencia. Cuando se derrumbaron las Torres Gemelas, los altavoces ordenaron a los trabajadores que se quedaran en sus puestos. Se salvaron los que desobedecieron.

Nos solemos mover en la discreción.

Estamos educados en un sistema de valores que no corona a los mejores, sino a los que tienen menos escrúpulos, que recompensa la falta de honestidad, el egoísmo, la mentira. Bush y Blair mintieron cuando iniciaron la carnicería de Iraq. El pueblo los reeligió.

¿Qué les recomienda a sus nietos?

Soy muy cauto, no se lo digo así, pero el mensaje es que no hipotequen su alegría, que no se vendan, que tengan dignidad.

Hay que ser valiente para eso...

Iban cero a cero. Era la final entre Millonarios y Santa Fe, Devanni cayó derribado en el área y el árbitro pitó penalti, pero él se acercó al árbitro para explicarle que tropezó. Y el árbitro le señaló el estadio, esas miles y miles de cabezas rugientes: "¿Tú crees que ahora puedo anular el penalti?".

Difícil dilema.

Devanni se puso frente al portero y eligió su ruina. Pateó la pelota muy lejos del arco. Admirable. Arruinó su carrera pero se le abrieron anchas las puertas de la gloria. Hay mucha gente que hace lo que cree que debe hacer y no lo que le conviene. La conciencia es un músculo que se usa poco, pero existe.

Monday, May 19, 2008

SOBRE APRENENTATGE I EDUCACIO

SOBRE APRENENTATGE I EDUCACIÓ

Determinats fets que he observat darrerament dins de l'àmbit de relacions i comunicacions entre els alumnes m'han portat la setmana passada a a un cert escepticisme sobre les meves possibilitats de mestre per canviar conductes, i apropar certes tendències instintives al control adequat a conviure solidariament d'acord a unes normes naturals d'actituds entre éssers humans, fins i tot i especialment a l'àmbit que em pertoca, persones en formació de 10 anys.
Quan aquestes reflexions em portaven a una certa angoixa i desconsol al considerar que potser la meva feina és inútil i he passat 33 anys pensant que sí que puc fer una tasca positiva i modificar conductes i actituds, quan la realitat potser em mostra de vegades amb tota cruesa que no, un bon company i amic m'ha passat un article de premsa sobre aquest tema.
L'article es diu "Aprendizaje positivo", l'autor és Antonio Argandoña, i ha aparegut al diari El País.
El link a l'article és http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Aprendizaje/positivo/elpepiespcat/20080514elpcat_4/Tes
I el text de l'article és el següent:

TRIBUNA: ANTONIO ARGANDOÑA
Aprendizaje positivo
ANTONIO ARGANDOÑA
El País 14/05/2008

Recorté y guardé un chiste que apareció en un periódico hace ya unos meses. Unos padres, con el niño de la mano, se encuentran con un conocido por la calle. El niño apunta con un mando a distancia a esa persona, que le mira con gasto de sorpresa. La madre aclara la situación: "Nos ha parecido que ya era hora de que comprobase que el mando a distancia sólo sirve en el cuarto de estar".

Un sano ejercicio educativo, ¿no? Me acordaba de esto leyendo las cinco características que un experto suizo atribuye a la educación actual. Primera, dice, la pereza, porque los alumnos ya no tienen que hacer tareas y rendir exámenes para seguir pasando curso. Segunda, el angelismo: se supone que todos los alumnos son buenos, quieren estudiar, son incapaces de destrozar nada y dicen siempre la verdad. Tercera, la victimización: cualquier alumno puede considerarse víctima por una serie de causas, de modo que no se le puede responsabilizar de nada. Cuarta, el igualitarismo: todos son buenos, todos son iguales; cualquier distinción es socialmente inaceptable. Y quinta, el relativismo: todos los valores son iguales, lo que quiere decir que no hay motivos para comportarse de acuerdo con unos valores u otros.

No pretendo entrar a discutir estos puntos. Me gustaría volver al ejercicio de aprendizaje del niño con su mando a distancia. Es un ejercicio absurdo, claro: si se trata de un chiste es porque el niño ya debía haberse dado cuenta de las limitaciones del aparato que tenía en su mano. Pero hay otras cosas que también debe aprender y que no son tan sencillas.

A menudo pensamos que educar, sea a los niños, a los jóvenes o a los adultos, consiste simplemente en apartarlos del mal, cosa que, seguimos pensando, se puede conseguir con relativamente poco esfuerzo. Enseñarles a decir no a la droga, al racismo, a los prejuicios o a las agresiones sexuales es suficiente para que ellos, de buen grado, digan que no a todo eso. Pero no debe de ser tan fácil cuando, hace unos días, la policía detuvo a unos jóvenes por conducir temerariamente con sus coches a gran velocidad, con desprecio de su vida y de la de otros, y sus padres pedían: "Quítenles los coches, a ver si conseguimos que dejen de comportarse como unos locos".

Decir que no a lo que no es bueno, vituperar las conductas criminales y censurar a los que las practican sólo es positivo si suponemos la existencia de unas fuerzas internas que nos llevan a comportarnos bien. Es decir, la existencia de virtudes, que se adquieren, primero, mediante la reflexión -uno debe estar convencido de que vale la pena comportarse bien-, pero también mediante otros medios, incluida la repetición de los actos. Los padres del niño del chiste no se limitaban a explicarle las limitaciones del mando a distancia, sino que le invitaban a comprobarlas experimentalmente.

Me temo que, si el diagnóstico del experto suizo es correcto, la batalla de la educación va a ser más dura de lo que algunos piensan. Porque hay que vencer la pereza, que es un vicio, es decir, una antivirtud. Y hay que cortar la retirada a los jóvenes a la hora de buscar excusas -excusas que, a menudo, les proporcionamos nosotros mismos-: de ahí lo de la victimización. O sea que los pobres chicos tienen al enemigo en casa: quizá en sus padres o en sus maestros, que no están dispuestos a poner los medios para hacerlos virtuosos, empezando por el ejemplo personal y siguiendo por la incomodidad que, para los mayores, supone ponerles metas y ayudarles a cumplirlas (una fórmula para el éxito en la vida, según José Antonio Marina).

Lo malo de predicar que hay que adquirir virtudes es que, a menudo, se confunden con falsas virtudes que una sociedad demasiado conformista ha convertido en normas de conducta admisibles: el sentimentalismo, la credulidad, el legalismo o la tibieza, o la respetabilidad. Recuerdo con placer algo que cuenta Chesterton en su Autobiografía: el pastor de su parroquia propuso a su padre formar parte del consejo de la misma. Al comentarlo a su madre, ésta le dijo: "¡Ay, no! Di que no, porque esto nos haría respetables. Y nosotros no hemos sido nunca respetables". El lector ya me entiende: los señores Chesterton eran respetables, pero no querían tener la falsa virtud de la respetabilidad ante los demás.


Antonio Argandoña

Tuesday, May 13, 2008

LA CREMADA DEL DIMONI 2008 A BADALONA



Al final ahir a la nit, dilluns 12 de maig de 2008, Badalona ha cremat el seu dimoni, cerimònia suspesa el dia 10 a causa de les pluges del temporal de Llevant que ens va arribar la tarda de divendres 9. (Sembla que va fer efecte l'antiga pregària per demanar pluja que vaig posar fa un parell de setmanes en aquest mateix bloc...)
Badalona ha cremat... En realitat creu haver cremat... Al dimoni no se li pot cremar... Ell viu al foc, s'alimenta del foc... Quant més foc, més poder guanya i té... I així, a Badalona, des de fa molts anys...
El dimoni s'estima el foc. i el foc s'estima el dimoni.
I els dos, el dimoni i el foc, s'estimen Badalona per dedicar-li una de les seves festes principals...
Amb permís de Sant Anastasi, és clar...
L’origen de la cremada del dimoni se situa entre els segles XVI i XVII.
A la ciutat es va produir una gran epidèmia, la pesta, i Sant Anastasi, com a guaridor de malalties, va rebre moltes pregàries per part dels ciutadans perquè els ajudés a eliminar aquella epidèmia. Finalment la pesta va desaparèixer i els badalonins van començar a celebrar un ritual com a mostra d’agraïment al sant. El ritual consistia a cremar un dimoni de cartró que simbolitzava tots els mals; entre ells, també la pesta.

Monday, May 12, 2008

TEMPORAL DE LLEVANT A BARCELONA


IMATGE DE LA WEBCAM D'INFOMET A LA FACULTAT DE FISICA DE PEDRALBES
Feia més d'un any...
El primer temporal de Llevant fort des del mes d'abril de 2007.
Plou des del dia 9 de maig...
I avui és dilluns 12...

Wednesday, May 07, 2008

CRONICA D'UN DIA TRIST DE PRIMAVERA

Són 2/4 d'11 del matí del dia 7 de maig de 2008, dimecres. La meva classe ha marxat de colónies al Montseny sense que jo hi vagi amb ells i elles, per qüestions mèdiques relacionades amb l'esforç físic de pujar muntanyes... Estic gairebé sol a l'escola, tothom ha marxat... He escrit un missatge a la familia Amat, formada per l'alumna de la classe de 4t. Mar, els seus pares i el seu germà, que per motius personals són en aquest moments en un país latinoamericà -o, com diu Evo, indoamericà-, Bolivia.
Aquest és el missatge que acabo d'enviar a la família Amat:

Hola....
Son les 10 del matí del dimecres 7 de maig... Estic solet a la classe de 4t... Estic solet a l'escola... Només hi queden P3 i P4...
He anat a dalt, al lateral de l'autopista.. Marxaven 3r i 4t al Montseny, amb en Joan, la Laura i la Rosa Pontacq, i 5è i 6è a l'Albera, amb en Quim, en Robert i la Carme Martínez... I P5 al Zoo, amb l'Arantxa i 2 mestres més d'Infantil... Molta, molta gent, cadascú amb el seu grup... Nenes, nens, pares, mares, avis, avies... I mestres, els que marxen i els que no... I autocars...
La gent de 4t. m'abraça, s'acomiaden de mi al moment de pujar a l'autocar... De fet ja només em queda un mes i mig de ser el seu tutor..
Anant de colònies jo des de 1976... Uffffffffff...... Abans -jo era tutor en aquella epoca de 7è o de 8è-, anàvem 5 dies, de dilluns a divendres, sense monitors i ens feiem el dinar, haviem d'anar cada dia al poble més proper a comprar... Era una altra época, li explico això als joves, a Joan i Laura i em miren com si la meva generació haguèssim estat una espècie d'extraterrestres...
I jo no puc anar ja a Riera de Ciuret... L'activitat principal és una excursió demà, una gran pujada a les zones altes del Montseny, el llac Viada, des de la casa, situada a mitja muntanya... I els metges em diuen que a peu pla puc caminar tot el que vulgui, de fet camino sovint des de casa meva, a Les Corts, fins a la Barceloneta, que és baixada tot el temps, però res de fer grans esforços de pujades i escalades...
I torno a l'escola...
Hi ha només P3, P4, la Gemma, en Jordi, la Núria Orriols (una vella companya de colònies indescriptibles i inenarrables, ohhhh..... baixant d'una casa de colònies destartalada, amb gent de 7è i 8è a comprar a Viladrau, per una pista de muntanya i en mig d'una gran nevada... Hi havia també en aquelles colònies una supermolt jove Carme Martínez, parlo aproximadament de 1983, més o menys...)
I ara estic sol a la classe de 4t. Em sento trist, però tranquil, amb la sensació de que gairebé ja he fet tot el que potser em pertocava... Només sento els ocells del parc, i m'entra un suau airet fresquet per la finestra oberta... No se sent soroll de nens...
Ara deuen estar arribant, potser, al Montseny... Vaig a enviar un missatge als mestres... Es una sensació estranya, no estar amb la meva classe... Es com el capità que veu sortir de port el seu vaixell sense pujar-hi...
El temps... El temps...
Sembla mentida, però tot hi arriba...
Records i una abraçada...
Josep Maria

Sunday, May 04, 2008

TIGRIS THE CAT El meu gat Tigris



Tigris, el meu gat, ha estat molt "malito". Però ja s'ha recuperat i està bé, potser encara una mica depre.

Fa uns 15 dies va tenir, igual que fa uns dos anys, una obstrucció urinària motivada per la formació de càlculs d'estruvites, segons el veterinari. Això és típic dels gats que viuen als pisos sense sortir de correries als camps i s'alimenten de pinsos més que de menjar humit. No li agrada el menjar humit, però se n'haurà d'anar acostumant.

El problema es va agreujar perquè això va passar un dissabte a la tarda, quan no hi és el seu veterinari "de capçalera". Vam anar a un servei d'urgències veterinàries, però no van solucionar el problema, que és força delicat.

Vam parlar amb el veterinari, que era fora de Barcelona, i va dir que el portèssim dilluns a primera hora.

La nit de diumenge a dilluns va ser dramàtica, el pobre patia molt i semblava que s'acomiadava abraçat a nosaltres.

En Xavier el va portar el dilluns a primera hora. La situació era molt greu, el final podia ser qüestió de molt poques hores.

La retenció havia omplert la bufeta de l'orina i els ronyons deixaven de funcionar.

Afortunadament, el veterinari d'en Tigris, en Josep Maristany de Tiana, és un excel.lent professional, molt competent i enamorat dels animals. No ens va garantir encara la salvació, però s'hi va posar amb tots els mitjans i coneixements més avançats.

I ens va ingressar el gatet en un dels box de cures intensives de la seva consulta, i allí el vam veure ala nit, pobret, amb una sonda per extreure el pis i els cristalls d'estruvites, i un gota a gota per subministrar-li aigua i medicaments contra infeccions i d'altres aspectes. I va fer tota una sèrie d'anàlisis, que en un primer moment no eren gaire optimistes.

La situació va canviar dimarts. Ja ens va dir cap al migdia que havia reaccionat molt bé al tractament, i els anàlisis sortien molt millor, i permetien ésser optimistes.

El mateix dimarts a la nit ens el vam portar a casa, i el vam cuidar tal com ens va dir el veterinari, amb el neguit de que durant les hores que en Xavier i jo treballem no el vèiem ni sabiem res d'ell fins tornar a casa.

I poc a poc es va anar recuperant, havia quedat molt feble i molt tocat psicològicament, i a hores d'ara, avui diumenge 4 de maig, quan fa 15 dies de la crisi, ja podem dir que en Tigris fa vida normal, perquè ahir ja va començar a portar-nos la seva piloteta per a invitar-nos a jugar a futbol amb ell. En Tigris és un excel.lent porter. Vam jugar una estona, i ho vam deixar perquè vam notar que encara es cansa més aviat que abans.

És admirable la feina dels veterinaris, tractar amb uns malalts que no diuen res, que no poden explicar què tenen ni com es troben...

I, gràcies al seu veterinari, en Josep Maristany de Tiana, en Tigris continua amb nosaltres. Hem d'intentar fer-li canviar els seus hàbits alimentaris, si algú té alguna idea, ja sap, les esperem...

En una de les fotos podeu veure a en Tigris jugant a futbol, fent de porter i agafant la pilota que li haviem tirat. A l'altra foto està al costat del quadre favorit del nostre menjador, l'homenatge a John Lennon i la seva cançó Lucy in the Sky with Diamonds que em van regalar unes amigues.