Friday, February 29, 2008

INCENDI I GRAN FLAMARADA DAVANT DE L'EDIFICI ON TREBALLA EN XAVIER DAMAS PEREZ



Al matí del dijous 28 de febrer, el risc catastròfic ha aparegut davant de les finestres on treballa en Xavier, que és un edifici del carrer Almogàvers de Barcelona que alberga, entre d'altres, alguns departaments dels serveis centrals a Barcelona d'un dels dos grans bancs espanyols, on treballa ell.

Quan han vist el monstre que havia crescut davant d'ells, la gent com en Xavier que treballa als edificis de la zona afectada, han alertat als seus companys i companyes i tots han abandonat els edificis posant-se a resguard de la temuda gran explosió.

El gran risc que s'ha corregut ha estat el de possible bosses de gas formades a soterranis o baixos que puguessin fer explosió violenta i sobtada, com ha passat el mateix dia a Lyon, a França,.

Segons sembla, la fuga s'ha produït quan uns operaris d'una empresa que treballa per al districte, estaven treballant en la instal·lació d'una canonada de fred i calor quan al picar a terra han trencat la canonada de gas subterrània, cosa que ha originat una fuga i una monumental flamarada, que era visible des de diversos punts de la ciutat.Els Bombers de Barcelona han aconseguit apagar l'espectacular flamarada a les 11.40 hores, després de cremar durant unes dues hores. L'incendi, que no ha causat ferits, ha obligat a desallotjar diversos edificis i ha calcinat un vehicle.

Thursday, February 28, 2008

RETORN ALS VELLS EDIFICIS DE CAN SOLEI (Antiga Escola Artur Martorell)

Foto: Inici de les Obres de la Nova Escola, Octubre de 2005, vistes des de l'antic edifici de Can Solei de l'Escola Artur Martorell.
.
Aquest migdia he retornat per primera vegada als vells edificis de Can Solei, als vells edificis que durant gairebé 40 anys van ésser l'escola Artur Martorell de Badalona, la meva escola i la meva llar durant 32 anys, des de setembre de 1975 -encara amb el dictador viu- fins el mes de març de 2007, quan ens vam anar als nous edificis del carrer Seu d'Urgell davant el cementiri.

Mirava el parc aquest migdia des de la finestra de la meva classe de 4t. El pati de la nova escola, la tanca, i, a continuació, els dos espais de joc que abans anomenavem els pins i les herbes. I, de seguida, la silueta impertorbable dels dos antics edificis. Tot mig velat per l'absurda pantalla high-tech que els arquitectes de la nova escola ens han posat endavant per tal de no permetre'ns gaudir del paisatge del parc i la zona litoral de Badalona.

He sentit un impuls, he notat que ja era temps de tornar-hi, potser fins i tot d'entrar-hi, i de començar a enfrontar tots els meus fantasmes del passat, totes aquelles presències etèries que m'han acompanyat somrients fins els nous edificis, però que als vespres, quan jo torno al meu domicili a Les Corts, salten el petit espai entre el present i el passat i retornen a passar la nit vagant pels passadissos i aules buides de l'antiga escola, per tornar a sortir amb el sol ixent a rebre'm quan arribo de nou a la zona i identifiquen la silueta del meu vell Ford Maverick.

He sortit de la nova escola per la tanca més propera a la pista d'esports, eren ja gairebé les dues de la tarda. He creuat per l'espai que porta a les escales de baixada a l'antiga escola, recordant els milers de partits de futbol jugats amb les meves classes en els dos espais, els pins i les herbes... Partits de futbol que acabàvem sudorosos, cansats, sovint fins i tot discutint les jugades, jo com un nen més, mentre ens dirigíem a les aules, on tornava a ésser el mestre... Era abans de 1980, ells i elles eren de 7è i 8è d'EGB, teníen de 12 a 14 anys, i jo, el seu tutor o profe, tot just feia els 30 anys l'any 1979... Eren aquells anys inoblidables, en que els antics deus havien mort, els nous encara no havíen arribat, i els humans erem, per poc temps, lliures...

I he baixat a l'espai entre els dos antics edificis.

L'edifici noble, el dels petits i administració, ofereix un aspecte entranyable però tètric pels que hi hem passat tantes vides al seu interior, ja que per evitar les temptacions okupes l'ajuntament ha tapiat totes les portes i finestres.

Però l'altre edifici, el meu, el dels grans continua viu i ben viu, gràcies a que encara hi ha en ells els seus vigilants des de fa -m'han dit ells-, 40 anys, la Marca i el Pepe.

No havia pogut psicologicament baixar fins ara, un any veient els edificis davant meu sense poder emocionalment apropar-me fins avui... Fins l'impuls inesperat d'aquest migdia...

He trucat a la porta de ferro que hi ha al passadís de la cuina -totes les velles plantes conegudes hi son, el micaquer continua creixent-, i m'ha obert la senyora Marca. Poc després ha arribat en Pepe.

Jo només volia parlar amb ells, i veure els edificis des de fora, però la Marca m'ha insistit en que entrés per veure'ls per dins... Per fer un viatge al passat...

I he entrat.

Tot està igual. No sembla haver passat un any de silenci, sembla només un dia de vacances, tot està com si l'activitat de les aules anés a reanudar-se d'un moment a l'altre, amb l'únic detall previ de posar taules i cadires.

En algun moment, aquesta immersió en el passat m'ha fet sentir les mateixes sensacions que la pel.lícula El Resplendor, de Stanley Kubrick.

La classe de música, on sembla que la Núria començarà d'un moment a l'altre a tocar el piano o els pares organitzaran la casa de la por de la festa de Sant Jordi

En el primer pis, que va ser el meu els darrers deu anys, la Marca ho manté ben net i ordenat, de manera que tot està tal com ho vaig deixar el darrer dia... La meva classe de 4t., que havia estat la de 6è als temps antics... Les finestres per les que veia ploure, el camí del sol, la construcció de la nova escola dia a dia, la palmera de l'era, els pisos dels carrers Seu d'Urgell i Margarida Xirgu que vaig veure construir edifici per edifici...

La petita sala de mestres, on vaig agafar el telèfon aquell dia i vaig sentir la veu del meu germà dient-me que el nostre pare acabava de morir...

La sala d'anglès i audiovisuals, que amb tanta il.lusió van organitzar als anys 80 companys que la vida ha portat per altres paisatges, dins de l'univers de l'ensenyament...

La classe de tercer, que havia estat abans la de 5è... I el lavabo de mestres, també ell, testimoni de vegades d'angoixes i llàgrimes en moments especials d'aquells 32 anys en els que el vaig utilitzar varies vegades cada dia...

Sí... Tot està com en una situació d'espera, com si el temps i la història s'hagués detingut, com si la vida hi anés a reanudar-se en qualsevol moment... Com si, com diria el poeta Vicente Aleixandre, les criatures anèssin a sortir de l'aurora del record en la que ara habiten i tornéssin a omplir de vida i joia aquestes velles aules en les que jo vaig ser el tutor de 32 generacions de noies i nois entre 1975 i 2007...

Però el passat no pot, no ha de tornar. El passat és això, el no-res, el passat. Potser els records.

I a tots se'ns escapava alguna llàgrima, al Pepe, a la Marca, a mi... I als tendres fantasmes que avui no havien esperat la nit i havíen vingut al vell edifici per acompanyar-me la primera vegada que hi he tornat des d'aquell mes de març de 2007...

I el temps i la història continua. Tot anirà quedant lluny, molt lluny... I, com deia el replicant de Blade Runner en la seva famosa frase, tot s'esvairà com llàgrimes a la pluja...

I, com em sembla que deia algú: Old teachers never die, only slowly vanish...


Tuesday, February 26, 2008

Ghandi (1869 - 1947 )


Si vols canviar el món, cal que comencis per canviar-te tu mateix (Ghandi)

Monday, February 25, 2008

FRACTALES 2 . La Teoría del Caos


Los fractales están ligados a la Teoría del Caos que dice mas o menos que, aún conociendo las variables iniciales del entorno la impredictibilidad de cualquier sistema aumenta logarítmicamente a medida que la escala lo hace linealmente, sin embargo, susbiste un determinismo que hace que en medio de todo ese aparente Caos exista cierto orden.

Fractals i el Caos: PARC NATURAL DE LA PLATJA DE VALLE GRAN REY, ILLA DE LA GOMERA, 25 FEBRER 2008


Platja de Valle Gran Rey, Gomera, 19.14 hores del 25 de Febrer de 2008
La platja de Valle Gran Rey, a l'illa Gomera, dins de les illes occidentals i humides de l'arxipèlag de les Illes Canàries, és un exemple clàssic de la realització a la natura dels esquemes de la geometria de les fractales alimentats per la impressionant força generativa de les onades d'acció impulsades pels moviments del caos en l'esfera dels fets còsmics.

LOS FRACTALES, EL CAOS Y EL ORIGEN DE LA VIDA






El origen geoquímico de la vida puede representarse como una secuencia de acontecimientos "emergentes", cada uno de los cuales añade complejidad molecular y orden.
Si cada una de esas secuencias estuviera adecuadamente formulada debería poder someterse a estudio experimental.

Además, es posible que cada paso emergente, diera como resultado "fósiles" isotópicos, moleculares y estructurales factibles de ser medidos en ambientes extraterrestres que no hayan sufrido ninguna reconstrucción por causa de actividad biológica.
Los sistemas naturales con muchos componentes interaccionando, como átomos, células o estrellas, muestran a menudo un comportamiento "emergente" complejo no asociado con sus componentes individuales.

En algunos casos de conducta emergente, por ejemplo, los flujos turbulentos en fluidos, las propiedades del estado sólido de los cristales, o el espaciado periódico de las dunas, ese comportamiento complejo se representa a posteriori, una vez determinadas las condiciones de interacción adecuadas.
Otros fenómenos, como la irrupción de la conciencia en agrupaciones de neuronas, o la sociabilidad en agrupaciones de humanos son, al menos por ahora, menos factible de análisis cualitativo.
El comportamiento emergente observado en sistemas muy ordenados, galaxias, planetas y vida, apunta a un principio organizativo universal del caos primordial.

La ordenación de los sistemas naturales tiende a realizarse a escala local regiones que no están en equilibrio en lo que se refiere al aumento espontáneo de energía libre y disminución de la entropía aunque a escala global aumente la entropía. Un ejemplo familiar, no perteneciente a la biología, lo proporciona la formación de dunas.

La acumulación gradual de sedimentos en un lago o delta puede llevar a la formación de llanuras arenosas cuyos granos presentan escasa variedad de tamaños. Un sistema tal de sedimentos posee un potencial mínimo de energía gravitatoria y máximo de energía configurativa. Sin embargo, si ese sistema sedimentario se seca y queda sujeto a la acción del viento, emergen nuevas estructuras.

Las dunas adoptan una variedad de formas periódicas, en tanto que los granos de arena se agrupan cada vez más por tamaños. A medida que la energía eólica fluye a través de la interfase sedimento atmósfera, los sedimentos adquieren de manera espontánea potencial de energía gravitatoria, en tanto que su entropía configurativa disminuye.

FRACTALES 1






La dimensión fractal

La medición de formas fractales (fronteras, poligonales, etc,) ha obligado a introducir conceptos nuevos relacionados con la teoria del caos que van más allá de los conceptos geométricos clásicos.

Dado que un fractal está constituido por elementos cada vez más pequeños, el concepto de longitud no está claramente definido: Cuando se quiere medir una linea fractal con una unidad, o con un instrumento de medida determinado, siempre habrá objetos más finos que escaparán a la sensibilidad de la regla o el instrumento utilizado, y también a medida que aumenta la sensibilidad del instrumento aumenta la longitud de la línea.

Como la longitud de la linea fractal depende de la longitud de instrumento, o de la unidad de medida que tomemos, la noción de longitud en estos casos, carece de sentido. Para ello se ha ideado otro concepto: el de dimensión fractal. Que en el caso de las líneas fractales nos va a indicar de qué forma o en que medida una linea fractal llena una porción de plano. Y que además sea una generalización de la dimensión euclidea. Sabemos que en geometría clásica un segmento tiene dimensión uno, un círculo tiene dimensión dos, y una esfera tiene dimensión tres. Para que sea coherente con lo dicho una línea fractal tiene que tener dimensión menor que dos (no llena toda la porción de plano). Y en los casos del conjunto de Cantor y de la curva de Koch menor y mayor que uno respectivamente: En el primer caso no llena todo el segmento de recta, y en el segundo es más largo. Sin embargo el caso del conjunto de Cantor es excepcional y no se puede considerar propiamente un fractal, en general lo que sucede es que la longitud de la curva fractal es superior al del segmento de recta que lo genera, y por tanto en general la dimensión fractal será un número comprendido entre uno y dos.

Saturday, February 23, 2008

Vicente Aleixandre (Sevilla 1898 - Madrid 1984) Premi Nobel de Literatura 1977


Nació en Sevilla en 1898. Su infancia transcurrió en Málaga, y aunque desde los trece años se trasladó con su familia a Madrid, el mar dejó una profunda huella en su poesía.
Fue uno de los grandes poetas del siglo XX.
Su primer libro, «Ámbito», fue publicado en 1928, al que siguieron, «Espadas como labios» en 1932, «Pasión de la tierra» en 1935, «Sombra del paraíso» en 1944, «Mundo a solas» en 1950, «Nacimiento último» en 1953, «Historia del corazón» en 1954, «Poemas de la consumación» en 1968, «Diálogos del conocimiento» en 1974 y póstumamente «En gran noche» en 1991.
En 1934 fue Premio Nacional de Literatura y en 1977 recibió el Premio Nobel de Literatura. Falleció en Madrid en 1984.


CRIATURAS EN LA AURORA
Vosotros conocisteis la generosa luz de la inocencia.

Entre las flores silvestres recogisteis cada mañana

el último, el pálido eco de la postrer estrella.

Bebisteis ese cristalino fulgor,

que con una mano purísima

dice adiós a los hombres

detrás de la fantástica presencia montañosa.

Bajo el azul naciente,entre las luces nuevas,

entre los puros céfiros primeros,

que vencían a fuerza de candor a la noche,

amanecisteis cada día,

porque cada día la túnica casi húmeda

se desgarraba virginalmente para amaros,

desnuda, pura, inviolada.

Aparecisteis entre la suavidad de las laderas,

donde la hierba apacible ha recibido eternamente

el beso instantáneo de la luna.

Ojo dulce,

mirada repentina para un mundo estremecido

que se siente inefable

más allá de su misma apariencia.

La música de los ríos,

la quietud de las alas,

esas plumas

que todavía con el recuerdo del día

se plegaron para el amor como para el sueño,

entonaban su quietísimo éxtasis

bajo el mágico soplo de la luz,

luna ferviente que aparecida en el cielo

parece ignorar su efímero destino transparente.

La melancólica inclinación de los montes

no significaba el arrepentimiento terreno

ante la inevitable mutación de las horas:

era más bien la tersura,

la mórbida superficie del mundo

que ofrecía su curva como un seno hechizado.

Allí vivisteis.

Allí cada día presenciasteis

la tierra,la luz, el calor,

el sondear lentísimo de los rayos celestes

que adivinaban las formas,

que palpaban tiernamente

las laderas, los valles,los ríos

con su ya casi brillante espada solar,

acero vívido que guarda aún, sin lágrimas,

la amarillez tan íntima,

la plateada faz de la luna retenida en sus ondas.

Allí nacían cada mañana los pájaros,

sorprendentes, novísimos, vividores, celestes.

Las lenguas de la inocencia

no decían palabras:

entre las ramas de los altos álamos blancos

sonaban casi también vegetales,

como el soplo en las frondas.

¡Pájaros de la dicha inicial, que se abrían

estrenando sus alas,

sin perder la gota virginal del rocío!

Las flores salpicadas,

las apenas brillantes florecillas del soto,

eran blandas, sin grito,

a vuestras plantas desnudas.

Yo os vi, os presentí,

cuando el perfume invisible

besaba vuestros pies, insensibles al beso.

¡No crueles: dichosos!

En las cabezas desnudas

brillaban acaso

las hojas iluminadas del alba.

Vuestra frente se hería,

ella misma,

contra los rayos dorados,

recientes, de la vida,

del sol, del amor,

del silencio bellísimo.

No había lluvia,

pero unos dulces brazos

parecían presidir a los aires,

y vuestros cabellos sentían

su hechicera presencia,

mientras decíais palabras

a las que el sol naciente daba

magia de plumas.

No, no es ahora,

cuando la noche va cayendo,

también con la misma dulzura

pero con un levísimo vapor de ceniza,

cuando yo correré

tras vuestras sombras amadas.

Lejos están

las inmarchitas horas matinales,

imagen feliz de la aurora impaciente,

tierno nacimiento de la dicha en los labios,

en los seres vivísimos

que yo amé en vuestras márgenes.

El placer no tomaba

el temeroso nombre de placer,

ni el turbio espesor

de los bosques hendidos,

sino la embriagadora nitidez

de las cañadas abiertas

donde la luz se desliza

con sencillez de pájaro.

Por eso os amo, inocentes,

amorosos seres mortales

de un mundo virginal

que diariamente se repetía,

cuando la vida sonaba

en las gargantas felices

de las aves, los ríos,

los aires y los hombres.


Vicente Aleixandre

Premio Nobel Literatura 1977


EL COR DE LES TENEBRES (Joseph Conrad, Heart of Darkness, 1902))


"... Aleshores la terra és, per a vosaltres, només un lloc d'estada i no vull pas dir si el fet que sigui així és el vostre guany o la vostra pèrdua... Però la terra és per a nosaltres, un lloc per viure, on hem de suportar sospirs, veus, sons, olors també! Respirar al costat d'animals morts i no contaminar-nos. I aquí, no ho veieu? Aquí és on apareix la força, la fe en la pròpia capacitat per excavar forats modestos on enterrar la substància; el poder de devoció, no envers un mateix, sinó envers un treball obscur i extenuador. I això ja és prou difícil. Fixeu-vos-hi, no estic intentant excusar ni tan sols explicar, estic intentant entendre el... el Sr. Kurtz... l'ombra del Sr. Kurtz. Aquest espectre iniciat que sorgia del darrera del no res..."

"... Realment havia recorregut a la selva, no al Sr. Kurtz, el qual, no em costava res admetre-ho, era com si ja fos només una ombra del passat. I, per un moment, em semblà com si jo ja no hi fos tampoc... Vaig sentir un pes intolerable que m'oprimia el pit, l'olor de la terra humida, la presència invisible d'una corrupció victoriosa, la foscor d'una nit impenetrable..."

"... Era com si hagués esquinçat un vel. Vaig veure, en aquella cara d'ivori, l'expressió d'orgull tètric, de poder implacable, de terror covard, de desesperació intensa i sense esperança. ¿Tornà a veure la seva vida amb tots els detalls de desig, temptació i renúncia durant aquell suprem moment de coneixement complet? Cridà en un remor cap a alguna imatge, alguna visió, cridà dues vegades, un crit que no era gaire més que un panteig...

-L'horror!... L'horror!...

Vaig apagar l'espelma i vaig sortir de la cabina... "

ESENCIA DEL TAO 道德經 Tao Te King

Un pie atrevido
pisa una flor,
y ella,
que ignora
lo que es venganza
lo aromatiza
con su fragancia

Friday, February 22, 2008

EL MESTRE ZEN (TAO TE KING) 道德經





Qui sap, fa.

Qui no sap, ensenya.

El mestre zen ensenya perquè sap que no en sap res.

(Lao Tsé, Tao Te King)

道德經

EL CORAZON DE LAS TINIEBLAS de Joseph Conrad

Marlon Brando is KURTZ in Apocalypse Now, film of Francis Ford Coppola

The man is clear in his mind but his soul is mad
The horror… the horror… (Kurtz)

Fragmento del final de EL CORAZON DE LAS TINIEBLAS, de Joseph Conrad:
Vi en aquel rostro de marfil una expresión de sombrío orgullo, de poder despiadado, de vehemente terror, de una intensa y vencida desesperación. ¿Volvería a revivir en aquel momento de supremo conocimiento toda su vida, cada detalle de sus deseos, de sus tentaciones, de su claudicación? Kurtz gritó en un susurro, ante alguna imagen, ante alguna visión. Gritó dos veces, en un grito que no fue más que un hilo de voz:

-¡El horror!¡El horror!

Apagué el candil y salí de la cabina. Los peregrinos cenaban en el comedor y yo ocupé mi sitio...

Monday, February 18, 2008

18 Febrer 2007 Tao Te King


Qui vol estar per sobre, ha de mantenir-se per sota. Per anar per endavant, cal aprendre a quedar-se endarrera. Ningú no pot lluitar amb qui no lluita. (Tao, 66)

Cal guardar tres tresors: l'amor, l'austeritat i no voler ésser més que els altres ni imposar-se a ningú. Qui vulgui ésser gran ha de ser petit. (Tao, 67)

KOSOVO: El dia de la independència.

Recordo a M. antic destacat en la KFOR (Kosovo Force) organitzada per la NATO, que m'explicava com una setmana havien d'anar als monestirs serbis propers a la frontera amb Sèrbia a protegir-los de les guerrilles albano-kosovars independentistes, i a la setmana següent, ans bé al contrari, havíen de protegir comunitats albano-kosovars de les possibles venjances de forces irregulars sèrbies. Fins i tot m'explicava els incidents i la tensió d'aquells anys a la zona de l'aeroport de Pristina, entre la KFOR i els paracaigudistes rusos acampats per aquells indrets per protegir als serbis.
No sé, tota aquella época dels anys 90 i primers anys del segle XXI comença a embolicar-se en els meus records: Sèrbia, Croacia, Bòsnia, Sarajevo, Sbrenica, Mostar, Montenegro, Milosevic, Kosovo... Tot balla en la memòria amb mil detalls entrecreuats... Recordo la gran paradoxa, quan, per alliberar la Bòsnia i Sarajevo musulmans dels atacs de l'exercit i guerrilles serbis cristians, l'aviació de la NATO va bombardejar i destruir Sèrbia durant un mes... Va ser la primera vegada que la gent aquí aplaudia una acció militar de la NATO...
He de consultar el Google, he de buscar la cronologia de tots aquells anys tan decisius en els Balcans...
Avui sembla que amb la independència de Kosovo acaba un cicle, però... Putin, el cap de Rússia, tradicional aliada de Sèrbia, ha anunciat que ja té un pla d'actuació preparat per protegir Sèrbia... Ja veurem, la premsa diu avui que la flota mediterrània dels Estats Units ja està situada per intervenir si calgués en defensa de Kosovo...
En tot cas, la notícia d'avui sobre la independència de Kosovo és la següent:
El Parlament de Kosovo ha aprovat per unanimitat, a les 15.51 hores del 17 de febrer de 2008, la declaració d'independència unilateral de la província sèrbia de majoria albanesa.
El nom oficial del nou estat és República Democràtica de Kosovo. El nou país tindrà una sobirania limitada i tutelada.
El primer ministre kosovar, Hashim Thaçi, ha llançat un missatge tranquil·litzador als països adjacents a la República Democràtica de Kosovo manifestant que respectarà els seus territoris i sobiranies. Amb un "que es quedin tranquils", Thaçi s'ha dirigit als serbis en la seva pròpia llengua, expressant-los el seu desig que es quedin al territori. "Aquesta és casa seva", els ha dit.
Hashim Thaçi, un exlíder guerriller, ha declarat que la proposta d'independència l'ha fet perquè "és la voluntat del poble".
El polític ha manifestat que respectarà la proposta de l'exmediador internacional finlandès Martti Ahtisaari i que immediatament començaran a treballar en l'aprovació d'una constitució.
En el seu discurs, Thaçi s'ha compromès a integrar-se en la "família europea" i ha demanat el suport dels països de la Unió Europea, a qui ha agraït el seu suport, així com a l'ONU, organisme al qual ha mostrat el seu respecte.
La bandera i l'escut del paísDesprés d'adoptar la declaració unilateral d'independència, el Parlament kosovar ha aprovat els símbols del nou Estat. La bandera del país serà de fons blau fosc amb el mapa de Kosovo en color groc, amb sis estrelles blanques al voltant. L'escut nacional serà similar.
No obstant, la bandera nacional, per la qual els albanokosovars van lluitar durant l'últim segle, continua sent l'albanesa, de color vermell amb l'àguila bicèfala negra. El que encara queda per aprovar és un himne nacional.

Friday, February 15, 2008

LA VAGA DEL 14 DE FEBRER DE 2008

Ahir, 14 de febrer de 2008, hi va haver una vaga general de l'ensenyament públic no universitari de Catalunya per oposar-se al document de bases per a una reforma educativa de la Conselleria d'Ensenyament.
Hi ha dos temes que he de tenir en compte sobre aquest fet.
a/Artur Martorell
b/El fons de la qüestió en la previsió del futur de la nostra societat.
En quant al primer apartat, una cosa ha estat evident: nosaltres no hem fet la vaga, i aquesta ha tingut un seguiment majoritari significatiu en les escoles de primària i menor en els centres de secundària.
Nosaltres no hem fet la vaga. És un tema sobre el que he de reflexionar, he d'intentar, amb temps, amb mesos, deduir com hem arribat fins aquí. Nosaltres, els mestres de l'escola Artur Martorell, en les vagues laborals o polítiques del periode 1975-1981, i també en el següent periode, el 1981-1992, havíem estat sempre capdavanters. Érem dels primers en fer-les, i els més disposats a continuar-les fins a aconseguir els objectius. Sortíem al carrer, i jo mateix, crec que cap a 1977, més o menys, havia format part dels grups que anaven a recórrer les escoles que no feien vaga per convéncer-los d'afegir-s'hi.
Fins i tot, en les grans vagues dels finals dels anys 80, jo havia sortit en una fotografia en primera plana de La Vanguàrdia, amb altres mestres de l'escola, encapçalant la manifestació que anava des del Passeig de Sant Joan per tot el carrer Aragó fins arribar a la Conselleria, llavors a prop de la cruïlla Aragó-Urgell.
I ahir no vam fer la vaga. He de pensar, he de pensar... Em nego a acceptar que tot es deu a que llavors teníem la sang jove i ara ja no... Els fets són molt recents, i em falta perspectiva per a un anàlisi objectiu. Necessitaré temps per poder analitzar tot això amb la llunyania adequada... Potser fins i tot ja estaré jubilat quan arribi a conclusions. O potser no hi arribi mai...
I el segon apartat, el fons de la qüestió. La situació té arrels més profundes del que en principi sembla. I no és un tema només de Catalunya, sinó de filosofia de política educativa arreu del món.
Hi ha un llibre força interessant que intenta analitzar això, les motivacions profundes dels canvis educatius que s'estan efectuant en molts països.
A continuació copio una nota sobre aquest llibre, que conté un resum amb les claus de la situació, que, penso, és d'extrema gravetat: ja no interessa formar gran nombre de titulats ben formats, el sistema no podrà donar-els-hi feina. Farà falta gent preparada, però poca.
Aquesta nota ha estat publicada en la següent web:
http://revista.abatoliba.edu/?id=3_ignorancia
i la reprodueixo a continuació.

La escuela de la ignorancia
A pesar del discurso dominante, la enseñanza universal y de calidad ha dejado de ser un objetivo político. La globalización exige reajustar la dinámica económica respecto al sistema educativo.
Datos del libro:
Título: La escuela de la ignorancia
Autor: Jean-Claude Michéa
Acuarela Libros
Madrid, 2002
101 págs.
Con el sugerente título de La escuela de la ignorancia, Jean-Claude Michéa, profesor de Filosofía en Montpellier, nos sumerge en uno de los temas de discusión más controvertidos de nuestro tiempo: la educación. Los discursos oficialistas tienden a correlacionar problemas educativos con “falta de presupuesto”. Sin embargo, el problema es más profundo, más insidioso, más molesto de reconocer. No se trata de dinero, ni siquiera es válido el insustancial discurso de una “pérdida de valores” que nadie sabe qué significa. El problema de la educación, según Michéa, es una cuestión de diseño social, de decisión política consciente para evitar una Escuela de verdad.
Aplicar un nuevo sistema educativo
La pregunta que se hacen los más críticos en Francia es por qué se ha aplicado el sistema educativo norteamericano en Europa cuando, después de veinte años de experiencia, se tenía la certeza de su resultado nefasto. ¿Qué lleva a la elite política europea a condenar a sus jóvenes a sufrir un sistema educativo deficiente e ineficaz? ¿Qué se nos ha pasado por alto? Las respuestas no siempre agradan. Si revisamos los textos e informes menos accesibles de la Comisión Europea, la OCDE o la European Round Table (uno de los lobbies europeos más discretos y eficaces), se descubren las primeras pistas. El capitalismo posmoderno ha iniciado el ajuste necesario entre la productividad y la educación. Todos los informes de los expertos señalan que la nueva economía exigirá pocos especialistas técnicos; la tecnología permite que unos pocos especialistas desarrollen los sistemas necesarios para el funcionamiento de la empresa. Por otra parte, los procesos de fusión empresarial reducen las ofertas de altos ejecutivos. Con otras palabras, cada vez más harán falta mejores profesionales, pero en cantidad más reducida.
A la larga, el sistema económico no podrá absorber una masa de ciudadanos bien preparados. La escuela de calidad es necesaria, pero para unos pocos. El resto del sistema educativo es mejor que no funcione. La conflictividad derivada de un sistema educativo generalizado y de alta calidad no podría ser soportada por el sistema económico, donde muchos individuos bien preparados deberían competir por muy pocos puestos de trabajo. Mejor dejarlo todo en manos del darviniano sistema de selección natural y que de un sistema educativo mediocre emerjan por sí mismos los pocos ejemplares excelentes que necesitará el sistema. La educación universal y de calidad no es un objetivo político. Estos argumentos no son política ficción, antes bien se desprenden de los documentos antes mencionados y corresponden a las elites económico-políticas de la globalización.
La lógica de estos objetivos es aplastante. Una de las consecuencias de “una escuela de la ignorancia” es la producción sistemática de consumidores inmaduros, otro de los engranajes necesarios para que la rueda de la globalización siga avanzando.
Javier Barraycoa

Wednesday, February 13, 2008

13 feb 2008 TAO TE KING 道德經 Parlar...

Aquell qui més parla és qui més aviat es queda sense paraules.
Qui segueix el Tao i vol arribar al Zen de la perfecció, s'aplica a la feina de no fer res i d'ensenyar en silenci.
(Lao Tsé, *604 ADC*, TAO TE KING 道德經)

Sunday, February 10, 2008

EL PRINCEP, de Niccolò di Bernardo dei Machiavelli


A la seva obra més coneguda, EL PRÍNCEP, el renaixentista Nicolau Maquiavelo (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, (San Casciano in Val di Pesa, 3 de maig de 1469 - Florencia, 21 de juny de 1527) va escriure una recomanació immortal:

"El Príncep ha de ser estimat i temut pel seu poble. Però si les dues coses no són possibles, ha de triar sempre ésser temut".

Però jo no sóc cap Príncep, i he triat sempre ésser estimat. I ara, quan arribo a la darrera etapa de tot en la meva vida, no me'n penedeixo.


10-02-2008 TAO 道德經

Qui parla amb el silenci està parlant tota la seva vida. Mai no parla, i mai no deixa de parlar.
Aquell qui parla molt, demostra que no coneix el Tao.
Caminen contents de no saber ja on van. Han oblidat éxits, problemes, habilitats, desitjos, orgulls. Ja fan sempre només el que volen. Ni crítiques ni elogis els pertorben. Han arribat al final, només importa aquí i ara.
道德經

Thursday, February 07, 2008

Albada del 6 de Febrer

Aquells paisatges que hi van ser,
i ja no...
Van quedar enrera, com una barca
a la platja, després del temporal...

Senyales el passat amb el dit,
com volent atreure'l,
però millor que la distància del temps
uneixi.

El sol glaça, la neu crema...
Memòria d'uns ulls.
Recordar és de vegades trist,
però oblidar és morir.

I ens salven les paraules:
vivim en unes lletres
que estimem.

L'albada,
les onades que van i venen.
I nosaltres amb elles...

Wednesday, February 06, 2008

Carnaval 2008, el primer als nous edificis de l'escola Artur Martorell

Avui hem fet l'acomiadament del primer Carnaval que hem fet als nous edificis de l'escola Artur Martorell, i, segurament, el meu penúltim com a mestre en actiu de l'escola.
Ha fet un bon dia d'hivern a Badalona, temperat i sense cap núvol al cel. Al migdia ens hem apropat fins i tot als vint graus, encara que a la caiguda de la tarda es notava de nou la frescor de l'aire d'hivern.
Hem tornat a aprofitar els beneficis dels nous edificis. En comptes d'estar tots al fresc a la pista de l'antiga escola, hem estat ben calentets refugiats al gran gimnàs que fa també de sala d'actes de l'escola nova.
Totes les classes, seguint la tradició, han llegit les seves queixes contra el S.M. Carnestoltes, Rei de Carnaval. I, com sempre, el tradicional Consell dels Bulls se les ha ingeniat per defensar a S.M. En realitat no saben el gran secret, del que només te n'assabentes amb el pas dels anys: S.M. Carnestoltes no desitja ésser defensat. Sap que és el culpable de tot, i, a més, està content de ser-ho. S.M. no és partidari d'allò que algú, en castellà, ha denominat el "buenismo", i que encara no té cap traducció conceptual al català.
La meva estimada classe de 4t. ha fet 2 queixes, absolutament justificades.
La primera és que S.M. Carnestoltes és culpable de que la nova escola no té persianes. Bé, la genialitat dels arquitectes que ens van construir una especie de petit Gugenheim, va funcionar al mesos d'estiu del 2007, amb el sol molt alt, però ara, amb el sol baix d'hivern, ens entra de forma horitzontal mig matí, i, segons on seus, et fa ben bé la guitza.
I la segona, també certa, és que en aquesta classe, des de fa uns anys, cada curs hi ha una família que marxa a viure fora de Badalona, i la classe perd un company o companya. Hi ha hagut més abans, però a 3r. va marxar una nena al seu país d'origen, l'Uruguay, i aquest curs una altra nena, d'origen marroquí, ha marxat a viure a Anglaterra. Aquesta ha tornat a veure'ns els dies de Carnaval de la setmana passada, i ens enyora molt. I nosaltres a ella també. Li agrada molt més Badalona que Anglaterra. I a mi també.
I, per cert, S.M. Carnestoltes 2008 ha estat condemnat a un càstic que a ell l'encanta. transformar-se en el nou espantall de l'hort de l'escola que aviat iniciarà la seva nova història a la part superior de les grades.
Ésser espantall... Quina sort... Veure sortir el sol, gaudir amb la lluna, veure el mar més enlla de l'horitzó proper, sentir calor, fred, mullar-se amb la pluja escadussera... Ésser espantall...

Tuesday, February 05, 2008

VIRUS

La febre... La febre...
Onades de vent, de foc, de pluja,
tempestes de mar...
La febre...
Cavalls que venen del cor
de les tenebres...
Llums que s'albiren a l'infinit
d'una finestra...
Unes mans amigues que posen
un drap mullat al teu front...
Es cremen arbres, fulles,
les espigues esdevenen brases,
desperten espantades les sorres
de la platja.
Elles i ells tornen a somriure'ns...
Dormir... La son...
La matinada...
Una moto al carrer...
Tremolar i cantar.
El llit, suor...
És un virus, diu la metgessa,
no pas la grip.
Vés a saber...
Petits monstres que surten
de les cantonades
i dels túnels dels angles rectes.
Els virus...
No hi ha res a fer, diuen...
Aguantar set dies...
Migdia de claustre a l'escola...
La febre em consumeix
però ningú no se n'adona.
El cap em bull, hi noto punxades...
De vegades em costa respirar.
però ningú no ho nota...
La febre...
Parlem de moltes coses...
o més bé en parlen...
Avui toca economia d'escola,
les xifres em ballen al davant,
ben burletes...
Gastem molt en excursions,
molt més jo en gastaria...
Prou esforç faig
de no adormir-me...
A més no quedaria bé,
semblaria que ja repapiejo...
Jo i els meus virus...
Sembla una grip, però no ho és...
Potser és la "passa"
aquest monstre de mil caps.
Me'ls ha enganxat algú de la classe,
ben segur...
Els ulls em cremen,
em costarà aguantar la tarda...
revelació d'ombres i llums
a les corbes del camí.
Aquells revolts de la vida
que mai no t'esperes
i que sempre t'agafen de sorpresa
si no fos perque ja n`hi ha molts més
abans...
L'espant ja s'ha glaçat,
ja el silenci de la nit
deixa pas al roig encés
del sol ixent d'una nova albada
a les envistes de l'oasi de El Messeied,
entre Edchera i El Aaiun.
Era l'any 1971, al desert...
I no tenia el virus...
El Messeied...
Llegenda de sang
d'il.lusions oblidades.
De nou pujades sinistres
a la nova escola del parc...
Dies de Carnaval del 2008...
Camí de la platja invisible on trenquen
onades, vents i cossos,
Mars de vides...
El destí...
El destí...
L'horror...
L'horror...
El virus que em maltracta...