2009 HOMENATGE A DANI JARQUE CAPITÀ DE L'ESPANYOL DE BARCELONA, MORT D'UN ATAC DE COR.

A l'stage de pretemporada, a la seva habitació, parlant per tfn. amb la seva companya, embarassada de 7 mesos, ha mort el jugador de futbol Dani Jarque, Capità de l'Espanyol de Barcelona, a causa d'un atac de cor fulminant.
Com homenatge, torno a repetir un dels meus poemes favorits, O CAPTAIN, MY CAPTAIN (Oh Capità, el meu Capità) de Walt Whitman, que forma part del recull de poemes de la pel.lícula El Club dels Poetes Morts(Dead Poets Society), film amb el que em vaig sentir identificat en determinats moments i events de la llarga i ja finalitzada vida meva com a mestre en exercici.

OH CAPITÀ, EL MEU CAPITÀ (WALT WHITMAN)

Oh capità, El meu capità...!
Oh capità, el meu capità!
Va acabar el nostre espantós viatge,
El navili ha salvat tots els esculls,
Hem guanyat el cobejat premi,
Ja arribem a port, ja sent les campanes,
ja elPoble acudeix gojós,
Els ulls seguixen la ferma quilla del navili resolt i audaç,
Mes oh cor, cor, cor!
Oh roges gotes sagnants!
Mireu, el meu capità en la coberta
Jau mort i fred.

Oh capità, el meu capità!
Alça't i escolta les campanes,
Alça't, per a tu flameja la bandera,
per a tu sona el clarí,
Per a tu els ramells i garlandes guarnides,
per a tu la multitud s'amuntona en la platja,
Et crida la gent del poble,
Et tornen els seus rostres anhelosos,
Oh capità, pare volgut!
Que el teu cap descansi en el meu braç!
Això és només un somni: en la coberta
Jaus mort i fred.

El meu capità no respon,
els seus llavis estan pàl·lids i immòbils,
Mon pare no sent el meu braç, no té pols, ni voluntat,
El navili ha ancorat sa i estalvi;
El nostre viatge, acabat i conclòs,
De l'horrible viatge el navili victoriós arriba amb el seu trofeu,
Exulteu, oh platges, i soneu, oh campanes!
Mes jo amb passos fúnebres,
Recorreré la coberta on el meu capità
Jau mort i fred.

Walt Whitman (1819–1892). Leaves of Grass. 1900.

O CAPTAIN, MY CAPTAIN!

O Captain! my Captain!
our fearful trip is done;
The ship has weather’d every rack, the prize we sought is won;
The port is near, the bells I hear, the people all exulting,
While follow eyes the steady keel, the vessel grim and daring:
But O heart! heart! heart!
O the bleeding drops of red,
Where on the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.



O Captain! my Captain! rise up and hear the bells;
Rise up—for you the flag is flung—for you the bugle trills;
For you bouquets and ribbon’d wreaths—for you the shores a-crowding;
For you they call, the swaying mass, their eager faces turning;
Here Captain! dear father!
This arm beneath your head;
It is some dream that on the deck,
You’ve fallen cold and dead.



My Captain does not answer, his lips are pale and still;
My father does not feel my arm, he has no pulse nor will;
The ship is anchor’d safe and sound, its voyage closed and done;
From fearful trip, the victor ship, comes in with object won;
Exult, O shores, and ring, O bells!
But I, with mournful tread,
Walk the deck my Captain lies,
Fallen cold and dead.



Walt Whitman (1819-1892) wrote this dirge for the death of Abraham Lincoln in 1865. .

-2 2009 IMATGE D'UNA TARDA INOBLIDABLE - AN UNFORGETTABLE EVENING

-2
21 de Juny de 2009
Imatge d'una tarda inoblidable: el comiat sorpresa que em van fer al Parc de Can Solei la tarda del divendres 19 de Juny de 2009 tots els amics i amigues de 34 anys de mestre a l'escola Artur Martorell de Badalona que van poder venir. Per sempre al meu cor... (Fotografia de l'àlbum Picasa de Marta Fornaguera)

June 21, 2009
In the evening of Friday, the 19th of June, my friends did to me a surprise party of farewell and retirement in the Can Solei's Park of Badalona. Forever in my heart...

-3 2009 20 JUNY BREU NOTICIA D'AGRAÏMENT DES DEL COR

-3
Dissabte 20 de juny de 2009

Temps n'hi haurà per parler-ne a poc a poc... Temps 'hi haurà...
Només una breu nota d'agraïment... A tots i per tot... A tots els que hi van ser i a tots els que no els hi va ser possible per la vida i la feina. I per tot el que vaig viure... Per la bona sorpresa més gran de la meva vida... La tarda del divendres 19 de Juny de 2009... Al racó tradicional de l'entrada principal del parc... A les envistes dels vells edificis...
El meu record i agraïment infinit...
Ara, quan el cowboy puja al cavall i s'allunya cap el sol ponent finalitzada la seva missió, no marxa en solitàri... Darrera d'ell hi ha tot el poblat dient-li adéu...
Thanks of my heart for all my friends...
Sempre hi sereu al meu cor...
Us estimo

-29 2009 UN BELL MISSATGE D'EN JOSEP GRAUPERA

El meu amic, ex-alumne i germà, en Josep Graupera, m'ha enviat un bell, un meravellós missatge.
Aquí el teniu:

Estimat Josep Mª,
m'he permès adaptar els 4 últims capítols
de la preciosa novel.la IT d'Stephen King
inspirat pel gran regal que em vas fer al teu
Blog amb les fotos de la nostra vella escola.

"Marchándote...
Así que te vas y hay un impulso de mirar atrás,
de mirar atrás sólo una vez más
mientras se extingue el crepúsculo
para ver ese grave horizonte de Can Solei por última vez.
Los Edificios, la Palmera, la Pista.
Pero tal vez no sea buena idea mirar atrás;
así lo dicen todas las leyendas.
Mira lo que le pasó a la mujer de Lot.
Es mejor no mirar atrás.
Es mejor creer que habrá finales felices en todas partes.
Y bien puede ser así.
¿Quien puede decir que no existen los finales felices?
No todos los barcos que se pierden en la oscuridad
desaparecen sin hallar jamás el sol
o las manos de otro niño;
si algo enseña la vida, al fin de cuentas, enseña que ,
a fuerza de abundar los finales felices,
es preciso poner seriamente en duda la racionalidad
de quien no cree que Dios exista.
Te vas y te vas aprisa cuando el sol empieza descender,
piensa en este sueño.
Esto es lo que haces.
Y si te permites un último pensamiento,
tal vez piensas en fantasmas...,
en los fantasmas de unos niños deshinchando unas ruedas,
cogidos de la mano, jóvenes las caras, sí, pero recias,
tan recias que pueden dar vida
a las personas en las que se han de convertir,
tan recias que comprendan,
quizá que aquellas personas en las cuales se han de convertir deben,
necesariamente, dar vida a las personas que fueron,
antes de intentar la comprensión de la simple mortalidad.
El círculo se cierra, la rueda gira y a eso se reduce todo.
No hace falta mirar atrás para ver a esos niños;
una parte de tu mente los verá siempre,
vivirá con ellos para siempre,
amará con ellos para siempre.
No son, necesariamente, la mejor parte de ti,
pero alguna vez fueron el depósito
de todo lo que podías llegar a ser.
Os amo niños, cuanto os amo.
Por eso; aléjate pronto, aléjate pronto,
mientras la última luz se escurre,
echa tierra de por medio entre tú y Artur Martorell,
entre tú y los recuerdos, pero no entre tú y el deseo.
Eso queda: el reluciente camafeo
de todo lo que fuimos y creímos cuando niños,
de todo cuanto brillaba en nuestros ojos,
aun cuando estábamos perdidos
y el viento soplaba en la noche.
Echa tierra de por medio
y trata de mantener la sonrisa.
Pon algo de Rock & Roll en la radio
y ve hacia toda la vida que existe
con todo el valor que puedas reunir
y toda la fe que logras invocar.
Sé leal, sé valiente, aguanta.
Despierta de ese sueño
sin poder saber exactamente qué era.
No recuerda , en verdad nada,
salvo el simple hecho de haber soñado
que era niño otra vez.
Piensa que es bueno ser niño,
pero que también es bueno ser adulto
y poder analizar el misterio de la infancia...
sus creencias y sus deseos.
Algún día escribiré sobre todo esto, piensa,
y sabe que es sólo un pensamiento de amanecer,
un pensamiento posterior al sueño.
Pero es bonito pensarlo así por un rato,
en el límpido silencio de la mañana:
pensar que la infancia tiene
sus propios secretos dulces
y que confirma la mortalidad,
y que la mortalidad define todo el valor y el amor.
Pensar que lo que ha mirado adelante
también tiene que mirarlo atrás
y que cada vida hace su propia
limitación de la inmortalidad: una rueda.
Al menos, eso es lo que Josep Mª piensa a veces,
en esas horas tempranas de la mañana,
después de soñar,
cuando casi recuerda su escuela
y a los amigos con quienes la compartió..."

Mercès, Josep, my brother forever...

PRIMAVERA DEL 2009 A LA VELLA ESCOLA ARTUR MARTORELL DE BADALONA, PEL MEU AMIC I GERMÀ EN JOSEP GRAUPERA

2009

MEMORIAL DE PRIMAVERA DE LA VELLA ESCOLA ARTUR MARTORELL DE BADALONA, PEL MEU AMIC I GERMÀ EN JOSEP GRAUPERA I PER TOTES I TOTS ELS QUE COM ELL I JO MAI NO OBLIDAREM AQUESTS EDIFICIS I JARDINS, ON VAM SER FELIÇOS I TRISTOS, I ON VAM APRENDRE A SER ÉSSERS HUMANS.
Aquests edificis, Josep, aquests jardins, aquests arbres i palmeres, són els testimonis silenciosos però vius que tot allò que vam parlar fa una setmana, la tarda del dia 24 d'abril de 2009, a la porta de la meva darrera classe, la classe de 4t. de la nova escola, va existir, va ser real, ho vam viure i no ho vam somiar. I Arthur va deixar Ginebra, Lancelot, Morgana i Merlin, i va marxar mar enllà. mentre Excalibur tornava al fons del Llac. Però Camelot, Josep, existirà sempre als nostres cors.

Spring in the Old School Artur Martorell of Badalona. For my friend and brother Josep Graupera.

2009 PENSANT EN ELS PIRINEUS, DES DELS CARRERS DE CIUTAT

Per l'Isaac, que avui fa 34 anys i va deixar els carrers de ciutat, entre ells aquest de la fotografia feta a la nit de Badalona, per viure al bell mig dels Pirineus, a l'Aran.
Per molts anys!

La nit del Pirineu...
Firmament d'estels amb llums enigmàtiques
que travessen el cel...
Boscos que descansen,
potser fins i tot dormen,
acaronant el pas de l'ós...
Remor d'aigua al gorg,
ombres que baixen i retornen al bosc...
Potser una mica de boira
anuncia la propera albada
més enllà de la neu dels cims...
Soques i roques, solitud i silenci
en la cantada dels éssers del bosc...
Brots tendres sota el gebre antic,
aus i ocells a l'aixopluc del tossal...
Un ventijol s'esmicola pel barranc,
joia de flaires baixant per la vall...
Presències fugisseres tornen de les boscúries,
ombres que van i venen...
Somnis de la màgia de roques i molses...
Els cims a la ciutat del cor...
Pirineu...
Aran...

JMDP "Pirineu, els cims a la ciutat"
Per l'Isaac
15 març 2009

DECEMBER 17 2008 LAST CHRISTMAS ARTUR MARTORELL SCHOOL CONCERT OF MUSIC TEACHER NURIA ORRIOLS

Dimecres 17 de Desembre de 2008
L'Escola Artur Martorell fa el seu tradicional concert de Nadal, aquesta vegada al Teatre Zorrilla de Badalona.
És un concert especial: la mestra de Música, Núria Orriols, es retira a final de curs, i, per això, és la darrera vegada, després de molts anys, que dirigeix el concert de Nadal.
Tots els i les mestres li hem dedicat una cançó que hem anat preparant als migdies o a la sortida a la tarda.
Una època acaba, però és llei de vida. El segle XXI ha d'escriure la seva història...
Com diu Serrat amb els versos d'Antonio Machado: "... Pero lo nuestro es pasar, pasar haciendo camino, se hace camino al andar..."

2008 JOIES DE NADAL D'EN LLUIS POLO, OFICIAL D'OFICIS D'ARTUR MARTORELL

A en Lluís Polo, bon amic, Oficial d'Oficis de l'Escola Artur Martorell de Badalona, li encanta fer treballs manuals, on té gran habilitat. Aquí en teniu dos exemples d'aquest Nadal de 2008, un arbre de Nadal fet amb escuradents col.locat al seu despatx a la Consergeria de l'escola, i un avet de cartolina verda decorat amb gomets vermells col.locat a l'entrada principal nord de l'escola.

COMUNITAT VIRTUAL EX-ALUMNES DE L'ESCOLA ARTUR MARTORELL DE BADALONA

A Setembre de 2008 ha estat creada, per uns ex-alumnes, una Comunitat Virtual d'Ex-Alumnes de l'Escola Artur Martorell de Badalona.

En poques setmanes ja hi ha més de 100 registrats, que estan penjant moltes fotos de les seves promocions de l'Escola Artur Martorell, que són molt emocionants de veure, ja que són imatges que fa molts anys que no veia.

Qui vulgui entrar ha de fer el següent:

Entrar a www.facebook.com i registrar-se

Una vegada registrats, cal anar a Grupos i entrar al grup "Ex-Alumnes de l'Escola Artur Martorell".
I una vegada has entrat, només cal navegar-hi i buscar gent que coneguis.

FRANCESC PERXACHS I JOSEP MARIA DAMAS DAVANT DE LA PORTA NORD DE L'ESCOLA ARTUR MARTORELL DE BADALONA

Els temps canvien, venen i van, pero nosaltres i tot el que vam viure romanem per sempre...
Avui m'he trobat a la porta de l'escola al meu amic i company de tants anys, en FRANCESC PERXACHS, antic conserge des de finals dels anys 80 fins el 2004 o 2005, i actualment funcionari d'un altre departament de l'Ajuntament.
En Lluís, l'actual conserge, ens ha fet una foto als dos...
En Francesc... Una autèntica institució a l'escola durant tants anys...
En Francesc, les seves notícies i acudits cada matí...
En Francesc, les llàgrimes d'un alumne, en David, quan aquest alumne va marxar de l'escola a una altre indret de Catalunya sabent que probablement mai no tornaria a veure al seu gran amic Francesc...
En Francesc... Les llargues xerrades sobre quina era la millor anyada de Ribera de Duero, segur que la té ben guardada a la seva cava personal...
(Per cert, Francesc, què opines sobre els vins de les noves bodegues de El Priorat?)
En Francesc, compartint un secret, els dos, en realitat, som gats i per això els gats ens comprenen i estimen...
En Francesc, i la seva fidelitat a la llengua i a Catalunya...
En Francesc... Tantes i tantes anècdotes i aventures...

FOTO D'EN JOSEP MARIA I EL GATET BLUE EYES DEDICADA A EN PEP MARISTANY, VETERINARI DE TIANA

21 Setembre 2008

Aquí tenim una fotografia meva, Josep Maria, amb el gatet MUTIS-BLUE EYES que viu a casa d'unes amigues de Tiana, feta avui, dia 21 de Setembre de 2008

La fotografia està dedicada a en Pep Maristany, veterinari de Tiana i gran persona que s'estima molt la seva professió i tots els animals.

Ahir en Pep Maristany va conèixer i visitar el gatet MUTIS-BLUE EYES. Tenia una irritació ocular, i es va aprofitar la visita per fer les revisions i vacunes que corresponen a un gatet jove com aquest. A la seva cartilla de revisions diu que és un gatet de raça persa, encara que no té la cara xata típica d'aquests, sinó una cara molt guapa, semblant a la del nostre gat TIGRIS.

Fa uns mesos, en TIGRIS va estar força malament a causa d'uns càlculs de strubites que li van ocasionar una oclusió urinària, i només es va salvar per la gran qualitat professional d'en Pep i el seu amor pels animals. Encara recordem la cara d'en Tigris quan va estar internat dos dies a un dels box de cures intensives de la clínica veterinària d'en Maristany, fins que va reaccionar bé i es va salvar.

Thanks, Pep!

EN ROGER TARTERA i SALVATIERRA

Avui he llegit un post en un blog que m'ha encantat, com sempre que llegeixo coses del seu autor, sigui al blog o sigui en novel.la.
Es tracta d'en Roger Tartera i Salvatierra, un ex-alumne de l'Escola Artur Martorell de Badalona que és un gran escriptor, els seus premis literaris són:
Premi Mostra Literària del Maresme de prosa, 1996: Sabana
Premi Ciutat de Badalona - Països Catalans Solstici d'Estiu, 2002: Quan es fa clar
Premi Salvador Espriu de narrativa de Calafell, 2003: La ciutat seca
Premi Ribera d'Ebre, 2006: Collage

Doncs, com deia, avui he llegit un escrit al seu blog que m'ha encantat i que recomano que llegiu.
És un estudi sobre un dels elements de la fauna social que es nota més a l'estiu: "Els garrulos"
Està escrit d'una forma molt exacta i divertida, i te n'identifiques de seguida amb tot el que diu. Situa l'escrit a l'entorn de la platgeta de Montgat.
El seu bloc és:
"El vomitori d'en Roger"
http://rogertartera.blogspot.com/
L'article es diu "Garrulos"
La data de publicació al seu bloc és: divendres, 8 / agost / 2008
Llegiu-lo, val la pena