Sunday, September 17, 2006

De nuevo, la odisea del TELÉMACO


IMAGEN DE VALLE GRAN REY, ISLA DE LA GOMERA, Islas Canarias, puerto de salida del Telémaco el año 1950 con 171 personas a bordo en dirección a Venezuela.

En uno de los post anteriores, (ver 2 de septiembre de 2006) explicamos la odisea del Telemaco, el barquito en el que el año 1950 nuestros tíos Ramon(epd) y Salvador Damas Rolo fueron desde Valle Gran Rey, nuestro pueblo-raíz, en la Isla de La Gomera, hasta las costas de Venezuela.
Hoy, domingo dia 17 de septiembre de 2006, el diario EL PERIODICO de CATALUNYA, en sus páginas centrales o Cuaderno del Domingo, páginas 10, 11 y 12, lleva un informe muy documentado, con fotografías de la época y algunos supervivientes del Telémaco, sobre aquella aventura de hace más de medio siglo.
En el post anterior sobre el tema de este blog hay los links para leer los versos-poema que describen el viaje, tambien citados en el texto de EL PERIODICO.
En muchas ocasiones, los hechos reales superan las aventuras imaginarias de las películas. La Gomera y Venezuela recuerdan y honran la gesta de estos 171 héroes que se adentraron en el Atlántico con tan pocos medios.
Siempre os recordaremos.

Monday, September 11, 2006

11 de Setembre de 2006


Navega per l'infinit horitzó de l'oceà,
segueix el camí de barlovent,
cavalca les onades del destí...
Deixa enrera l'escuma i el soroll
de les hores grises,
admira la brutalitat i la tendresa
de la Natura...
Segueix el silenci que deixa el tro,
viu el llamp resplendent
com la formiga cerca el gra de blat
fent camí per l'herba...
No t'agenollis mai davant de ningú,
que siguin ells que ho facin
davant teu,
recorda que vens d'una vella estirp
de mil.lenis...
No et preguntis qui ets,
en tu hi ha tots els sols
i les llunes,
totes les precarietats
i eternitats...
Tu ets el passat i el futur,
el temps i l'espai...
I la llum...

Josep Maria 11Setembre2006

Saturday, September 09, 2006

ARANTXA i les dues NÚRIES, felicitats!

Per Arantxa, Núria i Núria
Ahir, 8 de setembre, dia important per tres de les nostres companyes.
Onomàstiques, aniversaris...
És igual, el que importa és compartir aquests moments!
Era el darrer dia de preparació del nou curs, era el dia on ja deixem tot preparat pel proper dimarts, dia 12 de setembre, veure arribar de nou a tots els nens i nenes de l'escola...
Són els dies dels darrers detalls, que sovint són els més importants.
Solucionar en poc temps inesperats entrebancs, amb el rellotge avançant en contra...
Però, a mig matí, passades les 11, uns moments somriure entre tots...
Esmorzar de celebració...
Teca de la bona, bon tiberi, oh, la, la, la, Temptacions per qui fa règimen!!!
Uns bons entrepanets petitets... Molt variats, pa tendre amb formatge, llonganissa, xoriço, pernil, truita, York...
Una excel.lent coca de crema i una d'altra de fruites, encara millor...
L'excel.lent treball del vell pastisser del Forn Catalunya...
Algun dia l'enyoraré...
Bon apetit a totes i tots!
I bona beguda, a gust de tothom...
Quants anys, ja, el bon cafè del gran termo-cafetera de la Núria!
Felicitats, amigues, que él món acompanyi a tots aquells que com vosaltres dominen la rima, el ritme i saben remoure els motlles formals, com diu el poema de Joan Brossa...

"AQUÀRIUM"
La rima,
el ritme
els motlles formals.
Miro els peixos
dintre 'aigua.
Les idees
al cervell
es deuen moure
d'una manera semblant.
La rima
el ritme
els motlles formals.
(Joan Brossa)
Felicitats, Arantxa, Núria, Núria...!!!

Tuesday, September 05, 2006

Calmes de Setembre a Calella de Palafrugell

La Mar Mediterrània i Llafranc des del Far del Cap de Sant Sebastià

Setembre...
De nou,
dormir sota la llum de la lluna quasi plena del bosc,
reflexe del far protector de Sant Sebastià.
La mirada es perd per la mar, plana com un mirall,
de Calella de Palafrugell.
Serenor de la calma de la natura aquest 5 de setembre,
oblidades les ventades de la tramuntana de tot l'agost...
Algunes meduses passegen llefiscoses i perverses
vora la pell nua submergida a les tèbies aigües de la platgeta,
camí ja de Llafranc...
Nit de lluna de setembre a la Costa Brava...
Flaires de pins,
aires de sal de mar...
Setembre...
6 de Setembre...
Mitjanit...
Sopant a Port Pelegrí, al rovell de Calella...
Llampecs d'una tempesta llunyana, potser camí d'Olot.
A mitja tarda la tempesta ha tancat Barajas 2 hores.
Pedregava...
Lluna plena al cel del Baix Empordà
amb un cert vel de boira enigmàtica...
Sortirem al mar de matinada
amb les barquetes de Llafranc.
Absència de vent...
Xafogor i humitat...
Sona ja proper el cant de les sirenes,
els dofins ens inviten a jugar
camí de les Medes...
Setembre...

Elogi de Les Puelles

Hi ha un poblet molt petit, als altiplans centrals. Hi viuen uns amics en un petit paradís, Les Puelles, un agregat d'Agramunt, a les terres de Lleida.
Però no hi aneu, el paradís desert i tranquil, quan hi va la gent, pot esdevenir amb el temps un nou infern de sorolls i despròpòsits com és avui Barcelona i el seu entorn. Respecteu la pau d'aquest indret.
És un paisatge pla, de conreus de cereals i hortes de regadiu. Poques elevacions i accidents del relleu. Un sol carrer, on s'agrupen les cases dels 21 veïns que formen el darrer cens de la població.
Són cases amb estil i il.lusió, combinant el respecte a allò que és tradicional amb les modernitats que afavoreixen una certa comoditat de vida, contrapunt obligat d'aquest paisatge ferèstec però humà i acollidor, fins i tot quan la boira gebradora persistent d'alguns hiverns sembla transportar-te a les aventures de Jack London al Gran Nord.
Lluny de Barcelona, passem una tarda tranquil.la de pretardor...
Bona música i un llibre gratificador... Passeig fins l'hort dels bons amics, ens regalen pebrots, esbergínies i carbassons de la seva collita on hi han posat el cor...
El sol va marxant fins l'horitzó, esdevenint finalment un cercle de foc roig encès preludi de milers d'estels, avui esmorteïts per la lluna que imita el dia il.luminant la nit de la plana...
Mussols, ducs, granotes, gripaus, insectes... Música de la nit... Rèptils que passen ràpids la propera carretera a la recerca de l'aigua i el refugi de la frescor...
Nit a les terres de Ponent...
"L'existència és la mare de tot el que n'hi ha..." (Tao Te King, Lao Tsé, 1, El Principi)

Sunday, September 03, 2006

Sopar a Alella

Era un bar tradicional, de lluna i sol, al centre d'Alella, menjars i renovació. L'amo mira i saluda, home ja molt gran, somriure de segles de servei al mostrador, generació rera generació... Però el món va canviant... Ara el Rif i l'Atlas dominen a l'interior de la cuina, i els Andes i el Caribe entre les taules del saló.
Rat penats i talpons s'amaguen lluny, a la serralada, a les envistes del mar i dels calamars arrebossats, trobant la pau al pati desert i enigmàtic del castell...
Al bar, ja arriba truita de patates i ceba i croquetes, i bistecs amb guarniment... Una mica freds, d'esperar a la cuina a ésser servits...
Les fades somriuen, el vinet blanc d'Alella que hem demanat és bo, tirant a dolcet, i està ben fresquet... I la princesa menja el seu ànec confitat mentre nosaltres piquem el guarniment de la carn, pebrots, patates, xampinyons... Un petó per un gelat, però ningú no s'escolta l'oferiment...
Somnis de la terra, al costat del mar, camí de Tiana, lluna de setembre creixent...

Saturday, September 02, 2006

Una mestra amb un nou destí: l'Antònia

Ahir vaig saber a l'escola que aquest any no hi serà l'Antònia. L'han destinat a un centre del barri de Sants, a Barcelona. Potser passi menys temps als transports públics, queda més a prop d'on viu.
L'Antònia ha estat els dos darrers anys la tutora del 6è curs i també la mestra d'E. Física del Cicle Superior. Cada dia arribava a Badalona des de la zona on viu, els meus territoris d'infantesa que fan de límits entre Barcelona i les poblacions del Baix Llobregat.
Hi ha hagut una cosa que durant aquest temps he envejat de l'Antònia: la formidable capacitat de lectura que li donava el fet d'aprofitar les hores que passava en els transports per arribar a Badalona en llegir. Sempre arribava i marxava amb un llibre a les mans. Gairebé tots els grans llibres d'actualitat ja els coneixia abans fins i tot que jo sentís parlar d'ells.
Mirava els títols dels seus llibres, i el ritme era admirable, jo me n'adonava que gairebé cada setmana portava un llibre diferent, i, majoritariament, eren dels de moltes pàgines. I les temàtiques, completament variades. Imaginava jo quants mons devien de passar pel seu cap mentre es deixava portar pel ritme monòton del pas de les estacions del tren camí de Badalona.
Al migdia, moltes vegades, coincidíem a la sala d'ordinadors. Jo aprofitava alguns moments lliures per mirar els meus correus electrònics i llegir els títulars de les notícies del dia en els principals diaris locals i del món, i ella també tafanejava als ordinadors, suposo que també mirant el seu correu electrònic, visitant webs i fent feines del càrrec que tenia d'encarregada del manteniment de la sala d'informàtica.
Trobaré a faltar el seu pas per l'escala dient "Bon dia!" cada matí quan arribava i es dirigia al pis superior de l'edifici, on hi ha les aules del Cicle Superior.
Són coses del sistema de nomenaments, que fa que hagin de passar moltes coses i anys abans que les mestres i els mestres puguin trobar un lloc definitiu on poder passar temps i cursos si la persona s'hi troba a gust
Molts bons amics i amigues que he fet a l'escola els darrers anys han anat marxant d'aquesta manera, però, bé, ens queda el record i la possibilitat de retrobar-nos en algun moment i lloc. Parlant només dels dos darrers anys, i de les persones noves que he tingut més contacte i han marxat, penso en la Montse, gran filòsofa, en Quim (oh... en Quim de Martinet... la seva Cerdanya...), la Marga, la Sònia, en Jordi, la meva substituta del 2005 Noèlia, l'Olvido, Ricard...
Fins sempre a tots...

RETORN A CAN SOLEI

Setembre de 2006...
De nou retorn a Can Solei, de nou retorn a l'escola...
Una de les darreres vegades, potser...
Depèn de les normatives de jubilació de mestres de la Generalitat, depèn de la salut personal... Si mantenen la normativa actual, faig els 60 anys a la primavera del 2009...
I si és per salut... Hi ha hagut moments aquest estiu que he pensat que no podria tornar ja aquest setembre... A mitjans de juliol se'm va presentar el problema a la cara causat possiblement per un cop d'aire... Encara parlo amb la boca una mica torta, però afortunadament m'he anat recuperant bastant ràpidament.
I aquest curs em sembla molt emocionant, no vull perdre ni un moment, ni un segon...
Són els darrers mesos als edificis de tota la vida, on porto ja 31 anys de mestre, i, en un moment entre Nadal Setmana Santa, el pas als nous edificis, la inaguració de la nova escola.
He vist la construcció bastant avançada. La nova escola Artur Martorell ja impressiona quan hi arribes.
He entrat a Can Solei molt aviat, i, tal com esperava, m'he trobat el conserge de l'escola, en Lluís, i també els dos jardiners del parc, un home i una dona molt agradables i bones persones. Sí, hem parlat de l'estiu... En Lluís ens ensenya les fiblades dels mosquits del seu poble d'Hortons...
I, després, l'arribada dels companys, senyoretes i senyorets... La retrobada... Petons i abraçades... Les aventures de l'estiu...
Les meves explicacions sobre la sorpresa de la meva cara una mica torta quan parlo...
Hi ha canvis, gent que no hi és...
Per un moment, com el flaix d'una foto, arriba el meu record a tota la gent que he conegut i estimat a l'escola aquests temps, des de que hi vaig arribar el dia 1 de setembre de 1975...
Sí, avui fa 31 anys que hi sóc...
El destí de tots ells i elles... Totes i tots formen i formaran sempre un part molt important de la meva vida... El meu desig que siguin feliços, siguin on siguin... Tots i totes m'han aportat alguna cosa, petita o gran.
I la gent nova... Nous cavallers i dames de la Taula Rodona d'Artur... En Jordi i l'Alba... També la Gemma, però ella ja havia estat companya nostra a l'escola fa uns vuit anys, en un dels seus primers treballs com a mestra... Ella ja formava part de Camelot per sempre...
I, poc després, ja ens hem reunit... Claustre... Presentacions...
Horaris: l'impacte de la sisena hora... Reunions per cicles...
I dilluns, marxa a tope, només cinc dies per preparar el curs que comença dimarts 12 amb tot l'alumnat...
Ja hi som, ja ens hi posem... Com cada 1 de Setembre...
Però el final dels meus temps a Can Solei s'apropa inexorablement.
És llei de vida.
Gaudiré de cada minut, de cada segon, sigui com sigui el seu tarannà...
I seguiré després camí d'Itaca...
Amb l'ajut de totes les meves amigues i amics...
CARPE DIEM!

VALLE GRAN REY, GOMERA, DEL TELEMACO A LOS CAYUCOS


IMAGEN DEL MOTOVELERO TELEMACO LLEGANDO A LA GUAIRA, VENEZUELA, EL 16 DE SEPTIEMBRE DE 1950, PROCEDENTE DE VALLE GRAN REY, LA GOMERA, DESPUES DE SU INCREÍBLE TRAVESIA DEL ATLANTICO. Nuestros tíos Ramón (epd) y Salvador Damas Rolo eran dos de los 171 legendarios emigrantes clandestinos que viajaron en él.

Hoy, 2 de Septiembre de 2006, la prensa publica la siguiente notícia:


SANTA CRUZ DE TENERIFE.- Un total de 346 inmigrantes han llegado en diversos cayucos a Tenerife, La Gomera, Gran Canaria y El Hierro. Salvamento Marítimo ha rescatado a otras 200 personas.
El primer cayuco llegó hacia las 08:00 horas por sus propios medios a Valle Gran Rey, en La Gomera, con 78 varones de origen subsahariano a bordo, entre ellos dos menores.
Los inmigrantes afirman que proceden de Senegal y que han navegado durante 15 días, añadieron fuentes de Cruz Roja.
El hecho de que la barcaza arribase a la costa gomera por sus propios medios provocó que el personal sanitario del Servicio de Urgencias Canaria, Cruz Roja y Guardia Civil tuviesen que desplazarse desde la capital de la isla, San Sebastián de La Gomera, hasta Valle Gran Rey para atenderlos.
Los inmigrantes han recibido asistencia sanitaria en el lugar y no ha sido preciso su traslado a un centro hospitalario, y previsiblemente serán transportados a la isla de Tenerife en las próximas horas.

Hace 56 años, 171 habitantes de VALLE GRAN REY, Isla de la Gomera, entre ellos dos de nuestros tíos, iniciaban una increíble aventura clandestina emigrando desde las Islas Canarias a Venezuela en un pequeño barquito.

En ese viaje pasaron muchas cosas, y se ha transformado en una leyenda en las Islas Canarias y en Venezuela. Nuestros tíos Ramón(epd) y Salvador iban en ese barquito, el Telémaco, y Ramón Luís, hijo de Ramón, nos ha comentado. "Uf, aquello si que fue un viaje duro de verdad, primos..."

Ahora... Ahora los habitantes de Valle Gran Rey ven llegar a su playa de negras arenas volcánicas a las decenas de subsaharianos que huyen de la miseria africana atraídos por el lejano resplandor de los paraísos europeos...

En esta direccion de Internet podeis encontrar el relato íntegro del viaje del Telémaco en forma de pequeños poemas escritos por el emigrante Manuel Navarro Rolo:

http://www.gomera.com.es/El%20Trastero/Décimas%20del%20Telemaco.htm

http://www.gomera.com.es/webs/Noticias.htm

Aquí estan las primeras estrofas, que corresponden a la salida de La Gomera:

NARRACIÓN HISTÓRICA DE UN VIAJE TRANSOCEÁNICO DESDE LA GOMERA (ISLAS CANARIAS) A VENEZUELA EN EL MOTOVELERO “TELÉMACO” AÑO 1950


1ªPasó un vago pensamiento por hijos de la Gomera, cual la nube pasajera que va por los elementos,tras continuos sufrimientos, peripecias y tristuras para lanzarse a la anchura de tan penoso camino a luchar con el destino de sedientas aventuras.


2ªEn una hora temprana,el nueve de agosto fue a eso de las cuatro y diez de una apacible mañana,donde el silencio engalana el misterio más fecundo dándole un adiós profundo a Valle Gran Rey con calma, ciento setenta y un almas que marchan al Nuevo Mundo.



3ªEl Sol su disco escondíaen el rizado horizonte, cuando perdimos los montes de nuestras islas queridas,sólo el faro se veí dando sus vivos destellos que iluminaban muy bellos nuestra ruta solitaria último adiós a Canarias tristes recuerdos aquéllos.

Y el relato de una parte de la travesía del Atlántico:


13ªEl veinticinco más fuerte ruge el viento, brama el mar,y algún ser sin vacilar siente el frío de la muerte, fue el destino de la suerte para que fuimos mandados,mientras que desmantelado el barco sin salvación,bajo del escotillón quedó el pasaje trancado.



14ªEra tanta la bravura del huracán que soplaba, la ola se rebasaba a veinte metros de altura, llovía, la noche obscura de terribles nubarrones, las roncas detonaciones del trueno en los elementos eran pésimos momentos de tristes lamentaciones.



15ªCuántos habrán recordado sus queridos patrios lares y los caros familiares con quien fueron anidados, del hijo el amor mimado,de padres, mujer y hermanos,del amigo y el paisano que triste todo derrumba cuando se encuentra una tumba en medio del Océano.

El mundo puede cambiar mucho en pocos años, los que van de 1.950 a 2006...