Foto: Inici de les Obres de la Nova Escola, Octubre de 2005, vistes des de l'antic edifici de Can Solei de l'Escola Artur Martorell..
Aquest migdia he retornat per primera vegada als vells edificis de Can Solei, als vells edificis que durant gairebé 40 anys van ésser l'escola Artur Martorell de Badalona, la meva escola i la meva llar durant 32 anys, des de setembre de 1975 -encara amb el dictador viu- fins el mes de març de 2007, quan ens vam anar als nous edificis del carrer Seu d'Urgell davant el cementiri.
Mirava el parc aquest migdia des de la finestra de la meva classe de 4t. El pati de la nova escola, la tanca, i, a continuació, els dos espais de joc que abans anomenavem els pins i les herbes. I, de seguida, la silueta impertorbable dels dos antics edificis. Tot mig velat per l'absurda pantalla high-tech que els arquitectes de la nova escola ens han posat endavant per tal de no permetre'ns gaudir del paisatge del parc i la zona litoral de Badalona.
He sentit un impuls, he notat que ja era temps de tornar-hi, potser fins i tot d'entrar-hi, i de començar a enfrontar tots els meus fantasmes del passat, totes aquelles presències etèries que m'han acompanyat somrients fins els nous edificis, però que als vespres, quan jo torno al meu domicili a Les Corts, salten el petit espai entre el present i el passat i retornen a passar la nit vagant pels passadissos i aules buides de l'antiga escola, per tornar a sortir amb el sol ixent a rebre'm quan arribo de nou a la zona i identifiquen la silueta del meu vell Ford Maverick.
He sortit de la nova escola per la tanca més propera a la pista d'esports, eren ja gairebé les dues de la tarda. He creuat per l'espai que porta a les escales de baixada a l'antiga escola, recordant els milers de partits de futbol jugats amb les meves classes en els dos espais, els pins i les herbes... Partits de futbol que acabàvem sudorosos, cansats, sovint fins i tot discutint les jugades, jo com un nen més, mentre ens dirigíem a les aules, on tornava a ésser el mestre... Era abans de 1980, ells i elles eren de 7è i 8è d'EGB, teníen de 12 a 14 anys, i jo, el seu tutor o profe, tot just feia els 30 anys l'any 1979... Eren aquells anys inoblidables, en que els antics deus havien mort, els nous encara no havíen arribat, i els humans erem, per poc temps, lliures...
I he baixat a l'espai entre els dos antics edificis.
L'edifici noble, el dels petits i administració, ofereix un aspecte entranyable però tètric pels que hi hem passat tantes vides al seu interior, ja que per evitar les temptacions okupes l'ajuntament ha tapiat totes les portes i finestres.
Però l'altre edifici, el meu, el dels grans continua viu i ben viu, gràcies a que encara hi ha en ells els seus vigilants des de fa -m'han dit ells-, 40 anys, la Marca i el Pepe.
No havia pogut psicologicament baixar fins ara, un any veient els edificis davant meu sense poder emocionalment apropar-me fins avui... Fins l'impuls inesperat d'aquest migdia...
He trucat a la porta de ferro que hi ha al passadís de la cuina -totes les velles plantes conegudes hi son, el micaquer continua creixent-, i m'ha obert la senyora Marca. Poc després ha arribat en Pepe.
Jo només volia parlar amb ells, i veure els edificis des de fora, però la Marca m'ha insistit en que entrés per veure'ls per dins... Per fer un viatge al passat...
I he entrat.
Tot està igual. No sembla haver passat un any de silenci, sembla només un dia de vacances, tot està com si l'activitat de les aules anés a reanudar-se d'un moment a l'altre, amb l'únic detall previ de posar taules i cadires.
En algun moment, aquesta immersió en el passat m'ha fet sentir les mateixes sensacions que la pel.lícula El Resplendor, de Stanley Kubrick.
La classe de música, on sembla que la Núria començarà d'un moment a l'altre a tocar el piano o els pares organitzaran la casa de la por de la festa de Sant Jordi
En el primer pis, que va ser el meu els darrers deu anys, la Marca ho manté ben net i ordenat, de manera que tot està tal com ho vaig deixar el darrer dia... La meva classe de 4t., que havia estat la de 6è als temps antics... Les finestres per les que veia ploure, el camí del sol, la construcció de la nova escola dia a dia, la palmera de l'era, els pisos dels carrers Seu d'Urgell i Margarida Xirgu que vaig veure construir edifici per edifici...
La petita sala de mestres, on vaig agafar el telèfon aquell dia i vaig sentir la veu del meu germà dient-me que el nostre pare acabava de morir...
La sala d'anglès i audiovisuals, que amb tanta il.lusió van organitzar als anys 80 companys que la vida ha portat per altres paisatges, dins de l'univers de l'ensenyament...
La classe de tercer, que havia estat abans la de 5è... I el lavabo de mestres, també ell, testimoni de vegades d'angoixes i llàgrimes en moments especials d'aquells 32 anys en els que el vaig utilitzar varies vegades cada dia...
Sí... Tot està com en una situació d'espera, com si el temps i la història s'hagués detingut, com si la vida hi anés a reanudar-se en qualsevol moment... Com si, com diria el poeta Vicente Aleixandre, les criatures anèssin a sortir de l'aurora del record en la que ara habiten i tornéssin a omplir de vida i joia aquestes velles aules en les que jo vaig ser el tutor de 32 generacions de noies i nois entre 1975 i 2007...
Però el passat no pot, no ha de tornar. El passat és això, el no-res, el passat. Potser els records.
I a tots se'ns escapava alguna llàgrima, al Pepe, a la Marca, a mi... I als tendres fantasmes que avui no havien esperat la nit i havíen vingut al vell edifici per acompanyar-me la primera vegada que hi he tornat des d'aquell mes de març de 2007...
I el temps i la història continua. Tot anirà quedant lluny, molt lluny... I, com deia el replicant de Blade Runner en la seva famosa frase, tot s'esvairà com llàgrimes a la pluja...
I, com em sembla que deia algú: Old teachers never die, only slowly vanish...
3 comments:
Josep Maria, li estric des de Ràdio Ciutat de Badalona. Ja fa dies que seguim el seu bloc a internet i ens sembla una molt bona iniciativa. Tant és així, que creiem que valdria la pena explicar la seva experiència a internet a la ràdio. El voldríem convidar al magazín del matí. Si vol - a nosaltres ens faria molta il·lusió - podia deixar-nos algun contacte telefònic o electrònic per poder parlar més tranquil·lament. Ens trobarà a matins@rcb.cat o bé al telèfon 93 497 40 00, de 7 a 15 de la tarda, del magazín "5 minuts més"
Moltes gràcies!
“Allò que més estimo duu el nom d’una escola, de l’escola, és l’homenatge que volia retre, l’agraïment més sincer i grandiós que mai us podria fer.
L’escola va ser casa meva molts anys i fins al canvi d’edifici encara la hi considerava, però ara la família s’ha traslladat i res no hi queda meu a la casa nova. Això sí, em considero filla de “l’Artur”. Filla d’un “home” exigent però comprensiu, amable, amb els peus ben arrelats i amb la mirada oberta al món, educat, que em va proporcionar (com un bon pare) les eines que em permetrien ser lliure, crítica, respectuosa, ... que sabia renyar i fer una abraçada si la necessitava i que mai em va fer sospitar que les persones en què es materialitzava no m’estimaven com a una filla.
L’Artur que recordo ens oferia ombres a l’estiu, fulles dentades per a estudiar, un obrador, la pista de bàsquet, un galliner perillós on amagar-se, una pica a la classe i les classes de música al parc. L’Artur que recordo em va ensenyar a escriure, a escoltar, a contar, .. però sobretot vaig aprendre a aprendre. L’Artur que recordo eren companys, mestres, amics, millor eren la Núria, la Marta, en David, en Ricard, la Mireia, en “Pepo”, en Juli, cada un de nosaltres, de vosaltres únic i irrepetible, valorats i estimats pel que érem, pel que som.
Allò que més estimo duu el nom d’una escola. Espero que l’Artur en un futur no molt llunyà esdevingui una persona lliure, crítica, respectuosa,.. com ho va ser (i espero que encara sigui) el seu “avi”.
Certament un relat preciòs i molt emocionant. Jo no sé si m'atreviria a tornrar-hi. Suposo que no. De fet, no hi vull tornar, vull recordar a la memòria l'Artur Martorell que vaig conèixer, que no vol dir que no vulgui un dia visitar la nova escola. Però tornar als vells edificis, tornar a veure aquelles arcades, aquell jardí entre edifici i edifici amb tanta vida transcurreguda, aquella pista, aquelles palmeres, aquella era... Em sembla que no hi tornaré més. Em quedo, com deia, amb els records de l'escola encara viva. No vull dir que ara ja no ho estigui, evidentment; em refereixo que vull quedar-me amb els records d'aquella escola, d'aquell Artur Martorell que, per cullons, ja no és el mateix que ara. Com a últims records, em quedo amb els dels dos cops que vaig venir a fer xerrades meteorològiques als teus alumnes.
Si ja dic que a mi em costaria tant tornar-hi, que total van ser7 anys, imagina't per tu, que en van ser més de trenta. Ara, en el meu cas, sis anys preciosos de la meva vida malgrat totes les meves històries de quan era petit. I, a més, sis anys tan importants, com són el que van des que en tens 3 fins que en tens 9. A part dels anys indirectes posterios a la meva marxa, en què hi continuaven la Lia i la Judith. Sens dubte no seria la mateixa persona sense el meu pas per l'Escola. De fet això ho pot dir tothom de qualsevol escola, però és així.
Felicitats per la valentia d'haver-hi tornat.
Fins ara
Post a Comment