PLOVISQUEJAVA

La música dels rius
arribava fins el meu cim,
més enllà del lleu moviment
de les ales.

Aquella mirada melanconiosa
per sobre de valls i ombres
no tenia res a veure
amb el penediment
ni amb el canvi d'estació.

Era un record d'aquella corba
de la superfície del mon
on havia viscut,
on havia seguit la mutació de la Terra,
la llum i l'escalfor del sol

I l'arribada tímida
dels primers raigs que endevinaven
les formes de boscos i rius, enllà en els vessants
i en el més profund de la vall...

Fugia pel camí la Lluna
amb les primeres harmonies de l'albada,
neixia el cant dels ocells, mentre,
a l'horitzó,
encara plovisquejava...

Ets com un coixí de neu
que duu cabells de boira
i rissos de rosada...

La Terra...
Aquest planeta dels miracles
que mai no semblen arribar.
Pàgines i pàgines de la vida,
i van deu més...

No és suficient, potser?
Encara falten més?
Lletres que ballen i dansen,
imatges que em miren burletes.

Follets que baixen del sostre,
fades que em somriuen a l'albada.
Aus que vigilen des del cel,
rellotge cruel que no ens deixes temps.

Un gat que se'm frega
feliç i ronronejant.
Unes mans suaus i tendres
que m'acaronen...

Moltes històries que s'entrelliguen
unes subtils ombres inabastables...
Un parfum, un paisatge...
La llum dels teus ulls...