LA FADA AINHOA, LES DONES D’AIGUA, L’UNICORN, NEW YORK I BARCELONA
Aquell dia, Fada Ainhoa va despertar enlluernada pel sol de mitja nit.
Ja sabia el que volia dir.
Nadal s’apropava, i el bell Unicorn que vivia al llac de les Fades d’Aigua, tornava de les seves aventures pel món dels humans i mostrava el seu resplendent color blanc, i la llum de mil diamants brollava del seu únic corn.
Fada Ainhoa va somriure. El bosc del llac esdevenia ombrívol i ferèstec quan l’Unicorn era lluny, i retornava al seu ambient acollidor i lluminós quan el màgic cavall retornava a la seva llar de l’indret dels camins dels mil retorns.
Les Fades d’Aigua com Fada Ainhoa són uns éssers femenins que habiten als indrets d'aigua dolça. En trobem als rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat, la vida; talment com l'aigua fan créixer les plantes i permet viure als homes. Les que viuen als rius s’anomenen ondines o nàiades, la dels boscos, alseides, les napees són de les valls i les arbredes, les del mar en calma nereides o oceànides de l'oceà, orèades a les muntanyes i dríades les dels boscos de roures. Les nostres dones d'aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, típicament catalanes, però no acostumaven a viure al mar fins que Fada Ainhoa les va acostumar a anar a les platges del Maresme i la Costa Brava.
Aquestes deïtats són el model de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells. Els seus ulls brillen quan, a les nits que l'astre lunar fa el ple, dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents i eteris.
Les dones d’aigua com Fada Ainhoa tenen moltes similituds amb les nimfes greco-romanes, definides com a donzelles dels camps, boscos i aigües. Representen la fecunditat i la gràcia. Es classifiquen segons el seu habitacle.
Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.
Les dones d'aigua també anomenades aloges, goges, encantades , païtides, nimfes de llacs o fades tenen una joventut eterna. Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza.
Respecte les seves característiques psicològiques les podríem definir com a petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva beutat. Són bones dones, i procuren portar riquesa i benestar pel voltant dels llocs on viuen. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten beneficiats.
Un dels moments en els que és possible descobrir una dona d´aigua -en paratges molt inaccesibles- és les nits de lluna clara, quan aprofiten per netejar i estendre la roba o per filar el lli
Dins les coves o els seus boscos no hi transcorre el temps, de manera que tothom que hi ha estat, per anys que sigui, n’ha sortit tan jove com abans; per això les encantades són eternament joves.
Els hàbits de les dones d'aigua són nocturns i és per la nit quan surten dels seus palaus, excepte a l’estiu, quan comparteixen les platges amb els humans.
Prop de Caldes d'Estrac (Maresme), hi ha la torre coneguda com la Torre dels Encantats. Un bon dia comparegué una dona d'aigua. Contra el que generalment es creu, d'ençà que aquella dona vivia en aquell indret tot va començar a anar malament. Les collites es perdien i la pluja era escassa. El poble un dia es va reunir i tothom parlà malament de la dona d'aigua. Després de pensar molts dies i moltes nits el que calia fer, varen arribar a la conclusió que fóra millor demanar consell a la dona d'aigua que no pas oposar-s'hi directament. I tal dit tal fet, varen anar cap a casa de la fada i li demanaren protecció. Ella els indicà que sota la població feia el transcurs un riu subterrani d'aigües medicinals, i els digué el lloc exacte on podrien fer un i trobar-hi aigua. I així, aquella població mancada d'aigua va trobar el seu guariment en les paraules d'aquella dona, que proporcionà la font de riquesa del poble que, encara avui, utilitzen.
A Sant Pere de Roda, al cim de la muntanya de Verdera, quan hi ha lluna plena, les goges, fades i sirenes s'apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a la seves llars convertides en un nuvolet blau. Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta.
Les minyones de Ripoll creuen que si al punt de les dotze de la nit et rentes la cara amb set fonts, pots esdevenir fada o encantada i adquirir totes les virtuts d'aquestes. Aquesta nit les aigües prenen virtut fecundadora, així com també ho fan les fades, encantades, dones d'aigua i sirenes. Rentar-se la cara amb tres, set o nou fonts o banyar-se al mar al punt de mitja nit proporciona joventut i bellesa així com també pot guarir molts mals. La rosada d'aquest matí també compleix aquestes propietats. També es diu que si et beus una infusió feta amb aigua de set fonts diferents bullida amb fulles d'una alzina que hagi estat ferida per un llamp, aquella mateixa nit, et converteixes en fada.
Un altre ritual ens diu que fer l'amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i adquireixes el do d'entendre el parlar de les bèsties, la vida se't dobla, gaudeixes de joventut eterna i viuràs sempre més amb bona sort i fortuna.
Pero Fada Ainhoa tenia un esperit més aventurer que la majoria de les seves germanes, i un bon dia va marxar cami d’una ciutat més enllà de l’oceà, una ciutat de màgia i misteris, llum i foscor, riure i plorar... Fada Ainhoa va marxar a Nova York...
I va tornar, i en un llibre ens va escriure el que havia viscut... Tres llibres en un,,, Una Trilogia, havia de ser una Trilogia... La trilogia de Nova York... I Fada Ainhoa la va signar com a Paul Auster...
Pero de retorn al bell bosc del llac va passar per l’hereva de Sodoma i Gomorra, una rara ciutat anomenada Barcelona, i l’Unicorn, que viatjava amb ella, s’hi va enrabiar, per primera vegada a la seva eternitat, amb moltes de les coses que hi veia en aquest pandemonium... I l’Unicorn va escriure una novel.la, i la va signar amb el nom de Quim Monzó, i la novel.la parlava de les històries de mil cretins...
I Fada Ainhoa i el bell Unicorn van retornar per fi a gaudir de l’olor a herba fresca i mullada dels prats que envolten el seu llac al bell mig del bosc...
Nadal de l’any humà de 2007.
Idus de l’Era d’Aquari.
No comments:
Post a Comment