La música dels rius
arribava fins el meu cim,
més enllà del lleu moviment
de les ales.
Aquella mirada melanconiosa
per sobre de valls i ombres
no tenia res a veure
amb el penediment
ni amb el canvi d'estació.
Era un record d'aquella corba
de la superfície del mon
on havia viscut,
on havia seguit la mutació de la Terra,
la llum i l'escalfor del sol
I l'arribada tímida
dels primers raigs que endevinaven
les formes de boscos i rius, enllà en els vessants
i en el més profund de la vall...
Fugia pel camí la Lluna
amb les primeres harmonies de l'albada,
neixia el cant dels ocells, mentre,
a l'horitzó,
encara plovisquejava...
Ets com un coixí de neu
que duu cabells de boira
i rissos de rosada...
La Terra...
Aquest planeta dels miracles
que mai no semblen arribar.
Pàgines i pàgines de la vida,
i van deu més...
No és suficient, potser?
Encara falten més?
Lletres que ballen i dansen,
imatges que em miren burletes.
Follets que baixen del sostre,
fades que em somriuen a l'albada.
Aus que vigilen des del cel,
rellotge cruel que no ens deixes temps.
Un gat que se'm frega
feliç i ronronejant.
Unes mans suaus i tendres
que m'acaronen...
Moltes històries que s'entrelliguen
unes subtils ombres inabastables...
Un parfum, un paisatge...
La llum dels teus ulls...
CAMÍ ENDAVANT! Josep Maria Damas Pérez SEMPER FIDELIS
Monday, January 28, 2008
PASTORAL MARINA GENER 2008
Uns avions
de Rio a Tiana
més ràpids que el vent
més ràpids que jo
Vaig a prop
a prop de mi mateix
a velocitat
a velocitat de llum
Sóc aquí
i molt lluny d'aquí
al meu llit
i a mil milles
Sense dormir,
cap a remots paratges
amb nostàlgia de l'inici quan jo era petit,
si alguna vegada he estat petit
Dormo i desperto
i la Terra gira cap a l'infinit
sense canvis de ruta
ni tremolors del temps
Sí, dormo a l'ombra,
amb ulls de mil mars
somriure d'estiu etern
a la platja del teu vent
El dia neix a les envoltes del mar
paisatges del meu somni,
boira que fuig de l'aigua,
esguards furtius de vianants
Que venen pel camí del port,
flaires de sal que ens acaronen...
Una gavina, potser un gaviot,
navega majestuosa per sobre del mirall sense ones
Una grulla arriba al seu refugi
al bosquet del parc...
Primers vermells del sol, preludi de
la seva arribada per orient...
Els pesquers de nit s'apropen a es port
tal com sa màgica processó...
Albada de mar,
salpar de la fosca del cor...
Que la vida no era broma
ho vaig comprendre molt aviat.
Jo era petit, adhuc al bressol,
i ja ho sabia...
Poc a poc avances cap endavant,
pas enrera fins i tot,
fins que acceptes aquella veritat
que ja sabies
I que també ens va revelar
l'amic Gil de Biedma
ja fa temps.
Es a dir:
Fer-se gran,
deixar a l'esquena
molt ràpidament
aquells anys de joventut
I al final marxar.
És l'únic argument,
en el fons,
d'aquesta obra
I, malgrat tot,
estimar i odiar,
treballar i jugar,
somriure i plorar
Sí, són les ombres que escapen del dia,
riu tendre que avança lentament
cap a les clarianes
del bosc de la vida
Queden en el record
aquelles ferèstecs cascades
del curs alt
Quan el riu arrossegava
Pedres, sorres i mil restes
de vida, vegetal i animal.
Ara el temps va ràpid
però el curs del riu
Ha esdevingut ja lent i tranquil,
amb el penediment per aquells
cors i cossos que vaig arrossegar
els dies de les grans riuades
Enllà, en les muntanyes
encara properes,
al meu naixement
al cim de les aligues
Flor i llum,
vida i parfum,
foc de sol,
raig de flames
Encara cremen les vores
i els marges, amb gran tendresa.
El vent, el vent de mar,
que s'apropa...
de Rio a Tiana
més ràpids que el vent
més ràpids que jo
Vaig a prop
a prop de mi mateix
a velocitat
a velocitat de llum
Sóc aquí
i molt lluny d'aquí
al meu llit
i a mil milles
Sense dormir,
cap a remots paratges
amb nostàlgia de l'inici quan jo era petit,
si alguna vegada he estat petit
Dormo i desperto
i la Terra gira cap a l'infinit
sense canvis de ruta
ni tremolors del temps
Sí, dormo a l'ombra,
amb ulls de mil mars
somriure d'estiu etern
a la platja del teu vent
El dia neix a les envoltes del mar
paisatges del meu somni,
boira que fuig de l'aigua,
esguards furtius de vianants
Que venen pel camí del port,
flaires de sal que ens acaronen...
Una gavina, potser un gaviot,
navega majestuosa per sobre del mirall sense ones
Una grulla arriba al seu refugi
al bosquet del parc...
Primers vermells del sol, preludi de
la seva arribada per orient...
Els pesquers de nit s'apropen a es port
tal com sa màgica processó...
Albada de mar,
salpar de la fosca del cor...
Que la vida no era broma
ho vaig comprendre molt aviat.
Jo era petit, adhuc al bressol,
i ja ho sabia...
Poc a poc avances cap endavant,
pas enrera fins i tot,
fins que acceptes aquella veritat
que ja sabies
I que també ens va revelar
l'amic Gil de Biedma
ja fa temps.
Es a dir:
Fer-se gran,
deixar a l'esquena
molt ràpidament
aquells anys de joventut
I al final marxar.
És l'únic argument,
en el fons,
d'aquesta obra
I, malgrat tot,
estimar i odiar,
treballar i jugar,
somriure i plorar
Sí, són les ombres que escapen del dia,
riu tendre que avança lentament
cap a les clarianes
del bosc de la vida
Queden en el record
aquelles ferèstecs cascades
del curs alt
Quan el riu arrossegava
Pedres, sorres i mil restes
de vida, vegetal i animal.
Ara el temps va ràpid
però el curs del riu
Ha esdevingut ja lent i tranquil,
amb el penediment per aquells
cors i cossos que vaig arrossegar
els dies de les grans riuades
Enllà, en les muntanyes
encara properes,
al meu naixement
al cim de les aligues
Flor i llum,
vida i parfum,
foc de sol,
raig de flames
Encara cremen les vores
i els marges, amb gran tendresa.
El vent, el vent de mar,
que s'apropa...
Sunday, January 27, 2008
EL LABERINT DEL BOSC
Hi ha boscos i boscos.
Alguns hi veuen només amb els ulls de la realitat. És just i normal.
No han trespassat encara les portes d'Orion, com diríem a Blade Runner...
Però jo sóc dels altres.
Jo he viscut al bosc màgic que molts de vosaltres també heu vist. Però no tots, ja ho sé.
Heu vist una gran pel.lícula, EL LABERINT DEL FAUNO?
Si l'heu vist, ja sabeu de que estic parlant.
Jo he vist aquest bosc, jo sé tot el que hi ha més enllà de la realitat.
Jo conec follets i fades, bruixes i bruixots. I he parlat amb arbres xerraires de gran sentit de l'humor i excepcional saviesa.
I he parlat amb donzelles que han vist l'unicorn en una bella clariana, prop de la font...
Els meus boscos...
Els vostres boscos...
Alguns hi veuen només amb els ulls de la realitat. És just i normal.
No han trespassat encara les portes d'Orion, com diríem a Blade Runner...
Però jo sóc dels altres.
Jo he viscut al bosc màgic que molts de vosaltres també heu vist. Però no tots, ja ho sé.
Heu vist una gran pel.lícula, EL LABERINT DEL FAUNO?
Si l'heu vist, ja sabeu de que estic parlant.
Jo he vist aquest bosc, jo sé tot el que hi ha més enllà de la realitat.
Jo conec follets i fades, bruixes i bruixots. I he parlat amb arbres xerraires de gran sentit de l'humor i excepcional saviesa.
I he parlat amb donzelles que han vist l'unicorn en una bella clariana, prop de la font...
Els meus boscos...
Els vostres boscos...
Sunday, January 20, 2008
CARTA DES DE L'ANTÀRTIDA: Ushuaia, el Canal de Beagle i el Pas de Drake
En el seu blog, http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080118/53428191336.html, Miguel Ángel Otero Soliño ha escrit una carta des de l'Antàrtida parlant de tradicions marineres relatives al Pas de Drake i d'altres estrets i caps. Us recomano que guardeu la seva adreça a Favorits i la consulteu sovint, si us agraden la ciència, la biologia, la zoologia, la botànica, la navegació, la climatologia i l'aventura, no us en penedireu.
Aquest és el seu relat:
Tradiciones marineras
Miguel Ángel Otero Soliño 18/01/2008 - 09:54 horas
Es mi mayor deseo el que me acompañéis en esta aventura, esperando que a través del relato de mis vivencias os pueda acercar a los diferentes entresijos de lo que es una campaña antártica. Para empezar me presento, mi nombre es Miguel Ángel y un día hace dos años, tras finalizar la carrera de biología y ciencias ambientales y en plena búsqueda de empleo, me enteré de la posibilidad de acudir a la Antártida como tripulante del buque de investigación oceanográfica "Las Palmas".
Pese a que nunca había embarcado y no sabía si me adaptaría a la dura vida en la mar, me dije a mi mismo: ¡Adelante! Y por ello ahora estoy disfrutando de la que es mi segunda campaña Antártica. Os aseguro que mi primera reacción al ver el barco (algo que le pasa a la mayoría) fue asustarme. No me podía creer que con ese barco tan chico (41 m de eslora) pudiéramos cruzar todo el atlántico, sortear el famoso paso del Drake , para finalmente alcanzar las frías aguas antárticas.
Pero en contra de mis pronósticos, el barco me demostró que pese a ser el más pequeño de todos los que operan en la Antártida, era capaz de cumplir su misión con creces. Por todo ello, este año me siento más seguro y decidido a viajar al fin del mundo con él y así poder participar en la que será su XI campaña antártica.
Sé que os preguntareis cuál es nuestra función dentro del conglomerado antártico. Básicamente nuestra labor es la de apoyar logísticamente a las bases españolas. Somos los encargados de aportarles todo aquello que precisan: víveres, combustible, material científico etc. A la vez, somos una especie de taxi disponible 24 horas, que permite el traslado del personal científico a las bases, a la vez que les apoyamos en muchas de sus investigaciones. Somos los primeros en empezar la campaña y los últimos en terminarla.
Nuestra campaña tiene una duración de 6 meses y medio y este año se engloba dentro del cuarto Año Polar Internacional. España participa por primera vez en este importante evento, que traerá tanto al Polo Norte como al Sur a científicos de todas partes del mundo, con el fin de estudiar el estado actual de las regiones polares y cómo estas interaccionan con las del resto del planeta.
La Antártida, único territorio destinado en exclusiva a la ciencia, al tratarse de un espacio relativamente intacto y de gran fragilidad, sirve de plataforma para una gran cantidad de estudios sobre el cambio climático, así como investigaciones meteorológicas de otra índole.
Los geólogos y edafólogos también encuentran aquí un espacio óptimo para desarrollar sus investigaciones, ya que nos encontramos ante una región muy activa desde el punto de vista sísmico y vulcanológico. Tampoco faltan biólogos que estudian a su característica fauna y flora, o bien buscan comprender sus casi primigenios ecosistemas. Este blog tratará de todo un poco, tanto de la labor científica como de todos aquellos aspectos relativos a la vida en el barco y en las bases, pasando por la fauna y flora, así como de las múltiples curiosidades de este apasionante continente.
Ushuaia se autodefine como la ciudad más austral del planeta. La esplendida situación de esta "bahía de aguas tranquilas" (que es lo que significaba su nombre en la lengua de los antiguos Yamaná), hace que se haya convertido en la principal puerta de entrada al continente antártico, tanto para los buques de investigación como para los turísticos, y por lo tanto, una parada esencial en nuestra campaña.
A finales del siglo XIX, las autoridades argentinas decidieron establecer un presidio para los elementos más peligrosos del país; buscaban apartar de la sociedad a los más indeseables y, a la vez, establecer un asentamiento (ayudado en gran medida de la mano de obra de los presos) en la grande pero poco poblada Tierra de Fuego.
A día de hoy, Ushuaia es una ciudad eminentemente turística, que explota tanto su cercanía a la Antártida (los peluches de pingüinos son los souvenirs más reclamados en sus tiendas), como su excepcional y relativamente virgen naturaleza. Para la tripulación de "Las Palmas", el puerto de Ushuaia supone un paréntesis destinado al descanso. Generalmente la estancia del barco en los distintos puertos de la campaña suele ser de 3 o 4 días, aunque esta vez la parada se ha extendido a 7 días para que la dotación pasase en puerto las fiestas de Navidad. El barco, pese a todo, no paraliza su actividad y siempre hay trabajos que cumplir. Por un lado, están las labores clásicas de llegada a puerto: repostaje de combustible, llenado de los tanques de agua, reposición de los víveres etc. Y por otro lado, se realizan todas aquellas obras excepcionales que surjan.
No es extraño que por los duros avatares de la mar (especialmente en el paso del Drake) volvamos con algo roto. También se suben los tres contenedores (uno de ellos frigorífico) que contienen el material (víveres, repuestos…) a descargar una vez que lleguemos a las bases. La dotación, nos dividimos para realizar guardias de 24 horas, las cuales se encargan de vigilar la entrada de personal y está atenta y disponible a reaccionar ante cualquier incidencia.
También se encargan de la recepción de posibles visitas por parte de las autoridades locales o de miembros de buques amigos, así como ayudar en cualquier cuestión que les puedan surgir a los científicos que embarcaran con nosotros, e incluso en ocasiones hacemos de improvisados guías a curiosos que desean conocer el barco. Con todo, las paradas en puerto siempre terminan.
Así, el primer día del año y una vez embarcado todo el personal científico y el práctico, iniciamos la salida del muelle. Los científicos se agolpan para mirar la maniobra y, de hecho, nos suelen fotografiar y grabar en plena acción.
Orientados por el práctico, nos dirigimos rumbo al hermoso canal del Beagle (que recibe su nombre en homenaje al barco en el que Darwin revolucionó la ciencia promulgando su teoría de la selección de las especies). Pasadas unas horas entraremos en el temible Paso del Drake, pero eso será otra historia.
El pasaje del Drake (Cabo de Hornos), desde su descubrimiento, ha causado temor entre los navegantes, dado el grado de peligrosidad inherente que conlleva el atravesarlo. De ello da buena fe el incontable número de naufragios que han llenado de chatarra y de vidas humanas los fondos de esta región del planeta.
El cruzar el Paso del Drake y el Estrecho de Bering y así como doblar el Cabo de Buena Esperanza, eran logros que estaban mitificados dentro del mundo marinero. El hito de cada uno de ellos suponía la concesión del derecho a colocarse un pendiente. Aquellos que tuvieran agujereados tres veces las orejas, eran tratados con respeto y admiración por sus compañeros, concediéndoseles peculiares derechos. Por ejemplo, tenían el privilegio de no que quitarse el sombrero en presencia del rey, así como el poder escupir o orinar a barlovento (a favor del viento) y se les permitía beber bebidas espirituosas con un pie encima de la mesa, o con los dos, en el caso de que hubieran pisado territorio Antártico.
Actualmente, salvo los auténticos lobos de mar, la mayoría de las modernas dotaciones no suelen cumplir estas tradiciones. Tal vez por el hecho de disponer de barcos ultramodernos (con la última tecnología en radar, sonar, GPS etc.), se ha reducido mucho la incertidumbre y peligrosidad inherente a la hora de atravesar alguno de estos parajes.
Cuando acabe esta campaña habré cruzado el Drake 24 veces (repartido en 2 años). No por ello me considero un gran marinero, y jamás podré compararme a alguno de aquellos valientes que cruzaban a vela medio mundo, en travesías interminables y en unas condiciones lamentables de habitabilidad y salubrilidad. Ni siquiera estoy cerca de alcanzar la suela de los zapatos de algunos de mis compañeros, varios de los cuales ya alcanzan los 50 pasos del Drake y más de 20 años de marina a lo largo de los siete mares.
Quizás la única tradición que aún se mantiene con fuerza es, curiosamente, la más antihigiénica. Aún es frecuente que cuando se dobla el mítico Cabo de Hornos y se cambia de las aguas del Atlántico al Pacífico o viceversa, los tripulantes decidan salir a cubierta, orinando o escupiendo a barlovento, dándose un autohomenaje por la osadía que acaban de acometer...
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080118/53428191336.html
Aquest és el seu relat:
Tradiciones marineras
Miguel Ángel Otero Soliño 18/01/2008 - 09:54 horas
Es mi mayor deseo el que me acompañéis en esta aventura, esperando que a través del relato de mis vivencias os pueda acercar a los diferentes entresijos de lo que es una campaña antártica. Para empezar me presento, mi nombre es Miguel Ángel y un día hace dos años, tras finalizar la carrera de biología y ciencias ambientales y en plena búsqueda de empleo, me enteré de la posibilidad de acudir a la Antártida como tripulante del buque de investigación oceanográfica "Las Palmas".
Pese a que nunca había embarcado y no sabía si me adaptaría a la dura vida en la mar, me dije a mi mismo: ¡Adelante! Y por ello ahora estoy disfrutando de la que es mi segunda campaña Antártica. Os aseguro que mi primera reacción al ver el barco (algo que le pasa a la mayoría) fue asustarme. No me podía creer que con ese barco tan chico (41 m de eslora) pudiéramos cruzar todo el atlántico, sortear el famoso paso del Drake , para finalmente alcanzar las frías aguas antárticas.
Pero en contra de mis pronósticos, el barco me demostró que pese a ser el más pequeño de todos los que operan en la Antártida, era capaz de cumplir su misión con creces. Por todo ello, este año me siento más seguro y decidido a viajar al fin del mundo con él y así poder participar en la que será su XI campaña antártica.
Sé que os preguntareis cuál es nuestra función dentro del conglomerado antártico. Básicamente nuestra labor es la de apoyar logísticamente a las bases españolas. Somos los encargados de aportarles todo aquello que precisan: víveres, combustible, material científico etc. A la vez, somos una especie de taxi disponible 24 horas, que permite el traslado del personal científico a las bases, a la vez que les apoyamos en muchas de sus investigaciones. Somos los primeros en empezar la campaña y los últimos en terminarla.
Nuestra campaña tiene una duración de 6 meses y medio y este año se engloba dentro del cuarto Año Polar Internacional. España participa por primera vez en este importante evento, que traerá tanto al Polo Norte como al Sur a científicos de todas partes del mundo, con el fin de estudiar el estado actual de las regiones polares y cómo estas interaccionan con las del resto del planeta.
La Antártida, único territorio destinado en exclusiva a la ciencia, al tratarse de un espacio relativamente intacto y de gran fragilidad, sirve de plataforma para una gran cantidad de estudios sobre el cambio climático, así como investigaciones meteorológicas de otra índole.
Los geólogos y edafólogos también encuentran aquí un espacio óptimo para desarrollar sus investigaciones, ya que nos encontramos ante una región muy activa desde el punto de vista sísmico y vulcanológico. Tampoco faltan biólogos que estudian a su característica fauna y flora, o bien buscan comprender sus casi primigenios ecosistemas. Este blog tratará de todo un poco, tanto de la labor científica como de todos aquellos aspectos relativos a la vida en el barco y en las bases, pasando por la fauna y flora, así como de las múltiples curiosidades de este apasionante continente.
Ushuaia se autodefine como la ciudad más austral del planeta. La esplendida situación de esta "bahía de aguas tranquilas" (que es lo que significaba su nombre en la lengua de los antiguos Yamaná), hace que se haya convertido en la principal puerta de entrada al continente antártico, tanto para los buques de investigación como para los turísticos, y por lo tanto, una parada esencial en nuestra campaña.
A finales del siglo XIX, las autoridades argentinas decidieron establecer un presidio para los elementos más peligrosos del país; buscaban apartar de la sociedad a los más indeseables y, a la vez, establecer un asentamiento (ayudado en gran medida de la mano de obra de los presos) en la grande pero poco poblada Tierra de Fuego.
A día de hoy, Ushuaia es una ciudad eminentemente turística, que explota tanto su cercanía a la Antártida (los peluches de pingüinos son los souvenirs más reclamados en sus tiendas), como su excepcional y relativamente virgen naturaleza. Para la tripulación de "Las Palmas", el puerto de Ushuaia supone un paréntesis destinado al descanso. Generalmente la estancia del barco en los distintos puertos de la campaña suele ser de 3 o 4 días, aunque esta vez la parada se ha extendido a 7 días para que la dotación pasase en puerto las fiestas de Navidad. El barco, pese a todo, no paraliza su actividad y siempre hay trabajos que cumplir. Por un lado, están las labores clásicas de llegada a puerto: repostaje de combustible, llenado de los tanques de agua, reposición de los víveres etc. Y por otro lado, se realizan todas aquellas obras excepcionales que surjan.
No es extraño que por los duros avatares de la mar (especialmente en el paso del Drake) volvamos con algo roto. También se suben los tres contenedores (uno de ellos frigorífico) que contienen el material (víveres, repuestos…) a descargar una vez que lleguemos a las bases. La dotación, nos dividimos para realizar guardias de 24 horas, las cuales se encargan de vigilar la entrada de personal y está atenta y disponible a reaccionar ante cualquier incidencia.
También se encargan de la recepción de posibles visitas por parte de las autoridades locales o de miembros de buques amigos, así como ayudar en cualquier cuestión que les puedan surgir a los científicos que embarcaran con nosotros, e incluso en ocasiones hacemos de improvisados guías a curiosos que desean conocer el barco. Con todo, las paradas en puerto siempre terminan.
Así, el primer día del año y una vez embarcado todo el personal científico y el práctico, iniciamos la salida del muelle. Los científicos se agolpan para mirar la maniobra y, de hecho, nos suelen fotografiar y grabar en plena acción.
Orientados por el práctico, nos dirigimos rumbo al hermoso canal del Beagle (que recibe su nombre en homenaje al barco en el que Darwin revolucionó la ciencia promulgando su teoría de la selección de las especies). Pasadas unas horas entraremos en el temible Paso del Drake, pero eso será otra historia.
El pasaje del Drake (Cabo de Hornos), desde su descubrimiento, ha causado temor entre los navegantes, dado el grado de peligrosidad inherente que conlleva el atravesarlo. De ello da buena fe el incontable número de naufragios que han llenado de chatarra y de vidas humanas los fondos de esta región del planeta.
El cruzar el Paso del Drake y el Estrecho de Bering y así como doblar el Cabo de Buena Esperanza, eran logros que estaban mitificados dentro del mundo marinero. El hito de cada uno de ellos suponía la concesión del derecho a colocarse un pendiente. Aquellos que tuvieran agujereados tres veces las orejas, eran tratados con respeto y admiración por sus compañeros, concediéndoseles peculiares derechos. Por ejemplo, tenían el privilegio de no que quitarse el sombrero en presencia del rey, así como el poder escupir o orinar a barlovento (a favor del viento) y se les permitía beber bebidas espirituosas con un pie encima de la mesa, o con los dos, en el caso de que hubieran pisado territorio Antártico.
Actualmente, salvo los auténticos lobos de mar, la mayoría de las modernas dotaciones no suelen cumplir estas tradiciones. Tal vez por el hecho de disponer de barcos ultramodernos (con la última tecnología en radar, sonar, GPS etc.), se ha reducido mucho la incertidumbre y peligrosidad inherente a la hora de atravesar alguno de estos parajes.
Cuando acabe esta campaña habré cruzado el Drake 24 veces (repartido en 2 años). No por ello me considero un gran marinero, y jamás podré compararme a alguno de aquellos valientes que cruzaban a vela medio mundo, en travesías interminables y en unas condiciones lamentables de habitabilidad y salubrilidad. Ni siquiera estoy cerca de alcanzar la suela de los zapatos de algunos de mis compañeros, varios de los cuales ya alcanzan los 50 pasos del Drake y más de 20 años de marina a lo largo de los siete mares.
Quizás la única tradición que aún se mantiene con fuerza es, curiosamente, la más antihigiénica. Aún es frecuente que cuando se dobla el mítico Cabo de Hornos y se cambia de las aguas del Atlántico al Pacífico o viceversa, los tripulantes decidan salir a cubierta, orinando o escupiendo a barlovento, dándose un autohomenaje por la osadía que acaban de acometer...
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080118/53428191336.html
Saturday, January 19, 2008
CAPVESPRE DE GENER A LA PLATJA DE VALLE GRAN REY, ILLA DE LA GOMERA
Arriba la nit d'aquest dissabte de gener a la platja de Valle Gran Rey, a l'illa de la Gomera.
Paisatge tranquil, dia de descans, ja calia...
Ahir, divendres 18 de gener, va ser un dia important...
No per esperat menys important...
Som aquí, avui, a la platja, mirant cap la muntanya que tanca la vall.
Sí, la nit avança cap a nosaltres...
La gent de la platja ja ha marxat a les cases i apartaments. La majoria són anglesos, alemanys, nòrdics de Noruega i Suècia.
Ha fet un dia perfecte, la mar estava tranquil.la, la temperatura ha arribat als 27 graus. Res a veure al fred d'ahir a Badalona i Barcelona. Fred al cos, fred a l'esperit...
Al fons, arribant la nit, veiem perfectament la silueta de la nostra illa veïna, l'illa de Hierro...
Sí, ahir...
Ahir li van dir al meu germà, en Xavier, al Banc, -un dels dos més grans-, que el seu departament dels serveis centrals de Barcelona serà traslladat a Màlaga el proper mes de novembre, a una empresa externa -la famosa deslocalització-, i que ells, el seu departament, unes 17 persones, han de triar entre anar a Màlaga, a aquesta empresa que ja no és el banc, la prejubilació o quedar a l'espera de forats on poder recolocar-los en les oficines que tinguin baixes.
I ell, que té 54 anys, en principi, ha triat la prejubilació. No pots anar ara a un forat a una oficina a començar de nou com si fossis un noi o noia de vint anys amb tota una vida per endavant. I, evidentment, tampoc és el moment de marxar a Màlaga a començar una nova vida...
Ja veurem... Tampoc és segur que els acceptin la prejubilació als que han agafat aquesta opció, de vegades als que, com ell, estan catalogats com excel.lents treballadors, no els deixen prejubilar-se i els envien a currar més anys a qualsevol oficina...
Però avui havíem de tornar aquí, a les arrels, a l'illa original de la nostra nissaga, a l'illa de La Gomera, a Valle Gran Rey, a parlar amb els nostres avantpassats aborígens guanxes... A tocar l'aigua de l'Oceà Atlàntic...
Encara que no sigui més que un dia...
Encara que ens passem més d'un dia sencer en aeroports i ferrys entre anades i tornades de Barcelona a les illes de Tenerife i Gomera...
Calia respirar l'aire pur dels vents alisis i sentir la pluja horitzontal al bosc de laurisilva del Parc Nacional de Garajonay...
Calia veure arribar la nit aquí a la platja de La Calera, a Valle Gran Rey...
Calia parlar amb la família...
Calia mirar el cel i veure la Via Làctia...
Calia sentir a la cara el vent del mar, i l'escalfor del sol...
Calia veure la gent banyant-se...
Calia venir aquí al sud, com vaig dir un dia, al sud, on avui l'aire és calent i podes prendre les begudes fredes...
I ja demà a la nit tornarem al pandemonium de Barcelona...
I continuar endavant per la vida, navegant de vegades a barlovent i d'altres a sotavent...
In the road, forever, friends...
Wednesday, January 16, 2008
LLAMPEC A LA FOSCA
Blancs dents que riuen,
llampecs a la fosca,
llum de nit,
ecos llunyans d'enrenous
i crits de la terra...
Joncs dels aiguamolls
que es pleguen
amb la insinuació
d'una ventada....
Aigües tranquil.les
dels braços del Mekong.
Sol rogenc d'aquesta albada,
arbres florits
al vessant de mar...
Flaires de misteri,
ulls que parlen
i amaguen cançons intuïdes...
Ocells que retornen
d'aquelles regions
que vam recórrer
en una flamarada,
alè de cendres...
La llar...
El pont...
Llampec a la fosca
En record de Song-Thrang, 1972
Saturday, January 12, 2008
LA MEVA GENERACIÓ
S'ha publicat un interessant estudi encarregat per La Caixa que resumeix avui el diari La Vanguàrdia. Ofereix dades sorprenents sobre el paper de suport de la societat que fa la meva generació, la gent que actualment té entre 50 i 70 anys. Jo tinc ara 58, i el 23 de març faig els 59. Aquest és el resum:
La mitad de los españoles de 60 a 69 años mantiene a los hijos
Luis Izquierdo 12/01/2008
Están pensando en jubilarse o ya lo han hecho, pero son el principal apoyo de la actual sociedad española, pues están en el corazón de las redes sociales y familiares.
La mitad de los españoles de 60 a 69 años mantiene a los hijos
Luis Izquierdo 12/01/2008
Están pensando en jubilarse o ya lo han hecho, pero son el principal apoyo de la actual sociedad española, pues están en el corazón de las redes sociales y familiares.
La descripción es del catedrático de Sociología de la Universidad Complutense de Madrid, Víctor Pérez-Díaz, y forma parte de las conclusiones del estudio "La generación de la transición: entre el trabajo y la jubilación", hecho para el servicio de estudios de La Caixa.
Los españoles entre los 50 y los 70 años son la generación que ha protagonizado la transformación de la sociedad en los últimos 30 años. Pero también son ahora los hijos que se ocupan de sus padres (uno de cada cuatro tiene a los suyos viviendo consigo); los padres que se ocupan de los hijos (el 57% de los progenitores todavía tienen alguno en casa), y los abuelos que atienden a los nietos (casi un tercio participa del cuidado diario de los pequeños). "Podemos decir que la sociedad funciona gracias a familias extensas", indicó Pérez-Díaz, antes de señalar que a pesar de la inminencia o la llegada de la jubilación "se quedan en escena de una manera muy importante".
Los españoles entre los 50 y los 70 años son la generación que ha protagonizado la transformación de la sociedad en los últimos 30 años. Pero también son ahora los hijos que se ocupan de sus padres (uno de cada cuatro tiene a los suyos viviendo consigo); los padres que se ocupan de los hijos (el 57% de los progenitores todavía tienen alguno en casa), y los abuelos que atienden a los nietos (casi un tercio participa del cuidado diario de los pequeños). "Podemos decir que la sociedad funciona gracias a familias extensas", indicó Pérez-Díaz, antes de señalar que a pesar de la inminencia o la llegada de la jubilación "se quedan en escena de una manera muy importante".
Tanto, que el sociólogo los considera como "un factor que contribuye culturalmente a la construcción de caracteres no patológicos" en una sociedad en la que ni educadores, ni medios de comunicación ni padres agobiados por sus extensos horarios laborables se ocupan de socializarlos. Pérez-Díaz incidió en la importancia de que los abuelos vivan cerca del domicilio de sus nietos para afianzar esas pautas tradicionales que forman el carácter moral de la gente.
Por lo que se refiere al cuidado de los ancianos, el estudio revela que hasta un 72% de los miembros de esta generación de transición que no comparten domicilio con sus padres acuden a diario o varias veces cada semana a visitarlos y prestarles alguna clase de ayuda.
Con respecto a la atención a los hijos, un 48% de los padres entre 60 y 69 años tiene todavía alguno en casa, lo que supone el registro más alto de Europa. En la clasificación les siguen los italianos, con un 40%.
Si el recuento se hace entre los padres españoles de entre 50 y 59 años, el porcentaje asciende al 77%. Al margen de que sus hijos estén o no emancipados y los padres jubilados o en activo, el estudio ha contrastado que es mucho más habitual que los padres presten ayuda económica a sus vástagos (el 52% lo había hecho en el último año) que al contrario (16%).
Por lo que se refiere a los nietos, la mitad de los entrevistados los tiene y, de ellos, alrededor del 50% se ocupa de diferentes tipos de cuidados como tenerlos en su propia casa o ir a buscarlos al colegio con frecuencia. Tienen más tiempo y, además, la mayoría goza de unas razonables circunstancias económicas. Por ejemplo, el 91% cuenta con una vivienda en propiedad - el porcentaje más alto de toda Europa aunque dos de cada diez todavía estén pagando la hipoteca- y el 27% incluso posee una segunda residencia. Además, uno de cada tres tiene un plan personal de pensiones privado.
Conociendo esos datos no es extraño que sólo el 8% gaste más de lo que ingresa; el 47% emplea lo mismo que recibe y el 45% incluso ahorra. Peor están las cosas en el terreno de la salud. Algunos indicadores muestran que los españoles están entre quienes padecen un mayor número de dolencias en el Viejo Continente. Así, el 40% de los entrevistados dijo haber acudido en siete o más ocasiones al médico en los 12 meses anteriores a la realización de la encuesta. No es extraño por ello que más de la mitad admita no hacer deporte casi nunca y que el porcentaje en el caso de los jubilados ascienda al 63%.
En el lado positivo, el consumo de tabaco desciende de forma drástica cumplidos los 55 años. Mientras en la franja de edad entre los 45 y 54 fuma uno de cada tres españoles, en la inmediatamente superior sólo lo hace el 16%. Que desciende por debajo del 10% cuando se cumplen los 65.
La media de fumadores entre los varones mayores de 50 años se sitúa en el 28%, lo que coloca a España entre los países con mayor consumo masculino de tabaco de Europa, sólo superado por Grecia y Dinamarca.
Friday, January 11, 2008
LA LLIBERTAT DEL SILENCI
Sense saber com, vam passar de la conversa sobre el temps i les passades festes de Nadal a un acalorat debat polític relacionat amb temes de la nostra feina, l'educació i l'ensenyament. I amb la intervenció fa pocs dies d'institucions que creuen tenir el dret d'orientar el que pensen que deuen opinar els ciutadans. I la gent es va anar escalfant a causa de la indignació que sentien davant de determinats fets i opinions expressades per alguns personatges públics representants d'importants institucions les darreres setmanes.
Jo escoltava amb atenció, molt interessat i fascinat amb la passió que provocava el tema.
Al final, quan ja es va acabar el temps d'esbarjo i vam haver de tornar a les aules, tu, bona amiga des de fa 30 anys, em vas dir que què opinava jo, que no havia dit res, que sempre callo quan es tracten temes conflictius...
Ai las!, amiga, amiga...
No sempre ha estat així.
Recordo que...
Fa molts anys, quan els dinosaures encara poblaven la Terra, jo era jove -com a mínim més que ara-, i parlava, i opinava... I no em tallava gaire... Corrien els anys 70 i 80 del segle passat...
Però després, moltes vegades, en vaig rebre les conseqüències, o, fins i tot, em vaig guanyar enemistats per no coincidir de vegades amb les opinions majoritàries.
I, al final, vaig començar a aprendre el valor del silenci...
Allò que ja sabien els cartoixos, amb el seu vot de silenci...
I els benedictins, que es limitaven al "ora et labora" dels monestirs de l'Edat Mitjana...
I el meu pare, que sempre m'havia dit, amb la saviesa del camperol recelós nascut a La Gomera, a les Illes Canàries: "Hijo mío, intenta no significarte nunca, los "godos" (*) son mala gente..."
I, per fi, un bell dia, vaig llegir una frase clàssica, de la que no recordo l'autor, que em va impactar definitivament.
I era aquesta:
"Els éssers humans són esclaus de les seves paraules i lliures pels seus silencis..."
I va ser llavors quan vaig aprendre a guardar les meves opinions per a mi quan penso que poden molestar a algú...
Oh, sí, com lamento que algunes frases o opinions meves alguna vegada hagin molestat algú...
Encara que, malgrat tot, com va dir Galileo Galilei, "Eppur si muove..."
(*) -> "godos" : A les Illes Canàries es denomina d'aquesta manera a tots els espanyols peninsulars, a causa de les matances d'aborígens guanxes que aquests van fer en la conquesta de l'arxipèlag als segles XV i XVI.
Jo escoltava amb atenció, molt interessat i fascinat amb la passió que provocava el tema.
Al final, quan ja es va acabar el temps d'esbarjo i vam haver de tornar a les aules, tu, bona amiga des de fa 30 anys, em vas dir que què opinava jo, que no havia dit res, que sempre callo quan es tracten temes conflictius...
Ai las!, amiga, amiga...
No sempre ha estat així.
Recordo que...
Fa molts anys, quan els dinosaures encara poblaven la Terra, jo era jove -com a mínim més que ara-, i parlava, i opinava... I no em tallava gaire... Corrien els anys 70 i 80 del segle passat...
Però després, moltes vegades, en vaig rebre les conseqüències, o, fins i tot, em vaig guanyar enemistats per no coincidir de vegades amb les opinions majoritàries.
I, al final, vaig començar a aprendre el valor del silenci...
Allò que ja sabien els cartoixos, amb el seu vot de silenci...
I els benedictins, que es limitaven al "ora et labora" dels monestirs de l'Edat Mitjana...
I el meu pare, que sempre m'havia dit, amb la saviesa del camperol recelós nascut a La Gomera, a les Illes Canàries: "Hijo mío, intenta no significarte nunca, los "godos" (*) son mala gente..."
I, per fi, un bell dia, vaig llegir una frase clàssica, de la que no recordo l'autor, que em va impactar definitivament.
I era aquesta:
"Els éssers humans són esclaus de les seves paraules i lliures pels seus silencis..."
I va ser llavors quan vaig aprendre a guardar les meves opinions per a mi quan penso que poden molestar a algú...
Oh, sí, com lamento que algunes frases o opinions meves alguna vegada hagin molestat algú...
Encara que, malgrat tot, com va dir Galileo Galilei, "Eppur si muove..."
(*) -> "godos" : A les Illes Canàries es denomina d'aquesta manera a tots els espanyols peninsulars, a causa de les matances d'aborígens guanxes que aquests van fer en la conquesta de l'arxipèlag als segles XV i XVI.
Thursday, January 10, 2008
LA FADA AINHOA, L'UNICORN, NEW YORK, BARCELONA,
LA FADA AINHOA, LES DONES D’AIGUA, L’UNICORN, NEW YORK I BARCELONA
Aquell dia, Fada Ainhoa va despertar enlluernada pel sol de mitja nit.
Ja sabia el que volia dir.
Nadal s’apropava, i el bell Unicorn que vivia al llac de les Fades d’Aigua, tornava de les seves aventures pel món dels humans i mostrava el seu resplendent color blanc, i la llum de mil diamants brollava del seu únic corn.
Fada Ainhoa va somriure. El bosc del llac esdevenia ombrívol i ferèstec quan l’Unicorn era lluny, i retornava al seu ambient acollidor i lluminós quan el màgic cavall retornava a la seva llar de l’indret dels camins dels mil retorns.
Les Fades d’Aigua com Fada Ainhoa són uns éssers femenins que habiten als indrets d'aigua dolça. En trobem als rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat, la vida; talment com l'aigua fan créixer les plantes i permet viure als homes. Les que viuen als rius s’anomenen ondines o nàiades, la dels boscos, alseides, les napees són de les valls i les arbredes, les del mar en calma nereides o oceànides de l'oceà, orèades a les muntanyes i dríades les dels boscos de roures. Les nostres dones d'aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, típicament catalanes, però no acostumaven a viure al mar fins que Fada Ainhoa les va acostumar a anar a les platges del Maresme i la Costa Brava.
Aquestes deïtats són el model de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells. Els seus ulls brillen quan, a les nits que l'astre lunar fa el ple, dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents i eteris.
Les dones d’aigua com Fada Ainhoa tenen moltes similituds amb les nimfes greco-romanes, definides com a donzelles dels camps, boscos i aigües. Representen la fecunditat i la gràcia. Es classifiquen segons el seu habitacle.
Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.
Les dones d'aigua també anomenades aloges, goges, encantades , païtides, nimfes de llacs o fades tenen una joventut eterna. Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza.
Respecte les seves característiques psicològiques les podríem definir com a petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva beutat. Són bones dones, i procuren portar riquesa i benestar pel voltant dels llocs on viuen. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten beneficiats.
Un dels moments en els que és possible descobrir una dona d´aigua -en paratges molt inaccesibles- és les nits de lluna clara, quan aprofiten per netejar i estendre la roba o per filar el lli
Dins les coves o els seus boscos no hi transcorre el temps, de manera que tothom que hi ha estat, per anys que sigui, n’ha sortit tan jove com abans; per això les encantades són eternament joves.
Els hàbits de les dones d'aigua són nocturns i és per la nit quan surten dels seus palaus, excepte a l’estiu, quan comparteixen les platges amb els humans.
Prop de Caldes d'Estrac (Maresme), hi ha la torre coneguda com la Torre dels Encantats. Un bon dia comparegué una dona d'aigua. Contra el que generalment es creu, d'ençà que aquella dona vivia en aquell indret tot va començar a anar malament. Les collites es perdien i la pluja era escassa. El poble un dia es va reunir i tothom parlà malament de la dona d'aigua. Després de pensar molts dies i moltes nits el que calia fer, varen arribar a la conclusió que fóra millor demanar consell a la dona d'aigua que no pas oposar-s'hi directament. I tal dit tal fet, varen anar cap a casa de la fada i li demanaren protecció. Ella els indicà que sota la població feia el transcurs un riu subterrani d'aigües medicinals, i els digué el lloc exacte on podrien fer un i trobar-hi aigua. I així, aquella població mancada d'aigua va trobar el seu guariment en les paraules d'aquella dona, que proporcionà la font de riquesa del poble que, encara avui, utilitzen.
A Sant Pere de Roda, al cim de la muntanya de Verdera, quan hi ha lluna plena, les goges, fades i sirenes s'apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a la seves llars convertides en un nuvolet blau. Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta.
Les minyones de Ripoll creuen que si al punt de les dotze de la nit et rentes la cara amb set fonts, pots esdevenir fada o encantada i adquirir totes les virtuts d'aquestes. Aquesta nit les aigües prenen virtut fecundadora, així com també ho fan les fades, encantades, dones d'aigua i sirenes. Rentar-se la cara amb tres, set o nou fonts o banyar-se al mar al punt de mitja nit proporciona joventut i bellesa així com també pot guarir molts mals. La rosada d'aquest matí també compleix aquestes propietats. També es diu que si et beus una infusió feta amb aigua de set fonts diferents bullida amb fulles d'una alzina que hagi estat ferida per un llamp, aquella mateixa nit, et converteixes en fada.
Un altre ritual ens diu que fer l'amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i adquireixes el do d'entendre el parlar de les bèsties, la vida se't dobla, gaudeixes de joventut eterna i viuràs sempre més amb bona sort i fortuna.
Pero Fada Ainhoa tenia un esperit més aventurer que la majoria de les seves germanes, i un bon dia va marxar cami d’una ciutat més enllà de l’oceà, una ciutat de màgia i misteris, llum i foscor, riure i plorar... Fada Ainhoa va marxar a Nova York...
I va tornar, i en un llibre ens va escriure el que havia viscut... Tres llibres en un,,, Una Trilogia, havia de ser una Trilogia... La trilogia de Nova York... I Fada Ainhoa la va signar com a Paul Auster...
Pero de retorn al bell bosc del llac va passar per l’hereva de Sodoma i Gomorra, una rara ciutat anomenada Barcelona, i l’Unicorn, que viatjava amb ella, s’hi va enrabiar, per primera vegada a la seva eternitat, amb moltes de les coses que hi veia en aquest pandemonium... I l’Unicorn va escriure una novel.la, i la va signar amb el nom de Quim Monzó, i la novel.la parlava de les històries de mil cretins...
I Fada Ainhoa i el bell Unicorn van retornar per fi a gaudir de l’olor a herba fresca i mullada dels prats que envolten el seu llac al bell mig del bosc...
Nadal de l’any humà de 2007.
Idus de l’Era d’Aquari.
Aquell dia, Fada Ainhoa va despertar enlluernada pel sol de mitja nit.
Ja sabia el que volia dir.
Nadal s’apropava, i el bell Unicorn que vivia al llac de les Fades d’Aigua, tornava de les seves aventures pel món dels humans i mostrava el seu resplendent color blanc, i la llum de mil diamants brollava del seu únic corn.
Fada Ainhoa va somriure. El bosc del llac esdevenia ombrívol i ferèstec quan l’Unicorn era lluny, i retornava al seu ambient acollidor i lluminós quan el màgic cavall retornava a la seva llar de l’indret dels camins dels mil retorns.
Les Fades d’Aigua com Fada Ainhoa són uns éssers femenins que habiten als indrets d'aigua dolça. En trobem als rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat, la vida; talment com l'aigua fan créixer les plantes i permet viure als homes. Les que viuen als rius s’anomenen ondines o nàiades, la dels boscos, alseides, les napees són de les valls i les arbredes, les del mar en calma nereides o oceànides de l'oceà, orèades a les muntanyes i dríades les dels boscos de roures. Les nostres dones d'aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, típicament catalanes, però no acostumaven a viure al mar fins que Fada Ainhoa les va acostumar a anar a les platges del Maresme i la Costa Brava.
Aquestes deïtats són el model de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells. Els seus ulls brillen quan, a les nits que l'astre lunar fa el ple, dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents i eteris.
Les dones d’aigua com Fada Ainhoa tenen moltes similituds amb les nimfes greco-romanes, definides com a donzelles dels camps, boscos i aigües. Representen la fecunditat i la gràcia. Es classifiquen segons el seu habitacle.
Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.
Les dones d'aigua també anomenades aloges, goges, encantades , païtides, nimfes de llacs o fades tenen una joventut eterna. Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza.
Respecte les seves característiques psicològiques les podríem definir com a petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva beutat. Són bones dones, i procuren portar riquesa i benestar pel voltant dels llocs on viuen. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten beneficiats.
Un dels moments en els que és possible descobrir una dona d´aigua -en paratges molt inaccesibles- és les nits de lluna clara, quan aprofiten per netejar i estendre la roba o per filar el lli
Dins les coves o els seus boscos no hi transcorre el temps, de manera que tothom que hi ha estat, per anys que sigui, n’ha sortit tan jove com abans; per això les encantades són eternament joves.
Els hàbits de les dones d'aigua són nocturns i és per la nit quan surten dels seus palaus, excepte a l’estiu, quan comparteixen les platges amb els humans.
Prop de Caldes d'Estrac (Maresme), hi ha la torre coneguda com la Torre dels Encantats. Un bon dia comparegué una dona d'aigua. Contra el que generalment es creu, d'ençà que aquella dona vivia en aquell indret tot va començar a anar malament. Les collites es perdien i la pluja era escassa. El poble un dia es va reunir i tothom parlà malament de la dona d'aigua. Després de pensar molts dies i moltes nits el que calia fer, varen arribar a la conclusió que fóra millor demanar consell a la dona d'aigua que no pas oposar-s'hi directament. I tal dit tal fet, varen anar cap a casa de la fada i li demanaren protecció. Ella els indicà que sota la població feia el transcurs un riu subterrani d'aigües medicinals, i els digué el lloc exacte on podrien fer un i trobar-hi aigua. I així, aquella població mancada d'aigua va trobar el seu guariment en les paraules d'aquella dona, que proporcionà la font de riquesa del poble que, encara avui, utilitzen.
A Sant Pere de Roda, al cim de la muntanya de Verdera, quan hi ha lluna plena, les goges, fades i sirenes s'apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a la seves llars convertides en un nuvolet blau. Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta.
Les minyones de Ripoll creuen que si al punt de les dotze de la nit et rentes la cara amb set fonts, pots esdevenir fada o encantada i adquirir totes les virtuts d'aquestes. Aquesta nit les aigües prenen virtut fecundadora, així com també ho fan les fades, encantades, dones d'aigua i sirenes. Rentar-se la cara amb tres, set o nou fonts o banyar-se al mar al punt de mitja nit proporciona joventut i bellesa així com també pot guarir molts mals. La rosada d'aquest matí també compleix aquestes propietats. També es diu que si et beus una infusió feta amb aigua de set fonts diferents bullida amb fulles d'una alzina que hagi estat ferida per un llamp, aquella mateixa nit, et converteixes en fada.
Un altre ritual ens diu que fer l'amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i adquireixes el do d'entendre el parlar de les bèsties, la vida se't dobla, gaudeixes de joventut eterna i viuràs sempre més amb bona sort i fortuna.
Pero Fada Ainhoa tenia un esperit més aventurer que la majoria de les seves germanes, i un bon dia va marxar cami d’una ciutat més enllà de l’oceà, una ciutat de màgia i misteris, llum i foscor, riure i plorar... Fada Ainhoa va marxar a Nova York...
I va tornar, i en un llibre ens va escriure el que havia viscut... Tres llibres en un,,, Una Trilogia, havia de ser una Trilogia... La trilogia de Nova York... I Fada Ainhoa la va signar com a Paul Auster...
Pero de retorn al bell bosc del llac va passar per l’hereva de Sodoma i Gomorra, una rara ciutat anomenada Barcelona, i l’Unicorn, que viatjava amb ella, s’hi va enrabiar, per primera vegada a la seva eternitat, amb moltes de les coses que hi veia en aquest pandemonium... I l’Unicorn va escriure una novel.la, i la va signar amb el nom de Quim Monzó, i la novel.la parlava de les històries de mil cretins...
I Fada Ainhoa i el bell Unicorn van retornar per fi a gaudir de l’olor a herba fresca i mullada dels prats que envolten el seu llac al bell mig del bosc...
Nadal de l’any humà de 2007.
Idus de l’Era d’Aquari.
Monday, January 07, 2008
LES BOIRES DELS ALTS CIMS
Em preguntes, amiga, per què baixaré aviat dels cims i aniré a les platges...
Em dius si no enyoraré de seguida les muntanyes on he passat gran part de la meva vida...
Potser sí, segurament sí...
I, llavors, em dius, per què, per què...?
Algun dia t'ho explicaré, algun dia ho entendràs...
Però, encara no.
Jo em trobava bé als cims, és veritat, eren la meva llar...
Però, un dia...
Un dia van arribar les boires...
Les boires dels alts cims...
Vaig sentir fred, trobava a faltar el sol...
I vaig pensar en deixar les muntanyes i baixar a les platges...
El sol i la música del mar...
I marxar cap al Sud...
El Sud...
Enllà on les begudes són fredes i el mar calent...
Lluny dels cims de les meves estimades muntanyes, ara fredes i emboirades...
I vives per sempre al cor...
7 gener 2008
Em dius si no enyoraré de seguida les muntanyes on he passat gran part de la meva vida...
Potser sí, segurament sí...
I, llavors, em dius, per què, per què...?
Algun dia t'ho explicaré, algun dia ho entendràs...
Però, encara no.
Jo em trobava bé als cims, és veritat, eren la meva llar...
Però, un dia...
Un dia van arribar les boires...
Les boires dels alts cims...
Vaig sentir fred, trobava a faltar el sol...
I vaig pensar en deixar les muntanyes i baixar a les platges...
El sol i la música del mar...
I marxar cap al Sud...
El Sud...
Enllà on les begudes són fredes i el mar calent...
Lluny dels cims de les meves estimades muntanyes, ara fredes i emboirades...
I vives per sempre al cor...
7 gener 2008
CAVALCADA DE REIS 2008 Sants-Les Corts
5 de gener del 2008. 6 de la tarda. Surto de casa per anar a veure la Cavalcada de Reis del meu barri. No tinc cap nen o nena petits, però, si puc, no hi falto mai. És un petit homenatge a la meva infantesa i a la puresa d'ànima que cal no perdre mai.
Són 3/4 de 6. La cavalcada s'organitza al costat de casa meva, a la Travessera de les Corts i a la part alta del carrer Joan Güell, tocant a l'Alcaldia de Les Corts i al Corte Inglès Diagonal. Vaig mirant les carrosses abans de sortir. Una amb un drac (Oh, aquest drac no fa por...), una caravana de Seat 600, una carrossa de petits i petites Potters, 2 bandes de música entranyables sortides com de la profunditat dels temps -la "Popular Sansense" era una d'elles-, diversos cotxes guarnits, i les tres grans carrosses dels Reis, Melcior, Gaspar i Balthasar...
Just a les 6 en punt la caravana es posa en marxa. S'inicia el caos definitiu del trànsit a la zona. La cavalcada es barreja amb l'enorme trànsit de cotxes que genera el Corte Inglés Diagonal precissament la tarda anterior al dia de Reis... Cotxes i gent per tot arreu... Un pandemònium angèlic...
Em situo a la cruïlla de Galileu amb Travessera de Les Corts i veig passar la Cavalcada. Totes les carrosses ens tiren caramels, i els nens i els adults es barallen per agafar-ne. Sento una especial emoció, i m'estremeixo cap al final, malgrat els meus 58 anys, quan passa la carrossa del meu favorit, tant de petit com ara, el Rei Balthasar, el negre. A més, ho és de veritat, això de negre.
Sí, els Reis se'n venen i els Reis se'n van... I també ells em van mirar amb al.legria, especialement el meu, en Balthasar, que va passar de la pastera a la carrossa triomfal d'aquesta desfilada tendra i precarnavalesca.
Cançons i somriures, caramels i sirenes, còmics i música. Cares d'infants amb por i emoció, ulls d'adults amb il.lusió.
El conductor d'un Mercedes dels més cars, el primer dels aturats i bloquejats per l'inici de la Cavalcada, un home gran, gros, orgullós i malcarat acompanyat d'una senyoreta rossa amb ulleres negres -ja era de nit-, discuteix emprenyat amb la poli municipal que mantenia tallat el carrer per l'aglomeració de gent, tot empipat per no poder continuar ja la seva ruta. I, al final, la poli municipal, molt amablement, va ser al primer al que van obrir pas tot fent que grans i petits sortissen del mig del carrer... Sempre igual...
Són 3/4 de 6. La cavalcada s'organitza al costat de casa meva, a la Travessera de les Corts i a la part alta del carrer Joan Güell, tocant a l'Alcaldia de Les Corts i al Corte Inglès Diagonal. Vaig mirant les carrosses abans de sortir. Una amb un drac (Oh, aquest drac no fa por...), una caravana de Seat 600, una carrossa de petits i petites Potters, 2 bandes de música entranyables sortides com de la profunditat dels temps -la "Popular Sansense" era una d'elles-, diversos cotxes guarnits, i les tres grans carrosses dels Reis, Melcior, Gaspar i Balthasar...
Just a les 6 en punt la caravana es posa en marxa. S'inicia el caos definitiu del trànsit a la zona. La cavalcada es barreja amb l'enorme trànsit de cotxes que genera el Corte Inglés Diagonal precissament la tarda anterior al dia de Reis... Cotxes i gent per tot arreu... Un pandemònium angèlic...
Em situo a la cruïlla de Galileu amb Travessera de Les Corts i veig passar la Cavalcada. Totes les carrosses ens tiren caramels, i els nens i els adults es barallen per agafar-ne. Sento una especial emoció, i m'estremeixo cap al final, malgrat els meus 58 anys, quan passa la carrossa del meu favorit, tant de petit com ara, el Rei Balthasar, el negre. A més, ho és de veritat, això de negre.
Sí, els Reis se'n venen i els Reis se'n van... I també ells em van mirar amb al.legria, especialement el meu, en Balthasar, que va passar de la pastera a la carrossa triomfal d'aquesta desfilada tendra i precarnavalesca.
Cançons i somriures, caramels i sirenes, còmics i música. Cares d'infants amb por i emoció, ulls d'adults amb il.lusió.
El conductor d'un Mercedes dels més cars, el primer dels aturats i bloquejats per l'inici de la Cavalcada, un home gran, gros, orgullós i malcarat acompanyat d'una senyoreta rossa amb ulleres negres -ja era de nit-, discuteix emprenyat amb la poli municipal que mantenia tallat el carrer per l'aglomeració de gent, tot empipat per no poder continuar ja la seva ruta. I, al final, la poli municipal, molt amablement, va ser al primer al que van obrir pas tot fent que grans i petits sortissen del mig del carrer... Sempre igual...
Thursday, January 03, 2008
ELS ANGELS DE LA GLÒRIA
Any 2008... El temps continua el seu camí... Ja gairebé ha acabat el temps de festes d'hivern... Nadal... Any Nou... Tió... Reis... Pobres Reis, cada vegada més substituïts per aquell senyor de barba blanca i aspecte d'ampolla de Coca-Cola...
El concert de Nadal de l'escola Artur Martorell, sempre en el record per l'eternitat...
Aquest any, com sempre, quan la meva classe de 4t. ha fet la seva part del concert, la Núria els ha fet interpretar a la flauta un tema que jo li vaig comentar, en un concert de Nadal fa molts anys, que em portava tendres records d'un passat llunyà, la cancó Els Angels de la Glòria, vell tema nadalenc catala. Des d'aquell dia, La Núria sempre em dedica tots els Nadals aquesta interpretació que fa aprendre a la meva classe de cada any.
I d'on ve el record?
Potser ja ha arribat el moment de recordar aquestes velles històries...
Sí, Josep Maria, recorda...
Recorda...
Nit de Nadal de 1971...
Avanço per entremig de la cadena de dunes litoral que separa la regió de Saguia El Hamra de la costa de l'Oceà Atlàntic, el gran litoral sorrenc i deshabitat del Sahara Occidental. Tot allò és encara una província espanyola, falten encara 4 anys per l'arribada de les tropes del Marroc ocupant el territori. Llavors, quan els marroquins arribin a aquests paratges, desembre de 1975, Franco ja haurà mort, hi haurà un Rei a Espanya i jo seré mestre de 5è en el meu primer curs a l'escola Artur Martorell de Badalona.
Però encara no, encara falten 4 anys pel canvi històric.
Ara és la tarda del 24 de desembre de 1971.
I avanço en direcció a l'oceà. Som dos tot-terrenys que formem una patrulla de l'Agrupació de Tropes Nòmades del Sahara, les forces especials encarregades de la vigilància i control del desert.
La nostra base és el destacament d'Edchera, abandonat per les forces legionàries que s'han concentrat en la defensa de la capital, El Aaiun. Hem dinat a la base avançada de Daora, i ens hem dirigit al litoral seguint un camí paral.lel a la propera frontera amb el Marroc.
Les ordres són patrullar aquesta regió de frontera, fins arribar al mar, ja que es tem que es produeixin infiltracions aquesta nit aprofitant l'ambient de festa de "Nochebuena" que hi ha en la majoria de destacaments i casernes de tropes normals.
Els guies saharauis ens porten pels camins que serveixen per creuar la cadena de dunes, altes com turonets, i, al capvespre, arribem a la platja, on farem vivac.
Els soldats saharauis monten unes jaimes, o tendes, per passar la nit. Jo prefereixo dormir al tot-terreny, tinc por dels enormes escorpins negres que he vist un parell de vegades anteriorment, i també de les "lefes" o escurçons de color de sorra. Però no vull que els saharauis em menystinguin per covard, i m'instal.lo també a una de les jaimes.
Cel amb milions d'estels, fins i tot algunes llums es mouen pel cel. I la Via Làctia es veu com un riu blanc al mig del firmament. No hi ha cap contaminació de l'aire, no hi ha cap ciutat ni poblat a prop.
Els nadius encenen una foguera, i comencen a rostir unes espatlles de cabrit que portem del magatzem de la base de Daora.
I sopem. Els soldats espanyols no poden evitar la nostàlgia de la nit, i comencen a cantar Nadales, -és la Nit de Nadal-, els típics villancicos. I jo em pregunto perquè tinc que mirar "como beben los peces en el rio..." ni tampoc m'imagino allò de "campana sobre campana y sobre campana una...".
Res d'alcohol, només els dipòsits d'aigua i les cocacoles que hem portat de la base. Però tothom tanca els ulls quan Antònio, el de Màlaga, treu la seva famosa bota de vi i comença a passarla.
I és llavors, en aquell moment, quan en Lluís, un soldat barceloní del barri de Sants, ens fa callar. Ha aconseguit agafar perfectament en el seu transistor una emissora de radio de les Illes Canàries que està fent un concert de música de Nadal. Tots callem. I allí, al costat de una platja immensa del desert del Sahara, escoltem en silenci, i molts amb llàgrimes als ulls, una orquestra i un meravellós cor interpretant la cançó de Nadal anomenada "Els Angels de la Glòria".
I quan acaba, tots ens quedem en silenci, emocionats i amb els records a les llàgrimes dels ulls. I l'emissora continua el seu concert, això ja no ho recordo bé però crec que sí, ara amb el Adeste Fidelis...
I unes hores després, la majoria ja dormien. La foguera eren brases, i jo vaig apropar-me al mar i em vaig mullar la cara amb l'aigua freda de l'Atlàntic.
Ja era Nadal, el Nadal de 1971.
I aquesta és la història de les meves emocions i records amb "Els Angels de la Glòria"...
Thanks, Núria, i totes les classes que, amb ella, m'heu dedicat aquesta cançó durant tots aquest anys. I love you forever.
Fins sempre, amigues i amics, d'aquí, de Badalona, del Sahara....
I ja han passat 36 anys d'aquell Nadal de 1971 ...
Nadal del 2007, Gener del 2008
Aquesta cançó és un en realitat un vella cançó del Languedoc, LES ANGES DANS NOS CAMPAGNES.
(LES ANGES DANS NOS CAMPAGNES Traditionnel -Languedoc)
http://bmarcore.club.fr/noel/P-N158.html
Aquí teniu un enllaç a una web francesa on podeu veure la partitura i la lletra, i, amb els links, sentir la cançó en formats Midi MP3
El concert de Nadal de l'escola Artur Martorell, sempre en el record per l'eternitat...
Aquest any, com sempre, quan la meva classe de 4t. ha fet la seva part del concert, la Núria els ha fet interpretar a la flauta un tema que jo li vaig comentar, en un concert de Nadal fa molts anys, que em portava tendres records d'un passat llunyà, la cancó Els Angels de la Glòria, vell tema nadalenc catala. Des d'aquell dia, La Núria sempre em dedica tots els Nadals aquesta interpretació que fa aprendre a la meva classe de cada any.
I d'on ve el record?
Potser ja ha arribat el moment de recordar aquestes velles històries...
Sí, Josep Maria, recorda...
Recorda...
Nit de Nadal de 1971...
Avanço per entremig de la cadena de dunes litoral que separa la regió de Saguia El Hamra de la costa de l'Oceà Atlàntic, el gran litoral sorrenc i deshabitat del Sahara Occidental. Tot allò és encara una província espanyola, falten encara 4 anys per l'arribada de les tropes del Marroc ocupant el territori. Llavors, quan els marroquins arribin a aquests paratges, desembre de 1975, Franco ja haurà mort, hi haurà un Rei a Espanya i jo seré mestre de 5è en el meu primer curs a l'escola Artur Martorell de Badalona.
Però encara no, encara falten 4 anys pel canvi històric.
Ara és la tarda del 24 de desembre de 1971.
I avanço en direcció a l'oceà. Som dos tot-terrenys que formem una patrulla de l'Agrupació de Tropes Nòmades del Sahara, les forces especials encarregades de la vigilància i control del desert.
La nostra base és el destacament d'Edchera, abandonat per les forces legionàries que s'han concentrat en la defensa de la capital, El Aaiun. Hem dinat a la base avançada de Daora, i ens hem dirigit al litoral seguint un camí paral.lel a la propera frontera amb el Marroc.
Les ordres són patrullar aquesta regió de frontera, fins arribar al mar, ja que es tem que es produeixin infiltracions aquesta nit aprofitant l'ambient de festa de "Nochebuena" que hi ha en la majoria de destacaments i casernes de tropes normals.
Els guies saharauis ens porten pels camins que serveixen per creuar la cadena de dunes, altes com turonets, i, al capvespre, arribem a la platja, on farem vivac.
Els soldats saharauis monten unes jaimes, o tendes, per passar la nit. Jo prefereixo dormir al tot-terreny, tinc por dels enormes escorpins negres que he vist un parell de vegades anteriorment, i també de les "lefes" o escurçons de color de sorra. Però no vull que els saharauis em menystinguin per covard, i m'instal.lo també a una de les jaimes.
Cel amb milions d'estels, fins i tot algunes llums es mouen pel cel. I la Via Làctia es veu com un riu blanc al mig del firmament. No hi ha cap contaminació de l'aire, no hi ha cap ciutat ni poblat a prop.
Els nadius encenen una foguera, i comencen a rostir unes espatlles de cabrit que portem del magatzem de la base de Daora.
I sopem. Els soldats espanyols no poden evitar la nostàlgia de la nit, i comencen a cantar Nadales, -és la Nit de Nadal-, els típics villancicos. I jo em pregunto perquè tinc que mirar "como beben los peces en el rio..." ni tampoc m'imagino allò de "campana sobre campana y sobre campana una...".
Res d'alcohol, només els dipòsits d'aigua i les cocacoles que hem portat de la base. Però tothom tanca els ulls quan Antònio, el de Màlaga, treu la seva famosa bota de vi i comença a passarla.
I és llavors, en aquell moment, quan en Lluís, un soldat barceloní del barri de Sants, ens fa callar. Ha aconseguit agafar perfectament en el seu transistor una emissora de radio de les Illes Canàries que està fent un concert de música de Nadal. Tots callem. I allí, al costat de una platja immensa del desert del Sahara, escoltem en silenci, i molts amb llàgrimes als ulls, una orquestra i un meravellós cor interpretant la cançó de Nadal anomenada "Els Angels de la Glòria".
I quan acaba, tots ens quedem en silenci, emocionats i amb els records a les llàgrimes dels ulls. I l'emissora continua el seu concert, això ja no ho recordo bé però crec que sí, ara amb el Adeste Fidelis...
I unes hores després, la majoria ja dormien. La foguera eren brases, i jo vaig apropar-me al mar i em vaig mullar la cara amb l'aigua freda de l'Atlàntic.
Ja era Nadal, el Nadal de 1971.
I aquesta és la història de les meves emocions i records amb "Els Angels de la Glòria"...
Thanks, Núria, i totes les classes que, amb ella, m'heu dedicat aquesta cançó durant tots aquest anys. I love you forever.
Fins sempre, amigues i amics, d'aquí, de Badalona, del Sahara....
I ja han passat 36 anys d'aquell Nadal de 1971 ...
Nadal del 2007, Gener del 2008
Aquesta cançó és un en realitat un vella cançó del Languedoc, LES ANGES DANS NOS CAMPAGNES.
(LES ANGES DANS NOS CAMPAGNES Traditionnel -Languedoc)
http://bmarcore.club.fr/noel/P-N158.html
Aquí teniu un enllaç a una web francesa on podeu veure la partitura i la lletra, i, amb els links, sentir la cançó en formats Midi MP3
Subscribe to:
Posts (Atom)