Amigues...
La vostra presència és com la remor del naixement del dia més enllà de l'escuma de les onades que trenquen a la platja del destí...
Mar d'ulls com petxines màgiques que revelen les nines que éreu i sou... Cossos daurats que corren arran de sorra, somriures de cors estremits pel temps que s'esmicola camí de l'illa enfebrida del destí...
Somiant amb l'estiu, gotes de sal a la pell amb el son íntim de la mar...
Reflexes de lluna amb aquella llum de plata que s'endinsa a l'ànima...
Quedarà lluny el temps de tenebres, la vida és el raig de sol que ens ajuda a sortir de la cova...
Vol silenciós pels estels, camí de les mans que esperen...
Ahir, baixant de La Panadella per la vella i solitària carretera vaig veure, en un arbre, l'àguila que em mirava i acompanyava...
La mateixa de quan era petit...
CAMÍ ENDAVANT! Josep Maria Damas Pérez SEMPER FIDELIS
Sunday, January 07, 2007
Thursday, January 04, 2007
L'HORA DELS ADEUS D'UNA ALUMNA
Jo no tinc ex-alumnes. Només alumnes.
Tots els nens i nenes, noies i nois que han estat a les meves classes durant 31 anys, són els meus alumnes per sempre.
Per això avui, dia 2 de Gener de 2007, he pujat al Tanatori de Can Ruti, de Badalona, a veure una alumna iniciar el viatge amb la barca de Caronte i acompanyar la seva família en aquests moments de comiat.
Fa un mes, al mateix lloc, la mateixa sala, la mateixa capella, li deia adéu a la mare d'uns alumnes actuals, els bessons Guirado, que havia iniciat el viatge amb la barca, viatge que feia temps estava previst.
Però aquest viatge no, el d'avui ha estat completament inesperat.
Quan les noticies del primer dia de l'any ens van parlar de la mort de dues noies de Barcelona a la població de Cortes a Castelló, per intoxicació causada per les emanacions de gas carbònic d'una estufa en mal estat, no podia imaginar que hores després m'arribaria la notícia de que tu, la meva alumna Sara de Dios Martínez, de 21 anys, eres una de les dues noies.
En el poble dels teus avis, on havies estat fins i tot la reina de les festes, en una petita població de Castelló, t'has trobat al barquer Caronte que et senyalava la barca del viatge.
Era aquest matí un tranquil dia d'aquest sec i poc fred hivern d'inicis del 2007. Sol, vent en calma, ambient de llum i vida, resplendor al fons de les aigües de la Mar Mediterrània que acompanyen la vida de Barcelona.
Us he vist i abraçat a tots. A la teva mare, al teu pare, al teu germà Rodrigo, físicament, intentant el consol de la companyia, i a tu, Sara, espiritualment, mirant el teu somriure que sempre he recordat.
Poques vegades he vist tanta gent plorar amb tant de dolor com avui, a l'aplec del teu comiat. Joves, vells, tots...
Els teus companys i companyes de l'escola Artur Martorell, els de l'institut, els de la universitat de Vic, els de l'hospital de Sta Coloma on tothom ja t'estimava com fisioterapeuta dolça i amable...
Amics i amigues teus, gent de la població on vivies, Tiana...
Pares i mares dels alumnes de la teva classe, gent que feia molts anys que no veia i que he trobat poc canviats...
Antigues mestres teves de l'Artur Martorell...
Una emotiva cerimònia, amb les músiques i cançons que més t'agradaven... L'Ave Maria, el tema de Titanic, els versos de Machado sobre el "caminante que hace camino al andar", el Cant dels Ocells de Pau Casals...
Els teus pares i germà, llegint les paraules que t'han escrit...
Quan tot ha acabat, era migdia, hem anat a veure el mar, hem estat un temps infinit mirant les petites onades que arribaven a la solitària platgeta que hi ha tocant al Turó del Mar de Montgat...
Algun dia ens retrobarem, Sara.
Tots i totes, més aviat -com tu- o més tard, hem d'anar a pujar a la barqueta.
I ens explicarem moltes coses.
Bye, friend, see you later...
Tots els nens i nenes, noies i nois que han estat a les meves classes durant 31 anys, són els meus alumnes per sempre.
Per això avui, dia 2 de Gener de 2007, he pujat al Tanatori de Can Ruti, de Badalona, a veure una alumna iniciar el viatge amb la barca de Caronte i acompanyar la seva família en aquests moments de comiat.
Fa un mes, al mateix lloc, la mateixa sala, la mateixa capella, li deia adéu a la mare d'uns alumnes actuals, els bessons Guirado, que havia iniciat el viatge amb la barca, viatge que feia temps estava previst.
Però aquest viatge no, el d'avui ha estat completament inesperat.
Quan les noticies del primer dia de l'any ens van parlar de la mort de dues noies de Barcelona a la població de Cortes a Castelló, per intoxicació causada per les emanacions de gas carbònic d'una estufa en mal estat, no podia imaginar que hores després m'arribaria la notícia de que tu, la meva alumna Sara de Dios Martínez, de 21 anys, eres una de les dues noies.
En el poble dels teus avis, on havies estat fins i tot la reina de les festes, en una petita població de Castelló, t'has trobat al barquer Caronte que et senyalava la barca del viatge.
Era aquest matí un tranquil dia d'aquest sec i poc fred hivern d'inicis del 2007. Sol, vent en calma, ambient de llum i vida, resplendor al fons de les aigües de la Mar Mediterrània que acompanyen la vida de Barcelona.
Us he vist i abraçat a tots. A la teva mare, al teu pare, al teu germà Rodrigo, físicament, intentant el consol de la companyia, i a tu, Sara, espiritualment, mirant el teu somriure que sempre he recordat.
Poques vegades he vist tanta gent plorar amb tant de dolor com avui, a l'aplec del teu comiat. Joves, vells, tots...
Els teus companys i companyes de l'escola Artur Martorell, els de l'institut, els de la universitat de Vic, els de l'hospital de Sta Coloma on tothom ja t'estimava com fisioterapeuta dolça i amable...
Amics i amigues teus, gent de la població on vivies, Tiana...
Pares i mares dels alumnes de la teva classe, gent que feia molts anys que no veia i que he trobat poc canviats...
Antigues mestres teves de l'Artur Martorell...
Una emotiva cerimònia, amb les músiques i cançons que més t'agradaven... L'Ave Maria, el tema de Titanic, els versos de Machado sobre el "caminante que hace camino al andar", el Cant dels Ocells de Pau Casals...
Els teus pares i germà, llegint les paraules que t'han escrit...
Quan tot ha acabat, era migdia, hem anat a veure el mar, hem estat un temps infinit mirant les petites onades que arribaven a la solitària platgeta que hi ha tocant al Turó del Mar de Montgat...
Algun dia ens retrobarem, Sara.
Tots i totes, més aviat -com tu- o més tard, hem d'anar a pujar a la barqueta.
I ens explicarem moltes coses.
Bye, friend, see you later...
Friday, December 29, 2006
DOS CONCERTS
He anat a dos concerts.
El primer va ser el de l'escola, el darrer concert tradicional de Nadal fet amb nosaltres als vells edificis on som des de 1969...
Les velles cançons... Les he escoltat cada any, i sempre tenen el toc diferent del moment irrepetible. Però ens marxem als nous edificis... Com deia Marçal, el que importa no és l'edifici, sinó tota la gent que hi som... Però perdem el vell hàbit, el vell vestit arquitectònic que ens donava un aire d'escola-masia o escola-monestir... I l'hàbit no fa el monjo, però ajuda... Ja veurem el nou vestit com ens influirà... Amb el seu aspecte ja es presenta el Ying-Yang.
Estan pintant la nova escola amb totes les tonalitats del verd, per mimetisme amb tots els colors de les plantes i fulles del Parc... El Ying és la integració al medi, el respecte per l'entorn evitant un volumen edificat gris al mig del Parc.
I el Yang... El Yang... Segons com ho mires, aquestes tonalitats verds li donen un cert aspecte molt conegut de pintura de camuflatge, l'estil típic de les casernes en zones avançades...
Dos esperits contradictoris... Ying-Yang... Quin dels dos es farà notar més,més enllà de les obvietats de les declaracions de principis?...
En tot això pensava mentre els infants cantaven i nosaltres pujavem a l'escenari, tots els mestres, per cantar al concert per primera vegada una cançó, Blanc Nadal...
Quin futur tindrà el nostre concert? Jo ja no hi seré, però... Cada vegada és més fort el moviment per separar tots els símbols religiosos de l'escola... Es farà un dia un concert descafeinat amb cançons que no parlin del tema original que el va motivar... O es canviarà la data i motiu del concert? És igual, serà un altre temps, malgrat no sigui ja, quan arribi, el meu temps.
De vegades és reconfortant i gratificador refugiar-se en l'enyor justificat... Et sents arropat i calentet...
I el segon concert...
Ha estat sensacional, m'ha emocionat.
El divendres 22 de desembre de 2006, a les 9 del vespre, mentre feia fred i plovia, el Cor Jove i l'Orquesta de Cambra del Conservatori de Badalona ha interpretat EL MESSIES de G.F. HÄNDEL a l'església de Sant Ramon de Penyafort a la Rambla de Catalunya de Barcelona.
Al cor canta una jove familiar meva i una alumna actual del 6è de l'escola. I una de las solistas, com a soprano, és també una ex-alumna, la Gisela Parodi.
Hem anat seguint la peça sencera, i al fina ha arribat el moment esperat, la interpretació de l'HALLELUJAH, una de las composicions per a cor més importants de la història de la música.
I l'han cantat d'una manera sublime, sensacional. Amb la suavitat que cal en alguns moments, però amb la força que feia tremolar l'església quan arribaven els moments clau de la partitura. Desitjaves que no acabés mai. És una peça que he sentit moltes vegades i per els principals directors i cors, i ha estat un dels millors registres.
Hi ha hagut més de 5 minuts d'aplaudiments, i el públic no estava format pels familiars del Cor Jove. Era públic de Barcelona, sense interesos d'afectivitat. I al final el director ha ordenat una segona interpretació de l'HALLELUJAH, que ens ha emocionat fins i tot més que abans.
Aquest moment, aquest concert, serà el moment que més recordaré del Nadal del 2006.
I, després, quan tot ha acabat, ens hem retrobat amb la Barcelona real, hem baixat dels cels on ens havia pujat el Cor. Amb la jove familiar i el meu germà, una vegada s'ha dispersat el grup, hem entrat a sopar en un dels coneguts restaurants de tapeo i plats del passeig de Gracia, un dels que quedava obert a 2/4 de 12 d'una freda i insòlitament plujosa nit d'hivern. Hem agafat unes amanides i una mica de pernil, uns calamarcets a la planxa i, dues natilles i un batut de mango. res de l'altre mon i... les tres persones, 88 euros... Glubbsssss!!!!.....
És, de nou, el Ying i el Yang. El contrast dels moments sublims del concert amb els preus desaforats de les quatre tonteries que ens van posar al conegut restaurant...
Així és la vida a la nostra ciutat, Barcelona, ciutat capaç d'aconseguir el millor i el pitjor de cadascú...
El primer va ser el de l'escola, el darrer concert tradicional de Nadal fet amb nosaltres als vells edificis on som des de 1969...
Les velles cançons... Les he escoltat cada any, i sempre tenen el toc diferent del moment irrepetible. Però ens marxem als nous edificis... Com deia Marçal, el que importa no és l'edifici, sinó tota la gent que hi som... Però perdem el vell hàbit, el vell vestit arquitectònic que ens donava un aire d'escola-masia o escola-monestir... I l'hàbit no fa el monjo, però ajuda... Ja veurem el nou vestit com ens influirà... Amb el seu aspecte ja es presenta el Ying-Yang.
Estan pintant la nova escola amb totes les tonalitats del verd, per mimetisme amb tots els colors de les plantes i fulles del Parc... El Ying és la integració al medi, el respecte per l'entorn evitant un volumen edificat gris al mig del Parc.
I el Yang... El Yang... Segons com ho mires, aquestes tonalitats verds li donen un cert aspecte molt conegut de pintura de camuflatge, l'estil típic de les casernes en zones avançades...
Dos esperits contradictoris... Ying-Yang... Quin dels dos es farà notar més,més enllà de les obvietats de les declaracions de principis?...
En tot això pensava mentre els infants cantaven i nosaltres pujavem a l'escenari, tots els mestres, per cantar al concert per primera vegada una cançó, Blanc Nadal...
Quin futur tindrà el nostre concert? Jo ja no hi seré, però... Cada vegada és més fort el moviment per separar tots els símbols religiosos de l'escola... Es farà un dia un concert descafeinat amb cançons que no parlin del tema original que el va motivar... O es canviarà la data i motiu del concert? És igual, serà un altre temps, malgrat no sigui ja, quan arribi, el meu temps.
De vegades és reconfortant i gratificador refugiar-se en l'enyor justificat... Et sents arropat i calentet...
I el segon concert...
Ha estat sensacional, m'ha emocionat.
El divendres 22 de desembre de 2006, a les 9 del vespre, mentre feia fred i plovia, el Cor Jove i l'Orquesta de Cambra del Conservatori de Badalona ha interpretat EL MESSIES de G.F. HÄNDEL a l'església de Sant Ramon de Penyafort a la Rambla de Catalunya de Barcelona.
Al cor canta una jove familiar meva i una alumna actual del 6è de l'escola. I una de las solistas, com a soprano, és també una ex-alumna, la Gisela Parodi.
Hem anat seguint la peça sencera, i al fina ha arribat el moment esperat, la interpretació de l'HALLELUJAH, una de las composicions per a cor més importants de la història de la música.
I l'han cantat d'una manera sublime, sensacional. Amb la suavitat que cal en alguns moments, però amb la força que feia tremolar l'església quan arribaven els moments clau de la partitura. Desitjaves que no acabés mai. És una peça que he sentit moltes vegades i per els principals directors i cors, i ha estat un dels millors registres.
Hi ha hagut més de 5 minuts d'aplaudiments, i el públic no estava format pels familiars del Cor Jove. Era públic de Barcelona, sense interesos d'afectivitat. I al final el director ha ordenat una segona interpretació de l'HALLELUJAH, que ens ha emocionat fins i tot més que abans.
Aquest moment, aquest concert, serà el moment que més recordaré del Nadal del 2006.
I, després, quan tot ha acabat, ens hem retrobat amb la Barcelona real, hem baixat dels cels on ens havia pujat el Cor. Amb la jove familiar i el meu germà, una vegada s'ha dispersat el grup, hem entrat a sopar en un dels coneguts restaurants de tapeo i plats del passeig de Gracia, un dels que quedava obert a 2/4 de 12 d'una freda i insòlitament plujosa nit d'hivern. Hem agafat unes amanides i una mica de pernil, uns calamarcets a la planxa i, dues natilles i un batut de mango. res de l'altre mon i... les tres persones, 88 euros... Glubbsssss!!!!.....
És, de nou, el Ying i el Yang. El contrast dels moments sublims del concert amb els preus desaforats de les quatre tonteries que ens van posar al conegut restaurant...
Així és la vida a la nostra ciutat, Barcelona, ciutat capaç d'aconseguir el millor i el pitjor de cadascú...
2006, FINAL D'UNA HISTÒRIA
Caminava pel passat i els vaig veure. Em somreien i m'enviaven petons amb els ulls. I els vaig dir Au revoir!, perque algun dia hi aniré també jo i deixaré el bosc.
I cantarem de nou les velles cançons mentre acompanyarem als viatgers als Ports d'Occident.
Recordarem les velles festes, de Nadal o d'Hivern, amb la fosca traició dels dies i els minuts.
Cal la rebelió contra la condició de presoners del temps, aquest gran enemic.
Però ja saps que les meves paraules i jo som el vent, el foc, l'aire, la terra, el volcà, el mar...
Jo sóc l'energia del Teide i el misteri de Montserrat...
I també el vell hippy que mai no ha mort, tenies raó quan m'ho vas dir. I és el meu orgull pensar que Lennon no ha mort, i que Lucy continua viatjant pel cel amb diamants. I al final... Com deia ell a la seva darrera cançó amb el grup, Let it be!, deixa-ho estar...
Al final tots tornarem a ser els infants que somien a la platja, amb els nostres ulls semblant un mirall de l'escuma del mar.
I ho recordaré tot, desconfio que el món sigui encara pur, però potser algunes cançons ens enlluernin l'ànima...
La nit de Cap d'Any continuaré la vella tradició familiar de brindar amb un champagne, i recordaré les danses de les sirenes i els salts dels dofins.
Potser és veritat que res no es perd per a sempre, potser encara tenim un racó per a inventar el futur. Potser sí.
I potser, lentament, sense rebombori, trobarem que en aquest indret hi ha lloc per a tots, encara que vosaltres potser encara no ho sabeu.
I després, potser sí que somriurem nosaltres també...
I cantarem de nou les velles cançons mentre acompanyarem als viatgers als Ports d'Occident.
Recordarem les velles festes, de Nadal o d'Hivern, amb la fosca traició dels dies i els minuts.
Cal la rebelió contra la condició de presoners del temps, aquest gran enemic.
Però ja saps que les meves paraules i jo som el vent, el foc, l'aire, la terra, el volcà, el mar...
Jo sóc l'energia del Teide i el misteri de Montserrat...
I també el vell hippy que mai no ha mort, tenies raó quan m'ho vas dir. I és el meu orgull pensar que Lennon no ha mort, i que Lucy continua viatjant pel cel amb diamants. I al final... Com deia ell a la seva darrera cançó amb el grup, Let it be!, deixa-ho estar...
Al final tots tornarem a ser els infants que somien a la platja, amb els nostres ulls semblant un mirall de l'escuma del mar.
I ho recordaré tot, desconfio que el món sigui encara pur, però potser algunes cançons ens enlluernin l'ànima...
La nit de Cap d'Any continuaré la vella tradició familiar de brindar amb un champagne, i recordaré les danses de les sirenes i els salts dels dofins.
Potser és veritat que res no es perd per a sempre, potser encara tenim un racó per a inventar el futur. Potser sí.
I potser, lentament, sense rebombori, trobarem que en aquest indret hi ha lloc per a tots, encara que vosaltres potser encara no ho sabeu.
I després, potser sí que somriurem nosaltres també...
Wednesday, December 06, 2006
Record de Marçal Casas Cartagena...
Gràcies, Marçal, pel teu comentari emocionant al meu text AVUI HE VISITAT EL FUTUR. Les teves paraules m'acompanyaran sempre quan, dins d'uns anys, recordi la meva vida vida de mestre d'Artur Martorell al meu pis de Barcelona o refugiat al poble original de la meva família, la platja del barranc de Valle Gran Rey, a l'illa de La Gomera, al costat de Tenerife, mirant cap a l'Oest, on només veuré la silueta de la propera illa de Hierr0, únic obstacle entre Gomera i Amèrica.
Gràcies científic Marçal, siguis on siguis, a la universitat d'Alemanya on eres professor, aquí a Catalunya, als Estats Units, es igual... Et desitjo siguis molt feliç...
Old teachers never die, only slowly vanish...
Gràcies científic Marçal, siguis on siguis, a la universitat d'Alemanya on eres professor, aquí a Catalunya, als Estats Units, es igual... Et desitjo siguis molt feliç...
Old teachers never die, only slowly vanish...
LA MUSICA DELS ROURES A DESEMBRE
Buscaves la roca
i vas trobar la muntanya.
Buscaves la rosada
i vas trobar l'oceà.
Buscaves l'infern
i trobares el cel.
Demanares per l'Angel
i sortí lo Banyetes...
Buscaves nens
i trobares homes i dones,
pensaves que era estiu
i ja arribava l'hivern.
I vas dir:
-M'encanta aquesta pluja
i la clatellada del vent.
I el petó de la neu del Nord
a la galta cremada al sol
de les aigües tèbies del Sud...
La música de les fulles seques
dels roures...
La tendresa dels faigs que dormen...
Somnis...
Friday, November 10, 2006
AVUI HE VISITAT EL FUTUR
Avui he visitat el futur...
He estat a l'interior de la nova escola Artur Martorell que ja té el seu esquelet primordial acabat....
Però els vells edificis de Can Solei em miraven amb amor i nostalgia des de l'altra part del Parc...
Els vells edificis... Cedits per la família Comacros en l'any 1969 per la fundació d'una escola de tradició catalana...
He passat 31 anys en ells... Des del dia 1 de setembre de 1975...
Jo acabava de sortir de l'Escola de Mestres de la Universitat de Bellaterra, on vaig estar de setembre de 1972 a juny de 1975. Jo formava part de la seva primera promoció... Recordo els meus mestres, Marta Mata, Octavi Fullat, Maria Rubies, Josep Pallach, Pilar Benejam, Rosa Gratacós, Lluís Tarin, Maria Lluïsa Fabra, Jordi Nadal, Gentil Puig...
En 1971 i 1972 jo havia viscut a l'interior del desert, m'havia tocat la campanya del Sahara en un dels seus pitjors moments... Vells records dels destacaments d'Edchera, Daora, Aaiun... El pas per les dunes i els banys oceànics a la gran solitud dels sorrals atlàntics al nord de Playa Aaiun... I el record de Hasi Tahj...
Els vells edificis d'Artur Martorell a Can Solei...
Han sigut la meva casa, el meu cau, el meu monestir...
I de fet, jo pràcticament marxaré amb ells, em queden poc més de dos anys de mestre...
La nova escola, el CEIP Artur Martorell de Badalona...
Tres plantes, amples i grans si comparem als meus estimats antics edificis...
Una nova escola que algun dia potser s'haurà guanyat el caliu humà i la tradició dels antics edificis a punt de descansar...
Un camp d'esport amb grades, un gran gimnàs cobert amb escenari per actes d'escola... Vestidors i dutxes amb tots els requisits...
Classes d'Infantil amb els seus patis particulars al costat mateix de les aules...
Classes de tots els cursos de Primària, amb la clàssica orientació romànica d'Est a Oest... Finestres que donen al Parc i a la mar no gaire llunyana, paret i porta al passadís interior i al camp del Badalona...
Gran biblioteca, sala d'informàtica, sala d'anglès i audiovisuals, tutories de cicle, sala de professors, direcció, cap d'estudis, secretaria, consergeria... Ascensor...
Cuina i menjador en un pis inferior, aprofitant els desnivells del terreny...
Altres racons i espais més petits... lavabos...
Falta més i mig per finalitzar l'acabat bàsic, això són ja faves comptades...
L'escola nova... Un somni dels darrers 20 anys, ja a punt de fer-se realitat... He arribat a veure el futur, allò que havíem somiat les dames i cavallers de la Taula Rodona de l'antic Artur Martorell...
Una dita antigua ens adverteix que cal anar amb compte amb el que es desitja, perquè pot transformar-se en realitat...
En Jordi, mestre d'anglès i altres matèries de cicle superior, i un bon tio arribat aquest curs a l'escola, m'endevina el pensament al veure'm mirar per la finestra de la que segurament serà la meva classe en direcció a l'escola antiga i la mar, i em diu que no em posi nostàlgic...
Sóc Àries, m'agrada tot el que és nou, les innovacions, el progrès,,,
Però als antics edificis hi ha vida, molta vida, l'alè de les 31 promocions d'alumnes de les que he estat mestre des de 1975... Els veig, les seves cares i somriures, nois i noies, com eren, com, en el fons, deuen continuar essent...
Ja he tingut a la classe bastants fills d'ex-alumnes...
Els vells edificis d'Artur Martorell han estat com el Monestir iniciàtic de moltes generacions de novicis i novícies d'un imperi espiritual que no sé com definir amb paraules...
Artur Martorell de Badalona!!!
Tota la força i joia passarà amb nosaltres a aquestes noves parets que avui he conegut per primera vegada...
Aviat, dins de pocs mesos, la vida omplirà aquests passadissos, aules, espais, amb l'energia dels gairebé 37 anys d'existència de l'escola...
Es un privilegi del destí poder viure i protagonitzar els esdeveniments dels propers mesos...
Sunday, October 22, 2006
Excursió a Santa Fe del Montseny
Bon divendres de tardor...
Sol, vent fred del Nord...
Ahir a la tarda va ploure...
De nou al Montseny,
de nou a Santa Fe...
Jo venia amb mami i papi,
i amb el col.legi...
ara jo porto
nens i nenes,
i companys mestres i monitors...
Ja vinc amb l'escola
des de 1975,
potser una vegada cada dos anys...
i ja som a la tardor del 2006...
Potser em queda una vegada...
Faig els 60 al 2009...
Bons nens i nenes,
s'han marejat poc,
pujant,
ningu no ha vomitat
a l'autocar...
A la tarda, tornant, després de dinar,
només dos...
Robert i Xavier els han atés...
Jo mirava cap endavant també marejat,
a les corbes entre Santa Fe i Sant Celoni...
He saludat als arbres gegants de Santa Fe,
testimonis de la meva vida,
de l'infantesa fins a... l'época actual...
Jo vaig conèixer una fageda plena de boix grèvol,
ara hi ha només uns quants testimonials...
El llac petit, trencat, vessa tota l'aigua,
cap el gran...
I observem...
la fageda a la tardor...
els colors...
les fulles dels castanyers...
els animals que es deixen veure...
I sentim...
les flaires de l'aire pur de les altures,
la fredor del futur hivern que s'anuncia...
I veiem...
el pantà gran, ple al màxim,
amb una cascada d'aigua impressionant
sortint pels vessadors...
I dinem...
sota els castanyers del pantà gran...
recollint milers de castanyes
caigudes a la tempesta d'ahir...
jo un entrepà de pernil,
els nens i nenes amb les carmanyoles de casa,
ja saps,
macarrons, carn arrebossada,
croquetes, arròs a la cubana,
la tendresa de veure
els menjars d'excursió típics
de tota la vida...
I tornem cap a Santa Fe...
Tothom s'ha portat molt bé...
Ningú no s'ha fet mal...
Bons nens i nenes, bones classes...
Un bon dia per recordar,
Nostalgia camí de Badalona...
Potser em queda ja
només una excursió com aquesta...
i somio amb altres dècades...
amb altres alumnes i alumnes...
Avui porto quatre fills o filles
d'ex-alumnes que recordo molt bé
com eren quan tenien l'edat
que ara tenen els seus fills...
El camí del futur...
El camí del futur...
20 d'octubre de 2006...
Migdiada de dissabte
Migdiada de dissabte a una roca
davant de Montserrat.
Sol i aire tebi, romaní i farigola,
Bruna medita.
Princesa balla
al ritme de FlaixBack FM
al voltant del Focus
amb més agilitat
que el seu llampegant motor esportiu...
Abans...
Dinar a Can Ferreroles Nou,
al camí de Marganell,
menges tradicionals
de bona pagesia catalana...
I després...
Princesa té pressa,
vol anar a fer un tiberi de xocolata
al Forum...
Bruna es fon amb Montserrat, muntanya màgica...
Jo trobo fòssils de petxines marines
als conglomerats trencats...
i potser nummolites,
a una roca sedimentària...
Tarda de tardor
a les envoltes de la Muntanya...
Saturday, October 21, 2006
Dormir
Dormir, amb els ulls tancats, i l'anima oberta, somiar amb cims i boscos, riberes i penyasegats, ones i fonts...
Núvols que ens porten als camps erms que em recorden segues de juny...
Lluna que fas somriure els rat penats que vigilen els carrers de Tiana, mentre humans i animals conten les hores i els minuts fins la tornada del sol...
Ciclons, calmes, dies de son i nits d'inspiració...
Viatjar, mar enllà...
Vaixells màgics que ens porten a Samarcanda...
Caminar sobre la música...
Altres ciutats, altres mars
Altres ciutats, altres mars...
Però tots hi són en aquests...
O potser no...
Potser hi ha mars més blaus,
ciutats més dolces,
paisatges sense runes,
barris on sembla que he viscut
sense haver-hi estat mai...
Sempre hi ha un vaixell,
sempre hi ha un camí...
Aquest racó petit
té el missatge
de tot el que hi ha
al misteri de les flames i les pluges...
Núvols que arriben, llunes que van...
Conèixer gent,
oblidar d'altres.
Odiar i estimar, finestres a les esperances...
Lluny s'albira el port...
Potser el malecon de La Habana,
tal vegada La Guaira, prop de Caracas,
o les envistes d'Hiroshima...
Records que m'arriben
dels mercats romans,
dels zocos de Beirut,
dels ulls que em miraven
amb dolçor d'ametlles a Vietnam...
Aquell convent
a les afores de Saigon,
vora el riu Mekong...
aquelles mans tan blanques...
I sempre, obert,
el camí d'Itaca...
Muntanya Gran
Natura de muntanya gran...
Recordo aquell Montserrat,
quan erem infants, anys cinquanta,
amb boires baixes, plugims...
Deserta la plaça gran del Monestir,
deserta l'Abadia...
Tan sols nosaltres, al camerí de la Verge...
I les gotes de pluja regalimant per les finestres...
Saltar petits rierols d'aigua
a la baixada de les espelmes...
Liquens, molses i herbetes amb flors
a les esquerdes dels conglomerats...
Poble fidel d'un antic Montserrat català...
I recordar els pares fent agilment
el camí de la Santa Cova, sense funicular...
La mare portava sempre els ciris a la mà...
I dinàvem al restaurant que hi havia
on ara hi ha el Museu...
Canalons Rossini o Paella Montserratina,
Pollastre rostit amb prunes...
I crema catalana...
O al restaurant de Santa Cecilia,
record desaparegut en l'aiguat de fa uns anys,
arrossegat per les aigües embogides del torrent...
Bruna prega a l'església plena,
Princesa corre camí de la Cova...
El camí cansa més que abans...
Lluny de la petita estrella
Lluny de la petita estrella,
he passat pel món
abandonant guerres de molt lluny
per retrobar la pau de la llar...
Flors d'herbes guaridores
que tanqueu les ferides obertes
al cor,
somnis de dia,
esperança de riure i córrer
pels deserts de sorra i aigua...
Petites respostes a les grans preguntes...
Misteris de l'existència,
dubtes de l'ànima...
No saps si perdonar o demanar perdó...
Sabem estar a tot arreu a les fosques...
Sobreviure una vegada més...
Somriure
Et mou lleugerament l'aire,
el teu somriure sura misteriós
entre els arbres...
Al.legria i tristesa,
el cor es queda sense paraules...
Potser ja no saps que dir,
potser trobes febles les paraules
i els sons...
Ulls dolços que cerquen imatges,
passats llunyans,
futurs desitjats,
esperances de felicitats...
caminar sobre les ones,
surar a l'herba dels prats...
Somiar amb tot el que
s'ha de viure...
I la lluna és sempre creixent
al teu front...
La paraula parla de camins de dies i nits...
Petjades profundes,
cansament i energia de viure,
cançons d'ocells
a la vora de la mar del destí...
I el recer de la badia i el far...
Miralls en silenci
Miralls en silenci,
la lluna creixent d'octubre visita el cel
i ens somriu per la finestra
Herba humida de les boires silencioses
que vigilen el teu jardí...
Flaires oberts a la marinada
que ens porten per ciutats i boscos sense por,
seguint els reflexe del sol.
Tambors llunyans ens guien pel camí...
Les vostres mirades, terra tova,
amb sentit del somriure de les cançons...
Teniu un àngel al vostre interior,
que plora
perquè no sap on retrobar la llum,
la llum que estima
sota la pluja dels sentiments
i ens fa esdevenir de nou
a la infantesa,
quan tot era pur i senzill...
Llampecs d'aire i llibertat
ens penetren des de les fosques...
De nou sou a la mar
De nou sou a la mar,
mirant les ones que arriben i marxen,
com el pensament, el futur i els records,
Bruna i Princesa,
altra aventura a Tossa de Mar,
roques i platja, hostals i pizzes,
fora d'estiu, tardor...
El cotxe somriu content,
li agrada viatjar...
Ja es octubre, platja tranquil.la,
costa humana,
amb la llum que surt del cor...
Mirada infinita de Bruna
veient arribar els seus estimats dofins...
La mar... La mar... Barques...
El creuer de la costa saltant d'ona en ona...
Pescadors que saluden des de les roques del castell...
Princesa avança relliscant sota l'aigua,
amb els seus cabells d'or barrejats
amb un estol de sirenes...
Lluny, una veu antiga recita per les dues
la vella cançó del pirata:
Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar...
I va deixar de ploure
I va deixar de ploure...
Converses al recer del jardinet
de ficus i bambú...
Fets sorprenents i diferents,
que acceptem amb la naturalitat
de saber
que hi ha molts mons distants...
Però que tots són en aquests...
Ens escoltaven gats,
ens cuidava una enorme
i afalagadora dama Rotweiler...
Calma a l'atmòsfera màgica...
Nits per recordar,
moments d'emoció
i records de dolor
en la confidencialitat dels amics...
Un bon bacallà...
Bons amics i amigues...
Flaires de la nit de Tiana...
Espais i núvols
Espais i núvols, boscos i rierols,
camins de Tiana a la vora de les vinyes,
misteri de la ruta,
prop de les blavors de la Mediterrània,
llum de sol i de història.
Castells i fantasmes,
deserts de sorra i pols,
remors de veus i sons,
ecos amics
que ens afalaguen
des de les ales del vent...
Lluna d'oblits...
Thursday, October 05, 2006
CONTEMPLAR...
Contemplar…
La filosofia cognitiva de la contemplació
En castellà i en català…
Reflexions dedicades a uns bons amics amb els que comparteixo el camí de la recerca de la metafísica de la perfecció contemplativa
En castellano, “contemplar” es gozar de la luz eterna, es colocarse en el horizonte del esplendor, es no temer la oscuridad, es ver toda la luz de la verdad… El objeto de la contemplación no es ninguna idea abstracta, es la persona, es alguien en el que es guardada la esperanza, el deseo… Contemplar es un encuentro metafísico del ser humano y el mundo con los ojos de la razón y la emoción… Contemplar es la meta del camino de la meditación, tanto en la tradición del zen como en la occidental… Contemplar es una necesidad del ser, es la profundidad de la percepción de la unidad de todo aquello que existe, ha existido o existirá…
Contemplar es mirar aquello que es esencial, reflexionar, meditar, observar, ver apreciar, atender, considerar, examinar, presenciar, imaginar, considerar, complacer …
En català, contemplar és una paraula originària de l’Edat Mitjana; amb arrels en el llatí contemplari, derivat de templum “lloc fàcilment visible de tot arreu o des d'on es pot veure tot”, en el sentit d'observar i meditar amb profunditat humana i espiritual. És una paraula arrelada a la antiga i soterrada tradició que uneix Catalunya i el català amb la presència evanescent de l’Orde del Temple a Miravet i Barcelona i l’herència dels Purs Càtars del Montsègur..
Contemplar, en català, té un significat clar de mirar, aparentment en el sentit literal del terme lligat al seu origen en templum, però en realitat ens porta al camí d’un atent esguard als missatges del vent de la història. És el camí de la meditació, que trespassa el fet físic de mirar als ulls interiors de la raó i el coneixement de tot allò que forma l’Univers…
Contemplar…
De Santa Teresa de Avila a les creus de l’Orde del Temple que culminen els pinacles de les torres gaudinianes de la Sagrada Familia a Barcelona…
Mirar…
I, benvolguts amics, això ens deriva el tema inicial a un interessant dilema: el desenvolupament d’un projecte curricular, ha de ser considerat un tema místic i, per tant ha d’entrar en els significats trascendents del mot “contemplar” o ha de quedar sota l’aixopluc segur d’un significat merament pedagògic i cal iniciar la recerca d’un mot diferent menys dubtós, com pot ésser simplement el de “mirar”?
La filosofia cognitiva de la contemplació
En castellà i en català…
Reflexions dedicades a uns bons amics amb els que comparteixo el camí de la recerca de la metafísica de la perfecció contemplativa
En castellano, “contemplar” es gozar de la luz eterna, es colocarse en el horizonte del esplendor, es no temer la oscuridad, es ver toda la luz de la verdad… El objeto de la contemplación no es ninguna idea abstracta, es la persona, es alguien en el que es guardada la esperanza, el deseo… Contemplar es un encuentro metafísico del ser humano y el mundo con los ojos de la razón y la emoción… Contemplar es la meta del camino de la meditación, tanto en la tradición del zen como en la occidental… Contemplar es una necesidad del ser, es la profundidad de la percepción de la unidad de todo aquello que existe, ha existido o existirá…
Contemplar es mirar aquello que es esencial, reflexionar, meditar, observar, ver apreciar, atender, considerar, examinar, presenciar, imaginar, considerar, complacer …
En català, contemplar és una paraula originària de l’Edat Mitjana; amb arrels en el llatí contemplari, derivat de templum “lloc fàcilment visible de tot arreu o des d'on es pot veure tot”, en el sentit d'observar i meditar amb profunditat humana i espiritual. És una paraula arrelada a la antiga i soterrada tradició que uneix Catalunya i el català amb la presència evanescent de l’Orde del Temple a Miravet i Barcelona i l’herència dels Purs Càtars del Montsègur..
Contemplar, en català, té un significat clar de mirar, aparentment en el sentit literal del terme lligat al seu origen en templum, però en realitat ens porta al camí d’un atent esguard als missatges del vent de la història. És el camí de la meditació, que trespassa el fet físic de mirar als ulls interiors de la raó i el coneixement de tot allò que forma l’Univers…
Contemplar…
De Santa Teresa de Avila a les creus de l’Orde del Temple que culminen els pinacles de les torres gaudinianes de la Sagrada Familia a Barcelona…
Mirar…
I, benvolguts amics, això ens deriva el tema inicial a un interessant dilema: el desenvolupament d’un projecte curricular, ha de ser considerat un tema místic i, per tant ha d’entrar en els significats trascendents del mot “contemplar” o ha de quedar sota l’aixopluc segur d’un significat merament pedagògic i cal iniciar la recerca d’un mot diferent menys dubtós, com pot ésser simplement el de “mirar”?
Barcelona, 5 d'octubre de 2006
Escrit després del toc de Completes, quan el silenci ens acompanya al claustre del Monestir i la Lluna Plena d'octubre es mostra ufana i superba al cel estelat amb flaires de mar i romaní...
Sunday, October 01, 2006
BOLETS, Tardor 2006
Aquí podeu veure primer l'Ou de Reig o Amanita Caesarea, el preferits dels emperadors romans, a continuació els Rovellons, els més valorats a la cuina dels bolets de Catalunya, després l'Amanita Phalloides, verinosa mortal, i l'Amanita Muscaria, verinosa al.lucinògena... i residència dels follets, nans i esperits del bosc.
Hem trobat una web molt divertida, que ens permet caçar bolets, aprendre els seus noms i saber en quin tipus de bosc s'hi troben, sense haver de trepitjar ni fer malbé els boscos i els prats de les nostres muntanyes. Si arribeu al final trobant tots els tipus de bolets, la Web us enviarà un carnet virtual de boletaires. Els follets i les fades estan contents, i juguen per les clarianes properes als rierols y les belles fonts, com la Font Bona de Sant Marçal o la Font de les Paitïdes de Viladrau... La web dels bolets es http://www.cromlec.com/bolets/bolets.htm i també podeu arribar-hi des de http://www.edu365.com/
Subscribe to:
Posts (Atom)