L'HORA DELS ADEUS D'UNA ALUMNA

Jo no tinc ex-alumnes. Només alumnes.
Tots els nens i nenes, noies i nois que han estat a les meves classes durant 31 anys, són els meus alumnes per sempre.
Per això avui, dia 2 de Gener de 2007, he pujat al Tanatori de Can Ruti, de Badalona, a veure una alumna iniciar el viatge amb la barca de Caronte i acompanyar la seva família en aquests moments de comiat.
Fa un mes, al mateix lloc, la mateixa sala, la mateixa capella, li deia adéu a la mare d'uns alumnes actuals, els bessons Guirado, que havia iniciat el viatge amb la barca, viatge que feia temps estava previst.
Però aquest viatge no, el d'avui ha estat completament inesperat.
Quan les noticies del primer dia de l'any ens van parlar de la mort de dues noies de Barcelona a la població de Cortes a Castelló, per intoxicació causada per les emanacions de gas carbònic d'una estufa en mal estat, no podia imaginar que hores després m'arribaria la notícia de que tu, la meva alumna Sara de Dios Martínez, de 21 anys, eres una de les dues noies.
En el poble dels teus avis, on havies estat fins i tot la reina de les festes, en una petita població de Castelló, t'has trobat al barquer Caronte que et senyalava la barca del viatge.
Era aquest matí un tranquil dia d'aquest sec i poc fred hivern d'inicis del 2007. Sol, vent en calma, ambient de llum i vida, resplendor al fons de les aigües de la Mar Mediterrània que acompanyen la vida de Barcelona.
Us he vist i abraçat a tots. A la teva mare, al teu pare, al teu germà Rodrigo, físicament, intentant el consol de la companyia, i a tu, Sara, espiritualment, mirant el teu somriure que sempre he recordat.
Poques vegades he vist tanta gent plorar amb tant de dolor com avui, a l'aplec del teu comiat. Joves, vells, tots...
Els teus companys i companyes de l'escola Artur Martorell, els de l'institut, els de la universitat de Vic, els de l'hospital de Sta Coloma on tothom ja t'estimava com fisioterapeuta dolça i amable...
Amics i amigues teus, gent de la població on vivies, Tiana...
Pares i mares dels alumnes de la teva classe, gent que feia molts anys que no veia i que he trobat poc canviats...
Antigues mestres teves de l'Artur Martorell...
Una emotiva cerimònia, amb les músiques i cançons que més t'agradaven... L'Ave Maria, el tema de Titanic, els versos de Machado sobre el "caminante que hace camino al andar", el Cant dels Ocells de Pau Casals...
Els teus pares i germà, llegint les paraules que t'han escrit...
Quan tot ha acabat, era migdia, hem anat a veure el mar, hem estat un temps infinit mirant les petites onades que arribaven a la solitària platgeta que hi ha tocant al Turó del Mar de Montgat...
Algun dia ens retrobarem, Sara.
Tots i totes, més aviat -com tu- o més tard, hem d'anar a pujar a la barqueta.
I ens explicarem moltes coses.
Bye, friend, see you later...