UN EMOCIONANT MISSATGE DE MARINA I GUILLEM, DOS EX-ALUMNES DE L'ARTUR MARTORELL DELS ANYS 80...

He rebut un comentari al text que vaig escriure fa un parell de setmanes, quan vaig retornar per primera vegada a l'interior dels antics edificis de l'Escola Artur Martorell.
El missatge és de dos ex-alumnes de la dècada que va de 1980 a 1990, i que amb el temps van acabar formant matrimoni.
El seu text és molt emocionant, i el reprodueixo aquí tal com l'he rebut.
Us agraeixo, benvolguts Marina i Guillem, el vostre record i la vostra estimació i amor pel nostre passat comú.
Mai no us oblidaré.
El seu text és:

"Bon dia,

No sé si em recordaràs, si ens recordaràs, però nosaltres sí que us tenim molt presents.

L'altra nit tafanejant a internet vaig ensopegar amb el teu bloc, em sentia una mica com si regirés l'armari d'algú que conec de fa molt temps i li descobrís la roba que només es posa quan està còmode, m'encuriosia continuar llegint però sentia un cert pudor.

Tornant nostàlgica al llit vaig escriure això que en Guillem m'ha animat a enviar-vos ( de fet és per a tots vosaltres, els Mestres ).

"Allò que més estimo duu el nom d'una escola, de l'escola, és l'homenatge que volia retre, l'agraïment més sincer i grandiós que mai us podria fer.

L'escola va ser casa meva molts anys i fins al canvi d'edifici encara la hi considerava, però ara la família s'ha traslladat i res no hi queda meu a la casa nova. Això sí, em considero filla de "l'Artur". Filla d'un "home" exigent però comprensiu, amable, amb els peus ben arrelats i amb la mirada oberta al món, educat, que em va proporcionar (com un bon pare) les eines que em permetrien ser lliure, crítica, respectuosa, ... que sabia renyar i fer una abraçada si la necessitava i que mai em va fer sospitar que les persones en què es materialitzava no m'estimaven com a una filla.

L'Artur que recordo ens oferia ombres a l'estiu, fulles dentades per a estudiar, un obrador, la pista de bàsquet, un galliner perillós on amagar-se, una pica a la classe i les classes de música al parc. L'Artur que recordo em va ensenyar a escriure, a escoltar, a contar, .. però sobretot vaig aprendre a aprendre. L'Artur que recordo eren companys, mestres, amics, millor eren la Núria, la Marta, en David, en Ricard, la Mireia, en "Pepo", en Juli, cada un de nosaltres, de vosaltres únic i irrepetible, valorats i estimats pel que érem, pel que som.


Allò que més estimo duu el nom d'una escola. Espero que l'Artur en un futur no molt llunyà esdevingui una persona lliure, crítica, respectuosa,.. com ho va ser (i espero que encara sigui) el seu "avi".

Això és el que vaig escriure dissabte, espero que us ho prengueu com un regal.

Moltes gràcies per tot""

-

(Com heu deduït, l'Artur és el fill de la Marina i en Guillem. Ah, i, per cert, en "Pepo" era jo...)