STONEHENGE, DE 1997 A 2008. El cometa Hale-Bop.

Hi ha novetats sobre Stonehenge... Nous indicis porten a pensar que va ser un santuari de curació, un hospital neolític...

He trobat una foto de 1997, on es veu Stonehenge amb el cometa Hale-Bop al cel.

El cometa Hale-Bop...

Ja fa tant de temps?

Ho vam veure, ho vam veure...

Sí, no recordava l'any, però ho vam veure.

Aquell any jo era profe de la classe de 6è d'EGB (Encara hi havia EGB, no havíem entrat en la denominació de Primària) de l'escola Artur Martorell de Badalona

Erem al Delta de l'Ebre, en concret a Ca l'Amadeu, a Poble Nou del Delta. (Fins fa poc encara es podia llegir en un rètol oblidat dels afores del poble el seu nom original, Villafranco del Delta, Glubbbbbssssss!)

Hi havíem la Núria, aleshores Directora i profe de Música, una mestra de Ciutadella de Menorca, Ester, de gran record, i jo.

Després de sopar, es van fer jocs, i vam sortir a passejar per la nit d'aquell poble del delta. Va ser llavors, quan, en l'horitzó llunyà, en direcció a l'interior, cap a Tortosa, van veure clarament una silueta estranya al cel. Era el cometa Hale-Bop, en el seu moment de màxima aproximació. Li vam explicar a tots els nens i nenes que passaven al nostre costat, encara que no recordo que els interessés gaire...

I, al final, uffffffff......, la nit no va acabar gaire bé. Una nena va relliscar amb una pell de plàtan que hi havia al mig de carrer, va caure i es va donar un cop al braç amb la vorada, i vam haver d'anar a l'hospital de referència més proper, el Verge de la Cinta de Tortosa, que queda relativament lluny de Poble Nou del Delta. La nena s'havia trencat el cúbit i el radi, i vam tornar a Poble Nou ja de matinada, després de llargues hores a urgències de l'hospital de Tortosa.

No podem dir que el cometa Hale-Bop ens anunciés bons auguris aquella nit... Però, bé, també es veritat que no va passar res de més greu...

Aquesta foto de Stonehenge amb el Hale-Bop, m'ha tornat a situar aquella nit en la memòria d'un any concret, que ara ja no hagués pogut concretar...

M'agrada tornar al Delta de l'Ebre, però les sortides d'un dia ara ja són dificils. Fa uns deu anys, hi anava molt, la gasolina era relativament barata i entre Barcelona i Sant Carles de la Ràpita podies anar força ràpid amb molta seguretat i sense il.legalitats...

Oh, i aquells dinars al Restaurant L'Estany de la Casa de Fusta de la llacuna de l'Encanyissada, entre Sant Carles i Poble Nou... Aquells estranyíssims i bons entremesos del Delta... Amb aquells productes de la terra en algun cas difícils d'identificar... Aquells arrossos de diferents especialitats... Aquells mariscs del Delta...

Algun dissabte d'aquests hi he de tornar...

Potser la màgia ja no serà la mateixa, ni falta que fa...

UN EMOCIONANT MISSATGE DE MARINA I GUILLEM, DOS EX-ALUMNES DE L'ARTUR MARTORELL DELS ANYS 80...

He rebut un comentari al text que vaig escriure fa un parell de setmanes, quan vaig retornar per primera vegada a l'interior dels antics edificis de l'Escola Artur Martorell.
El missatge és de dos ex-alumnes de la dècada que va de 1980 a 1990, i que amb el temps van acabar formant matrimoni.
El seu text és molt emocionant, i el reprodueixo aquí tal com l'he rebut.
Us agraeixo, benvolguts Marina i Guillem, el vostre record i la vostra estimació i amor pel nostre passat comú.
Mai no us oblidaré.
El seu text és:

"Bon dia,

No sé si em recordaràs, si ens recordaràs, però nosaltres sí que us tenim molt presents.

L'altra nit tafanejant a internet vaig ensopegar amb el teu bloc, em sentia una mica com si regirés l'armari d'algú que conec de fa molt temps i li descobrís la roba que només es posa quan està còmode, m'encuriosia continuar llegint però sentia un cert pudor.

Tornant nostàlgica al llit vaig escriure això que en Guillem m'ha animat a enviar-vos ( de fet és per a tots vosaltres, els Mestres ).

"Allò que més estimo duu el nom d'una escola, de l'escola, és l'homenatge que volia retre, l'agraïment més sincer i grandiós que mai us podria fer.

L'escola va ser casa meva molts anys i fins al canvi d'edifici encara la hi considerava, però ara la família s'ha traslladat i res no hi queda meu a la casa nova. Això sí, em considero filla de "l'Artur". Filla d'un "home" exigent però comprensiu, amable, amb els peus ben arrelats i amb la mirada oberta al món, educat, que em va proporcionar (com un bon pare) les eines que em permetrien ser lliure, crítica, respectuosa, ... que sabia renyar i fer una abraçada si la necessitava i que mai em va fer sospitar que les persones en què es materialitzava no m'estimaven com a una filla.

L'Artur que recordo ens oferia ombres a l'estiu, fulles dentades per a estudiar, un obrador, la pista de bàsquet, un galliner perillós on amagar-se, una pica a la classe i les classes de música al parc. L'Artur que recordo em va ensenyar a escriure, a escoltar, a contar, .. però sobretot vaig aprendre a aprendre. L'Artur que recordo eren companys, mestres, amics, millor eren la Núria, la Marta, en David, en Ricard, la Mireia, en "Pepo", en Juli, cada un de nosaltres, de vosaltres únic i irrepetible, valorats i estimats pel que érem, pel que som.


Allò que més estimo duu el nom d'una escola. Espero que l'Artur en un futur no molt llunyà esdevingui una persona lliure, crítica, respectuosa,.. com ho va ser (i espero que encara sigui) el seu "avi".

Això és el que vaig escriure dissabte, espero que us ho prengueu com un regal.

Moltes gràcies per tot""

-

(Com heu deduït, l'Artur és el fill de la Marina i en Guillem. Ah, i, per cert, en "Pepo" era jo...)

VIATGE PER MONS MÉS ENLLÀ DEL MÓN

Recordo la pel·lícula Blade Runner... Les paraules que pronuncia al final el replicant Roy Batty s’han fet famoses i han passat a ser un dels instants mítics en la història del cinema i en la meva memòria vital i cinematogràfica:

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia..."

Avui s'ha anat el cantant i presentador Salvador Escamilla. Va acompanyar els meus matins durant gran part de la meva infantesa i adolescència i em va introduir en el mon desconegut dels Setze Jutges i la nova cançó catalana. En el seu programa de Radio Barcelona, Radioscope, vaig sentir un jovenet Joan Manuel Serrat estrenar Cançó de Matinada, o a en Raimon interpretar la mítica Veles e Vents, amb la lletra d'un poema de Ausias March. Salvador ha estat un més dels arbres del meu bosc que van desapareixent a poc a poc. Ja ens veurem en nous universos, i gaudirem de nous sols i planetes...

FRACTALS

El remolí del temps... Va i torna... Puja i baixa... Però mai no passa pel mateix lloc...

TIGRIS, THE SOCCER FOOTBALL CAT (TIGRIS, EL GAT FUTBOLISTA)

Aquí tenim 2 fotografies del nostre gat, en TIGRIS.

A la primera el podeu veure al costat d'un dels nostres quadres, un retrat de John Lennon amb un fons inspirat per la meva cançó favorita de The Beatles, la cançó "Lucy in the Sky with Diamonds". Aquest quadre el van encarregar unes amigues meves i me'l van regalar pel meu aniversari.

A la segona fotografia el podeu veure jugant a futbol amb nosaltres, en concret fent de porter i aturant una pilota que li haviem xutat. Aquest és el famos Tigris Futbolista...

Ah, i avui he fet 59 anys..... Glubbbbbssssssss........

22 MARÇ 2008 NEVADA DE PRIMAVERA AL MARESME

22 de Març de 2008. Dissabte de Setmana Santa. Al matí ha estat nevant a tot el Pirineu, i, a la tarda, durant 2 hores, una forta tempesta de neu i granís ha baixat de la zona del Montseny i s'ha escampat per tot el Maresme fins arribar a sortir al mar per Tiana. Ha baixat amb força la Riera d'Arenys de Munt, i moltes poblacions del Maresme han quedat blanques per neu o per les pedregades. A les 3.20 de la matinada de diumenge dia 23 , a Badalona, la temperatura és de 5 graus. A la foto, un camping de Canet de Mar la tarda d'aquest 22 de Març de 2008.

AVE: Passeig d'anada i tornada a Madrid a 300 Km/hora. Homenatge a una cigonya desconeguda.

Avui hem fet el passeig d'anada i tornada a Madrid en el tren d'Alta Velocitat que el meu germà m'ha regalat com avanç de Sant Josep i aniversari.
Ens hem llevat a les 5, i a les 6 i uns minuts hem baixat caminant a l'Estació de Sants, que queda a uns 10 minuts a peu de casa. Havíem d'agafar el tren AVE que surt de Barcelona a les 7 del matí.
Hem arribat a l'estació a una mica més de 1/4 de 7. Ja hi havia cua per fer el chek-in i control de seguretat.
Exactament a 2/4 de 7 han obert les tanques i hem passat ràpidament el control de seguretat. Després, els que portàvem bitllets normals hem baixat ràpidament a les vies de sortida de l'AVE, mentre els que portàven el paper imprès per Internet a casa seva havíen de fer un tràmit més complicat.
Hem sortit amb puntualitat exacta a les 7 en punt. Començava a néixer el dia, humit i boirós, molt boirós, amb zones de poca visibilitat.
El promig de velocitat ha anat augmentant, estabilitzant-se de moment a la zona entre 240 i 270 km/hora.
Tot passava ràpidament, Martorell, cap a Tarragona. Hi havia molta boira. En aquest tram hem vist que el panel del tren marcava per primera vegada que anàvem a 300 km/hora.
Passada mitja hora, a 2/4 de 8, hem passat a prop de Tarragona i la via ha girat en direcció a Lleida, per on hem passat -es veia la Seu de lluny-, sobre les 8, quan portàvem 1 hora de viatge.
Llavors el tren s'ha estabilitzat a una velocitat que anava oscil.lant entre 280 i un màxim de 302 km/hora, entre Lleida i Saragossa.
I ha estat aquí on he vist la millor imatge del dia, una escena que se m'ha quedat fixada a la memòria. En un clar de la boira, abans d'entrar en el desert de Los Monegros, he vist un poblet, i entre el poblet i nosaltres, molt a prop de la via de l'AVE, una bassa bastant gran amb aigua pels recs. I al bell mig de la bassa, dempeus, hi havia una meravellosa cigonya adulta picotejant a l'aigua per alimentar-se dels insectes que volaven amb el naixement del dia. Una de les imatges més impressionats que he vist en els darrers anys.
Sobre 2/4 de 9 el tren s'ha aturat a l'estació de Saragossa, on s'ha omplert del tot.
I, a partir de Saragossa, hem iniciat la gran cavalcada cap a Madrid, i, mentre la boira s'esvaïa fins deixar pas a un sol magnífic després de pasar les muntanyes del Sistema Ibèric, el tren AVE mantenia un promig de velocitat entre 280 i 301 km/hora.
A les 9.50, després de 2 hores i 50 minuts des de la sortida de Barcelona-Sants, hem entrat a l'estació de Madrid-Puerta de Atocha, on hem vist entrar i sortir els AVES que cubreixen totes les línies d'Alta Velocitat espanyoles. El nostre era un modern Siemens alemany, però a Atocha hem vist també els clàssics AVE de Sevilla, també utilitzats fins ara per l'Euromed, i també els controvertits "patos" de Talgo, amb la seva estranya cara.
Un comentari d'avertiment: aneu al lavabo al tren, a tota l'estació d'Atocha - que és molt gran-, només hem vist un lavabo, que costa de trobar i està en un estat lamentable a causa dels propis usuaris que l'embruten.
Hem anat caminant al centre pel Passeig del Prado. Hem pujat per la Carrera de San Jerònimo passant per davant del Congrès dels Diputats, on hi havia els típics turistes fent-se la fotografia amb els lleons de l'entrada. I hem arribat a la Puerta del Sol, actualment en obres.
Impressiona en aquest recorregut, des de que surts d'Atocha, que tots són grans edificis de poder, tot són seus de ministeris, grans museus -al Reina Sofia hi ha el Guernika de Picasso, no hem entrat, ja l'hem vist moltes vegades per mostrar-lo a familiars que el volíen veure-, grans bancs i institucions molt diverses. és veritat que a l'arquitectura de madrid és mastega el poder impressionant d'una potència amb vocació imperial. A Barcelona ho tenim tot més cassolà i a escala humana. Nosaltres no som deus, tan sols éssers humans. No necessitem aquestes piràmides del poder.
Hem arribat per un carrer lateral de Sol a la Plaça Major, i després hem tornat cap a Sol, on hi havia una gran massa humana arreu, amb gran predomini de gent d'origen llatí, i moltes noies joves de tots els origens racials i de gran bellesa i una forma de vestir potser una mica més clàssica o moderada que a Barcelona. Però pot ser això és tan sols una sensació subjectiva.
A Madrid els termòmetres marcàven 24 graus, i la lluminositat del sol i la gran claror del dia gairebé feien mal a la vista.
Hem entrat als grans magatzems que hi ha a Sol, hem pres alguna coseta a la cafeteria -no us equivoqueu, aqui no existeix un "biquini", aquí s'ha de demanar "un sandwich calent de pernil i formatge"- i hem començat a passejar lentament de tornada cap a l'estació d'Atocha.
Hem passat per un carrer peatonal interior, crec que el carrer Huertas, que porta directament de Sol a la zona d'Atocha passant pel barri tradicional del Madrid antic. Sorprèn el gran nombre de restaurants i bars de tot tipus que hi ha.
En fi, a les 3 hem sortit de l'estació d'Atocha a bord del nostre tren de tornada, un AVE Siemens directe fins a l'estació de Sants. A 1/4 de 5 hem vist de lluny el Pilar de Saragossa, a les 3/4 de 5 hem tornat a veure la silueta de la Seu de Lleida, i a 2/4 de 6 el tren entrava a l'estació de Sants de Barcelona. El recorregut de tornada ha esta, per tant, molt curt al no fer cap parada, hem estat 2 hores i 30 minuts del centre de Madrid al centre de Barcelona.
Ah, i, cal dir-ho, els únics lavabos de l'estació de Sants de Barcelona estaven també impresentables, igual que els d'Atocha.
I abans de les 6 entràvem de nou a casa nostra, al carrer Guitard, una mica menys de 12 hores després d'haver-ne sortit al matí.

LA NOVETAT A L'EXCURSIÓ DE DISSABTE DIA 15: L'EDIFICI I EL JARDI VERTICAL DE CAIXAFORUM MADRID

Una sorpresa de l'excursió amb l'AVE a Madrid de dissabte passat ha estat veure al Paseo del Prado, davant del Jardí Botànic i el Museu del Prado, les instal.lacions de CaixaForum Madrid, inagurades pels Reis fa un mes, després de llargs anys de inacabables obres.

És una antiga fàbrica transformada en edifici-obra d'art, amb una placeta on hi havia la benzinera del Paseo del Prado, i la paret de l'edifici que dóna a la placeta transformada en un espectacular jardí vertical.

Un dels seus objectius és treure l'art al carrer, com es veu en el següent resum de programació d'aquests primers mesos:

La nueva sede de CaixaForum, inaugurado hace unas semanas en la Milla del Arte de Madrid, se adueña del Paseo del Prado con la instalación de dos docenas de esculturas gigantes del artista polaco Igor Mitoraj. La Caixa pretende llenar de Arte los alrededores de su nuevo edificio, enclavado a mitad de camino entre el Museo del Prado, El Thyssen y el Reina Sofía, para ello a las esculturas de Mitoraj le seguirán otras exposiciones con obras que volverán a tomar este espacio como las “meninas” gigantes de Manolo Valdés o “El Pensador” de Rodin.
La exposición dentro del programa “Arte en la calle”, una iniciativa que saca el arte de las salas de exposiciones, propone colocar el arte en el espacio público y provocar un diálogo con la arquitectura.

Edificio de CaixaForum - Paseo del Prado de Madrid, obra de los suizos Herzog y De Meuron
“…La imagen de una antigua central eléctrica levitando sobre el vacío no es más que el punto de partida del edificio que Herzog y De Meuron presentan la semana que viene en Madrid. Una vez más han creado una nueva arquitectura que apela a la imaginación de las personas, un “LSD arquitectónico”, como ellos mismos han definido sus obras. La futura sede de CaixaForum en Madrid viene a situarse entre las grandes instituciones culturales de la capital, en frente del Museo del Prado y del Jardín Botánico, a caballo entre el Museo Thyssen y el Reina Sofía, para redondear una de las propuestas más completas y variadas del panorama artístico internacional…”
CaixaForum abre en Madrid
El espacio de divulgación cultural abre sus puertas el día 13 con una muestra de Arte Contemporáneo El edificio, recuperado por Jazques Herzog y Pierre De Meuron es ya uno de los más bellos del Madrid vanguardista

IMATGES DE L'EXCURSIÓ DE DISSABTE DIA 15 DE MARÇ: ESTACIÓ D'ATOCHA

Aquestes són 2 imatges de l'interior de l'estació d'Atocha a Madrid, centre d'on surten tots els Trens d'Alta Velocitat.
La foto superior la vam fer quan els sistemes de rec deixaven anar una pluja fina que manté la humitat de la jungla i crea l'ambient de xafogor necessari per la vida d'aquesta vegetació.
En un dels racons de la "jungla" d'Atocha hi ha una bassa amb tortugues.

2008. Suau tarda de primavera, final de trimestre a l'Escola Artur Martorell...

Tarda suau, bona temperatura de primavera, cel clar, amb una insinuació de boira que vé de la mar propera... Gavines i coloms al cel del parc.
Sensació d'irrealitat. la meva classe de 4t. organitza els primers jocs de final de trimestre a la nova escola pels seus companys i companyes de 1r., 2n. i 3r.
Tots s'ho passen molt bé, és como en un mon ideal, i això és el que em porta la sensació de irrealitat, com un somni...
Hi ha 8 punts d'activitats, a la pista podem trobar un circuit d'obstacles, un joc d'equilibri amb cullera amb piloteta a la boca, un joc de bàsquet i un de fer passar una pilota pels aros col.locats a la porteria de futbol.
A l'interior del gimnàs hi ha un punt de joc de bitlles, un altre de punteria a una gran diana amb pilotetes de feltre que s'enganxen, un de construccions amb grans peces de plàstic tou i una petita disco a l'escenari on cada grup ha de demostrar les seves capacitats de ball...
I, sembla mentida, tothom s'ho passa molt bé. Els nens i nenes de 4t. que han organitzat els jocs, els nens i nenes que participen, i els mestres al veure que tot funciona a la perfecció i no és necessària per res la nostra intervenció.
Hi ha moments ideals, irrepetibles, en els que les coses són exactament com hauríen de ser, sense cap problema ni incidència, i aquesta tarda ha estat un cas d'aquests...
I, al final, els nenes i nenes de les altres classes han entrat a la de 4t a felicitar els seus companys i companys per una tarda en la que el temps ha passat de forma tan agradable que ha semblat molt curta...
Ha estat una tarda de primavera al parc de Can Solei, a l'interior del recinte de la nova escola Artur Martorell, que l'any vinent, el 2009, farà ja els seus primers 40 anys...
Final de trimestre...
Inici de les vacances de Setmana Santa del 2008...
Diumenge farà ja una setmana de la victòria de Jose Luis Rodríguez Zapatero a les eleccions generals espanyoles del 9 de març de 2008...
I part de la meva classe de 4t. ja votarà a les eleccions del 2016...
On serem llavors tots nosaltres?
On seré jo...?

Llampec de memòria

Bon camí

a la dreta del riu.

Una plantació de colons oblidats,

un record d'etapes anteriors,

cançons de Paris a les nits del Mekong.

Soroll que ve dels ponts,

boires que baixen pel curs baix

camí del delta...

Sensacions conegudes,

xafogor a les vores de la jungla,

ulls que ens observen...

I el silenci...

JM

"Llampec de memòria"

2008

Record i veritat d'un temps viscut: la història de l'escola Artur Martorell de Badalona

Sí, amiga, tens tota la raó del món. No importa on érem, ni qui érem, ni què estavem fent. El fet és que algú va donar importància, molta importància a l'adequació d'unes instal.lacions per guarantir la qualitat de l'ensenyament.
I, thanks!, vella i bella amiga, tu vas saltar de seguida. Tu has compartit amb nosaltres aquests darrers 30 anys, tu eres i ets una dels "nostres", una mestra de tota la història de l'escola Artur Martorell. Tu i jo vam compartir colònies fa molts anys, al Montseny, al delta de l'Ebre, a Lleida... I ara tenim a classe fills i filles d'aquells alumnes.
I vas dir, i jo vaig somriure al veure com defensaves la nostra història, que nosaltres no vam tenir gairebé res, que l'únic que teníem era gairebé les quatre parets de l'aula i el parc, que les nostres instal.lacions no eren bones ni dolentes, senzillament no existíen, i, malgrat tot això, durant tota la història de l'escola - l'any vinent, el meu darrer any, l'escola fa els 40 anys des de la seva fundació al 1969-, vam garantir i gaudir d'una gran qualitat pedagògica i una gran entesa amb les famílies. Aquest és el nostre orgull, abans i ara. I aquesta és la nostra història, malgrat no ho acabin d'entendre persones que no han compartit fins fa poc la nostra vida quotidiana.
Però cal dir-ho, i cal mantenir la memòria de tots aquests anys, de molts fets i aventures, de moltes al.legries i tristeses.
Jo, modestament, ho intentaré anar fent, suposo que amb més temps i dedicació quan m'arribi el moment de la jubilació.
Moltes mercès, amiga i companya, per no permetre l'oblit del nostre passat.

AVUI, ELECCIONS GENERALS 2008

Avui, 9 de març de 2008, és el dia de les eleccions generals al parlament espanyol. Les anteriors, el 14 de març de 2004, van estar marcades per l'atemptat de l'estació d'Atocha, amb gairebé 200 morts. Aquestes han vist com una infortunada persona sense cap relevància pública, tan sols haver estat abans regidor del seu Ajuntament, ara un cobrador de cabines de peatge, Isaías Carrasco, -impressionant la declaració de la seva filla Sandra- ha estat víctima d'un atemptat que també intenta influir en les eleccions. A la seva columna a La Vanguàrdia d'avui, el periodista Enric Juliana escriu el següent:

"En el 18 de Brumario de Luís Bonaparte, Carlos Marx escribe:
"La tradición de todas las generaciones muertas oprime como una pesadilla el cerebro de los vivos".Y añade: "Hegel subraya en algún sitio que todos los hechos y personajes de gran importancia en la historia aparecen, como si dijéramos, dos veces. Se le olvidó añadir: la primera vez como tragedia, la segunda como farsa." Veremos si esta noche la historia se repite. Y, si lo hace, de qué manera.(PS.- Hubo un tiempo en el que citar a Marx estaba muy de moda. Ahora es casi pecado. Ni tanto, ni tan poco. Marx fue un analista político de gran lucidez. Y escribía bien)."

28 de Febrer a Artur Martorell: CONCERT DELS ANGELS A CÀRREC DE FLAUTES (Classe de 4t.), VIOLONCEL (Raquel) I PIANO (Núria)

Ha estat com un somni... Aquells moments irrepetibles que de vegades penses si ha estat veritat o ho has imaginat... Et notaves lluny d'aquí, lluny de tot, en un altre món, en un paradís ideal o bé en una escena de pel.lícula... La llum del sol emboirat, filtrada per la pantalla exterior de l'edifici, afegia un to ambiental de irrealitat...

He asistit com espectador privilegiat a un concert de la meva classe a la sala de música de l'escola, acompanyant el concert de violoncel que ens ha vingut a fer la Raquel, mare d'una alumna de la classe, i intervenint també la profe de Música, la Núria, al piano...

I els espectadors erem tan sols nosaltres mateixos, i, al final, a la darrera peça, l'espectador era jo, el que tocàven era per a mi...

La Raquel ha fet primer una explicació de les característiques del seu instrument i ens ha regalat la seva interpretació de El Cant dels Ocells. Després han anat interpretant diverses peces musicals, la Raquel sola, la classe de 4t sola, la Raquel amb la classe de 4t., la Raquel, la Núria i la classe de 4t. tots junts...

I, com deia, el final... A prop de la 1 del migdia, quan ja acabaven les classes del matí... La darrera peça... Tal com va fer al concert de Nadal, com ja vaig comentar al seu moment, la Núria va dir que tots em dedicaven aquella cançó que té una especial emotivitat per a mi, la que nosaltres coneixem com a "Els Angels de la Glòria" i a França l'anomenen "Les Anges dans nos campagnes", cançó tradicional popular del Languedoc.

Sí, semblava un somni... La Raquel amb el violoncel, la Núria amb el piano, la meva classe de 4t. amb les flautes, tots interpretant aquella petita meravella musical que em dedicaven... Un d'aquells instants que passin dies, anys, dècades, segles, sempre recordaré com uns minuts que van mostrar tota la bellesa i sensibilitat que podem crear els éssers humans...

Gràcies a tots, a la Raquel, a la Núria, a la meva classe...

Mai no us oblidaré.

1 Març 2008 Platja de Valle Gran Rey, Illa de La Gomera, Canàries Occidentals

Platja de Valle Gran Rey.

Illa de La Gomera

2 de Març de 2008

26 graus de temperatura

4 de la tarda peninsular, 3 de la tarda hora canària