La confiança, el somriure retrobats... La felicitat al monestir... L'amistat, l'amor d'amics de tota una vida...
Passeges de nou pel claustre sense la caputxa baixada, els ulls al sol, el front a l'aire.. Com abans...
El núvol, el llarg núvol de tempesta s'havia retirat una mica lluny de les nostres costes per uns dies...
Aviat tornarà, de fet ja hi és aquí de nou...
Les ombres retornen a enfosquir els passadissos... Tremolaré estremit cercant la perfecció espartana del Ora et Labora...
Torno a ésser esclau, la història de Spartac va acabar malament... Sempre hi ha una legió romana que t'observa...
Ja sé que no m'entens... Ni puc ni dec deixar que la poesia et permeti veure el perfil de la tempesta hostil que em persegueix des de fa un temps...
Potser dins de dos anys...
O millor serà llavors optar per la tendresa de l'oblit...
Quan jo era petit, la meva mestra de parvulari en el col.legi de les carmelites de La Torrassa, en L'Hospitalet, , la inoblidable Germana Emilia Aulet de la Sagrada Familia, monja carmelita de Vic, em va ensenyar un poema que m'ha inspirat tota la meva vida.
Era en castellà, idioma obligat a les escoles de la Catalunya de 1.953. i diu:
Un pie atrevido
pisó una malva
y ella,
que ignora
lo que es venganza,
lo aromatiza
con su fragancia.
La poesia, la tendresa, l'amor...
I l'oblit...
11 Febrer 2007
No comments:
Post a Comment