Un viatge a Madrid en un dia que tothom recordarà

Crònica d’un dia a Madrid.

1.Barcelona, matí del dimecres 20 d’Agost de 2008

Estació de Sants

Són les 8 de matí.

Els altaveus anuncien la sortida del tren AVE Barcelona-Madrid de les 8 del matí, que fa parada a Saragossa, on va gent a veure l’Expo… No és el nostre tren. Ni vam anar l’any 1992 a Sevilla, ni anem a l’Expo de Saragossa, ni tan sols vam anar al Forum de Barcelona. Odiem les aglomeracions de gent i les cues, i si són sota el sol de l’estiu, encara pitjor.

Passem el chek-point de seguretat d’entrada a la zona AVE de l’estació i seiem en unes butaques de la sala d’espera general.

Per poc temps. Són les 8hores i 7 minuts quan anuncien que l’AVE de 2/4 de 9 embarcarà en pocs minuts per la via 2. És un tren directe sense parades, que té previst arribar a les 11.13 a Madrid-Puerta de Atocha, 2 hores i 43 minuts de viatge. A la cua hi ha molt poca gent, el tren sembla que anirà gairebé buit.
A les 8 i 15 minuts obren el control de bitllets per baixar al tren i passem dels primers.

De seguida pugem i trobem el nostre lloc, al tercer vagó, en Preferent. Hi ha hagut sort, ens ha tocat finestra-finestra, i podrem veure bé el paisatge. Hi ha uns seients de finestra que coincideixen amb l’estructura del vagó, i no veus res. Si el tren no va ple, com és un directe, si no t’agrada el lloc sempre pots canviar-te a un de millor. Però la primera vegada que vam anar, al mes de març, la classe Turista anava plena, ens va tocar la part de finestra d’estructura, no ens vam poder canviar de lloc i va ser avorrit.

Arriba l’hora de sortida, 2/4 de 9. El vagó va buit, només anem 4 persones, nosaltres, un home gran molt ben vestit amb roba d’estiu de luxe i un noi d’uns trenta anys que sembla anar de treball a Madrid. Podem triar el lloc que volguem, però no cal, ens quedem on som.

El tren no surt a l’hora. És molt estrany, l’AVE presumeix de la seva puntualitat en tots els aspectes. Al final, després de 12 minuts, quan són les 8 hores i 42 minuts, el tren es posa en marxa i surt de l’estació de Sants.

A bord de l’AVE, direcció Madrid

Una vegada hem sortit, tot sembla anar bé. Al cap de 10 minuts ja passem la zona de Molins de Rei i de seguida els túnels de Martorell. L’indicador de velocitat del panel d’informació del tren indica una velocitat constant entre 280 i 300 km/h.

Les hostesses comencen a distribuïr l’esmorzar. Podem triar entre l’esmorzar gourmet, (ous amb tomàquet, formatge, ceba i carbassó saltejats amb gall d’indi i patates rostides), l’esmorzar exprès dolç (assortit de pastes de bolleria, iogurt) i l’esmorzar exprès salat (llom rostit amb formatges, pruna i iogurt). El nom dels plats impressiona més que la realitat que després et porten, bastant fluixeta. Beguda a triar, aigua, refrescos, vi, cervesa. I cafès i infusions. Triem l’esmorzar exprès salat, amb una cola light i cafè amb llet.

Tot sembla anar correcte. Veiem passar a la dreta la Seu de Lleida, travessem Los Monegros, veiem a la dreta una gran ciutat amb les torres de El Pilar de Saragossa, i continuem corrent a gran velocitat.

Però…

Estem passant per una zona de muntanyes, amb túnels i ponts entre valls. És evident que travessem la Serralada Ibèrica. M’agradaria tenir un GPS, per saber exactament on som. Però no te tanta importància, coneixem perfectament la geografia i el relleu entre Barcelona i Madrid.

I el tren comença a aturar-se quan passem dins d’un túnel. Notem clarament que la potència està a zero, no se sent soroll de motor, i el tren avança per la inèrcia de l’alta velocitat.

Al final, ja fora del túnel, el tren s’atura. Nosaltres i les altres 2 persones que anem al vagó ens mirem alarmats. Això no és normal en aquest tren, fins el punt que si arribes amb retard de més de 15 minuts, t’indemnitzen.

Al cap d’una estona, per la via del costat, ens avança a gran velocitat el tren que portàvem darrera, que era el que havia sortit abans, a les 8, però que s’havia anat cap a Saragossa. Ens preocupem més. El senyor gran d’aspecte important pregunta, i obté, no pot ser d’altra manera, una resposta tranquil.litzadora que no diu res.
Després d’uns 10 o 15 minuts, el tren comença a avançar de nou, però per 2 vegades sembla que quan comença a acelerar a fons, comença a aturar-se de nou. No passem de 160 o 180. Quan arribem a Calatayud, el tren va poc a poc, i pensem que ens aturarem i ens portaran a Madrid amb altre tren o autocar, però no, passa Calatayud i comença a accelerar de nou. Ara el tren ho accepta, i aviat torna a agafar els 300 amb normalitat en una cavalcada entre Calatayud i Madrid per recuperar el temps perdut i fer l’horari.

I gairebé ho aconsegueix, però no.

Ja a Madrid, una mica abans d’entrar a Atocha, hi ha una zona d’obres, amb limitació de velocitat a 30, i el tren arriba al final a l’estació a les 11.31, amb una mica més d’un quart d’hora de retard.

I per la megafonia del tren se’ns comunica en diferents idiomes que per arribar més de 15 minuts tard tenim dret a una indemnització de la meitat del preu del viatge. Guai!!!!!

2.
Madrid, migdia del dimecres 20 d’Agost de 2008

Carrer Atocha, Plaça Major, carrer Major

Sortim de l’estació de Puerta d’Atocha passant per la famosa jungla interior. Està en funcionament el sistema d’irrigació i ens refresquen unes gotetes d’aigua destinades a les palmeres.

Al carrer, fora de l’estació, fa calor, malgrat no ser un dels dies més calorosos de l’estiu. La temperatura és d’uns 33 graus, i al sol es fa dificil caminar.

Agafem el carrer d’Atocha, que ens portarà directament a la Plaça Major. La pujada que fa aquest carrer, amb la calor, es fa més dura de fer que d’altres vegades. La majoria dels comerços estan tancats, és clar, són les vacances. No es veu tanta gent com altres estius, però hi ha molta gent amb l’uniforme típic dels guiris, camiseta amb dibuixos raros, pantaló curt, motxil.leta a l’esquena, sandàlies i màquina de fotografiar funcionant sense parar. Nosaltres anem vestits de “locals”, jersei i texans nous, sabates correctes. Predomina al carrer la gent que parla anglès.
Arribem a la Plaça Major i continuem pel carrer Major, que uneix la Puerta del Sol amb la zona del Palau d’Orient i L’Almudena.

Ara anem millor, és baixada. Passem per davant de l’Ajuntament de Madrid i l’antiga Capitania General.

I arribem al carrer Bailen. De nou sol, calor, absència d’ombres…


Carrer Bailen, Palau d’Orient, Catedral de l’Almudena

Ens espantem quan arribem a la Plaça d’Orient o Plaça Reial. Una gran cua ocupa tota la vorera, però aviat ens tranquilitzem, es tracta de centenars de turistes, vestits tots sense excepció a l’estil guiri, que fan cua per entrar a veure el Palau Reial o Palau d’Orient. El sol cau implacable sobre tots ells, i molts, a més dels barrets, es cubreixen i protegeixen amb diaris desplegats.

Com canvien els temps… Nosaltres vam visitar aquest Palau fa molts anys, sols, sense guies, un dia que érem gairebé els únics dins del recinte. Fins i tot, com no hi havia ningú a la porta, ens va semblar que estava tancat i ja marxàvem, però el guàrdia civil que vigilava la porta ens va dir que estava obert i podíem entrar lliurement. A nosaltres no ens agrada visitar museus, odiem el seu aire a mort i passat, però aquella visita va tenir la gràcia de passejar-te sol per espais històrics que has vist moltes vegades en fotografies, quadres o televisió, com, per exemple, el seu tristement famós balcó.

I llavors vam estar una estona asseguts als bancs de la Catedral de l’Almudena, al costat del Palau d’Orient. La nostra mare ens va ensenyar que, en general, les catedrals són un bon lloc per descansar i meditar una estoneta, siguin les que siguin les teves creences personals. Són un lloc tranquil, ombrívol i, a l’estiu, molt més fresc i acollidor que el desert exterior. I, a més, a la Catedral de l’Almudena de Madrid es pot entrar lliurement, mentre que la Catedral de Barcelona no es pot visitar, perquè a les hores centrals del dia et cobren per entrar, no sé si 5 euros. També hi havia guiris al seu interior, són una espècie que es reprodueix a gran velocitat, però, de vegades, una veu reclamava silenci per megafonia per permetre el recolliment i meditació de persones com nosaltres, glubbbsssss…

I sortim de la Catedral de l’Almudena. Fa força temps que caminem, l’estació de l’AVE d’Atocha queda lluny d’aquí… I… Ens adonem que ja és hora de buscar un lavabo… Ja toca, i el cos ho demana… A l’Almudena no sabem si n’hi ha, en principi no és funció d’una catedral… I som al desert… Però, mirem a l’altra vorera… Salvats!!!
A l’altra vorera, en un dels extrems de la Plaça d’Orient, al carrer Bailen, veiem un bar!!! Costa de passar, no hi ha gaires semàfors, i no estem en edat de creuar l’ample carrer sortejant cotxes… Ens dirigim pacients al semàfor de davant el Palau i per fi som a l’altre costat del carrer i ens dirigim al bar.

La Taberna del Anciano Rey de los Vinos (C. Bailen cantonada Plaça d’Orient)

I ens portem una sorpresa quan passem per les taules que el bar té a la vorera i entrem al seu interior. Sembla un túnel del temps.
Com veurem el dia següent per Internet, hem entrat en un dels bars més antics i tradicionals d’aquesta zona de Madrid, la “Taberna del Anciano Rey de los Vinos”, fundada l’any 1902. És tot un salt enrera, i ens situem en una barra plena de safates amb molts tipus de tapes i “montaditos”. Un somni per qui no tingui, com nosaltres, que vigilar el pes i seguir una certa dieta.

Hi ha també una pissarra penjada amb l’oferta del dia de vins, n’hi ha de tot tipus, i també hi posa el preu del got. Ens atrauen el més barat, el vi de la casa, que normalment és bo, i un dels cars, un Ribera de Duero d’anyada, però és impossible, amb aquestes temperatures i sensació de calor, beure vi, i amb decepció del cambrer, demanem el que teníem pensat, un refresc en un got amb gel.

I de nou la sorpresa. El cambrer ens porta les coles light demanades amb gel i llimona, però també un platet amb unes tapetes i uns “montaditos”. Interpelem al cambrer amb els ulls, i ens explica que és costum de la casa servir “tapes” per acompanyar els gots de vi que demana la gent, i que, malgrat no haver demanat uns vins, ens ho porta com “cortesia” de la casa.

I bé, després de fer la consumició i ja recuperats, baixem al soterrani on hi ha els lavabos, i tornem a sortir al carrer després d’acomiadar-nos de l’amable cambrer.
Davant del Palau Reial continuen les cues inmenses de guiris nacionals i estrangers per entrar-hi… Quina moral de patidors més admirable que tenen…

Carrer Arenal, Puerta del Sol, gaspatxo.

Anem ara per la vorera de la Plaça d’Orient, fins arribar a la cantonada del carrer Arenal, on hi ha el Teatre Real. Agafem aquest carrer, que porta directament a la Puerta del Sol.

El carrer Arenal és actualment un ample carrer de vianants, a l’estil del Portal de l’Angel de Barcelona, però més llarg. Fins i tot està ple de mims que fan d’estàtua vivent, com a les Rambles de Barcelona. Pel carrer, a més dels guiris, hi ha moltes famílies passejant d’origen latinoamericà. Deduim que gran part dels madrilenys són fora, de vacances, i la gent que es queda a la ciutat vé al centre a passejar i passar el dia.

Ja són les dues, i és hora de seure en un lloc tranquil i amb aire condicionat, on poder menjar una mica i, sobretot, estar una estona llarga sense preocupacions de marxar abans o després. Ens hem d’agafar els trajectes amb calma, tenim 59 i 54 anys…
Entrem als magatzems de El Corte Inglés de la Puerta del Sol. Sentim el plaer de l’aire condicionat, però, això sí, menys fresquet que d’altres anys, es veu que respecten les normes del Gobierno sobre l’estalvi energètic. Pugem directament a la cafeteria de la darrera planta per les escales automàtiques.

Sembla que el plat del dia, el que demana més gent, és la paella, però nosaltres després hem de continuar caminat pels ardents carrers de Madrid per tornar a Atocha, i no ens podem permetre el luxe de sortir de la cafeteria amb l’estòmac ple. Demanem un menu lleuger per poder continuar la nostra ruta a peu, un gaspatxo, unes raves de calamar i, això sí, un postre típic de Madrid i Canarias, la “leche frita”, que no entraria en la meva dieta, però, bé, de vegades cal fer una petita excepció quan arriben records gastronòmics de petit a l’illa de La Gomera. Per beure, aigua, vi blanc fresc i un tallat. Tot plegat, trenta euros els dos.

Mentre estem dinant o demanant el dinar a la cafeteria de El Corte Inglés de Sol, sobre un quart de tres de la tarda, a l’Aeroport de Madrid-Barajas, intenta despegar i s’estavella un avió de Spanair.

Després de dinar passegem pels magatzems, per aprofitar una estoneta més l’aire fresc, fins que, sobre dos quarts de quatre, ens omplim de valor i tornem a sortir a la graella al forn que és ara la Puerta del Sol.

Carrera de San Jerónimo, Paseo del Prado, ambulàncies

Sortim de la Puerta del Sol per la Carrera de San Jerónimo, que, després de molts anys, sembla no tenir ja gaires obres tallant les voreres sud.

Per curiositat anem mirant els menús dels restaurants oberts, i no ens atrau cap, ja hem fet bé amb el que hem dinat, tots ofereixen plats calòrics poc adequats a les temperatures del dia. Alguns ofereixen el gaspatxo i algunes amanides, però predominen els primers d’arròs, pasta italiana, guisats, i els segons de carns i peixos habituals, a la graella o amb salses. Els preus són molt diversos, segons la categoria del local. En general, fora dels menús del dia, els preus dels plats de carta són força elevats, igual que a Barcelona.

La temperatura és ara força alta, de 35 a 36 graus a l’ombra, segons sembla pel que veiem en termòmetres protegits del sol.

Passem per endavant del Congrès dels Diputats, amb els seus dos lleons vigilant les escales. Hi ha uns quants joves fent-se fotografies amb aquest fons, poca gent en realitat. Recordem aquella vegada que vam passar per aquí, pocs dies abans de morir en Franco a la tardor de l’any 1975, que el Congrès dels Diputats, llavors anomenat Cortes Generales, estava tot ple de gent entrant i sortint i molta policia protegint l’edifici. El túnel del temps…

I per la vorera de l’Hotel Palace arribem a la Plaça de Neptú i el Paseo del Prado, que és com s’anomena aquí la gran avinguda que en altres zones de Madrid s’anomena Paseo de la Castellana i Paseo de Recoletos.

Ens asseiem en un banc de pedra sota els arbres del Prado, banc en el que ens hem assegut moltes altres vegades per fer temps abans d’agafar un taxi a l’aeroport. Ara ja no venim en avió, ara agafem el tren d’alta velocitat… Però el banc de pedra continua al seu lloc.

Endavant tenim una estranya botiga de venda d’objectes antics, on pots comprar fins i tot una armadura de cavaller templer de tamany real… I, a l’esquena, tenim la porta principal del Museu del Prado. La darrera vegada que hi vam entrar, fa uns anys, va ser per veure l’exposició de Goya i la de la neteja del retaule de El Jardín de las Delicias, de El Bosco. Recordo que no hi havia cues, i ara n’hi ha cada dia. De fet, entrar al Museu del Prado ja t’omple tot un dia a Madrid, ja que a l’interior té restaurant i tot tipus de serveis habituals.

I ja és hora de començar a apropar-nos a l’estació d’Atocha.

Anant per la vorera, passem per un edifici, un enorme edifici que és el Ministeri de Sanitat i Consum. Si les competències estan transferides a la majoria de les comunitats autònomes, no aconseguim entendre perquè fa falta aquest colosal edifici per aquest ministeri. Però, ja saps, coses de Madrid que tothom pensa que és millor no plantejar-se.

Passem també per endavant del nou CaixaForum, inagurat el passat mes de febrer i que ja vaig comentar en un post del mes de març, quan vam viatjar amb l’AVE per primera vegada, i del que vaig posar unes fotos. Han fet, evidentment, una enorme inversió en aquest edifici, la gent de La Caixa.

Pel Paseo del Prado passen ambulàncies del SAMUR de Madrid amb molta pressa i sirenes en direcció a Cibeles. Nosaltres encara no sabem res de l’accident, no sabem on van aquestes ambulàncies.


Arribem cansats a prop d’Atocha. Uns metres abans de la cantonada on hi ha el Museu Reina Sofia –el vam visitar fa anys, per veure el Guernica de Picasso que està exposat en aquest Museu-, hi ha el que pressumeix de ser el bar de Madrid on fan els millors bocatas de calamars. Té una entrada al Paseo de El Prado i una altra entrada a la Plaça que hi ha al davant del Museu Reina Sofia. El bar es diu “Brillante”, i també pressumeix de ser un dels únics bars de Madrid que només té treballadors locals.

Entrem al Brillante. Són dos llargues barres on et poden servir tot tipus de tapes, plats combinats i bocates. Evidentment, no hem entrat a menjar, sino a beure un refresc… I a utilitzar els seus lavabos, of course!, ja que anteriors experiències ens desaconsellen utilitzar els lavabos de l’Estació d’Atocha.

I hem arribat a la cruïlla d’Atocha amb el Paseo del Prado y el Paseo de Delicias. El paisatge el dominen l’Estació de Puerta de Atocha i el monumental i inmens palau que és Ministeri d’Agricultura, molt més gran que el de Sanitat que hem passat abans. Potser caldria fer el mateix comentari.

Travessem els carrers sota un sol saharià i, per fi, entrem de nou a l’estació d’Atocha.

Sala Club de l’Estació de l’AVE Puerta de Atocha, Madrid

Passem de nou per la jungla que ocupa el gran espai de les antigues andanes i vies de l’estació d’Atocha abans de les reformes de 1992 per ésser l’estació AVE Puerta de Atocha. Són les cinc de la tarda, falta una hora per la sortida del nostre tren a Barcelona. Hi ha moltíssima gent a la planta baixa, i decidim passar ja a la planta d’embarcament, la primera. Pugem pel camí mecànic, veient la jungla des de dalt, i passem d’inmediat el check-point de seguretat.

La zona d’embarcament està superplena, i no veiem seients lliures per esperar gairebé una hora.

Però llavors se’ns encèn una llumeta al cap, que tontos som!!!

Recordem que portem bitllets de classe Preferent, i que, entre els privilegis d’aquesta classe, tenim un que no hem utilitzat fins ara mai, que és l'accès a la Sala Club, abans Sala VIP, durant les dues hores abans de la sortida del teu tren.
Doncs avui la utilitzarem, no volem quedar-nos una hora dempeus recolzats a quasevol columna.

No sabem on és, però aconseguim localitzar-la a l’extrem de la gran sala d’embarcament. De fet n’hi ha dos, una al costat de l’altre, l’han ampliat des de la inaguració de l’AVE de Barcelona. Les dues Sales Club són iguals, però una d’elles té un horari més ample que l’altre, cosa lògica.

Entrem a la Sala Club.

Una amable hostessa comprova els nostres bitllets amb un bell somriure, i ens dona accès a les instal.lacions. De seguida veiem que hem entrat al món de luxe al que no tens accès si viatges en classe Turista…

Una sala molt ampla, plena de còmodes butaques i tauletes… Un minibar self-service, on tens tot tipus de begudes i refrescos, amb alcohol o sense –fins i tot aigua fresca o natural en dipòsits de marca coneguda i aixeta automàtica- i un armari amb bossetes de coses per picar amb les begudes, tot lliure i gratuit… I una cafetera exprès, per fer-te cafè o cafè amb llet, i una màquina per fer infusions…

No hi ha gaire gent a la Sala Club. Ens omplim un got amb aigua fresca i seiem a les butaques. Sort que l’hostessa avisa de l’embarcament de trens, aquí et pots adormir molt faciment…

Però ara que estem instal.lats, ens adonem d’una cosa estranya… Quelcom que no lliga… Sí, ja ho veiem… Ens adonem que tothom que hi ha a la sala està en silenci, amb els ulls fixes a la pantalla de televisió que hi ha al centre de la sala… Tothom, viatgers normals, executius, una dona amb aspecte de marquesa sevillana… Tothom… Fins i tot els que tenen aspecte de gent de negocis han deixat els seus portàtils –és també una sala WI-FI, naturalment-, estan mirant la tele… I prestem atenció a la tele… Veiem imatges d’un accident, segurament d’aviació, foc, ambulàncies, bombers… però, alerta, sembla que les ambulàncies són com les SAMUR de Madrid que acabem de veure al carrer… Llavors… No pot ser… Però sí ho és. Veiem que la pantalla, ben clarament, diu: “Aeropuerto de Barajas, Madrid, Imágenes en directo.” Sembla que és TVE o Telemadrid, no recordem ara… La veu d’una locutora parla d’un balanç provisional de 30 morts en l’accident de l’avió de Spanair… Ara sabem que han estat 154 o més…

La gent de la Sala Club mira la tele amb desolació i angoixa, la majoria d’ells i elles semblen grans viatgers… Informem per telèfon a unes amigues del Maresme, no es vagin a alarmar quan comencin a sentir parlar d’un accident a Madrid, on som ara… Nosaltres hem viscut moltes aventures en avió, possiblement amb tres situacions de risc greu fa anys, una despegant de Tenerife en direcció a Barcelona crec que en un Boeing 727, i dos volant en MD-82 de Madrid a Barcelona… Però això és una altra història que ja n’hi haurà temps d’explicar algun dia si ho recordo i tinc temps, perquè és també un relat força llarg…

S’apropa l’hora d’anar al nostre tren, i aprofito per recórrer el que ens queda per veure de la Sala Club. Hi ha una sala, també gran, que diu “Sala de Silencio Absoluto”, i és una sala on hi ha gent dormint a les butaques o llegint llibres o documents. Evidentment no hi ha tele en aquesta sala, ni cap conversa o soroll. A cap lloc de la Sala Club es pot fumar.

No puc marxar sense veure els lavabos. Entro. Tal com m’imaginava, són de pel.lícula. Tot de disseny, tot automàtic. Perfumats amb flaires molt agradables. Les llums s’encenen a cada lloc quan entres. I l’aigua neteja quan detecta que has acabat. Quan et rentes les mans, veus que el lavabo és de disseny futurista, fet d’un material transparent de color verd fluorescent que queda de ciència ficció… L’aigua surt quan apropes la ma, pots triar calent o freda, el sabó surt també quan apropes la ma i l’eixugadora de mans també és de disseny i automàtica… En fi…

Sortim de la Sala Club quan falten uns 25 minuts per les 6, impressionats per les imatges que emet la televisió de l’accident de Barajas, i ens dirigim a la zona habitual d’embarcament dels AVE a Barcelona. Tot segueix molt ple, amb totes les butaques ocupades.

Però hi ha sort. No farem cua. Només passar caminant per la porta 3, la megafonia diu: “Tren AVE directo a Barcelona con salida a las 6 de la tarde. Embarque por puerta 3.” I ens hi quedem. Som els primers. No farem cua per baixar a l’andana i pujar al tren.

Ara hi ha molta més gent que al matí, sembla, pel que sentim o endevinem, que com l’Aeroport de Barajas està tancat per l’accident, alguna companyia, potser Iberia Puente Aéreo, però no n’estem segurs, ha enviat als seus passatgers a Atocha a agafar l’AVE a Barcelona en comptes d’esperar hores i hores a Barajas.

A bord de l’AVE, direcció Barcelona: El rècord

Trobem de seguida els nostres llocs, hi ha hagut sort de nou, és finestra-finestra, sense estructura que ens tapi la visió del paisatge.

I ara, efectivament, el vagó és força ple, al contrari del matí, encara que no del tot.

Sortim puntualment. A l’hora exacta, les sis en punt, el tren tanca les portes i comença a sortir de l’estació de Puerta de Atocha de Madrid.

De seguida, passada la zona d’obres, el tren passa dels 200 km/h. Quan passem relativament a prop de la zona de Barajas, no podem evitar un records per la tragèdia que hi ha en aquest moment a molts pocs kilòmetres de la zona per on passa ara el tren…

El tren fixa la velocitat de creuer oscil.lant de forma permanent entre 280 i 305 km/hora.

Tot sembla anar amb normalitat, menys mal…

Aviat passen les hostesses oferint una copa de vi o una taronjada –agafem la taronjada- i uns cacauets per picar. Poc després ens porten la carta que ens informa que en aquest tren de les sis tenim un berenar. Llàstima, sembla que el sopar el donen als trens que surten a partir de les 7…

El berenar… Bé, doncs això, un berenar, ni fu ni fa. Podies triar un sandwich vegetal, un de pernil o un, em sembla, de salmó. Vam triar el de pernil. I de beure vam agafar Vichy i un cafè.. No portaven Vichy al carret, van oferir anar-lo a buscar, però ho vam canviar pel típic refresc amb gel i llimona. Més tard ens van oferir copes, whisky, ron, cognac, etc., però no vam agafar res, ens tenim autoprohibides les begudes alcohòliques dures.

A la tornada no va haver cap incidència destacable, potser el fet de vuere a la gent de negocis, homes, dones, nois i noies, capficats tot el viatge amb els seus portàtils, fent gràfics amb els seus bancs de dades o buscant coses per Internet, ja que el tren AVE és també zona WI-FI.

Això sí, el temps va ser rècord. És la vegada que hem estat menys temps en fer el recorregut AVE entre Madrid i Barcelona o a l’inrevès.

Les dades van ser:
Tren AVE directe Madrid-Barcelona dimecres 20 d’agost de 2008
18h 00m, sortida de Madrid-Puerta de Atocha.
19h 11m, passem a l’altura de Saragossa, es veuen lluny les torres de El Pilar
19h 41m, passem a l’altura de Lleida, es veu la Seu Vella a prop.
20h 00m, passem per l’estació Camp de Tarragona.
20h 15m, passem pels túnels de Martorell
20h 21m, passem el riu Llobregat, a El Prat.
20h 26m, entrem a l’estació de Sants de Barcelona
20h 30m, baixem del tren.
20h 45m, arribem al nostre pis al carrer Guitard, pujant a peu des de l’estació de Sants.

O sigui, el tren va arribar amb un quart d’hora d’avançament sobre l’horari previst.
Vam estar 2 hores i 30 minuts entre la sortida a Atocha a estar aturats a Sants, i 2 hores i 45 minuts entre la sortida d’Atocha i l’entrada a casa nostra a Les Corts. Tor un rècord dificil de creure, que millora, i en molt, els temps de viatge que feiem abans en avió. Cal tenir en compte que l’aeroport de Barcelona queda lluny, i nosaltres vivim a prop de l’estació, des de la terrassa del nostre pis, carrer avall, quan els arbres no tenen fulles, veiem l’estació de Sants.


3.
EPÍLEG

A l’estació de Sants de Barcelona també hi ha Sala Club, però no la podem descriure per no haver necessitat utilitzar-la. Creiem que també pot ser utilitzada pels viatgers de classe Prefent o Club d’altres trens , com l’EUROMED de València i Alacant.

El dia 22 vam anar a l’estació de Sants a fer efectiva la indemnització pel retard del tren AVE del matí del dia 20. A informació ens van enviar a les oficines de RENFE de l’estació, situades al costat de la Sala Club, i enllà, després d’alguns problemes informàtics amb el programa Copérnico per fer la comprovació, ho van poder confirmar, i ens van segellar els bitllets d’anada per rebre una indemnització del 50 per cent del seu valor. El motiu, no s’entenia bé la lletra, sembla que deia més o menys “enclavamiento de señales” o quelcom de semblant. Amb els bitllets segellats ens van dir que anèssim a les guitxetes de venda de bitllets, on vam anar. Vam fer la corresponent cua, que afortunadament avançava ràpida, i l’agent RENFE de la finestreta va fer una sèrie de tràmits i ens va donar els rebuts conforme RENFE acabava d’ingressar els diners al nostre compte. Bé!!!

Ja posats a demanar, je, je, el retard de matí hauria d’haver estat de més de 30 minuts, així ens hauríen tornat tot l’import del viatge d’anada…

I no vull fer el típic victimisme, però a l’AVE Madrid-Sevilla, indemnitzen a partir d’un retard de 5 minuts, no a partir de 15 com al Barcelona-Madrid…

En fi…

La imatge que encapçala aquest post és l’interior del nostre vagó al viatge d’anada Barcelona-Madrid que es descriu al text. Es pot veure que anava buit… I també la diferència entre que et toqui finestra-lliure o finestra-estructura...