IMMADUR

M'has dit "immadur", perquè m'agrada jugar i no accepto que em renyin...
Primer potser m'he enfadat... Mai jo no t'he dit cap paraula que et pogués ferir... I per això m'ha sorprès sentir.te...
Però ha estat la història de la meva vida, jo mai no m'he ficat conscientment amb ningú, i molta gent ha aprofitat qualsevol tonteria per ficar-se amb mi... Ho tinc assolit, però, malgrat això, primer m'he enfadat...
I després...
El Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans té aquesta definició:
Immadur:Que no està plenament desenvolupat físicament o psíquicament.
I, llegint aquesta definició, he somrigut i se m'ha passat la irritació...
Perquè és veritat...
I me n'orgulleixo de que sigui veritat...
Físicament, és evident, em falta molt desenvolupament físic per arribar a l'esteorotip d'aspecte físic idealitzat a la nostra cultura per motius estètics i sanitaris... És veritat, i moltes vegades he hagut de suportar crítiques merescudes al meu físic -fins i tot teves, moltes vegades m'has renyat per aquest tema-...
I psíquicament... Doncs també és veritat... Mai no m'he ajustat als arquetips de personalitat model que s'espera en els ambients benestants de la nostra societat... Sempre he estat un outsider, un fora de joc... Sempre m'he identificat amb totes les causes perdudes, amb els febles, amb els que no es poden defensar, humans o animals...
Sí, sóc immadur, si tingués una personalitat madura, faria les coses que fa tothom, i que jo no faig... Mantindria sempre opinions socials i polítiques correctes, cosa que no he fet mai... Aniria a actes, festes, espectacles, on es manifesta la superioritat cultural del nostre entorn... I, quan visités ciutats i nacions, aniria a museus i monuments en comptes de caminar pels carrers, visitar els barris allunyats del centre, respirar l'aire autèntic del poble...
Sí, és veritat, sóc immadur... I em moriré -que sigui el més tard possible, please- sense canviar, i defensant la meva forma de ser amb la cara al vent i els ulls ferms...