Wednesday, July 09, 2008
RELLEU AL TIMÓ DE L’ESCOLA ARTUR MARTORELL The helm of the ship Artur Martorell
(La fotografia sóc jo, en Josep Maria, en una festa de Sant Jordi a l’escola, aproximadament cap a l’any 1982, més o menys)
Acabo de viure el que molt probablement és el darrer relleu al que assisteixo de canvi de capità ( o capitana) al comandament del timó d’aquest vaixell que és l’Escola Artur Martorell.
La Carme Martínez és la nova directora, substituint a la Rosa Pontacq, que portava quatre anys.
I això, inevitablement, em fa mirar enrera, i fer una mica la petita història de tots els directors o directores que he tingut a l’escola.
Jo vaig arribar a l’Escola Artur Martorell el dia 1 de setembre de 1975.
Formava part de la primera promoció de mestres de la Universitat Autònoma de Barcelona, i havíem estudiat en uns locals que tenía l’ICE de l’Autònoma a l’Hospital de Sant Pau, i després a Sant Cugat, al costat del monestir, i a Bellaterra també.
Un company de promoció que era de Badalona, l’Oriol Bombau em va presentar a la Carme Gonzalez, de la segona promoció, i ella em va portar a l’escola on ja treballava, l’Artur Martorell, perquè feien falta mestres. Vaig parlar amb la coordinadora general, Maria Antònia Grífols, i amb la coordinadora de primera etapa, Anna Babra, i m’hi van acceptar, donant-me la classe de 5è del curs 1975-1976.
La primera directora la vaig conèixer poc. Va ser una época molt moguda i confusa –quan jo portava dos mesos i mig a l’escola va morir en Franco-, y deixo pel futur intentar ordenar els fets que vaig viure i explicar tot el procès de la forma que jo pugui recordar. Ocuparà força espai, i, per tant, aquí ara no toca. També és veritat que jo era jove, no coneixia absolutament res de Badalona, i no entenia gaire del que estava passant als alts nivells de l’escola. He anat reconstruint la pe.licula en la que vaig participar amb moltes converses a les dècades posteriors. Crec que quan parli d’aquesta época, podré ésser bastant objectiu. (Mai no ho pots ser del tot).
Quan vaig arribar a Artur Martorell l’any 1975 hi havia una directora, recordo que el seu nom era Concepció (però no recordo el cognom, si algú m’ho diu ho afegiré). No la vaig veure gaires vegades, la seva salut en aquella época no era gaire bona. La recordo com una dama d’aspecte amable i maternal, però fins i tot les seves faccions se’m desdibuixen en els records.
L’Escola Artur Martorell estava gestionada por una institució catòlica de Barcelona, la I.C. del C.I.C, que tenia –i crec que té encara-, una altra escola a Barcelona, Thau. El seu representant davant la direcció de l’escola i també l’encarregat de la seva economia era un gran home del C.I.C., ja desaparegut, l’Enric Bricall.
De fet, en aquells primers temps, les persones que actuaven de fet com a directores per a mi eren la coordinadora de primera etapa, l’Anna Babra, i la coordinadora general, la Maria Antonia Grifols.
Molt aviat van arribar uns anys de canvi, en paral.lel al canvi social i polític a Espanya després de la mort d’en Franco, i les corrents majoritàries a l’escola van acabar éssent divergents de l’ideari bàsic del C.I.C. Aquesta institució es va comportar amb gran elegància, i va decidir separar els dos camins, deixant marxar del seu àmbit a l’Escola Artur Martorell, que es va transformar en una Cooperativa de mestres que formava part del CEPEPC, col.lectiu d’escoles privades d’orientació catalana que demanaven el pas a la xarxa d’escoles públiques de la Generalitat. L’Enric Bricall va ésser durant molts anys el pont entre l’escola i el C.I.C., mentre es produïen totes aquestes transformacions.
Durant tota aquesta época, pràcticament des de 1976 a finals dels anys 80, la direcció de l’escola la van exercir dues persones. Primer va ésser la Maria Antònia Grifols, i, després, en Ricard Rodon Carreras.
Tota aquesta época, els anys 80, va estar definida per la lluita de les escoles del CEPEPC per passar a escola pública, mestres, evidentment, inclosos. I aquesta va ésser la principal dificultat del procés, a més del precari estat dels centres, necessitats la majoria de grans reformes al ser edificis petits o antics, com els nostres.
L’escola Artur Martorell va haver de portar en molts moments d’aquest procés la iniciativa de les idees, contactes i accions. Hi vam dedicar molts esforços, especialment en Ricard Rodon Carreras i la Núria Orriols Gibert, ficats als organs d’acció o gestió del CEPEPC. Aquesta és una altra història molt llarga, que queda com a tema pendent –un més-, per parlar-ne en el futur.
El fet és que vam entrar a la xarxa d’escoles públiques el dia 1 de gener de l’any 1987, amb els mestres com a interins, i el procés va acabar quan l’any 1992 els mestres vam passar a ésser definitius després de suar sang negociant unes oposicions restringides.
I entrem a la dècada dels anys 90 amb dues direccions, la Núria Jané Arimont i la Núria Orriols Gibert. Aquesta época, aquestes dues direccions, en primer lloc consoliden a l’Escola Artur Martorell com un centre públic normalitzat, i inicien el llarg, llarguíssim i contradictori camí per definir les reformes que cal fer als dos edificis tradicionals de Can Solei per transformar-los en una escola moderna i amb instal.lacions adequades. Vam veure alguns projectes, fins i tot un d’ells gairebé de ciència ficció amb els dos edificis comunicats amb un camí transparent i cobert pels dies de pluja. I de vegades algú deia que pot ser fóra millor una escola nova…
I així arribem al nou segle, a l’any dos mil.
La Generalitat i l’Ajuntament es decideixen finalment per fer uns edificis nous, i els darrers anys de la direcció de la Núria Orriols Gibert i els primers de la Rosa Pontacq Seguranyes estan marcats per un altre tema conflictiu: on es farà l’escola nova?. L’Ajuntament en principi la volia fora del Parc de Can Solei, i les famílies de l’escola i els mestres volíem continuar a l’interior. Al final, tots coneixem el resultat, ja sabem on som i quina part del que demanàvem hem aconseguit o no.
I a sobre de la direcció de la Rosa Pontacq Seguranyes recau finalment, entre 2004 i 2008, el gran esforç d’assistir dia a dia a la construcció de l’escola nova, negociar amb tothom, Ajuntament, Generalitat, constructors, encarregats, aparelladors, arquitectes, i, com a culminació, organitzar el gran trasllat, el canvi dels edificis antics de l’Escola Artur Martorell (1969-2007) al nou centre (2007- ¿?-) I fer-ho funcionar tot quan abans millor… Jo em vaig portar una gran al.legria quan, durant aquest curs, ja vaig poder conectar-me a Internet des de l’ordinador de l’aula de 4t… Això és un exemple més de totes les coses que calia gestionar. I, a més la Rosa ha hagut de reorganitzar la distribució de l’espai al centre per ubicar de la millor forma possible a les dues noves classes que la Generalitat ens ha enviat, un P3 i un P4 paral.lels.
Arribem a l’actualitat.
Any 2008. Juliol. Un nou canvi de direcció.
La Rosa Pontacq Seguranyes deixà la direcció, i la nova directora de l’escola Artur Martorell és la Carme Martínez Ruzafa. A ella li pertoca ara governar la nau i portar-la endavant en el futur, en un futur en el que jo molt probablement només hi seré un any, el 2008-2009. Ella portarà l’escola a la segona dècada, ella introduirà nous projectes i ambicions que engresquin tothom que va en el mateix vaixell.
Jo vaig conèixer a la Carme quan va arribar a l’escola, molt joveneta, gairebé una adolescent, i sempre recordaré unes colònies de 7è d’EGB que vam compartir a Santa Maria de Meià, a Lleida, ella com tutora d’un 7è i jo de l’altre 7è. Venia amb nosaltres també el profe de gimnàs, una institució a l’escola als anys 80, l’entrenador de bàsquet Andreu Casadevall. I teníem una afició compartida molt important: els còmics. La Carme era –i és- una fan de Mafalda, de Quino, i jo de Snoopy, de Schulz.
Si algú té alguna dada que pugui completar o rectificar algun aspecte d’aquest relat, si m’ho diu, ho introduiré. Son tantes coses viscudes a l’escola des de 1975, que la memòria em pot enganyar en alguna d’elles.
Good summer, friends! 8-)
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment