Dijous 16 de Setembre de 2010
Vaig tornar ahir, després de més de 30 anys, a la Universitat de Bellaterra, a fer gestions burocràtiques familiars. Vaig sentir una sensació d'irrealitat a la meva Alma Màter. Era com si no hagués passat el temps. La meva presència era natural, gens estranya, barrejat amb els estudiants que també esperaven pel mateix.... Ningú es fixava en mi, era un més. Fins i tot anàvem vestits iguals, jersei, texans, sabates... Tancava els ulls, els tornava a obrir, i la sensació d'irrealitat esdevenia de ple en Síndrome de Florència. Jo hi era de nou, potser mai no n'havia marxat, no hi havia cap discontinuïtat ni tall de l'espai-temps entre 1975, quan vaig acabar a Bellaterra i vaig arribar a Artur Martorell i 2010, quan he tornat al Campus de l'Autònoma... Els nois que hi havia ahir i jo erem iguals...Vestits iguals, jersei, texans, sabates, como jo he anat sempre... Potser l'única diferència era el to platejat del meu cap... I les noies d'ara, tan guapes com les meves companyes d'estudis...
No comments:
Post a Comment