Ulls oberts, cossos al.legres, llum del camí, nous aires, desert que ens acompanya, viure per sobre dels núvols, volar... La vella i bella història... Les àligues volen solitàries pels cims de la vida, els corbs en estols... Sense muralles, cerquem l'espai infinit de la llibertat...
I ens importa molt poc el que ens diguin que hem de fer, creure, seguir, imitar... Nosaltres som el nostre propi model... I no volem que n'aprenguin de nosaltres, ja s'ho faran... Som únics, irrepetibles... No volem crear ramats ni estols... I que cadascú segueixi la seva roda... Pero nomès nosaltres fabriquem la nostra...
Aquest és el tema. On som al camí? Com podem saber-ho? Però, en realitat, volem saber-ho? Qui som de veritat? Aquells que tothom es pensa o qui som de debò en les profunditats de la nostra ànima?
Què sap ningú dels nostresmites, desitjos i enigmes? Poden imaginar que tan sols seguim aparentment el camí que ells ens marquen?
No saben que som l'ombra del temps reflectida en mars poderosos?
I noms sense data, sense lletres, sense cara... Qui pot entrar en les profunditats de la caverna del nostre ésser? Oh, sí, lluitem contra les grans onades, però somiem amb el mar tranquil de la cala que ens sonriu arribant a la costa del destí... Sense peixos hostils que alterin la nostra serenor, transformats nosaltres per fi en el foc destructor dels que s'arrosseguen per les maresmes del passat...
Aquí, a la platja, la llum ens condueix al mirall... Una pell suau i càl.lida que ens crida a dormir sota el sol i els estels...
Escuma dels trencants de la vida... Sons d'onades, sal de mar a les llàgrimes de pluja...
Som petxines a la sorra del temps...
Gavines...
No comments:
Post a Comment