DELHI - MOSCOW - BCN - TIANA This is the end...

Avui, al migdia, han retornat sans i estalvis a Tiana els tres expedicionaris, Abel, Isaac i Pol Queralt. Darrera queda l'Himalaia, el trekking pels pics que toquen el cel, la regió de l'Annapurna, Kathmandú, el Nepal... Dos dies de nou viatjant, Delhi a l´Índia, Moscow, i, finalment, la terminal A de l'aeroport de Barcelona on han arribat aquest migdia en un vol de la companyia Aeroflot... I de l'aeroport al bressol de Tiana... Ara comença el temps del record i les explicacions...

ARRIVEDERCI, MANUEL MARIN

El President del Congrès dels Diputats, Manuel Marin, ha anunciat avui el seu acomiadament de la política. Ho ha fet amb unes frases que expressen uns sentiments amb els que m'identifico personalment al 100 per cent. Sento les mateixes sensacions vitals, deu ésser cosa de l'edat. Manuel Marin ha dit, entre altres coses les paraules que a continuació destaco en el text de la notícia:
Cuando se filtró que el PSOE estudiaba proponer al ex ministro José Bono como presidente del Congreso en la próxima legislatura, Marín ya dejó claro en el mes de julio que no pensaba 'competir' por puestos políticos, abriendo la puerta a su retirada.
Eso sí, quiso poner énfasis en su negativa a competir por la Presidencia del Congreso: "Yo ya vengo diciendo desde hace bastante tiempo que yo ya estoy para que me quieran y no estoy para peleas ni para competir por puestos. Manolo Marín está 'pa' que le quieran y como yo ya tengo esta situación personal, no voy a disputar ningún puesto ni voy a competir con nadie", remarcó ante los periodistas.
Marín, de 58 años, fue diputado del Congreso en las primeras legislaturas de la Transición, incluyendo la Constituyente, y después estuvo destinado en Europa, donde llegó a ser vicepresidente de la Comisión Europea. Regresó a la política española en el año 2000 y, con la victoria del PSOE en marzo de 2004, fue elegido presidente del Congreso.

Jo tinc la mateixa edat que Manuel Marín...

K A T H M A N D Ú

Els tres expedicionaris, Abel, Isaac i el fill d'aquest, Pol, ja han arribat de nou a la capital del Nepal, Kathmandú, després d'un mític viatge en cotxe de línia de 10 hores, en el que ha passat de tot. Ja són a la darrera etapa del seu viatge a l'Himalaia.

CONCENTRACIÓ EN PUKHARA

Ja han finalitzat els dies de trekking a l'Himalaia. Cansats, però satisfets pels excepcionals moments i imatges que es porten al cor i als ulls, els tres expedicionaris, Isaac, Pol i Abel, ja es troben a Pukhara, la capital de la regió nepalí de l'Annapurna. Es preveu la seva tornada diumenge vinent, dia 18, quan fa un mes de la seva sortida cap als cims del mon. En el record, l'ascensió al Pisang Peak, els dies de trekking a més de 5000 metres, la silueta llunyana de l'Everest...
I, possiblement, es tracta només d'un fins aviat...

PISANG PEAK, 6.092 m. Himalaia del Nepal

Notícies de l'expedició confirmen que es troben bé, i que l'Isaac ha fet el cim del PISANG PEAK, una muntanya de l'Himalaia de 6.092 metres d'altura.

Les dues imatges corresponen al PISANG PEAK.

La República de Tiana ha arribat als cims del món.

Endavant les atxes!!!

27 d'Octubre PRIMERES NOTÍCIES DE L'EXPEDICIÓ A L'HIMALAIA

Arriben les primeres notícies de l'expedició de l'Isaac, en Pol i l'Abel. Porten avui ja 4 dies de trekking, i estan al mig de l'Himalaia del Nepal, a Chame, Manang, a 2700 metres. Demà diumenge han d'anar a Pisan, 3100 m., i dilluns explorar el Pisang Peak (6.091 m.). Per sobre d'on es troben veuen el Manaslu, el primer 8000, i l'Annapurna II, de més de 7900 metres. Ara ja tenen la sensació d'anar pel mig de l'Himalaia, els dies anteriors, a zones baixes, caminàven per la selva i infinits bancals i bancals d'arròs...

EL SILENCI DURA JA 4 DIES...

Ja fa 4 dies que els 3 expedicionaris a l'Himalaia, l'Isaac, en Pol i l'Abel no han pogut comunicar-se... Deuen, si s'acompleix la planificació, estar fora de tota cobertura, fent senderisme -trekking- en algun lloc de la regió de l'Annapurna. Avui ha fet una setmana que van sortir de Tiana i l'Aeroport de Barcelona...

LUCY IN THE SKY WITH DIAMONDS (John Lennon, The Beatles, 1967)

Aquest quadre me'l van regalar fa uns anys,

el va fer una gran pintora de Tiana, la Isabel,

en un encàrrec especial per a mi.

Lucy in the Sky with Diamonds....

La meva cançó favorita de The Beatles, feta per John Lennon.

Aquest és l'enllaç al video de la cançó.

http://www.youtube.com/watch?v=A7F2X3rSSCU

Lletra de LUCY IN THE SKY WITH DIAMONDS

Picture yourself in a boat on a river

With tangerine trees and marmalade skies

Somebody calls you, you answer quite slowly

A girl with kaleidoscope eyes

Cellophane flowers of yellow and green

Towering over your head

Look for the girl with the sun in her eyes

And she's gone

Lucy in the sky with diamonds

Lucy in the sky with diamonds

Lucy in the sky with diamonds

Follow her down to a bridge by a fountain

Where rocking horse people eat marshmellow pies

Everyone smiles as you drift past the flowers

That grow so incredibly high

Newpaper taxis appear on the shore

Waiting to take you away

Climb in the back with your head in the clouds

And you're goneLucy in the sky with diamonds

Lucy in the sky with diamonds

Lucy in the sky with diamonds

Picture yourself on a train in a station

With plasticine porters with looking glass ties

Suddenly someone is there at the turnstyle

The girl with the kaleidoscope eyes

Lucy in the sky with diamonds

Lucy in the sky with diamonds

Lucy in the sky with diamonds.

------oooOooo------

Imagínate en una barca en un río

Con árboles de mandarinas y cielos de mermelada

Alguien te llama, tú respondes lentamente

Una chica con ojos de calidoscopio

Flores de celofán amarillas y verdes

Se elevan sobre tu cabeza

Buscas a la chica con el sol en los ojos

Y se ha ido

Lucy en el cielo con diamantes

Lucy en el cielo con diamantes

Lucy en el cielo con diamantes

La sigues hasta un puente junto a una fuente

Donde gente en caballitos come pasteles de malvavisco

Todos sonríen mientras pasas frente a las flores

Que crecen increíblemente altas

Taxis de periódico aparecen en la orilla

Esperando para llevarte

Subes al asiento trasero con la cabeza en las nubes

Y te has ido

Lucy en el cielo con diamantes

Lucy en el cielo con diamantes

Lucy en el cielo con diamantes

Imagínate en un tren en una estación

Con mozos de plastilina con corbatas de espejo

De pronto hay alguien en el torniquete

La chica con los ojos de calidoscopio

Lucy en el cielo con diamantes

Lucy en el cielo con diamantes

Lucy en el cielo con diamantes.

---xxxOxxx---

Enllaç a la versió de Lucy in the Sky with Diamonds feta per Elton John l'any 1974

http://www.youtube.com/watch?v=Q7AgIEfBq_Q

------oooOooo------

"'Lucy in the Sky with Diamonds'" es una canción escrita por John Lennon (aunque acreditada a Lennon/McCartney) y grabada por The Beatles para su álbum de 1967,

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band.

L'EXPEDICIO ENTRA EN EL BUIT DEL SILENCI

Nova comunicació amb l'expedició a l'Himalaia d'Isaac, Pol i Abel. Arribats bé a Kathmandu, i recuperats després de dormir a cobert i fer uns menjars raonables, han iniciat les etapes de l'itinerari senderista que els portarà per la regió de l'Annapurna fins altures de 4000 metres, pujant alguna muntanya important.
És la darrera comunicació regular, entren en zones d'alta muntanya amb cobertura gairebé inexistent.
Esperem tenir notícies tan aviat puguin establir comunicació...

L'EXPEDICIÓ: EL MISTERI DE KATHMANDU...

Ahir a la nit vam tenir notícies dels 3 expedicionaris al Nepal, Isaac, Pol i Abel Queralt.
Havien volat ja des de Moscou, i eren a l'Índia, a Nova Delhi, a la recerca d'un vol que els portés al Nepal.
Després, no ens ha arribat més comunicació.
Se suposa que avui, d'una manera o d'altra, hauríen d'arribar al Nepal, a la zona del llegendari aeroport de Kathmandu, amb la seva especial ruta d'aproximació, o potser, en un apropament ja a la zona de l'Himalaia de l'Annapurna, on haurien d'arribar avui o demà.

ALBERT EINSTEIN: MI CREDO

Este artículo es una charla dada por Albert Einstein a la Liga Germana de Derechos Humanos, en Berlín en el otoño de 1932. Esta pequeña disertación aparece en el apéndice de "Einstein", de Michael White y John Gribbin, Dutton, Penguin Books USA, Inc., New York, 1994, página 262.

MI CREDO, (Albert Einstein)

Nuestra situación en la tierra parece extraña.
Cada uno de nosotros aparece aquí involuntariamente y sin ser invitado para permanecer durante poco tiempo y sin saber los porqués ni las causas.
En nuestra vida diaria sentimos que el hombre está aquí para los demás, para aquellos a quien queremos y para los que sus destinos están conectados con nosotros. Me preocupa a menudo la idea de que mi vida está basada en gran parte enel trabajo de mis seres queridos y soy consciente de mi gran deuda con ellos.
No creo en la libertad de la voluntad.
Las palabras de Schopenhauer: 'El hombre puede hacer lo que quiera, pero no puede determinar su voluntad' me acompañan en todas las situaciones de mi vida y me reconcilia con los actos de los otros, aunque me sean dolorosos. Esta conciencia de la falta de libertad de la voluntad me preserva de tomarme muy en serio a mí mismo y a mis seres queridos como individuos con capacidad de decisión y acción y también me preserva de perder el control.
Nunca deseé la opulencia ni el lujo, incluso los desprecio. Mi pasión por la justicia social me ha llevado a veces a conflictos con otras personas, asimismo como mi aversión hacia cualquier obligación y dependencia, las que no considero como algo absolutamente necesario.
Tengo en alta consideración al individuo y una insuperable aversión por la violencia. Todos estos motivos me han convertido en antimilitarista y un pacifista apasionado.
Estoy en contra de cualquier nacionalismo, incluso en forma de mero patriotismo. Los privilegios basados en la posición y la propiedad siempre me han parecido injustos y perniciosos, al igual que cualquier culto exagerado a la personalidad.
Me adhiero al ideal de democracia, aunque conozco bien las flaquezas de las formas de gobierno democrático.He tenido siempre la igualdad social y la protección económica delindividuo como las metas comunales del estado.
Aunque en mi vida diaria soy un solitario típico, mi consciencia de pertenecer a la comunidad invisible de aquellos que luchan por la verdad, la belleza y la justicia me ha preservado de sentirme solo.
La más profunda y maravillosa experiencia que puede tener un hombre es el sentido del misterio. Es el principio que yace bajo la religión, las artes y la ciencia.
Aquel que nunca haya tenido esta experiencia me parece, si no muerto, al menos ciego. Sentir que detrás de cualquier cosa que se pueda experimentar existe algo que nuestra mente no puede abarcar y cuya belleza y sublimidad nos alcanza sólo indirectamente como un débil reflejo, esto es religiosidad. En este sentido sí soy religioso.
Para mí es suficiente con maravillarme con estos secretos e intentar humildemente de hacer en mi mente una imagen de la elevada estructura de todo lo que existe.

Albert Einstein
Berlín, otoño de 1932

AVENTURA EN MARXA, ENDAVANT LES ATXES!!!

Avui ja ha sortit l'expedició dels nois de Tiana cap a l'Everest. Isaac, el seu fill Pol i el seu germà Abel ja són a Moscou esperant durant 10 o més hores l'enllaç del avió que els portarà a Delhi, segona etapa de la seva aventura a la zona de l'Himalaia del Nepal, en la zona propera a l'Annapurna. Com diu encara la gent de Girona, Endavant les Atxes!!!!

EXPEDICIO A L'HIMALAIA, DIA D-1

Tot està ja preparat.
Demà, dijous 18 d'Octubre és el dia de l'inici de l'expedició de l'Isaac Queralt, l'Abel Queralt i el fill de l'Isaac, Pol, a l'Himalaia del Nepal. Sembla que van a una muntanya propera al llegendari Annapurna. Cap a l'est, a la serralada, els quedarà l'Everest.
Demà surten, cap a les 3 de la tarda, de l'aeroport de Barcelona. Els espera un llarg viatge, ple d'aventures i sorpreses. Volen primer a Moscou, on hauran d'esperar dins de l'aeroport entre 10 i 15 hores la sortida de l'avió que els portarà a Delhi, a l'Índia. I, després, des de Delhi, un nou avió regional ja cap el seu destí al Nepal, per iniciar l'entrada a l'Himalaia.
Sembla que a les muntanyes portaran un sherpa i un animal de càrrega, potser un ase. Ja ens ho diran.
Com deien els almogàvers i encara diuen a determinades zones de Girona, Endavant les atxes! Sort!
And come back to home...

Barranco de VALLE GRAN REY, GOMERA, Tenerife

Imatges del paradis verd del Barranc de Valle Gran Rey, a l'Illa de La Gomera, entre les Illes de Tenerife, Hierro i La Palma.

Aquest és el indret primigeni de la meva familia, de nosaltres, els Damas, descendents de vells cabdills guantxes...

Casa Seda, al bell mig del barranc, davant de l'Ermita de la Virgen de los Reyes, sota els altiplans dels penyasegats de Teguerguenxe...

Les imatges de la Fortalesa de Chipude, emergint de la boira...

El bosc de laurisilva del Parc Nacional de Garajonay...

Avui, 8 d'Octubre, dia de la Virgen de Guadalupe, patrona de La Gomera...

Quantes vegades la meva ànima viu lliure en aquests indrets, boscos, penyasegats, camins, barrancs, platges, mentre el cos simula estar present seguint amb atenció els camins repetits de la rutina i la repetició interminable...

BADALONA, ARTUR MARTORELL 1990 FOTO AÈRIA

Al Nord es veu el camp de futbol del Badalona, i el bosquet en forma de L on ara hi ha el nou edifici de l'escola Artur Martorell. Al centre la pineda i la plana, a l'Est el primer dels vells edificis d'Artur Martorell i l'era de l'entrada, a l'Oest el Cementiri del carrer Seu d'Urgell i la placeta de Margarida Xirgu, i al Sud la zona baixa de Seu d'Urgell i els arbres del Parc de Can Solei.

LA MORT DE MARILYN

Qui va matar Marilyn Monroe?

Ningú ha aconseguit encara desvetllar els secrets sobre la tràgica mort de Marilyn, però Peter Lawford va ser l'home que va arribar a saber més coses de l'assumpte. Va ser ell mateix qui no va respondre a l'última trucada d'ajuda de la diva.

Per què?

Tant Robert com John Kennedy havien mantingut relacions amb Marilyn, la indiscutible deessa sexual del cinema de l'època, a casa de Lawford a Santa Mònica. Qualsevol escàndol sobre la vida sexual d'aquests dos pares de família catòlics era una bomba que hauria fet perillar l'Administració Kennedy.

Marilyn va explicar al seu amic Bob Slatzer que l'estiu de 1954 en una festa s'havia sentit molt violenta, ja que John Kennedy l'havia estat mirant durant tota la nit. També li va explicar que ella i John no es varen entendre fins després del seu divorci de DiMaggio, a principi de 1955. John i Marilyn van continuar veient-se a Nova York, a l'apartament de l'East 57 Street, la resta de la dècada dels cinquanta.

El 19 de maig de 1962, i amb motiu del quaranta-cinquè aniversari del president John Kennedy, celebrat en una festa al Madison Square Garden amb 15.000 fidels seguidors, Peter Lawford va tenir la brillant idea que Marilyn cantés el Happy Birthday a John com a tancament final de l'acte.

Marilyn va demanar al seu modista preferit, JeanLouis, que li dissenyés un vestit que fos com una segona pell. Finalment el model va costar 5.000 dòlars. Marilyn el lluiria, a més, sense cap roba interior.

Peter Lawford feia la presentació de Marilyn: "Senyor president, per celebrar el seu aniversari, aquesta encantadora dama sortirà aquí no solament bonica, sinó també puntual. Senyor president... Marilyn Monroe!". (www.youtube.com/watch?v=ha3Pyt4wsGA)

Deixant a part tot el que es digui sobre la seva mort, sigui veritat o sigui producte d'una explotació que es renova cada any o s'autoalimenta quan arriba l'aniversari de la seva mort, la seva desaparició va marcar el principi i la fi d'una època.

En 1962 tuvo lugar en Nueva York la famosa gala por el cumpleaños del presidente John F. Kennedy, en la que Monroe le cantó el "Happy Birthday Mr. President". Para acudir a esta gala, Monroe se ausentó durante 7 días del rodaje, a pesar de que la Fox le exigió que se quedase para cumplir con su trabajo.

En 1962 la Fox rescinde su contrato debido a sus repetidas ausencias y retrasos, despidiéndola del rodaje de Something's Got to Give, que dirigía George Cukor.

La Fox intenta completar la película utilizando otra actriz, pero Dean Martin se opone, por lo que a la Fox no le queda más remedio que readmitir a Monroe.

En 1962 aparece la última entrevista de Monroe en la revista Life.

El 4 de agosto de ese mismo año se había mostrado muy contenta. A las 9 de la noche dio las buenas noches a su criada, Eunice Murray.
A las 10:30 una ambulancia se estacionó cerca del lugar.
Antes de su muerte había vivido un romance con Robert F. Kennedy y John F. Kennedy, cuya repentina decisión de abandonarla podría haberla impulsado a consumir una sobredosis de barbitúricos.

Su íntima amiga, Isadora Santander en ese entonces de 26 años, reclama haber leído en una de sus cartas la pérdida que ella sentía al no ver ayuda de parte de nadie de sus amigos ni enfermeros.Aún así opinó para la revista "People" que Marilyn llevó, pese a sus enfermedades, una vida feliz pero llena de complejos abrumadores.
El hecho es que el clan Kennedy nunca aceptó que John y Robert Kennedy se relacionaran con ella, primordialmente por la intervención de J. Edgar Hoover, quien sospechaba que la actriz sostenía peligrosas relaciones con comunistas de la época y que se acrecentaron mientras sostenía su amistad con los Kennedy y manejaba información que podía afectarles gravemente.
Su muerte se cubrió de un halo de misterio. Fue encontrada sin vida por su criada, tendida sobre la cama, con el teléfono descolgado, en su casa el 5 de agosto de 1962 a las 3 y media de la madrugada, a la edad de 36 años.

De la ambulancia estacionada desde hacía 5 horas salieron enfermeros que entraron escoltados por personajes del gobierno y fueron los primeros en entrar al departamento. Una asesora del departamento creyó reconocer a Robert Kennedy. El informe policial calificó el suceso como probable suicidio, si bien se han barajado otras posibilidades, incluida la del asesinato.

Un testigo afirmó que mientras era retirado el cuerpo de Monroe, uno de los presuntos enfermeros aplicó una inyección entre los pechos de la actriz ya fallecida. Muchas conjeturas de asesinato han apuntado a la familia Kennedy y a J. Edgar Hoover.

La autopsia jamás reveló el menor rastro de barbitúricos en el estómago de la actriz; y sus órganos vitales que fueron extraídos para un análisis más concienzudo, desaparecieron misteriosamente.
Tres días después, Joe Di Maggio celebró el funeral en privado. Lee Strasberg pronunció las siguientes palabras de despedida: "No puedo decir adiós a Marilyn, nunca le gustaba decir adiós, pero adoptando su particular manera de cambiar las cosas para así poder enfrentarse a la realidad, diré "hasta la vista". Porque todos visitaremos algún día el país hacia donde ella ha partido."

Sus restos se encuentran en el

Cementerio Westwood Village Memorial Park de Los Angeles, California.

Marilyn Monroe (1 de junio de 1926 - 5 de agosto de 1962) era el nombre artístico de Norma Maria Digdanian Jeane Mortenson, actriz estadounidense nacida en Los Ángeles, California, y llegó a ser un símbolo sexual de los años 1950.

FOTO 1 : Marilyn Monroe amb Groucho Marx

FOTO 2 : Marilyn Monroe amb els dos germans Kennedy, el Fiscal General Robert Kennedy en primer terme i el President John F. Kennedy al fons.

FOTO 3 : Marilyn Monroe cantant HAPPY BIRTHDAY al President Kennedy

FOTO 4 : Marilyn Monroe en Hollywood amb el productor Jerry Wald

FOTO 5 : Mariliyn Monroe amb el director del seu darrer film, John Huston

EL PODER I LA GLÒRIA: Kennedy, Marilyn i el Rat Pack

IN MEMORIAM JOHN F. KENNEDY, MARILYN MONROE I EL RAT PACK

M'ho va explicar un vespre d'estiu mentre el sol s'amagava a l'Oceà camí d'Amèrica. Era una d'aquestes tardes tranquil.les i nostàlgiques de l'illa de Tenerife. L'havia conegut per casualitat, un dels meus cosins ens va presentar a l'hora baixa davant d'un plat de carn i papas arrugadas amb mojo vermell. Era ja vell, d'una edat bastant avançada que portava amb enorme dignitat acompanyat per la seva dona.

Ho havia sigut gairebé tot en el centre de decissions més terrible i potent de la terra, coneixia tots els camins de la gloria i la misèria del poder, de tots els poders...

I ell em va confirmar que el seu enyor de tota la vida, era el mateix que el meu... Els dos recordàvem l'época daurada, el conte de fades que va ser la presidència de Jack, la nova cort de Camelot i la Taula Rodona, el somriure del president John F. Kennedy... I no ens importaven les seves errades, ni la seva obsessió per estar amb les dones més belles... La llegenda eterna... Les trobades clandestines de John i Marilyn Monroe...

I la seqüència més glamourosa d'aquell Shangri-la, quan Marilyn li va cantar a Jack allò de "Happy Birthday to you, mister President..." (www.youtube.com/watch?v=k4SLSlSmW74), (www.youtube.com/watch?v=xYfoj4IGrr4)

Kennedy havia operat sempre igual, triar bon personal, amb tradició lliberal, donar-els-hi un encàrrec amb les eines per fer-lo, i deixar que cadascú fes el seu treball amb confiança i un mínim d'intromissions...
Mai li havia agradat treballar més de l'estrictament necessari. De fet, va ser president per la tossuderia de son pare, un rígid milionari catòlic d'origen irlandés de Massachussets...

El vell cavaller em va dir que en el fons, Jack no havia deixat mai d'ésser un nen gran, i per això sempre serà el president més mític de la seva nació.

Washington l'adorava, John Kennedy era un bon "jefe", i un president bastant acceptable, malgrat algunes de les seves ingenuïtats, que ben cares va haver de pagar...

Si, el vell cavaller de Tenerife i jo compartiem l'enyor de l'època daurada de John F. Kennedy i el grup Rat-Pack del Sand's de Las Vegas: Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr., Peter Lawford, Joey Bishop, Shirley Mac Laine, Lauren Bacall, Judy Garland...

I la presència trist i meravellosa de Marilyn... (www.youtube.com/watch?v=xYfoj4IGrr4)

Corria l'any 1963, era el 22 de Novembre quan, a Dallas, Texas... (www.youtube.com/watch?v=UFpPjjKdUds&mode=related&sear)

Aquell dia Camelot va marxar de nou, i la Taula Rodona i Excalibur van tornar al llac de les Fades...

Sempre hi ha hagut molts Camelots...

LES DOLCES MUNTANYES DE HEIDI I ELS MARS DE PETER PAN

Sí, avui, 3 d'Octubre de 2007, als meus 58 anys i mig, he saltat i corregut per les muntanyes de Heidi i he navegat amb Peter Pan... Realment hi ha vegades que em comporto com un nen... Sento veus que em parlen en to amable i simpàtic de costellada a la font dels ocellets, he vist al follet que parla amb mi i em guia des de fa bastants anys...
Però jo, en aquests moments històrics per a mi en que m'apropo al meu final professional -espero que encara no el físic-, a l'estiu del 2009, considero un privilegi aquestes dolces paraules, poder parlar amb sirenes i fades d'aigua... Els meus ulls s'han il.luminat, i el meu cor ha somrigut al sentir les seves melodies, i he tornat a sentir un cor d'ocells amb veu de John Lennon i tot el grup cantar la meva melodia favorita, Lucy in the Sky with Diamonds...
Sí, és veritat, em comporto com un nen... Potser en realitat no sóc més que un nen de gairebé la tercera edat que només pensa en que arribi l'hora del jardí i poder jugar amb els altres nens i nenes. Pero no m'atreveixo a creuar la línia vermella...

Ai las! Sí, jo sóc un vell residu de l'época prehistòrica dels Beatles i del hippys de Menorca i Eivissa, que no he volgut assabentar-me de que Lennon vola lliure al cel dels músics poetes fa molts anys.
Sí, el meu principi bàsic sempre ha sigut i és "viu i deixa viure..."
Sí, mai no he volgut dir a ningú el que ha de fer, ni el que ha de pensar ni creure, ni tampoc he acceptat mai que m'ho vulguin dir a mi...
Potser de vegades sóc com un germanet de Heidi fent saltironets per les altes muntanyes, i d'altres vegades sóc... el dimoniet dels Pastorets que un Nadal de l'any 1953 vaig representar al meu recordat i estimat parvulari de les monges carmelites de La Torrassa de l'Hospitalet del Llobregat. Sí, el gran record de la meva segona mare, la reverenda germana Emilia Aulet de la Sagrada Família, que tant m'estimava...
Sí, avui els angels m'han tornat a acompanyar, com tantes vegades han fet quan estic trist... Suposo que aquesta nit volarem amb Peter Pan i Campaneta per meravellosos i misteriosos paisatges...
And the end is near, com deien Jim Morrison i el seu grup... The end... The end... Oh, no!, Altra vegada veig la foscor de les tenebres que va descriure Joseph Conrad...
Potser algun dia torni a veure a Lennon cantant aquella cançó dels Beatles: All you need is love, baby!... ;-)
Em queda tota l'eternitat...

UNA RESPOSTA A UN E-MAIL

Carta que el dia 26 de Setembre de 2006 he escrit a una benvolguda ex-alumna que ens va deixar ja fa 4 anys, en resposta a una seva d'aquest inici de curs:

Hola, Ona!
M'encanta rebre notícies teves.
Jo ja inicio ara el final del meu camí a Artur. Em queden aquest curs i el següent, el 2008-2009, en el que fare els 60 anys al mes de març -sóc Aries, of course!-, i em retiraré mentre en la meva imaginació veuré cors d'angels, querubins i orquestes celestials interpretant una cançó francesa impressionant, el "Chant de la Libération" també anomenat "Chant des Partisans" i també una de les meves peces d'òpera favorites, el cor Dolça Pàtria de Nabucco de Verdi. I, per acabar, la melodia Lucy in the Sky with Diamonds, dels Beatles. I aquests angels i querubins sereu tots i totes vosaltres, els meus benvolguts companys -ja prefereixo dir això que alumnes- durant els darrers 32 o 33 anys... I tot serà en la meva imaginació, no pot haver res que sigui real, el meu cor no suportaria les emocions d'un acomiadament, per dir-ho d'alguna manera, "públic"... No sé si alguna vegada t'he dit la frase que hi ha en una paret d'un lloc anomenat West Point en els Estats Units. La frase diu " Old soldiers never die, only slowly vanish... " . En el meu cas cal substituir la paraula soldiers per la paraula teachers...
L'escola ha canviat molt, ja saps, la meva llar era l'escola antiga amb totes les seves deficiències. Ja sé que cal adaptarse als nous temps, i la nova és fantàstica en molts o tots els aspectes -malgrat que des de març encara no ens han conectat a Internet...-, pero tothom té els seus sentiments i els seus afectes... I els meus... Aquells vells i bells edificis on he passat 32 anys...
I jo com a mestre... En aquests moments jo ja sento que pinto molt poc aquí. Sóc en el meu raconet de 4t. perquè encara no em toca marxar i també perquè no sabrien què fer amb mí, però poca cosa més. O al menys això em sembla a mi. Afortunadament he anat fent bons amics i amigues entre la gent nova que ha arribat als darrers temps que ja és majoria i que em miren amb una certa curiositat, com qui veu un residu simpàtic del Juràssic, però en el meu interior he sapigut el que és, professionalment un sentiment que abans no coneixia, la solitud. Els nous i noves mestres són gent molt bona, capacitada i vàlida, uns grans mestres, pero, imagina, són gent que si es queden a Artur es començaran a jubilar -els que són més grans- a partir de l'any 2.030... Glubbssssssss!!!!!!
No tinc ara gaire més temps per continuar, és ja la matinada i aviat m'espera la meva classe...
Ja m'explicaràs com et va aquest any l'Insti, ja no et queda tant per acabar. I que vagin també bé les classes d'anglès que fas a un altre lloc, si vas, com dius, a London, t'anirà bé per practicar... Afectuosament....
Fins aviat.
Josep Maria
jdamper2006@gmail.com

CHANT DE LA LIBÉRATION (LE CHANT DES PARTISANS)

He estat a Paris el dia de la Festa Nacional Francesa, el 14 de Juliol.
Vaig aconseguir quedar com espectador ben a prop de la zona de la tribuna presidencial, i vaig escoltar gairebé en primera línia el cor que va cantar els himnes. Evidentment, el primer va ser el que tots coneixem, el seu himne nacional, La Marseillaise, en versió heroica i cerimonial. Però després vaig quedar molt impressionat, quan el cor va interpretar una cançó que alguna vegada havia sentit, crec que als actes de commemoració del 60è aniversari del desembarcament a Normandia, l'any 2004, però que ara em va deixar molt impactat per la seva melodia, i vaig decidir investigar quina era la cançó que actualment rep els honors de segon himne nacional de França, gairebé al mateix nivell que La Marseillaise.

He trobat la informació, la lletra i la descàrrega lliure de la música en MP3, versió simfònica o versió cantada de Germaine Sablon a la següent adreça d'Internet:

http://www.fncv.com/biblio/musiques/chants_39-45/chant_partisans/index.html

Es tracta d'una cançó coneguda originalment com CHANT DES PARTISANS,
Va ésser feta en 1943, durant la segona guerra mundial, per un petit grup de la França Lliure de Charles De Gaulle que havien fugit de l'ocupació de les forces de Hitler i del govern col.laboracionista de Vichy.
La BBC la va difondre com indicatiu musical de les seves emissions per la Resistència.
Una música que t'arrossega, unas paraules molt fortes i dures cridant a la resistència contra els ocupants de França, fa del Chant de la Libération un himne infinitament trist i fosc, a imatge del que va ser aquella terrible época.
El "Chant des Partisans" va ésser immediatament adoptat per tots els guerrillers del maquis, la Resistència va fer d'ell el seu cant de guerra, i, amb ells, tota la població francesa. Actualment és un himne considerat una segona Marseillaise, que és el que volien Anna Marly, Maurice Druon i Joseph Kessel quan la van fer l'any 1943.

La lletra és:

Chant de la Libération

"Chant des Partisans"

Ami, entends-tu le vol noir des corbeaux

sur nos plaines?

Ami, entends-tu les cris sourds du pays

qu'on enchaîne ?

Ohé, partisans, ouvriers et paysans,

c'est l'alarme,

Ce soir l'ennemi connaîtra le prix du sang

et les larmes.

Montez de la mine, descendez des collines,

camarades !

Sortez de la paille les fusils, la mitraille,

les grenades.

Ohé, les tueurs à la balle et au couteau,

tuez vite !

Ohé, saboteur, attention à ton fardeau:

dynamite...

C'est nous qui brisons les barreaux des prisons

pour nos frères,

La haine à nos trousses et la faim qui nous pousse,

la misère.

Il y a des pays où les gens au creux des lits

font des rêves,

Ici, nous, vois-tu, nous on marche et nous on tue,

nous on crève...

Ici chacun sait ce qu'il veut, ce qu'il fait

quand il passe.

Ami, si tu tombes un ami sort de l'ombre

à ta place.

Demain du sang noir sèchera au grand soleil

sur les routes.

Chantez, compagnons, dans la nuit la Liberté

nous écoute...

Ami, entends-tu ces cris sourds du pays

qu'on enchaîne ?

Ami, entends-tu le vol noir des corbeaux

sur nos plaines ?

Ohé, partisans, ouvriers et paysans,

c'est l'alarme.

Ce soir l'ennemi connaîtra le prix du sang

et les larmes