Carta que el dia 26 de Setembre de 2006 he escrit a una benvolguda ex-alumna que ens va deixar ja fa 4 anys, en resposta a una seva d'aquest inici de curs:
Hola, Ona!
M'encanta rebre notícies teves.
Jo ja inicio ara el final del meu camí a Artur. Em queden aquest curs i el següent, el 2008-2009, en el que fare els 60 anys al mes de març -sóc Aries, of course!-, i em retiraré mentre en la meva imaginació veuré cors d'angels, querubins i orquestes celestials interpretant una cançó francesa impressionant, el "Chant de la Libération" també anomenat "Chant des Partisans" i també una de les meves peces d'òpera favorites, el cor Dolça Pàtria de Nabucco de Verdi. I, per acabar, la melodia Lucy in the Sky with Diamonds, dels Beatles. I aquests angels i querubins sereu tots i totes vosaltres, els meus benvolguts companys -ja prefereixo dir això que alumnes- durant els darrers 32 o 33 anys... I tot serà en la meva imaginació, no pot haver res que sigui real, el meu cor no suportaria les emocions d'un acomiadament, per dir-ho d'alguna manera, "públic"... No sé si alguna vegada t'he dit la frase que hi ha en una paret d'un lloc anomenat West Point en els Estats Units. La frase diu " Old soldiers never die, only slowly vanish... " . En el meu cas cal substituir la paraula soldiers per la paraula teachers...
L'escola ha canviat molt, ja saps, la meva llar era l'escola antiga amb totes les seves deficiències. Ja sé que cal adaptarse als nous temps, i la nova és fantàstica en molts o tots els aspectes -malgrat que des de març encara no ens han conectat a Internet...-, pero tothom té els seus sentiments i els seus afectes... I els meus... Aquells vells i bells edificis on he passat 32 anys...
I jo com a mestre... En aquests moments jo ja sento que pinto molt poc aquí. Sóc en el meu raconet de 4t. perquè encara no em toca marxar i també perquè no sabrien què fer amb mí, però poca cosa més. O al menys això em sembla a mi. Afortunadament he anat fent bons amics i amigues entre la gent nova que ha arribat als darrers temps que ja és majoria i que em miren amb una certa curiositat, com qui veu un residu simpàtic del Juràssic, però en el meu interior he sapigut el que és, professionalment un sentiment que abans no coneixia, la solitud. Els nous i noves mestres són gent molt bona, capacitada i vàlida, uns grans mestres, pero, imagina, són gent que si es queden a Artur es començaran a jubilar -els que són més grans- a partir de l'any 2.030... Glubbssssssss!!!!!!
No tinc ara gaire més temps per continuar, és ja la matinada i aviat m'espera la meva classe...
Ja m'explicaràs com et va aquest any l'Insti, ja no et queda tant per acabar. I que vagin també bé les classes d'anglès que fas a un altre lloc, si vas, com dius, a London, t'anirà bé per practicar... Afectuosament....
Fins aviat.
Josep Maria
jdamper2006@gmail.com
Hola, Ona!
M'encanta rebre notícies teves.
Jo ja inicio ara el final del meu camí a Artur. Em queden aquest curs i el següent, el 2008-2009, en el que fare els 60 anys al mes de març -sóc Aries, of course!-, i em retiraré mentre en la meva imaginació veuré cors d'angels, querubins i orquestes celestials interpretant una cançó francesa impressionant, el "Chant de la Libération" també anomenat "Chant des Partisans" i també una de les meves peces d'òpera favorites, el cor Dolça Pàtria de Nabucco de Verdi. I, per acabar, la melodia Lucy in the Sky with Diamonds, dels Beatles. I aquests angels i querubins sereu tots i totes vosaltres, els meus benvolguts companys -ja prefereixo dir això que alumnes- durant els darrers 32 o 33 anys... I tot serà en la meva imaginació, no pot haver res que sigui real, el meu cor no suportaria les emocions d'un acomiadament, per dir-ho d'alguna manera, "públic"... No sé si alguna vegada t'he dit la frase que hi ha en una paret d'un lloc anomenat West Point en els Estats Units. La frase diu " Old soldiers never die, only slowly vanish... " . En el meu cas cal substituir la paraula soldiers per la paraula teachers...
L'escola ha canviat molt, ja saps, la meva llar era l'escola antiga amb totes les seves deficiències. Ja sé que cal adaptarse als nous temps, i la nova és fantàstica en molts o tots els aspectes -malgrat que des de març encara no ens han conectat a Internet...-, pero tothom té els seus sentiments i els seus afectes... I els meus... Aquells vells i bells edificis on he passat 32 anys...
I jo com a mestre... En aquests moments jo ja sento que pinto molt poc aquí. Sóc en el meu raconet de 4t. perquè encara no em toca marxar i també perquè no sabrien què fer amb mí, però poca cosa més. O al menys això em sembla a mi. Afortunadament he anat fent bons amics i amigues entre la gent nova que ha arribat als darrers temps que ja és majoria i que em miren amb una certa curiositat, com qui veu un residu simpàtic del Juràssic, però en el meu interior he sapigut el que és, professionalment un sentiment que abans no coneixia, la solitud. Els nous i noves mestres són gent molt bona, capacitada i vàlida, uns grans mestres, pero, imagina, són gent que si es queden a Artur es començaran a jubilar -els que són més grans- a partir de l'any 2.030... Glubbssssssss!!!!!!
No tinc ara gaire més temps per continuar, és ja la matinada i aviat m'espera la meva classe...
Ja m'explicaràs com et va aquest any l'Insti, ja no et queda tant per acabar. I que vagin també bé les classes d'anglès que fas a un altre lloc, si vas, com dius, a London, t'anirà bé per practicar... Afectuosament....
Fins aviat.
Josep Maria
jdamper2006@gmail.com
