DOS CONCERTS

He anat a dos concerts.

El primer va ser el de l'escola, el darrer concert tradicional de Nadal fet amb nosaltres als vells edificis on som des de 1969...
Les velles cançons... Les he escoltat cada any, i sempre tenen el toc diferent del moment irrepetible. Però ens marxem als nous edificis... Com deia Marçal, el que importa no és l'edifici, sinó tota la gent que hi som... Però perdem el vell hàbit, el vell vestit arquitectònic que ens donava un aire d'escola-masia o escola-monestir... I l'hàbit no fa el monjo, però ajuda... Ja veurem el nou vestit com ens influirà... Amb el seu aspecte ja es presenta el Ying-Yang.
Estan pintant la nova escola amb totes les tonalitats del verd, per mimetisme amb tots els colors de les plantes i fulles del Parc... El Ying és la integració al medi, el respecte per l'entorn evitant un volumen edificat gris al mig del Parc.
I el Yang... El Yang... Segons com ho mires, aquestes tonalitats verds li donen un cert aspecte molt conegut de pintura de camuflatge, l'estil típic de les casernes en zones avançades...
Dos esperits contradictoris... Ying-Yang... Quin dels dos es farà notar més,més enllà de les obvietats de les declaracions de principis?...
En tot això pensava mentre els infants cantaven i nosaltres pujavem a l'escenari, tots els mestres, per cantar al concert per primera vegada una cançó, Blanc Nadal...
Quin futur tindrà el nostre concert? Jo ja no hi seré, però... Cada vegada és més fort el moviment per separar tots els símbols religiosos de l'escola... Es farà un dia un concert descafeinat amb cançons que no parlin del tema original que el va motivar... O es canviarà la data i motiu del concert? És igual, serà un altre temps, malgrat no sigui ja, quan arribi, el meu temps.
De vegades és reconfortant i gratificador refugiar-se en l'enyor justificat... Et sents arropat i calentet...

I el segon concert...

Ha estat sensacional, m'ha emocionat.
El divendres 22 de desembre de 2006, a les 9 del vespre, mentre feia fred i plovia, el Cor Jove i l'Orquesta de Cambra del Conservatori de Badalona ha interpretat EL MESSIES de G.F. HÄNDEL a l'església de Sant Ramon de Penyafort a la Rambla de Catalunya de Barcelona.
Al cor canta una jove familiar meva i una alumna actual del 6è de l'escola. I una de las solistas, com a soprano, és també una ex-alumna, la Gisela Parodi.
Hem anat seguint la peça sencera, i al fina ha arribat el moment esperat, la interpretació de l'HALLELUJAH, una de las composicions per a cor més importants de la història de la música.
I l'han cantat d'una manera sublime, sensacional. Amb la suavitat que cal en alguns moments, però amb la força que feia tremolar l'església quan arribaven els moments clau de la partitura. Desitjaves que no acabés mai. És una peça que he sentit moltes vegades i per els principals directors i cors, i ha estat un dels millors registres.
Hi ha hagut més de 5 minuts d'aplaudiments, i el públic no estava format pels familiars del Cor Jove. Era públic de Barcelona, sense interesos d'afectivitat. I al final el director ha ordenat una segona interpretació de l'HALLELUJAH, que ens ha emocionat fins i tot més que abans.
Aquest moment, aquest concert, serà el moment que més recordaré del Nadal del 2006.

I, després, quan tot ha acabat, ens hem retrobat amb la Barcelona real, hem baixat dels cels on ens havia pujat el Cor. Amb la jove familiar i el meu germà, una vegada s'ha dispersat el grup, hem entrat a sopar en un dels coneguts restaurants de tapeo i plats del passeig de Gracia, un dels que quedava obert a 2/4 de 12 d'una freda i insòlitament plujosa nit d'hivern. Hem agafat unes amanides i una mica de pernil, uns calamarcets a la planxa i, dues natilles i un batut de mango. res de l'altre mon i... les tres persones, 88 euros... Glubbsssss!!!!.....
És, de nou, el Ying i el Yang. El contrast dels moments sublims del concert amb els preus desaforats de les quatre tonteries que ens van posar al conegut restaurant...
Així és la vida a la nostra ciutat, Barcelona, ciutat capaç d'aconseguir el millor i el pitjor de cadascú...

2006, FINAL D'UNA HISTÒRIA

Caminava pel passat i els vaig veure. Em somreien i m'enviaven petons amb els ulls. I els vaig dir Au revoir!, perque algun dia hi aniré també jo i deixaré el bosc.
I cantarem de nou les velles cançons mentre acompanyarem als viatgers als Ports d'Occident.
Recordarem les velles festes, de Nadal o d'Hivern, amb la fosca traició dels dies i els minuts.
Cal la rebelió contra la condició de presoners del temps, aquest gran enemic.
Però ja saps que les meves paraules i jo som el vent, el foc, l'aire, la terra, el volcà, el mar...
Jo sóc l'energia del Teide i el misteri de Montserrat...
I també el vell hippy que mai no ha mort, tenies raó quan m'ho vas dir. I és el meu orgull pensar que Lennon no ha mort, i que Lucy continua viatjant pel cel amb diamants. I al final... Com deia ell a la seva darrera cançó amb el grup, Let it be!, deixa-ho estar...
Al final tots tornarem a ser els infants que somien a la platja, amb els nostres ulls semblant un mirall de l'escuma del mar.
I ho recordaré tot, desconfio que el món sigui encara pur, però potser algunes cançons ens enlluernin l'ànima...
La nit de Cap d'Any continuaré la vella tradició familiar de brindar amb un champagne, i recordaré les danses de les sirenes i els salts dels dofins.
Potser és veritat que res no es perd per a sempre, potser encara tenim un racó per a inventar el futur. Potser sí.
I potser, lentament, sense rebombori, trobarem que en aquest indret hi ha lloc per a tots, encara que vosaltres potser encara no ho sabeu.
I després, potser sí que somriurem nosaltres també...

Record de Marçal Casas Cartagena...

Gràcies, Marçal, pel teu comentari emocionant al meu text AVUI HE VISITAT EL FUTUR. Les teves paraules m'acompanyaran sempre quan, dins d'uns anys, recordi la meva vida vida de mestre d'Artur Martorell al meu pis de Barcelona o refugiat al poble original de la meva família, la platja del barranc de Valle Gran Rey, a l'illa de La Gomera, al costat de Tenerife, mirant cap a l'Oest, on només veuré la silueta de la propera illa de Hierr0, únic obstacle entre Gomera i Amèrica.
Gràcies científic Marçal, siguis on siguis, a la universitat d'Alemanya on eres professor, aquí a Catalunya, als Estats Units, es igual... Et desitjo siguis molt feliç...
Old teachers never die, only slowly vanish...

LA MUSICA DELS ROURES A DESEMBRE

Buscaves la roca

i vas trobar la muntanya.

Buscaves la rosada

i vas trobar l'oceà.

Buscaves l'infern

i trobares el cel.

Demanares per l'Angel

i sortí lo Banyetes...

Buscaves nens

i trobares homes i dones,

pensaves que era estiu

i ja arribava l'hivern.

I vas dir:

-M'encanta aquesta pluja

i la clatellada del vent.

I el petó de la neu del Nord

a la galta cremada al sol

de les aigües tèbies del Sud...

La música de les fulles seques

dels roures...

La tendresa dels faigs que dormen...

Somnis...