NOU ATAC AL POC QUE QUEDA DELS AIGUAMOLLS DEL LLOBREGAT!!! SALVEM LA RESERVA NATURAL DE EL REMOLAR-FILIPINES!

ES PREPARA UN NOU ATAC AL QUE QUEDA DELS AIGUAMOLLS DEL LLOBREGAT. UN NOU PLA VOL FER 2 NOVES PISTES SOBRE EL MAR, IGUAL QUE EN HONG-KONG, DESTRUINT TOTA LA RESERVA NATURAL I TOTA LA ZONA DE DUNES DE LA PLATJA DEL DELTA DEL LLOBREGAT. AQUI TENIU LA NOTICIA D'AVUI, 15 DE JUNY, EXPLICANT AQUEST PROJECTE:

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080615/53481550493.html
LA VANGUARDIA DIUMENGE 15JUNY 2008

Los empresarios reactivan la opción de ampliar el aeropuerto de Barcelona sobre el mar
FemCat quiere que los vuelos de carga ganen protagonismo en El Prat

1.La certeza de que las ampliaciones previstas para el aeropuerto de El Prat no van a estar a la altura del potencial de esta infraestructura, ha llevado a las entidades empresariales catalanas a replantearse los planes previstos para su inmediato futuro. Si el martes fue la Cambra de Comerç de Barcelona la que planteó la necesidad de construir una cuarta pista que permita el incremento del número de vuelos, ahora es la fundación FemCat la que ha relanzado la opción de ampliar el aeropuerto de El Prat sobre el mar, de manera que le permita ganar en dimensión.

Para ello, FemCat, la fundación que preside Joaquim Boixareu, se ha desplazado hasta Hong Kong para conocer de primera mano cómo se construyó el aeropuerto de Check Lap Tok, ganado al mar en 1998 y modelo para posteriores ampliaciones. "Nuestro objetivo es situar la ampliación en una perspectiva a largo plazo y en el contexto de un negocio, el aéreo, que se multiplicará por dos en los próximos diez años", explica Boixareu. Y añade: "Todas las proyecciones para los próximos veinticinco años apuntan a un tráfico de entre 50 y 75 millones de pasajeros. Pero si el aeropuerto pudiera promocionarse de forma correcta en el exterior, estas cifras estarían muy por encima".

El punto de partida de FemCat es el de un aeropuerto que crece muy por debajo de sus expectativas. "Barcelona es de las pocas ciudades del mundo en las que puerto y aeropuerto están tan próximos, lo que garantiza importantes sinergias. Barcelona tiene el segundo puerto del mundo en cruceros. Sólo con eso se garantiza un incremento de pasajeros brutal en el futuro", explica Juan Antonio de Andrés, ingeniero aeroportuario, consultor con larga experiencia en Aena y autor del informe. "Si el aeropuerto de Barcelona tuviera las infraestructuras adecuadas, se podrían alcanzar con facilidad los 100 millones de pasajeros en el año 2020. Sólo hace falta adecuar la oferta".

En estos momentos, Barcelona ocupa el noveno lugar en el ranking de aeropuertos europeos en número de pasajeros, con 33 millones de pasajeros e incrementos anuales que han estado por encima del 8%. Más desalentador es el panorama de la carga. En este ámbito del negocio, Barcelona se sitúa en el lugar número 30 del ranking europeo, por detrás de aeródromos pequeños pero especializados como Lieja, Luxemburgo, Bérgamo o Midlands. "La propuesta de ampliar el aeropuerto sobre el mar - añade De Andrés- permitiría ganar 1.000 hectáreas y posibilitaría la apertura del aeropuerto durante las 24 horas del día sin molestias de ruido para el entorno".

En este aspecto Hong Kong es también el modelo que seguir. Además de hub intercontinental, Check Lap Tok es la mayor terminal de carga del mundo, con 750 vuelos diarios. Hong Kong exporta por vía aérea el 1% de las mercancías, cifra que asciende hasta el 35% si se consideran esas mercancías en valor.

La opción de FemCat por ampliar en el mar reside también en las dificultades para encontrar suelo en el entorno inmediato de la región metropolitana barcelonesa. "En este sentido hay un ahorro de costes importante que si se hace en tierra firme. Empezando por el ahorro en indemnizaciones", explica Boixareu.

"Ganar terreno al mar es relativamente sencillo. Se dragan los lodos del fondo, se construye un espigón y se desplaza el agua con piedras y otro tipo de materiales. Después se compacta el fondo hasta que se estabiliza", indica Rafael Rubio, responsable de Acciona Infraestructuras para el Sudeste Asiático y antes en Nexo, constructora que ha participado en este tipo de obras en Hong Kong. "En el caso barcelonés, estamos hablando de aguas muy poco profundas, por lo que el proceso sería relativamente sencillo", añade este alto ejecutivo. El proceso tiene incluso su propio término en inglés, reclamation.

En los últimos años, lugares como Macao han ganado un 33% de su territorio al mar; Singapur, un 10%, y Hong Kong, un 7%. Doha ha construido infraestructuras sobre el mar y Brisbane (en Australia) está en ello. La práctica de ganar terreno al mar es algo también común en Amsterdam y el entorno de la capital holandesa.

"El aeropuerto es la primera y la última visión que la gente recibe de una ciudad - señala Boixareu-. Dice mucho de la cultura de una ciudad y de cómo se hacen las cosas. Todo ello en un mundo que va a gran velocidad. Barcelona no puede perder más oportunidades en este aspecto. Ryanair ya se fue a Girona porque no encontró espacio en Barcelona. Si no actuamos con rapidez, el aeropuerto de El Prat puede alcanzar su techo en los próximos seis años". Y eso, según Fem-Cat, es malograr las posibilidades económicas de un área como Barcelona y renunciar a una infraestructura crucial.

IMATGES D'ARTUR MARTORELL L'antic piano i l'escala (Febrer 2004)

FEBRER DE 2004. Imatge de la planta baixa de l'Edifici Oest. Es veu l'antic piano de les primeres époques i el mural dels 30 anys d'escola 1969-1999. L'escala portava al primer pis (3r, 4t, Anglès i audiovisuals, i saleta de mestres) i al segon pis (taller, 5è, 6è, sala de mestres, sala d'ordinadors, terrassa...)
I les escales anaven més enllà, a les mítiques i misterioses golfes, però això és un altre tema que en el futur, quan tingui tot el temps lliure, podré recordar i explicar...
La foto és de primera hora del matí, sobre les 8, més o menys. Es pot situar perquè a sobre de la barana hi ha les meves coses, la bossa de documentació i una bossa de plàstic amb el dinar del dia...

1971, QUAN TENIA 21 ANYS, I ENCARA NO ERA MESTRE

Sí, alguna vegada vaig tenir 21 anys, i no era mestre. Ho recordo com una altra vida, com si aquell no fos jo, Però sí que ho era, i sí que vaig estar un any sencer i una mica més al desert del Sahara, quan aquesta zona era encara una província espanyola.
Aquesta foto és de l'any 1971, i jo llavors formava part del Grup Nómada III, de la Agrupación de Tropas Nómadas del Sahara, que eren les forces especials del desert. La foto està feta a l'interior de la Base Avanzada de Edchera, on vaig estar fins que em van enviar a Daora, a la línia de frontera amb el Marroc.
Edchera no era un lloc tranquil, si voleu saber alguna cosa més d'aquest indret on vaig passar uns deu mesos, podeu posar la paraula Edchera al Google. Afortunadament jo vaig estar l'any 1971, no l'any 1958, on van passar els fets més importants.
Actualment Edchera, a uns 50 Km. de El Aaiun, la capital del Sahara, és un destacament de l'exèrcit marroquí.
Han passat molts anys, crec que aquella época forma part dels meus records i de la meva memòria, i ja puc començar a parlar de tot aquell temps.
Sí, són memòries de quan encara no era mestre.

DE NOU, ELS ANGELS DE LA GLORIA

Dijous, ara que arriba final de curs, a la classe de Música han repassat les coses que han après durant el curs. I, de nou, com sabia que, amb les finestres obertes, jo estava escoltant des de la classe de 4t, al pis de sota de l'aula de Música, la meva estimada companya de 33 anys a l'escola, na Núria Orriols, ha fet que la meva classe interpretés de nou aquella nadala que té un significat molt especial per a mi i que vaig explicar en un dels post de l'epoca de Nadal en aquest bloc. Naturalment, es tracta de "Els angels de la glòria"...
Thanks forever, dear friend and sister Núria...

PRE-ESTIU A LA PLATJA DE VALLE GRAN REY, ILLA DE LA GOMERA, CANARY ISLANDS

Avui, dissabte 7 de juny de 2008, a les 5 de la tarda, la platja de Valle Gran Rey, el poble dels meus avantpassats, a l'illa de La Gomera, a les Illes Canàries Occidentals, era plena de gent procedents dels freds territoris del nord d'Europa... Anglesos, alemanys, suecs, noruegs, danesos, russos... I alguns "godos" (turistes de la Península, en argot canari)
I, molt a prop, pujant per La Calera, Les Orijames, Casa Seda, Guadà, i Arure, arribem a la frescor de les boires eternes i la pluja horitzontal del Parc Nacional de Garajonay, Reserva de la Humanitat.

INICI DE CAP DE FIBLÓ SOBRE BARCELONA

Ahir a la tarda va haver una forta tempesta, curta i localitzada, sobre algunes zones de Barcelona. La pluja va ésser molt forta, però breu en minuts i en barris molt localitzats.
A la meva zona, Les Corts, no va ser tan forta com a les zones a l'est de la Plaça Catalunya, però Deu-n'hi-do la intensitat puntual.
Moments abans d'iniciar-se la pluja, una càmara web relativament propera a casa, la situada a la Facultat de Físiques de Pedralbes per Infomet de Catalunya, que visito molt sovint per veure el temps real abans de sortir de casa, registrava el núvol de la tempesta, amb una curiositat: si observeu a la part de dalt i a la dreta de la fotografia, comprovareu com del núvol començava a baixar allò que en català diem un "cap de fibló", que es tracta d'un inici de mànega o tornado.
No va anar a més, a les següents actualitzacions de la web-cam ja havia desaparegut.
I, adéu, sequera... Ahir ja van obrir les comprtes del pantà de La Baells, a Berga, per deixar anar aigua per seguretat... Ja han arribat al 90 per cent de la capacitat d'aquest embassament emblemàtic...

DEL TEMPORAL A LA CALMA 4JUNY2008 CALELLA DE PALAFRUGELL

I després del temporal, la calma de la mar tranquil·la ha tornat a la platja de Calella de Palafrugell... Els humans ja poden arribar a banyar-se sense por a la fúria de les onades del destí...

CALELLA DE PALAFRUGELL, EL TEMPORAL, 25 MAIG 2008 FOTOS PROCEDENTS DE LA WEBCAM DE FINQUES FRIGOLA

La platja de Calella de Palafrugell... Tots la coneixem d'estiu... El festival d'Havaneres... Nit de xafogor... Les barques... Les cançons que ens parlen de l'avi que va marxar a Cuba... La bella Lola... Les llumetes enceses a les mans... La mar plana... La platja plena de gent... El cremat... La gent inagurant l'estiu...
Però n'hi ha d'altres visions i realitats de Calella de Palafrugell. Potser molt desconegudes... Com aquesta d'avui, diumenge 25 de maig de 2008... El temporal és fort, plou tot el dia... I les onades salten per sobre de la platja i arriben al passeig, a la casa de la roca, als porxos...
Això també és Calella de Palafrugell. I potser m'agrada més que l'altra... perquè aquesta, solitària, és més meva que l'anterior... Sentir la sal de les onades a la pell... El cant del mar trencant... Les gotes de pluja regalimant-me per la cara com les llàgrimes del Replicant de Blade Runner...
Avui la Costa Brava és realment brava, no la piscina dels barcelonins... Pocs d'ells he vist avui aquí...
Ja arribaran, com les orenetes, amb les calmes i caldes de l'estiu que s'apropa...
IMATGES PROCEDENTS DE LA WEBCAM DE FINQUES FRIGOLA A CALELLA DE PALAFRUGELL

La consciència és un múscul que s'usa poc, però existeix

La consciència és un múscul que s'usa poc, però existeix .
Aquest és el títol d'una gran entrevista a l'escriptor Eduard Galeano que la periodista Ima Sanchís ha publicat en la secció "La Contra" del diari LA VANGUÀRDIA el dia 20 de maig de 2008.
Copio a continuació tota l'entrevista, per la importància que jo penso que tenen tots els conceptes tractats. Els meus agraïments al company que me l'ha fet arribar i que es cuida últimament de part del meu aliment espiritual. Thanks, J.

"La conciencia es un músculo que se usa poco, pero existe"

20/05/08
Entrevista de Ima Sanchis en La Contra de La Vanguardia.
Sigo viviendo en Montevideo, donde todavía se puede caminar y respirar. Mi universidad fueron los cafés y sus oradores. Casado y con hijos, nietos, perro, gato y tortugas. La democracia está por conquistar. En la tierra conviven cielo e infierno, el más allá está en el más acá

¿Ayer hoy y mañana cuentan la misma historia?

A La historia no se repite, pero podemos reconocernos en lo que pasó. La memoria es tu mejor

¿Falta de inteligencia?

Miedo al cambio, estamos entrenados para repetir la historia en vez de hacerla.

El mundo siempre ha sido de un puñado de hombres.

Así sigue siendo, yo no creo que este mundo sea muy democrático; fíjese en la ONU, mandan cinco países, los que tienen derecho de veto, los demás somos todos simbólicos. Y esos cinco países que velan por la paz mundial son los cinco principales productores de armas, ¿a nadie le sorprende?

Pasemos a la libertad personal: ¿hacer lo que te dé la gana está penado?

La libertad no es un derecho igualitario. Me parece revelador y estimulante la competencia entre una mujer y un negro en EE. UU., teniendo en cuenta que hace un ratito, en 1943, por orden del Pentágono la Cruz Roja de EE. UU. prohibió la transfusión de sangre negra para que no se hiciera por inyección lo que estaba prohibido en la cama. Y en nuestro mundo católico, durante siete siglos y medio las mujeres tuvieron prohibido cantar en los templos porque ensuciaban el aire.

La historia humana es la de una misoginia alargada.

Sí, la regla general ha sido el poder macho. Hatshepsut, con gran poder y espíritu creativo, reinó en Egipto disfrazada de hombre. Muchos siglos después, Concepción Arenal hizo la carrera de Derecho disfrazada de hombre y, años después, la gran novelista Pardo Bazán fue la primera catedrática española, pero sus aulas estaban vacías. Ha sido muy difícil el camino para que ustedes sean consideradas parte de la humanidad.

¿Por qué?

Relaciones de poder y derecho de propiedad. Tratar a las mujeres como menores de edad son convicciones convenientes. Y el racismo sirvió para justificar las conquistas y la esclavitud, el mejor negocio europeo durante tres siglos, ya que se trataba de seres inferiores incapaces de autogobernarse.

Cuénteme una historia de mujer.

Sakina, la bisnieta de Mahoma, encabezó la lucha contra el tapacaras, y con razón decía que su bisabuelo jamás había dicho una palabra al respecto. Se casó cinco veces y en los cinco contratos negó obediencia al marido. En aquella época las mujeres predicaban en las mezquitas.

¿Qué lecciones extrae de la historia pequeña?

Creo que el universo sólo se ve a través del ojo de la cerradura. Hay un latido de grandeza escondido en los personajes pequeños, y miente la cultura dominante cuando nos induce a creer que la grandeza es lo grandote.

Cuéntenos la historia del viajero ciego.

Darwin decía que James Holman veía con los pies, sus descripciones del mundo son maravillosas. Es una de las innumerables paradojas, lo cual es una fuente de esperanza.

Hoy parece que lo práctico impera sobre lo estético.

Cualquier necio confunde valor y precio, decía Machado. Los imperantes criterios de rentabilidad - tanto tienes, tanto vales- hacen que se inviertan los valores; en Italia acaba de ganar las elecciones un tipo, Berlusconi, que siendo primer ministro dijo: "Sólo los imbéciles pagan impuestos".

¿Existe la justicia?

Como propósito. Ecuador se propone declarar constitucionalmente que la naturaleza tiene derechos. Y aunque será dificilísimo aplicarlo, que quede por lo menos incorporado a la legislación me parece un logro.

¿Qué prohibiciones nos definen?

La más grave es la prohibición de soñar, de clavar los ojos más allá de la infamia, de creer que otro mundo es posible, porque está condenado como un acto de estupidez.

Pues habrá que ser desobediente.

Hay que actuar de acuerdo con la propia conciencia. Cuando se derrumbaron las Torres Gemelas, los altavoces ordenaron a los trabajadores que se quedaran en sus puestos. Se salvaron los que desobedecieron.

Nos solemos mover en la discreción.

Estamos educados en un sistema de valores que no corona a los mejores, sino a los que tienen menos escrúpulos, que recompensa la falta de honestidad, el egoísmo, la mentira. Bush y Blair mintieron cuando iniciaron la carnicería de Iraq. El pueblo los reeligió.

¿Qué les recomienda a sus nietos?

Soy muy cauto, no se lo digo así, pero el mensaje es que no hipotequen su alegría, que no se vendan, que tengan dignidad.

Hay que ser valiente para eso...

Iban cero a cero. Era la final entre Millonarios y Santa Fe, Devanni cayó derribado en el área y el árbitro pitó penalti, pero él se acercó al árbitro para explicarle que tropezó. Y el árbitro le señaló el estadio, esas miles y miles de cabezas rugientes: "¿Tú crees que ahora puedo anular el penalti?".

Difícil dilema.

Devanni se puso frente al portero y eligió su ruina. Pateó la pelota muy lejos del arco. Admirable. Arruinó su carrera pero se le abrieron anchas las puertas de la gloria. Hay mucha gente que hace lo que cree que debe hacer y no lo que le conviene. La conciencia es un músculo que se usa poco, pero existe.

SOBRE APRENENTATGE I EDUCACIO

SOBRE APRENENTATGE I EDUCACIÓ

Determinats fets que he observat darrerament dins de l'àmbit de relacions i comunicacions entre els alumnes m'han portat la setmana passada a a un cert escepticisme sobre les meves possibilitats de mestre per canviar conductes, i apropar certes tendències instintives al control adequat a conviure solidariament d'acord a unes normes naturals d'actituds entre éssers humans, fins i tot i especialment a l'àmbit que em pertoca, persones en formació de 10 anys.
Quan aquestes reflexions em portaven a una certa angoixa i desconsol al considerar que potser la meva feina és inútil i he passat 33 anys pensant que sí que puc fer una tasca positiva i modificar conductes i actituds, quan la realitat potser em mostra de vegades amb tota cruesa que no, un bon company i amic m'ha passat un article de premsa sobre aquest tema.
L'article es diu "Aprendizaje positivo", l'autor és Antonio Argandoña, i ha aparegut al diari El País.
El link a l'article és http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Aprendizaje/positivo/elpepiespcat/20080514elpcat_4/Tes
I el text de l'article és el següent:

TRIBUNA: ANTONIO ARGANDOÑA
Aprendizaje positivo
ANTONIO ARGANDOÑA
El País 14/05/2008

Recorté y guardé un chiste que apareció en un periódico hace ya unos meses. Unos padres, con el niño de la mano, se encuentran con un conocido por la calle. El niño apunta con un mando a distancia a esa persona, que le mira con gasto de sorpresa. La madre aclara la situación: "Nos ha parecido que ya era hora de que comprobase que el mando a distancia sólo sirve en el cuarto de estar".

Un sano ejercicio educativo, ¿no? Me acordaba de esto leyendo las cinco características que un experto suizo atribuye a la educación actual. Primera, dice, la pereza, porque los alumnos ya no tienen que hacer tareas y rendir exámenes para seguir pasando curso. Segunda, el angelismo: se supone que todos los alumnos son buenos, quieren estudiar, son incapaces de destrozar nada y dicen siempre la verdad. Tercera, la victimización: cualquier alumno puede considerarse víctima por una serie de causas, de modo que no se le puede responsabilizar de nada. Cuarta, el igualitarismo: todos son buenos, todos son iguales; cualquier distinción es socialmente inaceptable. Y quinta, el relativismo: todos los valores son iguales, lo que quiere decir que no hay motivos para comportarse de acuerdo con unos valores u otros.

No pretendo entrar a discutir estos puntos. Me gustaría volver al ejercicio de aprendizaje del niño con su mando a distancia. Es un ejercicio absurdo, claro: si se trata de un chiste es porque el niño ya debía haberse dado cuenta de las limitaciones del aparato que tenía en su mano. Pero hay otras cosas que también debe aprender y que no son tan sencillas.

A menudo pensamos que educar, sea a los niños, a los jóvenes o a los adultos, consiste simplemente en apartarlos del mal, cosa que, seguimos pensando, se puede conseguir con relativamente poco esfuerzo. Enseñarles a decir no a la droga, al racismo, a los prejuicios o a las agresiones sexuales es suficiente para que ellos, de buen grado, digan que no a todo eso. Pero no debe de ser tan fácil cuando, hace unos días, la policía detuvo a unos jóvenes por conducir temerariamente con sus coches a gran velocidad, con desprecio de su vida y de la de otros, y sus padres pedían: "Quítenles los coches, a ver si conseguimos que dejen de comportarse como unos locos".

Decir que no a lo que no es bueno, vituperar las conductas criminales y censurar a los que las practican sólo es positivo si suponemos la existencia de unas fuerzas internas que nos llevan a comportarnos bien. Es decir, la existencia de virtudes, que se adquieren, primero, mediante la reflexión -uno debe estar convencido de que vale la pena comportarse bien-, pero también mediante otros medios, incluida la repetición de los actos. Los padres del niño del chiste no se limitaban a explicarle las limitaciones del mando a distancia, sino que le invitaban a comprobarlas experimentalmente.

Me temo que, si el diagnóstico del experto suizo es correcto, la batalla de la educación va a ser más dura de lo que algunos piensan. Porque hay que vencer la pereza, que es un vicio, es decir, una antivirtud. Y hay que cortar la retirada a los jóvenes a la hora de buscar excusas -excusas que, a menudo, les proporcionamos nosotros mismos-: de ahí lo de la victimización. O sea que los pobres chicos tienen al enemigo en casa: quizá en sus padres o en sus maestros, que no están dispuestos a poner los medios para hacerlos virtuosos, empezando por el ejemplo personal y siguiendo por la incomodidad que, para los mayores, supone ponerles metas y ayudarles a cumplirlas (una fórmula para el éxito en la vida, según José Antonio Marina).

Lo malo de predicar que hay que adquirir virtudes es que, a menudo, se confunden con falsas virtudes que una sociedad demasiado conformista ha convertido en normas de conducta admisibles: el sentimentalismo, la credulidad, el legalismo o la tibieza, o la respetabilidad. Recuerdo con placer algo que cuenta Chesterton en su Autobiografía: el pastor de su parroquia propuso a su padre formar parte del consejo de la misma. Al comentarlo a su madre, ésta le dijo: "¡Ay, no! Di que no, porque esto nos haría respetables. Y nosotros no hemos sido nunca respetables". El lector ya me entiende: los señores Chesterton eran respetables, pero no querían tener la falsa virtud de la respetabilidad ante los demás.


Antonio Argandoña

LA CREMADA DEL DIMONI 2008 A BADALONA

Al final ahir a la nit, dilluns 12 de maig de 2008, Badalona ha cremat el seu dimoni, cerimònia suspesa el dia 10 a causa de les pluges del temporal de Llevant que ens va arribar la tarda de divendres 9. (Sembla que va fer efecte l'antiga pregària per demanar pluja que vaig posar fa un parell de setmanes en aquest mateix bloc...)
Badalona ha cremat... En realitat creu haver cremat... Al dimoni no se li pot cremar... Ell viu al foc, s'alimenta del foc... Quant més foc, més poder guanya i té... I així, a Badalona, des de fa molts anys...
El dimoni s'estima el foc. i el foc s'estima el dimoni.
I els dos, el dimoni i el foc, s'estimen Badalona per dedicar-li una de les seves festes principals...
Amb permís de Sant Anastasi, és clar...
L’origen de la cremada del dimoni se situa entre els segles XVI i XVII.
A la ciutat es va produir una gran epidèmia, la pesta, i Sant Anastasi, com a guaridor de malalties, va rebre moltes pregàries per part dels ciutadans perquè els ajudés a eliminar aquella epidèmia. Finalment la pesta va desaparèixer i els badalonins van començar a celebrar un ritual com a mostra d’agraïment al sant. El ritual consistia a cremar un dimoni de cartró que simbolitzava tots els mals; entre ells, també la pesta.

TEMPORAL DE LLEVANT A BARCELONA

IMATGE DE LA WEBCAM D'INFOMET A LA FACULTAT DE FISICA DE PEDRALBES
Feia més d'un any...
El primer temporal de Llevant fort des del mes d'abril de 2007.
Plou des del dia 9 de maig...
I avui és dilluns 12...

CRONICA D'UN DIA TRIST DE PRIMAVERA

Són 2/4 d'11 del matí del dia 7 de maig de 2008, dimecres. La meva classe ha marxat de colónies al Montseny sense que jo hi vagi amb ells i elles, per qüestions mèdiques relacionades amb l'esforç físic de pujar muntanyes... Estic gairebé sol a l'escola, tothom ha marxat... He escrit un missatge a la familia Amat, formada per l'alumna de la classe de 4t. Mar, els seus pares i el seu germà, que per motius personals són en aquest moments en un país latinoamericà -o, com diu Evo, indoamericà-, Bolivia.
Aquest és el missatge que acabo d'enviar a la família Amat:

Hola....
Son les 10 del matí del dimecres 7 de maig... Estic solet a la classe de 4t... Estic solet a l'escola... Només hi queden P3 i P4...
He anat a dalt, al lateral de l'autopista.. Marxaven 3r i 4t al Montseny, amb en Joan, la Laura i la Rosa Pontacq, i 5è i 6è a l'Albera, amb en Quim, en Robert i la Carme Martínez... I P5 al Zoo, amb l'Arantxa i 2 mestres més d'Infantil... Molta, molta gent, cadascú amb el seu grup... Nenes, nens, pares, mares, avis, avies... I mestres, els que marxen i els que no... I autocars...
La gent de 4t. m'abraça, s'acomiaden de mi al moment de pujar a l'autocar... De fet ja només em queda un mes i mig de ser el seu tutor..
Anant de colònies jo des de 1976... Uffffffffff...... Abans -jo era tutor en aquella epoca de 7è o de 8è-, anàvem 5 dies, de dilluns a divendres, sense monitors i ens feiem el dinar, haviem d'anar cada dia al poble més proper a comprar... Era una altra época, li explico això als joves, a Joan i Laura i em miren com si la meva generació haguèssim estat una espècie d'extraterrestres...
I jo no puc anar ja a Riera de Ciuret... L'activitat principal és una excursió demà, una gran pujada a les zones altes del Montseny, el llac Viada, des de la casa, situada a mitja muntanya... I els metges em diuen que a peu pla puc caminar tot el que vulgui, de fet camino sovint des de casa meva, a Les Corts, fins a la Barceloneta, que és baixada tot el temps, però res de fer grans esforços de pujades i escalades...
I torno a l'escola...
Hi ha només P3, P4, la Gemma, en Jordi, la Núria Orriols (una vella companya de colònies indescriptibles i inenarrables, ohhhh..... baixant d'una casa de colònies destartalada, amb gent de 7è i 8è a comprar a Viladrau, per una pista de muntanya i en mig d'una gran nevada... Hi havia també en aquelles colònies una supermolt jove Carme Martínez, parlo aproximadament de 1983, més o menys...)
I ara estic sol a la classe de 4t. Em sento trist, però tranquil, amb la sensació de que gairebé ja he fet tot el que potser em pertocava... Només sento els ocells del parc, i m'entra un suau airet fresquet per la finestra oberta... No se sent soroll de nens...
Ara deuen estar arribant, potser, al Montseny... Vaig a enviar un missatge als mestres... Es una sensació estranya, no estar amb la meva classe... Es com el capità que veu sortir de port el seu vaixell sense pujar-hi...
El temps... El temps...
Sembla mentida, però tot hi arriba...
Records i una abraçada...
Josep Maria

TIGRIS THE CAT El meu gat Tigris

Tigris, el meu gat, ha estat molt "malito". Però ja s'ha recuperat i està bé, potser encara una mica depre.

Fa uns 15 dies va tenir, igual que fa uns dos anys, una obstrucció urinària motivada per la formació de càlculs d'estruvites, segons el veterinari. Això és típic dels gats que viuen als pisos sense sortir de correries als camps i s'alimenten de pinsos més que de menjar humit. No li agrada el menjar humit, però se n'haurà d'anar acostumant.

El problema es va agreujar perquè això va passar un dissabte a la tarda, quan no hi és el seu veterinari "de capçalera". Vam anar a un servei d'urgències veterinàries, però no van solucionar el problema, que és força delicat.

Vam parlar amb el veterinari, que era fora de Barcelona, i va dir que el portèssim dilluns a primera hora.

La nit de diumenge a dilluns va ser dramàtica, el pobre patia molt i semblava que s'acomiadava abraçat a nosaltres.

En Xavier el va portar el dilluns a primera hora. La situació era molt greu, el final podia ser qüestió de molt poques hores.

La retenció havia omplert la bufeta de l'orina i els ronyons deixaven de funcionar.

Afortunadament, el veterinari d'en Tigris, en Josep Maristany de Tiana, és un excel.lent professional, molt competent i enamorat dels animals. No ens va garantir encara la salvació, però s'hi va posar amb tots els mitjans i coneixements més avançats.

I ens va ingressar el gatet en un dels box de cures intensives de la seva consulta, i allí el vam veure ala nit, pobret, amb una sonda per extreure el pis i els cristalls d'estruvites, i un gota a gota per subministrar-li aigua i medicaments contra infeccions i d'altres aspectes. I va fer tota una sèrie d'anàlisis, que en un primer moment no eren gaire optimistes.

La situació va canviar dimarts. Ja ens va dir cap al migdia que havia reaccionat molt bé al tractament, i els anàlisis sortien molt millor, i permetien ésser optimistes.

El mateix dimarts a la nit ens el vam portar a casa, i el vam cuidar tal com ens va dir el veterinari, amb el neguit de que durant les hores que en Xavier i jo treballem no el vèiem ni sabiem res d'ell fins tornar a casa.

I poc a poc es va anar recuperant, havia quedat molt feble i molt tocat psicològicament, i a hores d'ara, avui diumenge 4 de maig, quan fa 15 dies de la crisi, ja podem dir que en Tigris fa vida normal, perquè ahir ja va començar a portar-nos la seva piloteta per a invitar-nos a jugar a futbol amb ell. En Tigris és un excel.lent porter. Vam jugar una estona, i ho vam deixar perquè vam notar que encara es cansa més aviat que abans.

És admirable la feina dels veterinaris, tractar amb uns malalts que no diuen res, que no poden explicar què tenen ni com es troben...

I, gràcies al seu veterinari, en Josep Maristany de Tiana, en Tigris continua amb nosaltres. Hem d'intentar fer-li canviar els seus hàbits alimentaris, si algú té alguna idea, ja sap, les esperem...

En una de les fotos podeu veure a en Tigris jugant a futbol, fent de porter i agafant la pilota que li haviem tirat. A l'altra foto està al costat del quadre favorit del nostre menjador, l'homenatge a John Lennon i la seva cançó Lucy in the Sky with Diamonds que em van regalar unes amigues.

FESTA DE SANT JORDI 2008, Festa Major de l'Escola Artur Martorell

El 25 d'abril hem fet la Festa de Sant Jordi, que és la Festa Major de l'escola. Per a tots els alumnes han arribat les emocions que esperaven i ho han fet i preparat tot amb molta il.lusió.

Per molts anys, Artur Martorell...

EL DELTA DEL LLOBREGAT 4: ECOSISTEMES

Imatges de diferents ecosistemes del Delta del Llobregat. Hi ha 2 fotografies de l'estany del Remolar-Filipines, i 2 de la platja de Cal Francès. Corresponen a l'expedició al Delta del Llobregat feta per la classe de 4t. de Primària del CEIP Artur Martorell de Badalona el dimarts 1 d'Abril de 2008.

PRAYER OF RAIN, Barcelona, 6 Abril 2008 (Pregàries de pluja en situació de greu sequera)

Praesta, quaesumus Domine, pluviam salutarem: et aridam terrae faciem fluentis caelestibus dignanter infunde. Amen.

DELTA DEL LLOBREGAT 2: Natura i Ciutat.

Dies de primavera als aiguamolls del Llobregat. Ànecs, bernats, tortugues, nenes i nens. Estanys de ribera, joncs, canyís. I els avions... Els avions, el soroll dels avions per sobre dels nostres caps, per sobre de l'aigua, per sobre de tota la maresma... I el fantasma proper de les obres de la nova terminal de l'Aeroport de Barcelona... I els nens i nenes de 4t. de l'escola Artur Martorell aprenen la lluita, potser perduda, de natura i ciutat... Però els ocells i les aus no ho saben i reposen tranquils a la calma de l'espai protegit de la reserva natural del Remolar i les Filipines... Sí, arribaran nous camins, nous aires, altres temps, i, de moment, els nens i nenes criden assassins! als avions que ens passen gairebé tocant el cap despegant de la nova tercera pista de l'Aeroport de El Prat de Barcelona...

DELTA DEL LLOBREGAT 3 : ELS ITINERARIS DE LA CLASSE DE 4t DE L'ESCOLA ARTUR MARTORELL DE BADALONA ALS ESTANYS DEL REMOLAR I LA PLATJA DEL FRANCÈS

Aquí tenim detallats els plànols dels itineraris que vam fer al Delta del Riu Llobregat l'alumnat i mestres de la classe de 4t. de l'escola Artur Martorell de Badalona.

Avions, aus, avions, ocells, avions, aiguamolls, avions, sorolls, silencis, avions, rieres, avions, platja, avions, dunes, avions, miradors, avions, ànecs, avions, àliga solitària, avions, onades, avions, natura, esperança de futur, malgrat tot...

PARC NATURAL DEL DELTA DEL LLOBREGAT 1 : La Benvinguda dels Avions.

El dimarts dia 1 d'abril he anat amb la meva classe de 4t. de l'escola Artur Martorell de Badalona al Parc Natural del Delta del Llobregat. Ja anirem explicant tot el que hem vist, però començarem avui per la benvinguda que ens va donar el soroll esferidor dels avions despegant de la nova tercera pista de l'Aeroport de Barcelona, just per sobre dels nostres caps. Ens hi vam acabant acostumant, igual que les aus i ocells del delta...