Saturday, February 17, 2007

NAVEGAR SOTA BANDERA PIRATA

Navega endavant, oh meu vaixell!
Sense cap por, com diu la nostra cançó...
Els enemics no gosen seguir-nos, els amics ja hi són a bord. Estimem la mar plana i les onades de tempesta. I avancem sempre a barlovent!
El vaixell segueix son capità, oh capità, mon capità...
La lluna al mar, vent a les veles, moviment de bressol, guspires de plata sota l'atzur del cel...
Sí, cantem la cancó... Cara al vent, des de la popa, amb el timó a mars coneguts i desconeguts...
Avui és un dia clar per sobre dels núvols... La sal als ulls, el somriure al cor, la força a les mans...
Endavant les atxes!... Salpar és viure, vinga! au! mar endins!
Cantem!

Que es mi barco mi tesoro,
que es mi dios la libertad,
mi ley la fuerza y el viento,
mi única patria, la mar...
(Canción del Pirata)

CARNAVAL 2007

Has passat pel cim, ja et trobes a l'altre costat, mires endavant i enrera... Un bell i vell paisatge de la teva vida... Dies de pluja i dies de platja a l'hivern...
Tan dolç i amarg és aprendre a no poder fer allò que t'era tan fàcil...
Ara penses i medites, abans et deixaves portar... El brogit de l'escuma al trencant de les onades a l'escollera, amb els ulls al sol ixent...
Aquella habitació a les fosques vista des del balcó que donava a Es Port de Ciutadella, aquell moviment d'ulls... Rissaga...
La sorra freda de la matinada a Ses Salines d'Eivissa, cossos sortint de l'aigua amb el to daurat dels primers raigs de sol del dia...
Les rialles dels calfreds que sentíem quan ens queien les gotes d'aigua de pluja horitzontal que regalimaven les fulles de laurisilva al Parc Nacional de Garajonay, a l'illa de La Gomera...
I quan m'acaronava el sirocco del Sahara, mentre defensàvem la posició d'Edchera en aquella història invisible i desconeguda que mai no oblidaré... Els carrers blancs de El Aaiun...
La Barcelona cassolana i, malgrat tot, molt catalana dels darrers anys del dictador... Molt més que ara... Oh, sí, les ironies i sorpreses del destí...
I així va arribar febrer de 1.976, el meu primer Carnestoltes a l'escola, quan el món semblava que acabava de néixer... Fins ahir, el darrer Carnaval als antics edificis de Can Solei... La història de la vida que passa...
La disfressa de la meva classe de 4t., els meus petits i petites paracaigudistes... Tan fidels i estimats com els de veritat, a l'any 1971, al Sahara, mentre el sol desapareixia per l'horitzó, roig encès. i la nit adormia les dunes i les pedres de la Saguia El Hamra...
Una llum llunyana senyalava l'Oasi de El Messeied...
El silenci se sentia al desert...

Sunday, February 11, 2007

Inici de camí

L'inici del camí
és dur i ferèstec...
Cal deixar enrera
tants moments viscuts...
Cal enfrontar
l'espant del vertígen
d'endinsar-nos en la foscor
del cor de les tenebres...
Perque poques vegades
trobarem el sol
als marges de la ruta...
Però si veus una llum,
no la desaprofitis...
Són tan rares...

Sirenes

Ets la llum del far...
Des d'alta mar, lluny,
mentre bogues a l'oreig,
cara a barlovent,
les teves espurnes ens senyalen
el camí de retorn...
Albirem estranyes guspires lluminescents
sota la superfície del mar,
plana com el mirall dels teus ulls...
Cançó de sirenes
que s'apropen amb curiositat...
Escuma de plata, camí del port...

LES FULLES

Veus les fulles a terra...
Sempre hi ha fulles que parlen..
A Arnojäger, Fabregat, Francis, la Riera...
Cada fulla té una història, un passat, un nom...
Son fulles que ja han caigut,
que han obert la porta de la seva gàbia
i han volat..
S'han enamorat d'uns estornells
quan passaven pel cel de Tiana
i han abandonat l'arbre, la planta...
De vegades les mou un ventijol i recorden...
Todes elles, les antigues, les d'ara,
caben a l'amor de les teves mans...
I, aviat, la primavera...
Noves fulles brollaran...

LLUNA CREIXENT

Lluna creixent...
Fada màgica en el cel del crepuscle...
Molt a prop teu, Venus somriu
i et porta els records de les banderes d'orient...
L'estrella i la mitja lluna...
Però no és cap estrella, és Venus,
la més bella de les fulgures de l'Univers...
Venus, missatge de l'infinit, t'apropes
a la nostra Lluna, que desitja crèixer de nou
per il.luminar la foscor de la nostra nit...
Lluna i Venus als ulls i al cor...
Hores, dies, setmanes, el temps, el temps...
Freds i neus, pluges i calors...
Aires que arriben del Nord i del Sud...
Venus i lluna al Sol Ponent...

Veus i ombres

Dies de canvis...
El temps s'esmuny
pel reixat del camí...
Els misteris dels porxos...
Les punxes de Tiana...
La Casa d'Amunt...
els anys de Francis...
el passatge de la Riera...
Canvis...
I dos gats i un gos...
veus i ombres
que ens parlen...

El món pot esperar

El món pot esperar...
Algun dia tornaràs a l'antiga llar...
Ara voles per mars i cels,
lliure com el parfum de les flors
que olores al teu jardí...
Primavera eterna als cors...
De vegades agafes de terra
una fulla...
La mires amb ulls silenciosos,
preguntant on ha quedat
la seva verdor...
Algun dia trobaràs la resposta,
sorpresa amb la crueltat
de la indiferència del temps...
L'emoció de saber els seus noms...
I el teu nom...
Reflexes escadussers del sol
i la lluna que han passat
pel teu camí...
Les arrels que brollen a les mans...
Inocència de l'ocell
que surt del niu
camí del cim de l'àliga...
Fins que ens banyem nus
a l'oceà de l'infinit
portant a la ma
aquella branca de romaní
i als llavis
les fulletes de farigola...
Somnis i realitats...

EL SO DEL SILENCI

A l'inici dels temps
tot era clar
i amagat...
Eres la llum,
i presenties
l'ombra dels dubtes
i el sol que amaga
els misteris de la nit.
Cal mostrar-te com ets,
cal ésser com et mostres....
Però, potser,
et cal, primer,
alliberar-te...
De tu mateix,
dels altres, del món,
de la joia i la tristesa...
Ésser el vent
que arrossega la por,
descobrir allò que ens és
desconegut i amagat
als més llunyans indrets
de l'univers infinit
del nostre cor...
Sí,
cal saber
quan aparèixer
i desaparèixer,
aprofundir
la recerca interior...
El cim a la ciutat...
La meravella
del so del silenci...

El Llac de l'Unicorn

Recorda...
Jo era el príncep
del Llac de l'Unicorn...
Que lluny, ahir mateix...
Vent del bosc
de les fades païtides...
Llàgrimes furtives,
follets i nereides
que protegeixen
els nostres somnis...
Ja arribem
a l'aixopluc del refugi...
Fum de la xemeneia
de la vida...

De profundis

De profundis vita
clamavit spes nostra ànima
Del temps present
jo em sento amador,
el passat no es gens finit,
i d'aquest pensar d'amor
neix mon dolor.
Temps de venir
pot ésser lo millor...

SECRETS

Secrets del món...
secrets de les persones...
imaginats, suposats...
I tots acaben al bagul
de la teva vida...
Som savis i ignorants,
tot arriba i passa,
el plaer i les nàusees...
Ho veiem
i intentem comprendre...
Roses i punxes,
en donem i en rebem...
Un somriure, una llàgrima,
un viatge...
L'únic tresor de l'ànima
és l'amor dels records,
la joia del teu cor...
No et pots abandonar,
no pots viure en la tristor,
deixa que el mon
et mostri son color...
I deixa,
com va dir Ausias,
bullir el mar
com la casola al forn...
Busca, amb els peixos
que t'acompanyen,
un nou amagatall secret...
Ja saps, ja ho va dir ell,
que, al final,
tots els éssers del mar,
a terra eixiran...

Fades y Follets albirant el futur...

I necessitem respirar el futur,
tal com la rosa gaudeix de l'aigua
del núvol burleta
que ens amaga la pluja matinera.
Les aus esperen els vents
amb els somnis dels cims
per sota de les seves
ales de plata.
El cor suspira,
la llum de l'esperança torna
amb la força del volcà...
I la terra camina cap el sol...
Els cignes m'acompanyen fidels,
amb la meva cançó als estels
brollant dels llavis
de les meves fades,
amb la música entremeliada
dels pícars follets...
I m'endinso al bosc...
Llums de plata,
delicats dits que m'acaronen
el front...
Dormir...
Febrer 2007

LAS NARICES DEL TEIDE

Han muerto seis...
No respetaron al Teide, el viejo volcán y dios de mis antepasados...
Ellos no vieron la gran explosión, el nacimiento de las Cañadas...
Y la lava y el fuego bajando hacia Garachico, cubriendo el puerto...
Entraron en una galeria subterránea en Los Silos, entre Garachico y Santiago del Teide.
Eran casi cuarenta...
Jóvenes chicos y chicas, excusionistas de Tenerife...
Y el viejo volcán respiró, el dios está resfriado, la nieve de este invierno cubrió la cima...
Y tiene fiebre...
Y por la galería vanzaron gases carbónicos...
Y calor... Más de treinta grados...
Oscuridad absoluta, agua en los pies, fuego de volcán, gases venenosos...
E iban sin guía...
Muchos se salvaron...
Seis no...
El sacrificio al dios...
La mirada del viejo guanche...
Tenerife, 11 Febrero 2007

CANT DE DIUMENGE DE FEBRER

La nostra virtut...
Qui cerca i no sap trobar el camí,
porta la vida del talp
que aprofundeix a les fosques...
Els sentits, la consciència, la veritat...
Els humans som com gats,
oferim un tarannà pacífic,
però a l'interior dorm alerta
l'instint del felí caçador...
Tothom cerca la pau...
I mai no ha existit...
Quan et trobis un ésser humà vulgar i gris,
has vist una gran persona.
Quan et trobis un savi o un geni,
fuig, has vist un monstre...
I sempre cerquem l'ajut d'algú
per aprendre a ajudar...
Cada dia inventem qui som,
i després obliden qui som...
Ja sé que m'entens i plores...
Sempre cal mossegar
quan ens han trencat,
sempre cal ésser bàrbars
abans de desaparèixer...
No et prenguis res seriosament,
no s'ho val,
ni tans sols a tu mateix...
Només importa aconseguir
la felicitat dels que ens envolten...
I no fer mal a ningú...

Mares

Al comentari anterior he parlat d'una monja que fa molts anys que és morta...
Sí, jo vaig tenir tres mares, i algun dia em retrobaré amb elles...
La meva mare, la meva mami, Maria, de la que he rebut el caràcter, el sentit de la dignitat, la poesia, la sensibilitat i la capacitat d'enfrontar els moments més dificils de la vida i tenir la força de continuar endavant...
La meva mestra de parvulari, la monja carmelita Emilia, de col.legi de La Torrassa de L'Hospitalet de Llobregat... Penso que jo vaig ser el fill que com a monja mai no va tenir...
I una gata, la Mosqueta, la gata de la senyora Ramona, la mestressa de la pastisseria La Lionesa de Collblanc, L'Hospitalet, la gata que m'esperava cada dia, jugava amb mi, em deixava acaronar-la i em mirava amb uns autentics ulls de mare que mai no he oblidat...

Junts per tota l'eternitat...

11 Febrer 2007

DIES TENDRES D'UN FINAL D'ÈPOCA

Uns dies com els d'abans... L'aire tranquil, l'absència de por...
La confiança, el somriure retrobats... La felicitat al monestir... L'amistat, l'amor d'amics de tota una vida...
Passeges de nou pel claustre sense la caputxa baixada, els ulls al sol, el front a l'aire.. Com abans...
El núvol, el llarg núvol de tempesta s'havia retirat una mica lluny de les nostres costes per uns dies...
Aviat tornarà, de fet ja hi és aquí de nou...
Les ombres retornen a enfosquir els passadissos... Tremolaré estremit cercant la perfecció espartana del Ora et Labora...
Torno a ésser esclau, la història de Spartac va acabar malament... Sempre hi ha una legió romana que t'observa...
Ja sé que no m'entens... Ni puc ni dec deixar que la poesia et permeti veure el perfil de la tempesta hostil que em persegueix des de fa un temps...
Potser dins de dos anys...
O millor serà llavors optar per la tendresa de l'oblit...
Quan jo era petit, la meva mestra de parvulari en el col.legi de les carmelites de La Torrassa, en L'Hospitalet, , la inoblidable Germana Emilia Aulet de la Sagrada Familia, monja carmelita de Vic, em va ensenyar un poema que m'ha inspirat tota la meva vida.
Era en castellà, idioma obligat a les escoles de la Catalunya de 1.953. i diu:

Un pie atrevido
pisó una malva
y ella,
que ignora
lo que es venganza,
lo aromatiza
con su fragancia.
La poesia, la tendresa, l'amor...
I l'oblit...
11 Febrer 2007