2004 LA CLASSE DE 4t. D'ARTUR MARTORELL

La classe de 4t de 2004 als vells edificis històrics de l'Escola Artur Martorell

MARIBEL, SEMPRE HI SERÀS A L'ESCOLA ARTUR MARTORELL

Aquest final de curs, Juny de 2008, s'ha jubilat la Maribel, la segona mestra que es jubila al centre del grup que ja formavem l'Escola Artur Martorell de Badalona des dels anys 70 del passat segle.
És la segona que es jubila, la primera va ésser la Carme González, una de les Mestres Fundadores, em sembla recordar que l'any 2004. Les dues van deixar tot el treball de la seva vida de mestres a les aules d'Educació Infantil de l'Escola Artur Martorell, des dels temps del I.C. del C.I.C., la Cooperativa Escolar, el CEPEPC i finalment la transformació en Escola Pública de la Generalitat de Catalunya l'any 1987, si no m'equivoco en els meus records.
La Maribel, a l'igual que la Carme, mai no deixarà d'estar present en el nostre pensament cada dia i cada hora pels passadissos i aules de l'escola, que està formada pel treball i l'estimació de les moltes persones que en aquests 40 anys de vida (1969-2009) n'hi han passat, encara que només fins ara dues mestres, la Carme i la Maribel, han arribat al final professional com a mestres en actiu treballant dia a dia i hora a hora a l'escola on molts hem deixat la majoria dels anys de la nostra vida, l'Escola Artur Martorell.

La fotografia correspon a l'Edifici Est de l'antiga Escola Artur Martorell, on la Maribel ha passat la gran majoria d'anys de la seva vida professional com a mestra.

Aquest poema, va dedicat a la Maribel, una gran amiga, abans, ara, en el futur...:


ASCENSION
(Colleen Corah Hitchcock, Minnessota)
Poema escrit l'any 1989

And if I go
while you are still here
know that I live on
vibrating to a different measure
-behind a thin veil you cannot see through
You will not see me
so you must have faith
I wait for the time when we can soar together again
-both aware of each other
Until then, live your life to its fullest
And when you need me
Just whisper my name in your heart
-I will be there

Traducció aproximada, el meu anglès és autodidacta i, per tant, deficient:

Y si voy
mientras tu estás todavía aquí
sabes que vivo
vibrando en una medida diferente
- detrás de un velo delgado que no puedes ver
no me verás pero debes tener fe
para cuando el tiempo nos junte otra vez
- y seamos conscientes el uno del otro
Hasta entonces, vive tu vida llenándola de todo
Y cuando me necesites
Tan sólo susurra mi nombre en tu corazón
Y yo estaré allí

He trobat aquest poema llegint aquesta web:
http://www.collageimpressions.com/QQuotes.htm

I, RECORDEU:
OLD ROCKERS NEVER DIE, ONLY SLOWLY VANISH...

LA MEVA ESTIMADA CLASSE DE 4t DEL 2007-2008 : De pressa, de pressa...

Tot el curs ens ha passat molt ràpid... Ha estat el meu penúltim curs com a mestre en actiu, ja només em queda, si no canvien les lleis, un, el curs 34è i últim, el 2008-2009...
Ens ho hem passat molt bé, aquesta classe i jo... Però sembla que ha passat tot tan ràpid... L'excursió a la Fageda d'en Jordà, la marxa de la Kawtar, les cançons de Nadal -els Angels de la Glòria-, Carnestoltes, la sortida a les Coves Prehistòriques de l'Espluga de Francolí, la visita a la Reserva Natural de El Remolar-Filipines als Aiguamolls del riu Llobregat, amb desenes d'avions passant tot el dia molt baixets a sobre dels nostres caps i amb el vol dels milers d'aus i ocells de tot tipus, la festa de Sant Jordi, les cartes de la Mar i la Martina, la meva absència a Riera de Ciuret, l'arribada de la jornada continuada de Juny, el final... Ràpid, tot molt ràpid...
Tot molt ràpid fins i tot el final... Va ésser la darrera anècdota del curs, i ells ni se'n van adonar... L'últim moment, l'instant de marxar i dir adéu definitivament a la classe de 4t... Com hem fet durant tot el curs, jo dic que agafin tot i surtin al passadís a fer fila, se suposa que per baixar tots junts, com hem fet sempre cada dia al marxar a casa o al pati... Jo em quedo un moment a esperar que surti el darrer nen, fet un embolic amb tantes coses i sense bosses suficients... I, aquest nen i jo sortim i tanquem la porta de la classe... I... Oh, sorpresa!... Només veig els darrers nens i nenes de la classe que s'havien quedat una mica endarrerits al passadís... Tots els altres, suposo que "obnubilats" pel riu de classes sortint i l'emoció del moment, havien "pirat" sense esperar-me... Havíen marxat per l'escala al seu aire, cosa que mai no havíem fet...
Arribo al pati amb els poquets que quedaven, i, efectivament, veig que tots els altres ja havien sortit per la porta de sortida al parc, ja havien marxat... Jo havia previst fer l'adéu-siau, el darrer acomiadament com a tutor, individualment a la porta, al marxar, i estava gairebé sol... Oh.... De pressa, de pressa..., com aquella pel.lícula de fa 40 anys, "Deprisa, deprisa..."
I em trobo amb molts nens i nenes dels altres cursos, de 5è, de 6è, fins i tot del mateix 3r. que pot ser l'any vinent la meva darrera classe, si torno a fer 4t., que venen a dir-me adéu i a desitjar-me bones vacances, i els "meus", la majoria de la meva classe de 4t. del 2008 havien "pirat" a tota velocitat, camí, suposo, de la llibertat de gairebé 3 mesos sense escola, amb platja, amb amics i amigues, amb viatges, sense obligacions escolars ni deures...
Bé, ja ho va dir algú fa uns 40 anys, les coses molt sovint són com són i no com voldríem que fóssin. Amb aquesta estimada classe, he de pensar allò de què ens acomiadem amb el cor, els records i els sentiments, ja que pràcticament no hem pogut fer-ho de forma física...
És el signe dels temps, anar endavant, no mirar enrera, fer camí a tota velocitat a la recerca de novetats, de noves sensacions, de pressa, de pressa...
Ens ho hem passat molt bé junts, estimats nens i nenes de la classe de 4t. de 2007-2008, que us vagi sempre molt bé i que recordeu aquesta época amb un somriure als llavis i una lluentor als ulls...
Bye, friends! :-)

IMATGE: LA CLASSE DE 4t. DEL CURS 2007-2008, I EL CAMÍ DE LA SORTIDA A LA LLIBERTAT, EL PASSADÍS ON FÈIEM LA FILA I, AL FONS, LES ESCALES CAP EL PATI I LA PORTA...

NOU ATAC AL POC QUE QUEDA DELS AIGUAMOLLS DEL LLOBREGAT!!! SALVEM LA RESERVA NATURAL DE EL REMOLAR-FILIPINES!

ES PREPARA UN NOU ATAC AL QUE QUEDA DELS AIGUAMOLLS DEL LLOBREGAT. UN NOU PLA VOL FER 2 NOVES PISTES SOBRE EL MAR, IGUAL QUE EN HONG-KONG, DESTRUINT TOTA LA RESERVA NATURAL I TOTA LA ZONA DE DUNES DE LA PLATJA DEL DELTA DEL LLOBREGAT. AQUI TENIU LA NOTICIA D'AVUI, 15 DE JUNY, EXPLICANT AQUEST PROJECTE:

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080615/53481550493.html
LA VANGUARDIA DIUMENGE 15JUNY 2008

Los empresarios reactivan la opción de ampliar el aeropuerto de Barcelona sobre el mar
FemCat quiere que los vuelos de carga ganen protagonismo en El Prat

1.La certeza de que las ampliaciones previstas para el aeropuerto de El Prat no van a estar a la altura del potencial de esta infraestructura, ha llevado a las entidades empresariales catalanas a replantearse los planes previstos para su inmediato futuro. Si el martes fue la Cambra de Comerç de Barcelona la que planteó la necesidad de construir una cuarta pista que permita el incremento del número de vuelos, ahora es la fundación FemCat la que ha relanzado la opción de ampliar el aeropuerto de El Prat sobre el mar, de manera que le permita ganar en dimensión.

Para ello, FemCat, la fundación que preside Joaquim Boixareu, se ha desplazado hasta Hong Kong para conocer de primera mano cómo se construyó el aeropuerto de Check Lap Tok, ganado al mar en 1998 y modelo para posteriores ampliaciones. "Nuestro objetivo es situar la ampliación en una perspectiva a largo plazo y en el contexto de un negocio, el aéreo, que se multiplicará por dos en los próximos diez años", explica Boixareu. Y añade: "Todas las proyecciones para los próximos veinticinco años apuntan a un tráfico de entre 50 y 75 millones de pasajeros. Pero si el aeropuerto pudiera promocionarse de forma correcta en el exterior, estas cifras estarían muy por encima".

El punto de partida de FemCat es el de un aeropuerto que crece muy por debajo de sus expectativas. "Barcelona es de las pocas ciudades del mundo en las que puerto y aeropuerto están tan próximos, lo que garantiza importantes sinergias. Barcelona tiene el segundo puerto del mundo en cruceros. Sólo con eso se garantiza un incremento de pasajeros brutal en el futuro", explica Juan Antonio de Andrés, ingeniero aeroportuario, consultor con larga experiencia en Aena y autor del informe. "Si el aeropuerto de Barcelona tuviera las infraestructuras adecuadas, se podrían alcanzar con facilidad los 100 millones de pasajeros en el año 2020. Sólo hace falta adecuar la oferta".

En estos momentos, Barcelona ocupa el noveno lugar en el ranking de aeropuertos europeos en número de pasajeros, con 33 millones de pasajeros e incrementos anuales que han estado por encima del 8%. Más desalentador es el panorama de la carga. En este ámbito del negocio, Barcelona se sitúa en el lugar número 30 del ranking europeo, por detrás de aeródromos pequeños pero especializados como Lieja, Luxemburgo, Bérgamo o Midlands. "La propuesta de ampliar el aeropuerto sobre el mar - añade De Andrés- permitiría ganar 1.000 hectáreas y posibilitaría la apertura del aeropuerto durante las 24 horas del día sin molestias de ruido para el entorno".

En este aspecto Hong Kong es también el modelo que seguir. Además de hub intercontinental, Check Lap Tok es la mayor terminal de carga del mundo, con 750 vuelos diarios. Hong Kong exporta por vía aérea el 1% de las mercancías, cifra que asciende hasta el 35% si se consideran esas mercancías en valor.

La opción de FemCat por ampliar en el mar reside también en las dificultades para encontrar suelo en el entorno inmediato de la región metropolitana barcelonesa. "En este sentido hay un ahorro de costes importante que si se hace en tierra firme. Empezando por el ahorro en indemnizaciones", explica Boixareu.

"Ganar terreno al mar es relativamente sencillo. Se dragan los lodos del fondo, se construye un espigón y se desplaza el agua con piedras y otro tipo de materiales. Después se compacta el fondo hasta que se estabiliza", indica Rafael Rubio, responsable de Acciona Infraestructuras para el Sudeste Asiático y antes en Nexo, constructora que ha participado en este tipo de obras en Hong Kong. "En el caso barcelonés, estamos hablando de aguas muy poco profundas, por lo que el proceso sería relativamente sencillo", añade este alto ejecutivo. El proceso tiene incluso su propio término en inglés, reclamation.

En los últimos años, lugares como Macao han ganado un 33% de su territorio al mar; Singapur, un 10%, y Hong Kong, un 7%. Doha ha construido infraestructuras sobre el mar y Brisbane (en Australia) está en ello. La práctica de ganar terreno al mar es algo también común en Amsterdam y el entorno de la capital holandesa.

"El aeropuerto es la primera y la última visión que la gente recibe de una ciudad - señala Boixareu-. Dice mucho de la cultura de una ciudad y de cómo se hacen las cosas. Todo ello en un mundo que va a gran velocidad. Barcelona no puede perder más oportunidades en este aspecto. Ryanair ya se fue a Girona porque no encontró espacio en Barcelona. Si no actuamos con rapidez, el aeropuerto de El Prat puede alcanzar su techo en los próximos seis años". Y eso, según Fem-Cat, es malograr las posibilidades económicas de un área como Barcelona y renunciar a una infraestructura crucial.

IMATGES D'ARTUR MARTORELL L'antic piano i l'escala (Febrer 2004)

FEBRER DE 2004. Imatge de la planta baixa de l'Edifici Oest. Es veu l'antic piano de les primeres époques i el mural dels 30 anys d'escola 1969-1999. L'escala portava al primer pis (3r, 4t, Anglès i audiovisuals, i saleta de mestres) i al segon pis (taller, 5è, 6è, sala de mestres, sala d'ordinadors, terrassa...)
I les escales anaven més enllà, a les mítiques i misterioses golfes, però això és un altre tema que en el futur, quan tingui tot el temps lliure, podré recordar i explicar...
La foto és de primera hora del matí, sobre les 8, més o menys. Es pot situar perquè a sobre de la barana hi ha les meves coses, la bossa de documentació i una bossa de plàstic amb el dinar del dia...

1971, QUAN TENIA 21 ANYS, I ENCARA NO ERA MESTRE

Sí, alguna vegada vaig tenir 21 anys, i no era mestre. Ho recordo com una altra vida, com si aquell no fos jo, Però sí que ho era, i sí que vaig estar un any sencer i una mica més al desert del Sahara, quan aquesta zona era encara una província espanyola.
Aquesta foto és de l'any 1971, i jo llavors formava part del Grup Nómada III, de la Agrupación de Tropas Nómadas del Sahara, que eren les forces especials del desert. La foto està feta a l'interior de la Base Avanzada de Edchera, on vaig estar fins que em van enviar a Daora, a la línia de frontera amb el Marroc.
Edchera no era un lloc tranquil, si voleu saber alguna cosa més d'aquest indret on vaig passar uns deu mesos, podeu posar la paraula Edchera al Google. Afortunadament jo vaig estar l'any 1971, no l'any 1958, on van passar els fets més importants.
Actualment Edchera, a uns 50 Km. de El Aaiun, la capital del Sahara, és un destacament de l'exèrcit marroquí.
Han passat molts anys, crec que aquella época forma part dels meus records i de la meva memòria, i ja puc començar a parlar de tot aquell temps.
Sí, són memòries de quan encara no era mestre.

DE NOU, ELS ANGELS DE LA GLORIA

Dijous, ara que arriba final de curs, a la classe de Música han repassat les coses que han après durant el curs. I, de nou, com sabia que, amb les finestres obertes, jo estava escoltant des de la classe de 4t, al pis de sota de l'aula de Música, la meva estimada companya de 33 anys a l'escola, na Núria Orriols, ha fet que la meva classe interpretés de nou aquella nadala que té un significat molt especial per a mi i que vaig explicar en un dels post de l'epoca de Nadal en aquest bloc. Naturalment, es tracta de "Els angels de la glòria"...
Thanks forever, dear friend and sister Núria...

PRE-ESTIU A LA PLATJA DE VALLE GRAN REY, ILLA DE LA GOMERA, CANARY ISLANDS

Avui, dissabte 7 de juny de 2008, a les 5 de la tarda, la platja de Valle Gran Rey, el poble dels meus avantpassats, a l'illa de La Gomera, a les Illes Canàries Occidentals, era plena de gent procedents dels freds territoris del nord d'Europa... Anglesos, alemanys, suecs, noruegs, danesos, russos... I alguns "godos" (turistes de la Península, en argot canari)
I, molt a prop, pujant per La Calera, Les Orijames, Casa Seda, Guadà, i Arure, arribem a la frescor de les boires eternes i la pluja horitzontal del Parc Nacional de Garajonay, Reserva de la Humanitat.

INICI DE CAP DE FIBLÓ SOBRE BARCELONA

Ahir a la tarda va haver una forta tempesta, curta i localitzada, sobre algunes zones de Barcelona. La pluja va ésser molt forta, però breu en minuts i en barris molt localitzats.
A la meva zona, Les Corts, no va ser tan forta com a les zones a l'est de la Plaça Catalunya, però Deu-n'hi-do la intensitat puntual.
Moments abans d'iniciar-se la pluja, una càmara web relativament propera a casa, la situada a la Facultat de Físiques de Pedralbes per Infomet de Catalunya, que visito molt sovint per veure el temps real abans de sortir de casa, registrava el núvol de la tempesta, amb una curiositat: si observeu a la part de dalt i a la dreta de la fotografia, comprovareu com del núvol començava a baixar allò que en català diem un "cap de fibló", que es tracta d'un inici de mànega o tornado.
No va anar a més, a les següents actualitzacions de la web-cam ja havia desaparegut.
I, adéu, sequera... Ahir ja van obrir les comprtes del pantà de La Baells, a Berga, per deixar anar aigua per seguretat... Ja han arribat al 90 per cent de la capacitat d'aquest embassament emblemàtic...

DEL TEMPORAL A LA CALMA 4JUNY2008 CALELLA DE PALAFRUGELL

I després del temporal, la calma de la mar tranquil·la ha tornat a la platja de Calella de Palafrugell... Els humans ja poden arribar a banyar-se sense por a la fúria de les onades del destí...

CALELLA DE PALAFRUGELL, EL TEMPORAL, 25 MAIG 2008 FOTOS PROCEDENTS DE LA WEBCAM DE FINQUES FRIGOLA

La platja de Calella de Palafrugell... Tots la coneixem d'estiu... El festival d'Havaneres... Nit de xafogor... Les barques... Les cançons que ens parlen de l'avi que va marxar a Cuba... La bella Lola... Les llumetes enceses a les mans... La mar plana... La platja plena de gent... El cremat... La gent inagurant l'estiu...
Però n'hi ha d'altres visions i realitats de Calella de Palafrugell. Potser molt desconegudes... Com aquesta d'avui, diumenge 25 de maig de 2008... El temporal és fort, plou tot el dia... I les onades salten per sobre de la platja i arriben al passeig, a la casa de la roca, als porxos...
Això també és Calella de Palafrugell. I potser m'agrada més que l'altra... perquè aquesta, solitària, és més meva que l'anterior... Sentir la sal de les onades a la pell... El cant del mar trencant... Les gotes de pluja regalimant-me per la cara com les llàgrimes del Replicant de Blade Runner...
Avui la Costa Brava és realment brava, no la piscina dels barcelonins... Pocs d'ells he vist avui aquí...
Ja arribaran, com les orenetes, amb les calmes i caldes de l'estiu que s'apropa...
IMATGES PROCEDENTS DE LA WEBCAM DE FINQUES FRIGOLA A CALELLA DE PALAFRUGELL

La consciència és un múscul que s'usa poc, però existeix

La consciència és un múscul que s'usa poc, però existeix .
Aquest és el títol d'una gran entrevista a l'escriptor Eduard Galeano que la periodista Ima Sanchís ha publicat en la secció "La Contra" del diari LA VANGUÀRDIA el dia 20 de maig de 2008.
Copio a continuació tota l'entrevista, per la importància que jo penso que tenen tots els conceptes tractats. Els meus agraïments al company que me l'ha fet arribar i que es cuida últimament de part del meu aliment espiritual. Thanks, J.

"La conciencia es un músculo que se usa poco, pero existe"

20/05/08
Entrevista de Ima Sanchis en La Contra de La Vanguardia.
Sigo viviendo en Montevideo, donde todavía se puede caminar y respirar. Mi universidad fueron los cafés y sus oradores. Casado y con hijos, nietos, perro, gato y tortugas. La democracia está por conquistar. En la tierra conviven cielo e infierno, el más allá está en el más acá

¿Ayer hoy y mañana cuentan la misma historia?

A La historia no se repite, pero podemos reconocernos en lo que pasó. La memoria es tu mejor

¿Falta de inteligencia?

Miedo al cambio, estamos entrenados para repetir la historia en vez de hacerla.

El mundo siempre ha sido de un puñado de hombres.

Así sigue siendo, yo no creo que este mundo sea muy democrático; fíjese en la ONU, mandan cinco países, los que tienen derecho de veto, los demás somos todos simbólicos. Y esos cinco países que velan por la paz mundial son los cinco principales productores de armas, ¿a nadie le sorprende?

Pasemos a la libertad personal: ¿hacer lo que te dé la gana está penado?

La libertad no es un derecho igualitario. Me parece revelador y estimulante la competencia entre una mujer y un negro en EE. UU., teniendo en cuenta que hace un ratito, en 1943, por orden del Pentágono la Cruz Roja de EE. UU. prohibió la transfusión de sangre negra para que no se hiciera por inyección lo que estaba prohibido en la cama. Y en nuestro mundo católico, durante siete siglos y medio las mujeres tuvieron prohibido cantar en los templos porque ensuciaban el aire.

La historia humana es la de una misoginia alargada.

Sí, la regla general ha sido el poder macho. Hatshepsut, con gran poder y espíritu creativo, reinó en Egipto disfrazada de hombre. Muchos siglos después, Concepción Arenal hizo la carrera de Derecho disfrazada de hombre y, años después, la gran novelista Pardo Bazán fue la primera catedrática española, pero sus aulas estaban vacías. Ha sido muy difícil el camino para que ustedes sean consideradas parte de la humanidad.

¿Por qué?

Relaciones de poder y derecho de propiedad. Tratar a las mujeres como menores de edad son convicciones convenientes. Y el racismo sirvió para justificar las conquistas y la esclavitud, el mejor negocio europeo durante tres siglos, ya que se trataba de seres inferiores incapaces de autogobernarse.

Cuénteme una historia de mujer.

Sakina, la bisnieta de Mahoma, encabezó la lucha contra el tapacaras, y con razón decía que su bisabuelo jamás había dicho una palabra al respecto. Se casó cinco veces y en los cinco contratos negó obediencia al marido. En aquella época las mujeres predicaban en las mezquitas.

¿Qué lecciones extrae de la historia pequeña?

Creo que el universo sólo se ve a través del ojo de la cerradura. Hay un latido de grandeza escondido en los personajes pequeños, y miente la cultura dominante cuando nos induce a creer que la grandeza es lo grandote.

Cuéntenos la historia del viajero ciego.

Darwin decía que James Holman veía con los pies, sus descripciones del mundo son maravillosas. Es una de las innumerables paradojas, lo cual es una fuente de esperanza.

Hoy parece que lo práctico impera sobre lo estético.

Cualquier necio confunde valor y precio, decía Machado. Los imperantes criterios de rentabilidad - tanto tienes, tanto vales- hacen que se inviertan los valores; en Italia acaba de ganar las elecciones un tipo, Berlusconi, que siendo primer ministro dijo: "Sólo los imbéciles pagan impuestos".

¿Existe la justicia?

Como propósito. Ecuador se propone declarar constitucionalmente que la naturaleza tiene derechos. Y aunque será dificilísimo aplicarlo, que quede por lo menos incorporado a la legislación me parece un logro.

¿Qué prohibiciones nos definen?

La más grave es la prohibición de soñar, de clavar los ojos más allá de la infamia, de creer que otro mundo es posible, porque está condenado como un acto de estupidez.

Pues habrá que ser desobediente.

Hay que actuar de acuerdo con la propia conciencia. Cuando se derrumbaron las Torres Gemelas, los altavoces ordenaron a los trabajadores que se quedaran en sus puestos. Se salvaron los que desobedecieron.

Nos solemos mover en la discreción.

Estamos educados en un sistema de valores que no corona a los mejores, sino a los que tienen menos escrúpulos, que recompensa la falta de honestidad, el egoísmo, la mentira. Bush y Blair mintieron cuando iniciaron la carnicería de Iraq. El pueblo los reeligió.

¿Qué les recomienda a sus nietos?

Soy muy cauto, no se lo digo así, pero el mensaje es que no hipotequen su alegría, que no se vendan, que tengan dignidad.

Hay que ser valiente para eso...

Iban cero a cero. Era la final entre Millonarios y Santa Fe, Devanni cayó derribado en el área y el árbitro pitó penalti, pero él se acercó al árbitro para explicarle que tropezó. Y el árbitro le señaló el estadio, esas miles y miles de cabezas rugientes: "¿Tú crees que ahora puedo anular el penalti?".

Difícil dilema.

Devanni se puso frente al portero y eligió su ruina. Pateó la pelota muy lejos del arco. Admirable. Arruinó su carrera pero se le abrieron anchas las puertas de la gloria. Hay mucha gente que hace lo que cree que debe hacer y no lo que le conviene. La conciencia es un músculo que se usa poco, pero existe.

SOBRE APRENENTATGE I EDUCACIO

SOBRE APRENENTATGE I EDUCACIÓ

Determinats fets que he observat darrerament dins de l'àmbit de relacions i comunicacions entre els alumnes m'han portat la setmana passada a a un cert escepticisme sobre les meves possibilitats de mestre per canviar conductes, i apropar certes tendències instintives al control adequat a conviure solidariament d'acord a unes normes naturals d'actituds entre éssers humans, fins i tot i especialment a l'àmbit que em pertoca, persones en formació de 10 anys.
Quan aquestes reflexions em portaven a una certa angoixa i desconsol al considerar que potser la meva feina és inútil i he passat 33 anys pensant que sí que puc fer una tasca positiva i modificar conductes i actituds, quan la realitat potser em mostra de vegades amb tota cruesa que no, un bon company i amic m'ha passat un article de premsa sobre aquest tema.
L'article es diu "Aprendizaje positivo", l'autor és Antonio Argandoña, i ha aparegut al diari El País.
El link a l'article és http://www.elpais.com/articulo/cataluna/Aprendizaje/positivo/elpepiespcat/20080514elpcat_4/Tes
I el text de l'article és el següent:

TRIBUNA: ANTONIO ARGANDOÑA
Aprendizaje positivo
ANTONIO ARGANDOÑA
El País 14/05/2008

Recorté y guardé un chiste que apareció en un periódico hace ya unos meses. Unos padres, con el niño de la mano, se encuentran con un conocido por la calle. El niño apunta con un mando a distancia a esa persona, que le mira con gasto de sorpresa. La madre aclara la situación: "Nos ha parecido que ya era hora de que comprobase que el mando a distancia sólo sirve en el cuarto de estar".

Un sano ejercicio educativo, ¿no? Me acordaba de esto leyendo las cinco características que un experto suizo atribuye a la educación actual. Primera, dice, la pereza, porque los alumnos ya no tienen que hacer tareas y rendir exámenes para seguir pasando curso. Segunda, el angelismo: se supone que todos los alumnos son buenos, quieren estudiar, son incapaces de destrozar nada y dicen siempre la verdad. Tercera, la victimización: cualquier alumno puede considerarse víctima por una serie de causas, de modo que no se le puede responsabilizar de nada. Cuarta, el igualitarismo: todos son buenos, todos son iguales; cualquier distinción es socialmente inaceptable. Y quinta, el relativismo: todos los valores son iguales, lo que quiere decir que no hay motivos para comportarse de acuerdo con unos valores u otros.

No pretendo entrar a discutir estos puntos. Me gustaría volver al ejercicio de aprendizaje del niño con su mando a distancia. Es un ejercicio absurdo, claro: si se trata de un chiste es porque el niño ya debía haberse dado cuenta de las limitaciones del aparato que tenía en su mano. Pero hay otras cosas que también debe aprender y que no son tan sencillas.

A menudo pensamos que educar, sea a los niños, a los jóvenes o a los adultos, consiste simplemente en apartarlos del mal, cosa que, seguimos pensando, se puede conseguir con relativamente poco esfuerzo. Enseñarles a decir no a la droga, al racismo, a los prejuicios o a las agresiones sexuales es suficiente para que ellos, de buen grado, digan que no a todo eso. Pero no debe de ser tan fácil cuando, hace unos días, la policía detuvo a unos jóvenes por conducir temerariamente con sus coches a gran velocidad, con desprecio de su vida y de la de otros, y sus padres pedían: "Quítenles los coches, a ver si conseguimos que dejen de comportarse como unos locos".

Decir que no a lo que no es bueno, vituperar las conductas criminales y censurar a los que las practican sólo es positivo si suponemos la existencia de unas fuerzas internas que nos llevan a comportarnos bien. Es decir, la existencia de virtudes, que se adquieren, primero, mediante la reflexión -uno debe estar convencido de que vale la pena comportarse bien-, pero también mediante otros medios, incluida la repetición de los actos. Los padres del niño del chiste no se limitaban a explicarle las limitaciones del mando a distancia, sino que le invitaban a comprobarlas experimentalmente.

Me temo que, si el diagnóstico del experto suizo es correcto, la batalla de la educación va a ser más dura de lo que algunos piensan. Porque hay que vencer la pereza, que es un vicio, es decir, una antivirtud. Y hay que cortar la retirada a los jóvenes a la hora de buscar excusas -excusas que, a menudo, les proporcionamos nosotros mismos-: de ahí lo de la victimización. O sea que los pobres chicos tienen al enemigo en casa: quizá en sus padres o en sus maestros, que no están dispuestos a poner los medios para hacerlos virtuosos, empezando por el ejemplo personal y siguiendo por la incomodidad que, para los mayores, supone ponerles metas y ayudarles a cumplirlas (una fórmula para el éxito en la vida, según José Antonio Marina).

Lo malo de predicar que hay que adquirir virtudes es que, a menudo, se confunden con falsas virtudes que una sociedad demasiado conformista ha convertido en normas de conducta admisibles: el sentimentalismo, la credulidad, el legalismo o la tibieza, o la respetabilidad. Recuerdo con placer algo que cuenta Chesterton en su Autobiografía: el pastor de su parroquia propuso a su padre formar parte del consejo de la misma. Al comentarlo a su madre, ésta le dijo: "¡Ay, no! Di que no, porque esto nos haría respetables. Y nosotros no hemos sido nunca respetables". El lector ya me entiende: los señores Chesterton eran respetables, pero no querían tener la falsa virtud de la respetabilidad ante los demás.


Antonio Argandoña

LA CREMADA DEL DIMONI 2008 A BADALONA

Al final ahir a la nit, dilluns 12 de maig de 2008, Badalona ha cremat el seu dimoni, cerimònia suspesa el dia 10 a causa de les pluges del temporal de Llevant que ens va arribar la tarda de divendres 9. (Sembla que va fer efecte l'antiga pregària per demanar pluja que vaig posar fa un parell de setmanes en aquest mateix bloc...)
Badalona ha cremat... En realitat creu haver cremat... Al dimoni no se li pot cremar... Ell viu al foc, s'alimenta del foc... Quant més foc, més poder guanya i té... I així, a Badalona, des de fa molts anys...
El dimoni s'estima el foc. i el foc s'estima el dimoni.
I els dos, el dimoni i el foc, s'estimen Badalona per dedicar-li una de les seves festes principals...
Amb permís de Sant Anastasi, és clar...
L’origen de la cremada del dimoni se situa entre els segles XVI i XVII.
A la ciutat es va produir una gran epidèmia, la pesta, i Sant Anastasi, com a guaridor de malalties, va rebre moltes pregàries per part dels ciutadans perquè els ajudés a eliminar aquella epidèmia. Finalment la pesta va desaparèixer i els badalonins van començar a celebrar un ritual com a mostra d’agraïment al sant. El ritual consistia a cremar un dimoni de cartró que simbolitzava tots els mals; entre ells, també la pesta.

TEMPORAL DE LLEVANT A BARCELONA

IMATGE DE LA WEBCAM D'INFOMET A LA FACULTAT DE FISICA DE PEDRALBES
Feia més d'un any...
El primer temporal de Llevant fort des del mes d'abril de 2007.
Plou des del dia 9 de maig...
I avui és dilluns 12...

CRONICA D'UN DIA TRIST DE PRIMAVERA

Són 2/4 d'11 del matí del dia 7 de maig de 2008, dimecres. La meva classe ha marxat de colónies al Montseny sense que jo hi vagi amb ells i elles, per qüestions mèdiques relacionades amb l'esforç físic de pujar muntanyes... Estic gairebé sol a l'escola, tothom ha marxat... He escrit un missatge a la familia Amat, formada per l'alumna de la classe de 4t. Mar, els seus pares i el seu germà, que per motius personals són en aquest moments en un país latinoamericà -o, com diu Evo, indoamericà-, Bolivia.
Aquest és el missatge que acabo d'enviar a la família Amat:

Hola....
Son les 10 del matí del dimecres 7 de maig... Estic solet a la classe de 4t... Estic solet a l'escola... Només hi queden P3 i P4...
He anat a dalt, al lateral de l'autopista.. Marxaven 3r i 4t al Montseny, amb en Joan, la Laura i la Rosa Pontacq, i 5è i 6è a l'Albera, amb en Quim, en Robert i la Carme Martínez... I P5 al Zoo, amb l'Arantxa i 2 mestres més d'Infantil... Molta, molta gent, cadascú amb el seu grup... Nenes, nens, pares, mares, avis, avies... I mestres, els que marxen i els que no... I autocars...
La gent de 4t. m'abraça, s'acomiaden de mi al moment de pujar a l'autocar... De fet ja només em queda un mes i mig de ser el seu tutor..
Anant de colònies jo des de 1976... Uffffffffff...... Abans -jo era tutor en aquella epoca de 7è o de 8è-, anàvem 5 dies, de dilluns a divendres, sense monitors i ens feiem el dinar, haviem d'anar cada dia al poble més proper a comprar... Era una altra época, li explico això als joves, a Joan i Laura i em miren com si la meva generació haguèssim estat una espècie d'extraterrestres...
I jo no puc anar ja a Riera de Ciuret... L'activitat principal és una excursió demà, una gran pujada a les zones altes del Montseny, el llac Viada, des de la casa, situada a mitja muntanya... I els metges em diuen que a peu pla puc caminar tot el que vulgui, de fet camino sovint des de casa meva, a Les Corts, fins a la Barceloneta, que és baixada tot el temps, però res de fer grans esforços de pujades i escalades...
I torno a l'escola...
Hi ha només P3, P4, la Gemma, en Jordi, la Núria Orriols (una vella companya de colònies indescriptibles i inenarrables, ohhhh..... baixant d'una casa de colònies destartalada, amb gent de 7è i 8è a comprar a Viladrau, per una pista de muntanya i en mig d'una gran nevada... Hi havia també en aquelles colònies una supermolt jove Carme Martínez, parlo aproximadament de 1983, més o menys...)
I ara estic sol a la classe de 4t. Em sento trist, però tranquil, amb la sensació de que gairebé ja he fet tot el que potser em pertocava... Només sento els ocells del parc, i m'entra un suau airet fresquet per la finestra oberta... No se sent soroll de nens...
Ara deuen estar arribant, potser, al Montseny... Vaig a enviar un missatge als mestres... Es una sensació estranya, no estar amb la meva classe... Es com el capità que veu sortir de port el seu vaixell sense pujar-hi...
El temps... El temps...
Sembla mentida, però tot hi arriba...
Records i una abraçada...
Josep Maria

TIGRIS THE CAT El meu gat Tigris

Tigris, el meu gat, ha estat molt "malito". Però ja s'ha recuperat i està bé, potser encara una mica depre.

Fa uns 15 dies va tenir, igual que fa uns dos anys, una obstrucció urinària motivada per la formació de càlculs d'estruvites, segons el veterinari. Això és típic dels gats que viuen als pisos sense sortir de correries als camps i s'alimenten de pinsos més que de menjar humit. No li agrada el menjar humit, però se n'haurà d'anar acostumant.

El problema es va agreujar perquè això va passar un dissabte a la tarda, quan no hi és el seu veterinari "de capçalera". Vam anar a un servei d'urgències veterinàries, però no van solucionar el problema, que és força delicat.

Vam parlar amb el veterinari, que era fora de Barcelona, i va dir que el portèssim dilluns a primera hora.

La nit de diumenge a dilluns va ser dramàtica, el pobre patia molt i semblava que s'acomiadava abraçat a nosaltres.

En Xavier el va portar el dilluns a primera hora. La situació era molt greu, el final podia ser qüestió de molt poques hores.

La retenció havia omplert la bufeta de l'orina i els ronyons deixaven de funcionar.

Afortunadament, el veterinari d'en Tigris, en Josep Maristany de Tiana, és un excel.lent professional, molt competent i enamorat dels animals. No ens va garantir encara la salvació, però s'hi va posar amb tots els mitjans i coneixements més avançats.

I ens va ingressar el gatet en un dels box de cures intensives de la seva consulta, i allí el vam veure ala nit, pobret, amb una sonda per extreure el pis i els cristalls d'estruvites, i un gota a gota per subministrar-li aigua i medicaments contra infeccions i d'altres aspectes. I va fer tota una sèrie d'anàlisis, que en un primer moment no eren gaire optimistes.

La situació va canviar dimarts. Ja ens va dir cap al migdia que havia reaccionat molt bé al tractament, i els anàlisis sortien molt millor, i permetien ésser optimistes.

El mateix dimarts a la nit ens el vam portar a casa, i el vam cuidar tal com ens va dir el veterinari, amb el neguit de que durant les hores que en Xavier i jo treballem no el vèiem ni sabiem res d'ell fins tornar a casa.

I poc a poc es va anar recuperant, havia quedat molt feble i molt tocat psicològicament, i a hores d'ara, avui diumenge 4 de maig, quan fa 15 dies de la crisi, ja podem dir que en Tigris fa vida normal, perquè ahir ja va començar a portar-nos la seva piloteta per a invitar-nos a jugar a futbol amb ell. En Tigris és un excel.lent porter. Vam jugar una estona, i ho vam deixar perquè vam notar que encara es cansa més aviat que abans.

És admirable la feina dels veterinaris, tractar amb uns malalts que no diuen res, que no poden explicar què tenen ni com es troben...

I, gràcies al seu veterinari, en Josep Maristany de Tiana, en Tigris continua amb nosaltres. Hem d'intentar fer-li canviar els seus hàbits alimentaris, si algú té alguna idea, ja sap, les esperem...

En una de les fotos podeu veure a en Tigris jugant a futbol, fent de porter i agafant la pilota que li haviem tirat. A l'altra foto està al costat del quadre favorit del nostre menjador, l'homenatge a John Lennon i la seva cançó Lucy in the Sky with Diamonds que em van regalar unes amigues.

FESTA DE SANT JORDI 2008, Festa Major de l'Escola Artur Martorell

El 25 d'abril hem fet la Festa de Sant Jordi, que és la Festa Major de l'escola. Per a tots els alumnes han arribat les emocions que esperaven i ho han fet i preparat tot amb molta il.lusió.

Per molts anys, Artur Martorell...

EL DELTA DEL LLOBREGAT 4: ECOSISTEMES

Imatges de diferents ecosistemes del Delta del Llobregat. Hi ha 2 fotografies de l'estany del Remolar-Filipines, i 2 de la platja de Cal Francès. Corresponen a l'expedició al Delta del Llobregat feta per la classe de 4t. de Primària del CEIP Artur Martorell de Badalona el dimarts 1 d'Abril de 2008.

PRAYER OF RAIN, Barcelona, 6 Abril 2008 (Pregàries de pluja en situació de greu sequera)

Praesta, quaesumus Domine, pluviam salutarem: et aridam terrae faciem fluentis caelestibus dignanter infunde. Amen.

DELTA DEL LLOBREGAT 2: Natura i Ciutat.

Dies de primavera als aiguamolls del Llobregat. Ànecs, bernats, tortugues, nenes i nens. Estanys de ribera, joncs, canyís. I els avions... Els avions, el soroll dels avions per sobre dels nostres caps, per sobre de l'aigua, per sobre de tota la maresma... I el fantasma proper de les obres de la nova terminal de l'Aeroport de Barcelona... I els nens i nenes de 4t. de l'escola Artur Martorell aprenen la lluita, potser perduda, de natura i ciutat... Però els ocells i les aus no ho saben i reposen tranquils a la calma de l'espai protegit de la reserva natural del Remolar i les Filipines... Sí, arribaran nous camins, nous aires, altres temps, i, de moment, els nens i nenes criden assassins! als avions que ens passen gairebé tocant el cap despegant de la nova tercera pista de l'Aeroport de El Prat de Barcelona...

DELTA DEL LLOBREGAT 3 : ELS ITINERARIS DE LA CLASSE DE 4t DE L'ESCOLA ARTUR MARTORELL DE BADALONA ALS ESTANYS DEL REMOLAR I LA PLATJA DEL FRANCÈS

Aquí tenim detallats els plànols dels itineraris que vam fer al Delta del Riu Llobregat l'alumnat i mestres de la classe de 4t. de l'escola Artur Martorell de Badalona.

Avions, aus, avions, ocells, avions, aiguamolls, avions, sorolls, silencis, avions, rieres, avions, platja, avions, dunes, avions, miradors, avions, ànecs, avions, àliga solitària, avions, onades, avions, natura, esperança de futur, malgrat tot...

PARC NATURAL DEL DELTA DEL LLOBREGAT 1 : La Benvinguda dels Avions.

El dimarts dia 1 d'abril he anat amb la meva classe de 4t. de l'escola Artur Martorell de Badalona al Parc Natural del Delta del Llobregat. Ja anirem explicant tot el que hem vist, però començarem avui per la benvinguda que ens va donar el soroll esferidor dels avions despegant de la nova tercera pista de l'Aeroport de Barcelona, just per sobre dels nostres caps. Ens hi vam acabant acostumant, igual que les aus i ocells del delta...

STONEHENGE, DE 1997 A 2008. El cometa Hale-Bop.

Hi ha novetats sobre Stonehenge... Nous indicis porten a pensar que va ser un santuari de curació, un hospital neolític...

He trobat una foto de 1997, on es veu Stonehenge amb el cometa Hale-Bop al cel.

El cometa Hale-Bop...

Ja fa tant de temps?

Ho vam veure, ho vam veure...

Sí, no recordava l'any, però ho vam veure.

Aquell any jo era profe de la classe de 6è d'EGB (Encara hi havia EGB, no havíem entrat en la denominació de Primària) de l'escola Artur Martorell de Badalona

Erem al Delta de l'Ebre, en concret a Ca l'Amadeu, a Poble Nou del Delta. (Fins fa poc encara es podia llegir en un rètol oblidat dels afores del poble el seu nom original, Villafranco del Delta, Glubbbbbssssss!)

Hi havíem la Núria, aleshores Directora i profe de Música, una mestra de Ciutadella de Menorca, Ester, de gran record, i jo.

Després de sopar, es van fer jocs, i vam sortir a passejar per la nit d'aquell poble del delta. Va ser llavors, quan, en l'horitzó llunyà, en direcció a l'interior, cap a Tortosa, van veure clarament una silueta estranya al cel. Era el cometa Hale-Bop, en el seu moment de màxima aproximació. Li vam explicar a tots els nens i nenes que passaven al nostre costat, encara que no recordo que els interessés gaire...

I, al final, uffffffff......, la nit no va acabar gaire bé. Una nena va relliscar amb una pell de plàtan que hi havia al mig de carrer, va caure i es va donar un cop al braç amb la vorada, i vam haver d'anar a l'hospital de referència més proper, el Verge de la Cinta de Tortosa, que queda relativament lluny de Poble Nou del Delta. La nena s'havia trencat el cúbit i el radi, i vam tornar a Poble Nou ja de matinada, després de llargues hores a urgències de l'hospital de Tortosa.

No podem dir que el cometa Hale-Bop ens anunciés bons auguris aquella nit... Però, bé, també es veritat que no va passar res de més greu...

Aquesta foto de Stonehenge amb el Hale-Bop, m'ha tornat a situar aquella nit en la memòria d'un any concret, que ara ja no hagués pogut concretar...

M'agrada tornar al Delta de l'Ebre, però les sortides d'un dia ara ja són dificils. Fa uns deu anys, hi anava molt, la gasolina era relativament barata i entre Barcelona i Sant Carles de la Ràpita podies anar força ràpid amb molta seguretat i sense il.legalitats...

Oh, i aquells dinars al Restaurant L'Estany de la Casa de Fusta de la llacuna de l'Encanyissada, entre Sant Carles i Poble Nou... Aquells estranyíssims i bons entremesos del Delta... Amb aquells productes de la terra en algun cas difícils d'identificar... Aquells arrossos de diferents especialitats... Aquells mariscs del Delta...

Algun dissabte d'aquests hi he de tornar...

Potser la màgia ja no serà la mateixa, ni falta que fa...

UN EMOCIONANT MISSATGE DE MARINA I GUILLEM, DOS EX-ALUMNES DE L'ARTUR MARTORELL DELS ANYS 80...

He rebut un comentari al text que vaig escriure fa un parell de setmanes, quan vaig retornar per primera vegada a l'interior dels antics edificis de l'Escola Artur Martorell.
El missatge és de dos ex-alumnes de la dècada que va de 1980 a 1990, i que amb el temps van acabar formant matrimoni.
El seu text és molt emocionant, i el reprodueixo aquí tal com l'he rebut.
Us agraeixo, benvolguts Marina i Guillem, el vostre record i la vostra estimació i amor pel nostre passat comú.
Mai no us oblidaré.
El seu text és:

"Bon dia,

No sé si em recordaràs, si ens recordaràs, però nosaltres sí que us tenim molt presents.

L'altra nit tafanejant a internet vaig ensopegar amb el teu bloc, em sentia una mica com si regirés l'armari d'algú que conec de fa molt temps i li descobrís la roba que només es posa quan està còmode, m'encuriosia continuar llegint però sentia un cert pudor.

Tornant nostàlgica al llit vaig escriure això que en Guillem m'ha animat a enviar-vos ( de fet és per a tots vosaltres, els Mestres ).

"Allò que més estimo duu el nom d'una escola, de l'escola, és l'homenatge que volia retre, l'agraïment més sincer i grandiós que mai us podria fer.

L'escola va ser casa meva molts anys i fins al canvi d'edifici encara la hi considerava, però ara la família s'ha traslladat i res no hi queda meu a la casa nova. Això sí, em considero filla de "l'Artur". Filla d'un "home" exigent però comprensiu, amable, amb els peus ben arrelats i amb la mirada oberta al món, educat, que em va proporcionar (com un bon pare) les eines que em permetrien ser lliure, crítica, respectuosa, ... que sabia renyar i fer una abraçada si la necessitava i que mai em va fer sospitar que les persones en què es materialitzava no m'estimaven com a una filla.

L'Artur que recordo ens oferia ombres a l'estiu, fulles dentades per a estudiar, un obrador, la pista de bàsquet, un galliner perillós on amagar-se, una pica a la classe i les classes de música al parc. L'Artur que recordo em va ensenyar a escriure, a escoltar, a contar, .. però sobretot vaig aprendre a aprendre. L'Artur que recordo eren companys, mestres, amics, millor eren la Núria, la Marta, en David, en Ricard, la Mireia, en "Pepo", en Juli, cada un de nosaltres, de vosaltres únic i irrepetible, valorats i estimats pel que érem, pel que som.


Allò que més estimo duu el nom d'una escola. Espero que l'Artur en un futur no molt llunyà esdevingui una persona lliure, crítica, respectuosa,.. com ho va ser (i espero que encara sigui) el seu "avi".

Això és el que vaig escriure dissabte, espero que us ho prengueu com un regal.

Moltes gràcies per tot""

-

(Com heu deduït, l'Artur és el fill de la Marina i en Guillem. Ah, i, per cert, en "Pepo" era jo...)

VIATGE PER MONS MÉS ENLLÀ DEL MÓN

Recordo la pel·lícula Blade Runner... Les paraules que pronuncia al final el replicant Roy Batty s’han fet famoses i han passat a ser un dels instants mítics en la història del cinema i en la meva memòria vital i cinematogràfica:

“Yo he visto cosas que vosotros no creeríais. Atacar naves en llamas más allá de Orión. He visto rayos-C brillar en la oscuridad cerca de la puerta de Tannhäuser. Todos esos momentos se perderán en el tiempo, como lágrimas en la lluvia..."

Avui s'ha anat el cantant i presentador Salvador Escamilla. Va acompanyar els meus matins durant gran part de la meva infantesa i adolescència i em va introduir en el mon desconegut dels Setze Jutges i la nova cançó catalana. En el seu programa de Radio Barcelona, Radioscope, vaig sentir un jovenet Joan Manuel Serrat estrenar Cançó de Matinada, o a en Raimon interpretar la mítica Veles e Vents, amb la lletra d'un poema de Ausias March. Salvador ha estat un més dels arbres del meu bosc que van desapareixent a poc a poc. Ja ens veurem en nous universos, i gaudirem de nous sols i planetes...

FRACTALS

El remolí del temps... Va i torna... Puja i baixa... Però mai no passa pel mateix lloc...

TIGRIS, THE SOCCER FOOTBALL CAT (TIGRIS, EL GAT FUTBOLISTA)

Aquí tenim 2 fotografies del nostre gat, en TIGRIS.

A la primera el podeu veure al costat d'un dels nostres quadres, un retrat de John Lennon amb un fons inspirat per la meva cançó favorita de The Beatles, la cançó "Lucy in the Sky with Diamonds". Aquest quadre el van encarregar unes amigues meves i me'l van regalar pel meu aniversari.

A la segona fotografia el podeu veure jugant a futbol amb nosaltres, en concret fent de porter i aturant una pilota que li haviem xutat. Aquest és el famos Tigris Futbolista...

Ah, i avui he fet 59 anys..... Glubbbbbssssssss........

22 MARÇ 2008 NEVADA DE PRIMAVERA AL MARESME

22 de Març de 2008. Dissabte de Setmana Santa. Al matí ha estat nevant a tot el Pirineu, i, a la tarda, durant 2 hores, una forta tempesta de neu i granís ha baixat de la zona del Montseny i s'ha escampat per tot el Maresme fins arribar a sortir al mar per Tiana. Ha baixat amb força la Riera d'Arenys de Munt, i moltes poblacions del Maresme han quedat blanques per neu o per les pedregades. A les 3.20 de la matinada de diumenge dia 23 , a Badalona, la temperatura és de 5 graus. A la foto, un camping de Canet de Mar la tarda d'aquest 22 de Març de 2008.

AVE: Passeig d'anada i tornada a Madrid a 300 Km/hora. Homenatge a una cigonya desconeguda.

Avui hem fet el passeig d'anada i tornada a Madrid en el tren d'Alta Velocitat que el meu germà m'ha regalat com avanç de Sant Josep i aniversari.
Ens hem llevat a les 5, i a les 6 i uns minuts hem baixat caminant a l'Estació de Sants, que queda a uns 10 minuts a peu de casa. Havíem d'agafar el tren AVE que surt de Barcelona a les 7 del matí.
Hem arribat a l'estació a una mica més de 1/4 de 7. Ja hi havia cua per fer el chek-in i control de seguretat.
Exactament a 2/4 de 7 han obert les tanques i hem passat ràpidament el control de seguretat. Després, els que portàvem bitllets normals hem baixat ràpidament a les vies de sortida de l'AVE, mentre els que portàven el paper imprès per Internet a casa seva havíen de fer un tràmit més complicat.
Hem sortit amb puntualitat exacta a les 7 en punt. Començava a néixer el dia, humit i boirós, molt boirós, amb zones de poca visibilitat.
El promig de velocitat ha anat augmentant, estabilitzant-se de moment a la zona entre 240 i 270 km/hora.
Tot passava ràpidament, Martorell, cap a Tarragona. Hi havia molta boira. En aquest tram hem vist que el panel del tren marcava per primera vegada que anàvem a 300 km/hora.
Passada mitja hora, a 2/4 de 8, hem passat a prop de Tarragona i la via ha girat en direcció a Lleida, per on hem passat -es veia la Seu de lluny-, sobre les 8, quan portàvem 1 hora de viatge.
Llavors el tren s'ha estabilitzat a una velocitat que anava oscil.lant entre 280 i un màxim de 302 km/hora, entre Lleida i Saragossa.
I ha estat aquí on he vist la millor imatge del dia, una escena que se m'ha quedat fixada a la memòria. En un clar de la boira, abans d'entrar en el desert de Los Monegros, he vist un poblet, i entre el poblet i nosaltres, molt a prop de la via de l'AVE, una bassa bastant gran amb aigua pels recs. I al bell mig de la bassa, dempeus, hi havia una meravellosa cigonya adulta picotejant a l'aigua per alimentar-se dels insectes que volaven amb el naixement del dia. Una de les imatges més impressionats que he vist en els darrers anys.
Sobre 2/4 de 9 el tren s'ha aturat a l'estació de Saragossa, on s'ha omplert del tot.
I, a partir de Saragossa, hem iniciat la gran cavalcada cap a Madrid, i, mentre la boira s'esvaïa fins deixar pas a un sol magnífic després de pasar les muntanyes del Sistema Ibèric, el tren AVE mantenia un promig de velocitat entre 280 i 301 km/hora.
A les 9.50, després de 2 hores i 50 minuts des de la sortida de Barcelona-Sants, hem entrat a l'estació de Madrid-Puerta de Atocha, on hem vist entrar i sortir els AVES que cubreixen totes les línies d'Alta Velocitat espanyoles. El nostre era un modern Siemens alemany, però a Atocha hem vist també els clàssics AVE de Sevilla, també utilitzats fins ara per l'Euromed, i també els controvertits "patos" de Talgo, amb la seva estranya cara.
Un comentari d'avertiment: aneu al lavabo al tren, a tota l'estació d'Atocha - que és molt gran-, només hem vist un lavabo, que costa de trobar i està en un estat lamentable a causa dels propis usuaris que l'embruten.
Hem anat caminant al centre pel Passeig del Prado. Hem pujat per la Carrera de San Jerònimo passant per davant del Congrès dels Diputats, on hi havia els típics turistes fent-se la fotografia amb els lleons de l'entrada. I hem arribat a la Puerta del Sol, actualment en obres.
Impressiona en aquest recorregut, des de que surts d'Atocha, que tots són grans edificis de poder, tot són seus de ministeris, grans museus -al Reina Sofia hi ha el Guernika de Picasso, no hem entrat, ja l'hem vist moltes vegades per mostrar-lo a familiars que el volíen veure-, grans bancs i institucions molt diverses. és veritat que a l'arquitectura de madrid és mastega el poder impressionant d'una potència amb vocació imperial. A Barcelona ho tenim tot més cassolà i a escala humana. Nosaltres no som deus, tan sols éssers humans. No necessitem aquestes piràmides del poder.
Hem arribat per un carrer lateral de Sol a la Plaça Major, i després hem tornat cap a Sol, on hi havia una gran massa humana arreu, amb gran predomini de gent d'origen llatí, i moltes noies joves de tots els origens racials i de gran bellesa i una forma de vestir potser una mica més clàssica o moderada que a Barcelona. Però pot ser això és tan sols una sensació subjectiva.
A Madrid els termòmetres marcàven 24 graus, i la lluminositat del sol i la gran claror del dia gairebé feien mal a la vista.
Hem entrat als grans magatzems que hi ha a Sol, hem pres alguna coseta a la cafeteria -no us equivoqueu, aqui no existeix un "biquini", aquí s'ha de demanar "un sandwich calent de pernil i formatge"- i hem començat a passejar lentament de tornada cap a l'estació d'Atocha.
Hem passat per un carrer peatonal interior, crec que el carrer Huertas, que porta directament de Sol a la zona d'Atocha passant pel barri tradicional del Madrid antic. Sorprèn el gran nombre de restaurants i bars de tot tipus que hi ha.
En fi, a les 3 hem sortit de l'estació d'Atocha a bord del nostre tren de tornada, un AVE Siemens directe fins a l'estació de Sants. A 1/4 de 5 hem vist de lluny el Pilar de Saragossa, a les 3/4 de 5 hem tornat a veure la silueta de la Seu de Lleida, i a 2/4 de 6 el tren entrava a l'estació de Sants de Barcelona. El recorregut de tornada ha esta, per tant, molt curt al no fer cap parada, hem estat 2 hores i 30 minuts del centre de Madrid al centre de Barcelona.
Ah, i, cal dir-ho, els únics lavabos de l'estació de Sants de Barcelona estaven també impresentables, igual que els d'Atocha.
I abans de les 6 entràvem de nou a casa nostra, al carrer Guitard, una mica menys de 12 hores després d'haver-ne sortit al matí.

LA NOVETAT A L'EXCURSIÓ DE DISSABTE DIA 15: L'EDIFICI I EL JARDI VERTICAL DE CAIXAFORUM MADRID

Una sorpresa de l'excursió amb l'AVE a Madrid de dissabte passat ha estat veure al Paseo del Prado, davant del Jardí Botànic i el Museu del Prado, les instal.lacions de CaixaForum Madrid, inagurades pels Reis fa un mes, després de llargs anys de inacabables obres.

És una antiga fàbrica transformada en edifici-obra d'art, amb una placeta on hi havia la benzinera del Paseo del Prado, i la paret de l'edifici que dóna a la placeta transformada en un espectacular jardí vertical.

Un dels seus objectius és treure l'art al carrer, com es veu en el següent resum de programació d'aquests primers mesos:

La nueva sede de CaixaForum, inaugurado hace unas semanas en la Milla del Arte de Madrid, se adueña del Paseo del Prado con la instalación de dos docenas de esculturas gigantes del artista polaco Igor Mitoraj. La Caixa pretende llenar de Arte los alrededores de su nuevo edificio, enclavado a mitad de camino entre el Museo del Prado, El Thyssen y el Reina Sofía, para ello a las esculturas de Mitoraj le seguirán otras exposiciones con obras que volverán a tomar este espacio como las “meninas” gigantes de Manolo Valdés o “El Pensador” de Rodin.
La exposición dentro del programa “Arte en la calle”, una iniciativa que saca el arte de las salas de exposiciones, propone colocar el arte en el espacio público y provocar un diálogo con la arquitectura.

Edificio de CaixaForum - Paseo del Prado de Madrid, obra de los suizos Herzog y De Meuron
“…La imagen de una antigua central eléctrica levitando sobre el vacío no es más que el punto de partida del edificio que Herzog y De Meuron presentan la semana que viene en Madrid. Una vez más han creado una nueva arquitectura que apela a la imaginación de las personas, un “LSD arquitectónico”, como ellos mismos han definido sus obras. La futura sede de CaixaForum en Madrid viene a situarse entre las grandes instituciones culturales de la capital, en frente del Museo del Prado y del Jardín Botánico, a caballo entre el Museo Thyssen y el Reina Sofía, para redondear una de las propuestas más completas y variadas del panorama artístico internacional…”
CaixaForum abre en Madrid
El espacio de divulgación cultural abre sus puertas el día 13 con una muestra de Arte Contemporáneo El edificio, recuperado por Jazques Herzog y Pierre De Meuron es ya uno de los más bellos del Madrid vanguardista

IMATGES DE L'EXCURSIÓ DE DISSABTE DIA 15 DE MARÇ: ESTACIÓ D'ATOCHA

Aquestes són 2 imatges de l'interior de l'estació d'Atocha a Madrid, centre d'on surten tots els Trens d'Alta Velocitat.
La foto superior la vam fer quan els sistemes de rec deixaven anar una pluja fina que manté la humitat de la jungla i crea l'ambient de xafogor necessari per la vida d'aquesta vegetació.
En un dels racons de la "jungla" d'Atocha hi ha una bassa amb tortugues.

2008. Suau tarda de primavera, final de trimestre a l'Escola Artur Martorell...

Tarda suau, bona temperatura de primavera, cel clar, amb una insinuació de boira que vé de la mar propera... Gavines i coloms al cel del parc.
Sensació d'irrealitat. la meva classe de 4t. organitza els primers jocs de final de trimestre a la nova escola pels seus companys i companyes de 1r., 2n. i 3r.
Tots s'ho passen molt bé, és como en un mon ideal, i això és el que em porta la sensació de irrealitat, com un somni...
Hi ha 8 punts d'activitats, a la pista podem trobar un circuit d'obstacles, un joc d'equilibri amb cullera amb piloteta a la boca, un joc de bàsquet i un de fer passar una pilota pels aros col.locats a la porteria de futbol.
A l'interior del gimnàs hi ha un punt de joc de bitlles, un altre de punteria a una gran diana amb pilotetes de feltre que s'enganxen, un de construccions amb grans peces de plàstic tou i una petita disco a l'escenari on cada grup ha de demostrar les seves capacitats de ball...
I, sembla mentida, tothom s'ho passa molt bé. Els nens i nenes de 4t. que han organitzat els jocs, els nens i nenes que participen, i els mestres al veure que tot funciona a la perfecció i no és necessària per res la nostra intervenció.
Hi ha moments ideals, irrepetibles, en els que les coses són exactament com hauríen de ser, sense cap problema ni incidència, i aquesta tarda ha estat un cas d'aquests...
I, al final, els nenes i nenes de les altres classes han entrat a la de 4t a felicitar els seus companys i companys per una tarda en la que el temps ha passat de forma tan agradable que ha semblat molt curta...
Ha estat una tarda de primavera al parc de Can Solei, a l'interior del recinte de la nova escola Artur Martorell, que l'any vinent, el 2009, farà ja els seus primers 40 anys...
Final de trimestre...
Inici de les vacances de Setmana Santa del 2008...
Diumenge farà ja una setmana de la victòria de Jose Luis Rodríguez Zapatero a les eleccions generals espanyoles del 9 de març de 2008...
I part de la meva classe de 4t. ja votarà a les eleccions del 2016...
On serem llavors tots nosaltres?
On seré jo...?