Saturday, February 23, 2008

Vicente Aleixandre (Sevilla 1898 - Madrid 1984) Premi Nobel de Literatura 1977


Nació en Sevilla en 1898. Su infancia transcurrió en Málaga, y aunque desde los trece años se trasladó con su familia a Madrid, el mar dejó una profunda huella en su poesía.
Fue uno de los grandes poetas del siglo XX.
Su primer libro, «Ámbito», fue publicado en 1928, al que siguieron, «Espadas como labios» en 1932, «Pasión de la tierra» en 1935, «Sombra del paraíso» en 1944, «Mundo a solas» en 1950, «Nacimiento último» en 1953, «Historia del corazón» en 1954, «Poemas de la consumación» en 1968, «Diálogos del conocimiento» en 1974 y póstumamente «En gran noche» en 1991.
En 1934 fue Premio Nacional de Literatura y en 1977 recibió el Premio Nobel de Literatura. Falleció en Madrid en 1984.


CRIATURAS EN LA AURORA
Vosotros conocisteis la generosa luz de la inocencia.

Entre las flores silvestres recogisteis cada mañana

el último, el pálido eco de la postrer estrella.

Bebisteis ese cristalino fulgor,

que con una mano purísima

dice adiós a los hombres

detrás de la fantástica presencia montañosa.

Bajo el azul naciente,entre las luces nuevas,

entre los puros céfiros primeros,

que vencían a fuerza de candor a la noche,

amanecisteis cada día,

porque cada día la túnica casi húmeda

se desgarraba virginalmente para amaros,

desnuda, pura, inviolada.

Aparecisteis entre la suavidad de las laderas,

donde la hierba apacible ha recibido eternamente

el beso instantáneo de la luna.

Ojo dulce,

mirada repentina para un mundo estremecido

que se siente inefable

más allá de su misma apariencia.

La música de los ríos,

la quietud de las alas,

esas plumas

que todavía con el recuerdo del día

se plegaron para el amor como para el sueño,

entonaban su quietísimo éxtasis

bajo el mágico soplo de la luz,

luna ferviente que aparecida en el cielo

parece ignorar su efímero destino transparente.

La melancólica inclinación de los montes

no significaba el arrepentimiento terreno

ante la inevitable mutación de las horas:

era más bien la tersura,

la mórbida superficie del mundo

que ofrecía su curva como un seno hechizado.

Allí vivisteis.

Allí cada día presenciasteis

la tierra,la luz, el calor,

el sondear lentísimo de los rayos celestes

que adivinaban las formas,

que palpaban tiernamente

las laderas, los valles,los ríos

con su ya casi brillante espada solar,

acero vívido que guarda aún, sin lágrimas,

la amarillez tan íntima,

la plateada faz de la luna retenida en sus ondas.

Allí nacían cada mañana los pájaros,

sorprendentes, novísimos, vividores, celestes.

Las lenguas de la inocencia

no decían palabras:

entre las ramas de los altos álamos blancos

sonaban casi también vegetales,

como el soplo en las frondas.

¡Pájaros de la dicha inicial, que se abrían

estrenando sus alas,

sin perder la gota virginal del rocío!

Las flores salpicadas,

las apenas brillantes florecillas del soto,

eran blandas, sin grito,

a vuestras plantas desnudas.

Yo os vi, os presentí,

cuando el perfume invisible

besaba vuestros pies, insensibles al beso.

¡No crueles: dichosos!

En las cabezas desnudas

brillaban acaso

las hojas iluminadas del alba.

Vuestra frente se hería,

ella misma,

contra los rayos dorados,

recientes, de la vida,

del sol, del amor,

del silencio bellísimo.

No había lluvia,

pero unos dulces brazos

parecían presidir a los aires,

y vuestros cabellos sentían

su hechicera presencia,

mientras decíais palabras

a las que el sol naciente daba

magia de plumas.

No, no es ahora,

cuando la noche va cayendo,

también con la misma dulzura

pero con un levísimo vapor de ceniza,

cuando yo correré

tras vuestras sombras amadas.

Lejos están

las inmarchitas horas matinales,

imagen feliz de la aurora impaciente,

tierno nacimiento de la dicha en los labios,

en los seres vivísimos

que yo amé en vuestras márgenes.

El placer no tomaba

el temeroso nombre de placer,

ni el turbio espesor

de los bosques hendidos,

sino la embriagadora nitidez

de las cañadas abiertas

donde la luz se desliza

con sencillez de pájaro.

Por eso os amo, inocentes,

amorosos seres mortales

de un mundo virginal

que diariamente se repetía,

cuando la vida sonaba

en las gargantas felices

de las aves, los ríos,

los aires y los hombres.


Vicente Aleixandre

Premio Nobel Literatura 1977


EL COR DE LES TENEBRES (Joseph Conrad, Heart of Darkness, 1902))


"... Aleshores la terra és, per a vosaltres, només un lloc d'estada i no vull pas dir si el fet que sigui així és el vostre guany o la vostra pèrdua... Però la terra és per a nosaltres, un lloc per viure, on hem de suportar sospirs, veus, sons, olors també! Respirar al costat d'animals morts i no contaminar-nos. I aquí, no ho veieu? Aquí és on apareix la força, la fe en la pròpia capacitat per excavar forats modestos on enterrar la substància; el poder de devoció, no envers un mateix, sinó envers un treball obscur i extenuador. I això ja és prou difícil. Fixeu-vos-hi, no estic intentant excusar ni tan sols explicar, estic intentant entendre el... el Sr. Kurtz... l'ombra del Sr. Kurtz. Aquest espectre iniciat que sorgia del darrera del no res..."

"... Realment havia recorregut a la selva, no al Sr. Kurtz, el qual, no em costava res admetre-ho, era com si ja fos només una ombra del passat. I, per un moment, em semblà com si jo ja no hi fos tampoc... Vaig sentir un pes intolerable que m'oprimia el pit, l'olor de la terra humida, la presència invisible d'una corrupció victoriosa, la foscor d'una nit impenetrable..."

"... Era com si hagués esquinçat un vel. Vaig veure, en aquella cara d'ivori, l'expressió d'orgull tètric, de poder implacable, de terror covard, de desesperació intensa i sense esperança. ¿Tornà a veure la seva vida amb tots els detalls de desig, temptació i renúncia durant aquell suprem moment de coneixement complet? Cridà en un remor cap a alguna imatge, alguna visió, cridà dues vegades, un crit que no era gaire més que un panteig...

-L'horror!... L'horror!...

Vaig apagar l'espelma i vaig sortir de la cabina... "

ESENCIA DEL TAO 道德經 Tao Te King

Un pie atrevido
pisa una flor,
y ella,
que ignora
lo que es venganza
lo aromatiza
con su fragancia

Friday, February 22, 2008

EL MESTRE ZEN (TAO TE KING) 道德經





Qui sap, fa.

Qui no sap, ensenya.

El mestre zen ensenya perquè sap que no en sap res.

(Lao Tsé, Tao Te King)

道德經

EL CORAZON DE LAS TINIEBLAS de Joseph Conrad

Marlon Brando is KURTZ in Apocalypse Now, film of Francis Ford Coppola

The man is clear in his mind but his soul is mad
The horror… the horror… (Kurtz)

Fragmento del final de EL CORAZON DE LAS TINIEBLAS, de Joseph Conrad:
Vi en aquel rostro de marfil una expresión de sombrío orgullo, de poder despiadado, de vehemente terror, de una intensa y vencida desesperación. ¿Volvería a revivir en aquel momento de supremo conocimiento toda su vida, cada detalle de sus deseos, de sus tentaciones, de su claudicación? Kurtz gritó en un susurro, ante alguna imagen, ante alguna visión. Gritó dos veces, en un grito que no fue más que un hilo de voz:

-¡El horror!¡El horror!

Apagué el candil y salí de la cabina. Los peregrinos cenaban en el comedor y yo ocupé mi sitio...

Monday, February 18, 2008

18 Febrer 2007 Tao Te King


Qui vol estar per sobre, ha de mantenir-se per sota. Per anar per endavant, cal aprendre a quedar-se endarrera. Ningú no pot lluitar amb qui no lluita. (Tao, 66)

Cal guardar tres tresors: l'amor, l'austeritat i no voler ésser més que els altres ni imposar-se a ningú. Qui vulgui ésser gran ha de ser petit. (Tao, 67)

KOSOVO: El dia de la independència.

Recordo a M. antic destacat en la KFOR (Kosovo Force) organitzada per la NATO, que m'explicava com una setmana havien d'anar als monestirs serbis propers a la frontera amb Sèrbia a protegir-los de les guerrilles albano-kosovars independentistes, i a la setmana següent, ans bé al contrari, havíen de protegir comunitats albano-kosovars de les possibles venjances de forces irregulars sèrbies. Fins i tot m'explicava els incidents i la tensió d'aquells anys a la zona de l'aeroport de Pristina, entre la KFOR i els paracaigudistes rusos acampats per aquells indrets per protegir als serbis.
No sé, tota aquella época dels anys 90 i primers anys del segle XXI comença a embolicar-se en els meus records: Sèrbia, Croacia, Bòsnia, Sarajevo, Sbrenica, Mostar, Montenegro, Milosevic, Kosovo... Tot balla en la memòria amb mil detalls entrecreuats... Recordo la gran paradoxa, quan, per alliberar la Bòsnia i Sarajevo musulmans dels atacs de l'exercit i guerrilles serbis cristians, l'aviació de la NATO va bombardejar i destruir Sèrbia durant un mes... Va ser la primera vegada que la gent aquí aplaudia una acció militar de la NATO...
He de consultar el Google, he de buscar la cronologia de tots aquells anys tan decisius en els Balcans...
Avui sembla que amb la independència de Kosovo acaba un cicle, però... Putin, el cap de Rússia, tradicional aliada de Sèrbia, ha anunciat que ja té un pla d'actuació preparat per protegir Sèrbia... Ja veurem, la premsa diu avui que la flota mediterrània dels Estats Units ja està situada per intervenir si calgués en defensa de Kosovo...
En tot cas, la notícia d'avui sobre la independència de Kosovo és la següent:
El Parlament de Kosovo ha aprovat per unanimitat, a les 15.51 hores del 17 de febrer de 2008, la declaració d'independència unilateral de la província sèrbia de majoria albanesa.
El nom oficial del nou estat és República Democràtica de Kosovo. El nou país tindrà una sobirania limitada i tutelada.
El primer ministre kosovar, Hashim Thaçi, ha llançat un missatge tranquil·litzador als països adjacents a la República Democràtica de Kosovo manifestant que respectarà els seus territoris i sobiranies. Amb un "que es quedin tranquils", Thaçi s'ha dirigit als serbis en la seva pròpia llengua, expressant-los el seu desig que es quedin al territori. "Aquesta és casa seva", els ha dit.
Hashim Thaçi, un exlíder guerriller, ha declarat que la proposta d'independència l'ha fet perquè "és la voluntat del poble".
El polític ha manifestat que respectarà la proposta de l'exmediador internacional finlandès Martti Ahtisaari i que immediatament començaran a treballar en l'aprovació d'una constitució.
En el seu discurs, Thaçi s'ha compromès a integrar-se en la "família europea" i ha demanat el suport dels països de la Unió Europea, a qui ha agraït el seu suport, així com a l'ONU, organisme al qual ha mostrat el seu respecte.
La bandera i l'escut del paísDesprés d'adoptar la declaració unilateral d'independència, el Parlament kosovar ha aprovat els símbols del nou Estat. La bandera del país serà de fons blau fosc amb el mapa de Kosovo en color groc, amb sis estrelles blanques al voltant. L'escut nacional serà similar.
No obstant, la bandera nacional, per la qual els albanokosovars van lluitar durant l'últim segle, continua sent l'albanesa, de color vermell amb l'àguila bicèfala negra. El que encara queda per aprovar és un himne nacional.

Friday, February 15, 2008

LA VAGA DEL 14 DE FEBRER DE 2008

Ahir, 14 de febrer de 2008, hi va haver una vaga general de l'ensenyament públic no universitari de Catalunya per oposar-se al document de bases per a una reforma educativa de la Conselleria d'Ensenyament.
Hi ha dos temes que he de tenir en compte sobre aquest fet.
a/Artur Martorell
b/El fons de la qüestió en la previsió del futur de la nostra societat.
En quant al primer apartat, una cosa ha estat evident: nosaltres no hem fet la vaga, i aquesta ha tingut un seguiment majoritari significatiu en les escoles de primària i menor en els centres de secundària.
Nosaltres no hem fet la vaga. És un tema sobre el que he de reflexionar, he d'intentar, amb temps, amb mesos, deduir com hem arribat fins aquí. Nosaltres, els mestres de l'escola Artur Martorell, en les vagues laborals o polítiques del periode 1975-1981, i també en el següent periode, el 1981-1992, havíem estat sempre capdavanters. Érem dels primers en fer-les, i els més disposats a continuar-les fins a aconseguir els objectius. Sortíem al carrer, i jo mateix, crec que cap a 1977, més o menys, havia format part dels grups que anaven a recórrer les escoles que no feien vaga per convéncer-los d'afegir-s'hi.
Fins i tot, en les grans vagues dels finals dels anys 80, jo havia sortit en una fotografia en primera plana de La Vanguàrdia, amb altres mestres de l'escola, encapçalant la manifestació que anava des del Passeig de Sant Joan per tot el carrer Aragó fins arribar a la Conselleria, llavors a prop de la cruïlla Aragó-Urgell.
I ahir no vam fer la vaga. He de pensar, he de pensar... Em nego a acceptar que tot es deu a que llavors teníem la sang jove i ara ja no... Els fets són molt recents, i em falta perspectiva per a un anàlisi objectiu. Necessitaré temps per poder analitzar tot això amb la llunyania adequada... Potser fins i tot ja estaré jubilat quan arribi a conclusions. O potser no hi arribi mai...
I el segon apartat, el fons de la qüestió. La situació té arrels més profundes del que en principi sembla. I no és un tema només de Catalunya, sinó de filosofia de política educativa arreu del món.
Hi ha un llibre força interessant que intenta analitzar això, les motivacions profundes dels canvis educatius que s'estan efectuant en molts països.
A continuació copio una nota sobre aquest llibre, que conté un resum amb les claus de la situació, que, penso, és d'extrema gravetat: ja no interessa formar gran nombre de titulats ben formats, el sistema no podrà donar-els-hi feina. Farà falta gent preparada, però poca.
Aquesta nota ha estat publicada en la següent web:
http://revista.abatoliba.edu/?id=3_ignorancia
i la reprodueixo a continuació.

La escuela de la ignorancia
A pesar del discurso dominante, la enseñanza universal y de calidad ha dejado de ser un objetivo político. La globalización exige reajustar la dinámica económica respecto al sistema educativo.
Datos del libro:
Título: La escuela de la ignorancia
Autor: Jean-Claude Michéa
Acuarela Libros
Madrid, 2002
101 págs.
Con el sugerente título de La escuela de la ignorancia, Jean-Claude Michéa, profesor de Filosofía en Montpellier, nos sumerge en uno de los temas de discusión más controvertidos de nuestro tiempo: la educación. Los discursos oficialistas tienden a correlacionar problemas educativos con “falta de presupuesto”. Sin embargo, el problema es más profundo, más insidioso, más molesto de reconocer. No se trata de dinero, ni siquiera es válido el insustancial discurso de una “pérdida de valores” que nadie sabe qué significa. El problema de la educación, según Michéa, es una cuestión de diseño social, de decisión política consciente para evitar una Escuela de verdad.
Aplicar un nuevo sistema educativo
La pregunta que se hacen los más críticos en Francia es por qué se ha aplicado el sistema educativo norteamericano en Europa cuando, después de veinte años de experiencia, se tenía la certeza de su resultado nefasto. ¿Qué lleva a la elite política europea a condenar a sus jóvenes a sufrir un sistema educativo deficiente e ineficaz? ¿Qué se nos ha pasado por alto? Las respuestas no siempre agradan. Si revisamos los textos e informes menos accesibles de la Comisión Europea, la OCDE o la European Round Table (uno de los lobbies europeos más discretos y eficaces), se descubren las primeras pistas. El capitalismo posmoderno ha iniciado el ajuste necesario entre la productividad y la educación. Todos los informes de los expertos señalan que la nueva economía exigirá pocos especialistas técnicos; la tecnología permite que unos pocos especialistas desarrollen los sistemas necesarios para el funcionamiento de la empresa. Por otra parte, los procesos de fusión empresarial reducen las ofertas de altos ejecutivos. Con otras palabras, cada vez más harán falta mejores profesionales, pero en cantidad más reducida.
A la larga, el sistema económico no podrá absorber una masa de ciudadanos bien preparados. La escuela de calidad es necesaria, pero para unos pocos. El resto del sistema educativo es mejor que no funcione. La conflictividad derivada de un sistema educativo generalizado y de alta calidad no podría ser soportada por el sistema económico, donde muchos individuos bien preparados deberían competir por muy pocos puestos de trabajo. Mejor dejarlo todo en manos del darviniano sistema de selección natural y que de un sistema educativo mediocre emerjan por sí mismos los pocos ejemplares excelentes que necesitará el sistema. La educación universal y de calidad no es un objetivo político. Estos argumentos no son política ficción, antes bien se desprenden de los documentos antes mencionados y corresponden a las elites económico-políticas de la globalización.
La lógica de estos objetivos es aplastante. Una de las consecuencias de “una escuela de la ignorancia” es la producción sistemática de consumidores inmaduros, otro de los engranajes necesarios para que la rueda de la globalización siga avanzando.
Javier Barraycoa

Wednesday, February 13, 2008

13 feb 2008 TAO TE KING 道德經 Parlar...

Aquell qui més parla és qui més aviat es queda sense paraules.
Qui segueix el Tao i vol arribar al Zen de la perfecció, s'aplica a la feina de no fer res i d'ensenyar en silenci.
(Lao Tsé, *604 ADC*, TAO TE KING 道德經)

Sunday, February 10, 2008

EL PRINCEP, de Niccolò di Bernardo dei Machiavelli


A la seva obra més coneguda, EL PRÍNCEP, el renaixentista Nicolau Maquiavelo (Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, (San Casciano in Val di Pesa, 3 de maig de 1469 - Florencia, 21 de juny de 1527) va escriure una recomanació immortal:

"El Príncep ha de ser estimat i temut pel seu poble. Però si les dues coses no són possibles, ha de triar sempre ésser temut".

Però jo no sóc cap Príncep, i he triat sempre ésser estimat. I ara, quan arribo a la darrera etapa de tot en la meva vida, no me'n penedeixo.


10-02-2008 TAO 道德經

Qui parla amb el silenci està parlant tota la seva vida. Mai no parla, i mai no deixa de parlar.
Aquell qui parla molt, demostra que no coneix el Tao.
Caminen contents de no saber ja on van. Han oblidat éxits, problemes, habilitats, desitjos, orgulls. Ja fan sempre només el que volen. Ni crítiques ni elogis els pertorben. Han arribat al final, només importa aquí i ara.
道德經

Thursday, February 07, 2008

Albada del 6 de Febrer

Aquells paisatges que hi van ser,
i ja no...
Van quedar enrera, com una barca
a la platja, després del temporal...

Senyales el passat amb el dit,
com volent atreure'l,
però millor que la distància del temps
uneixi.

El sol glaça, la neu crema...
Memòria d'uns ulls.
Recordar és de vegades trist,
però oblidar és morir.

I ens salven les paraules:
vivim en unes lletres
que estimem.

L'albada,
les onades que van i venen.
I nosaltres amb elles...

Wednesday, February 06, 2008

Carnaval 2008, el primer als nous edificis de l'escola Artur Martorell

Avui hem fet l'acomiadament del primer Carnaval que hem fet als nous edificis de l'escola Artur Martorell, i, segurament, el meu penúltim com a mestre en actiu de l'escola.
Ha fet un bon dia d'hivern a Badalona, temperat i sense cap núvol al cel. Al migdia ens hem apropat fins i tot als vint graus, encara que a la caiguda de la tarda es notava de nou la frescor de l'aire d'hivern.
Hem tornat a aprofitar els beneficis dels nous edificis. En comptes d'estar tots al fresc a la pista de l'antiga escola, hem estat ben calentets refugiats al gran gimnàs que fa també de sala d'actes de l'escola nova.
Totes les classes, seguint la tradició, han llegit les seves queixes contra el S.M. Carnestoltes, Rei de Carnaval. I, com sempre, el tradicional Consell dels Bulls se les ha ingeniat per defensar a S.M. En realitat no saben el gran secret, del que només te n'assabentes amb el pas dels anys: S.M. Carnestoltes no desitja ésser defensat. Sap que és el culpable de tot, i, a més, està content de ser-ho. S.M. no és partidari d'allò que algú, en castellà, ha denominat el "buenismo", i que encara no té cap traducció conceptual al català.
La meva estimada classe de 4t. ha fet 2 queixes, absolutament justificades.
La primera és que S.M. Carnestoltes és culpable de que la nova escola no té persianes. Bé, la genialitat dels arquitectes que ens van construir una especie de petit Gugenheim, va funcionar al mesos d'estiu del 2007, amb el sol molt alt, però ara, amb el sol baix d'hivern, ens entra de forma horitzontal mig matí, i, segons on seus, et fa ben bé la guitza.
I la segona, també certa, és que en aquesta classe, des de fa uns anys, cada curs hi ha una família que marxa a viure fora de Badalona, i la classe perd un company o companya. Hi ha hagut més abans, però a 3r. va marxar una nena al seu país d'origen, l'Uruguay, i aquest curs una altra nena, d'origen marroquí, ha marxat a viure a Anglaterra. Aquesta ha tornat a veure'ns els dies de Carnaval de la setmana passada, i ens enyora molt. I nosaltres a ella també. Li agrada molt més Badalona que Anglaterra. I a mi també.
I, per cert, S.M. Carnestoltes 2008 ha estat condemnat a un càstic que a ell l'encanta. transformar-se en el nou espantall de l'hort de l'escola que aviat iniciarà la seva nova història a la part superior de les grades.
Ésser espantall... Quina sort... Veure sortir el sol, gaudir amb la lluna, veure el mar més enlla de l'horitzó proper, sentir calor, fred, mullar-se amb la pluja escadussera... Ésser espantall...

Tuesday, February 05, 2008

VIRUS

La febre... La febre...
Onades de vent, de foc, de pluja,
tempestes de mar...
La febre...
Cavalls que venen del cor
de les tenebres...
Llums que s'albiren a l'infinit
d'una finestra...
Unes mans amigues que posen
un drap mullat al teu front...
Es cremen arbres, fulles,
les espigues esdevenen brases,
desperten espantades les sorres
de la platja.
Elles i ells tornen a somriure'ns...
Dormir... La son...
La matinada...
Una moto al carrer...
Tremolar i cantar.
El llit, suor...
És un virus, diu la metgessa,
no pas la grip.
Vés a saber...
Petits monstres que surten
de les cantonades
i dels túnels dels angles rectes.
Els virus...
No hi ha res a fer, diuen...
Aguantar set dies...
Migdia de claustre a l'escola...
La febre em consumeix
però ningú no se n'adona.
El cap em bull, hi noto punxades...
De vegades em costa respirar.
però ningú no ho nota...
La febre...
Parlem de moltes coses...
o més bé en parlen...
Avui toca economia d'escola,
les xifres em ballen al davant,
ben burletes...
Gastem molt en excursions,
molt més jo en gastaria...
Prou esforç faig
de no adormir-me...
A més no quedaria bé,
semblaria que ja repapiejo...
Jo i els meus virus...
Sembla una grip, però no ho és...
Potser és la "passa"
aquest monstre de mil caps.
Me'ls ha enganxat algú de la classe,
ben segur...
Els ulls em cremen,
em costarà aguantar la tarda...
revelació d'ombres i llums
a les corbes del camí.
Aquells revolts de la vida
que mai no t'esperes
i que sempre t'agafen de sorpresa
si no fos perque ja n`hi ha molts més
abans...
L'espant ja s'ha glaçat,
ja el silenci de la nit
deixa pas al roig encés
del sol ixent d'una nova albada
a les envistes de l'oasi de El Messeied,
entre Edchera i El Aaiun.
Era l'any 1971, al desert...
I no tenia el virus...
El Messeied...
Llegenda de sang
d'il.lusions oblidades.
De nou pujades sinistres
a la nova escola del parc...
Dies de Carnaval del 2008...
Camí de la platja invisible on trenquen
onades, vents i cossos,
Mars de vides...
El destí...
El destí...
L'horror...
L'horror...
El virus que em maltracta...

Monday, January 28, 2008

PLOVISQUEJAVA

La música dels rius
arribava fins el meu cim,
més enllà del lleu moviment
de les ales.

Aquella mirada melanconiosa
per sobre de valls i ombres
no tenia res a veure
amb el penediment
ni amb el canvi d'estació.

Era un record d'aquella corba
de la superfície del mon
on havia viscut,
on havia seguit la mutació de la Terra,
la llum i l'escalfor del sol

I l'arribada tímida
dels primers raigs que endevinaven
les formes de boscos i rius, enllà en els vessants
i en el més profund de la vall...

Fugia pel camí la Lluna
amb les primeres harmonies de l'albada,
neixia el cant dels ocells, mentre,
a l'horitzó,
encara plovisquejava...

Ets com un coixí de neu
que duu cabells de boira
i rissos de rosada...

La Terra...
Aquest planeta dels miracles
que mai no semblen arribar.
Pàgines i pàgines de la vida,
i van deu més...

No és suficient, potser?
Encara falten més?
Lletres que ballen i dansen,
imatges que em miren burletes.

Follets que baixen del sostre,
fades que em somriuen a l'albada.
Aus que vigilen des del cel,
rellotge cruel que no ens deixes temps.

Un gat que se'm frega
feliç i ronronejant.
Unes mans suaus i tendres
que m'acaronen...

Moltes històries que s'entrelliguen
unes subtils ombres inabastables...
Un parfum, un paisatge...
La llum dels teus ulls...

PASTORAL MARINA GENER 2008


Uns avions
de Rio a Tiana
més ràpids que el vent
més ràpids que jo

Vaig a prop
a prop de mi mateix
a velocitat
a velocitat de llum

Sóc aquí
i molt lluny d'aquí
al meu llit
i a mil milles

Sense dormir,
cap a remots paratges
amb nostàlgia de l'inici quan jo era petit,
si alguna vegada he estat petit

Dormo i desperto
i la Terra gira cap a l'infinit
sense canvis de ruta
ni tremolors del temps

Sí, dormo a l'ombra,
amb ulls de mil mars
somriure d'estiu etern
a la platja del teu vent

El dia neix a les envoltes del mar
paisatges del meu somni,
boira que fuig de l'aigua,
esguards furtius de vianants

Que venen pel camí del port,
flaires de sal que ens acaronen...
Una gavina, potser un gaviot,
navega majestuosa per sobre del mirall sense ones

Una grulla arriba al seu refugi
al bosquet del parc...
Primers vermells del sol, preludi de
la seva arribada per orient...

Els pesquers de nit s'apropen a es port
tal com sa màgica processó...
Albada de mar,
salpar de la fosca del cor...

Que la vida no era broma
ho vaig comprendre molt aviat.
Jo era petit, adhuc al bressol,
i ja ho sabia...

Poc a poc avances cap endavant,
pas enrera fins i tot,
fins que acceptes aquella veritat
que ja sabies

I que també ens va revelar
l'amic Gil de Biedma
ja fa temps.
Es a dir:

Fer-se gran,
deixar a l'esquena
molt ràpidament
aquells anys de joventut

I al final marxar.
És l'únic argument,
en el fons,
d'aquesta obra

I, malgrat tot,
estimar i odiar,
treballar i jugar,
somriure i plorar

Sí, són les ombres que escapen del dia,
riu tendre que avança lentament
cap a les clarianes
del bosc de la vida

Queden en el record
aquelles ferèstecs cascades
del curs alt
Quan el riu arrossegava

Pedres, sorres i mil restes
de vida, vegetal i animal.
Ara el temps va ràpid
però el curs del riu

Ha esdevingut ja lent i tranquil,
amb el penediment per aquells
cors i cossos que vaig arrossegar
els dies de les grans riuades

Enllà, en les muntanyes
encara properes,
al meu naixement
al cim de les aligues

Flor i llum,
vida i parfum,
foc de sol,
raig de flames

Encara cremen les vores
i els marges, amb gran tendresa.
El vent, el vent de mar,
que s'apropa...

Sunday, January 27, 2008

EL LABERINT DEL BOSC

Hi ha boscos i boscos.
Alguns hi veuen només amb els ulls de la realitat. És just i normal.
No han trespassat encara les portes d'Orion, com diríem a Blade Runner...
Però jo sóc dels altres.
Jo he viscut al bosc màgic que molts de vosaltres també heu vist. Però no tots, ja ho sé.
Heu vist una gran pel.lícula, EL LABERINT DEL FAUNO?
Si l'heu vist, ja sabeu de que estic parlant.
Jo he vist aquest bosc, jo sé tot el que hi ha més enllà de la realitat.
Jo conec follets i fades, bruixes i bruixots. I he parlat amb arbres xerraires de gran sentit de l'humor i excepcional saviesa.
I he parlat amb donzelles que han vist l'unicorn en una bella clariana, prop de la font...
Els meus boscos...
Els vostres boscos...

Sunday, January 20, 2008

CARTA DES DE L'ANTÀRTIDA: Ushuaia, el Canal de Beagle i el Pas de Drake

En el seu blog, http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080118/53428191336.html, Miguel Ángel Otero Soliño ha escrit una carta des de l'Antàrtida parlant de tradicions marineres relatives al Pas de Drake i d'altres estrets i caps. Us recomano que guardeu la seva adreça a Favorits i la consulteu sovint, si us agraden la ciència, la biologia, la zoologia, la botànica, la navegació, la climatologia i l'aventura, no us en penedireu.
Aquest és el seu relat:

Tradiciones marineras
Miguel Ángel Otero Soliño 18/01/2008 - 09:54 horas


Es mi mayor deseo el que me acompañéis en esta aventura, esperando que a través del relato de mis vivencias os pueda acercar a los diferentes entresijos de lo que es una campaña antártica. Para empezar me presento, mi nombre es Miguel Ángel y un día hace dos años, tras finalizar la carrera de biología y ciencias ambientales y en plena búsqueda de empleo, me enteré de la posibilidad de acudir a la Antártida como tripulante del buque de investigación oceanográfica "Las Palmas".

Pese a que nunca había embarcado y no sabía si me adaptaría a la dura vida en la mar, me dije a mi mismo: ¡Adelante! Y por ello ahora estoy disfrutando de la que es mi segunda campaña Antártica. Os aseguro que mi primera reacción al ver el barco (algo que le pasa a la mayoría) fue asustarme. No me podía creer que con ese barco tan chico (41 m de eslora) pudiéramos cruzar todo el atlántico, sortear el famoso paso del Drake , para finalmente alcanzar las frías aguas antárticas.
Pero en contra de mis pronósticos, el barco me demostró que pese a ser el más pequeño de todos los que operan en la Antártida, era capaz de cumplir su misión con creces. Por todo ello, este año me siento más seguro y decidido a viajar al fin del mundo con él y así poder participar en la que será su XI campaña antártica.
Sé que os preguntareis cuál es nuestra función dentro del conglomerado antártico. Básicamente nuestra labor es la de apoyar logísticamente a las bases españolas. Somos los encargados de aportarles todo aquello que precisan: víveres, combustible, material científico etc. A la vez, somos una especie de taxi disponible 24 horas, que permite el traslado del personal científico a las bases, a la vez que les apoyamos en muchas de sus investigaciones. Somos los primeros en empezar la campaña y los últimos en terminarla.
Nuestra campaña tiene una duración de 6 meses y medio y este año se engloba dentro del cuarto Año Polar Internacional. España participa por primera vez en este importante evento, que traerá tanto al Polo Norte como al Sur a científicos de todas partes del mundo, con el fin de estudiar el estado actual de las regiones polares y cómo estas interaccionan con las del resto del planeta.
La Antártida, único territorio destinado en exclusiva a la ciencia, al tratarse de un espacio relativamente intacto y de gran fragilidad, sirve de plataforma para una gran cantidad de estudios sobre el cambio climático, así como investigaciones meteorológicas de otra índole.
Los geólogos y edafólogos también encuentran aquí un espacio óptimo para desarrollar sus investigaciones, ya que nos encontramos ante una región muy activa desde el punto de vista sísmico y vulcanológico. Tampoco faltan biólogos que estudian a su característica fauna y flora, o bien buscan comprender sus casi primigenios ecosistemas. Este blog tratará de todo un poco, tanto de la labor científica como de todos aquellos aspectos relativos a la vida en el barco y en las bases, pasando por la fauna y flora, así como de las múltiples curiosidades de este apasionante continente.
Ushuaia se autodefine como la ciudad más austral del planeta. La esplendida situación de esta "bahía de aguas tranquilas" (que es lo que significaba su nombre en la lengua de los antiguos Yamaná), hace que se haya convertido en la principal puerta de entrada al continente antártico, tanto para los buques de investigación como para los turísticos, y por lo tanto, una parada esencial en nuestra campaña.
A finales del siglo XIX, las autoridades argentinas decidieron establecer un presidio para los elementos más peligrosos del país; buscaban apartar de la sociedad a los más indeseables y, a la vez, establecer un asentamiento (ayudado en gran medida de la mano de obra de los presos) en la grande pero poco poblada Tierra de Fuego.
A día de hoy, Ushuaia es una ciudad eminentemente turística, que explota tanto su cercanía a la Antártida (los peluches de pingüinos son los souvenirs más reclamados en sus tiendas), como su excepcional y relativamente virgen naturaleza. Para la tripulación de "Las Palmas", el puerto de Ushuaia supone un paréntesis destinado al descanso. Generalmente la estancia del barco en los distintos puertos de la campaña suele ser de 3 o 4 días, aunque esta vez la parada se ha extendido a 7 días para que la dotación pasase en puerto las fiestas de Navidad. El barco, pese a todo, no paraliza su actividad y siempre hay trabajos que cumplir. Por un lado, están las labores clásicas de llegada a puerto: repostaje de combustible, llenado de los tanques de agua, reposición de los víveres etc. Y por otro lado, se realizan todas aquellas obras excepcionales que surjan.
No es extraño que por los duros avatares de la mar (especialmente en el paso del Drake) volvamos con algo roto. También se suben los tres contenedores (uno de ellos frigorífico) que contienen el material (víveres, repuestos…) a descargar una vez que lleguemos a las bases. La dotación, nos dividimos para realizar guardias de 24 horas, las cuales se encargan de vigilar la entrada de personal y está atenta y disponible a reaccionar ante cualquier incidencia.
También se encargan de la recepción de posibles visitas por parte de las autoridades locales o de miembros de buques amigos, así como ayudar en cualquier cuestión que les puedan surgir a los científicos que embarcaran con nosotros, e incluso en ocasiones hacemos de improvisados guías a curiosos que desean conocer el barco. Con todo, las paradas en puerto siempre terminan.
Así, el primer día del año y una vez embarcado todo el personal científico y el práctico, iniciamos la salida del muelle. Los científicos se agolpan para mirar la maniobra y, de hecho, nos suelen fotografiar y grabar en plena acción.
Orientados por el práctico, nos dirigimos rumbo al hermoso canal del Beagle (que recibe su nombre en homenaje al barco en el que Darwin revolucionó la ciencia promulgando su teoría de la selección de las especies). Pasadas unas horas entraremos en el temible Paso del Drake, pero eso será otra historia.
El pasaje del Drake (Cabo de Hornos), desde su descubrimiento, ha causado temor entre los navegantes, dado el grado de peligrosidad inherente que conlleva el atravesarlo. De ello da buena fe el incontable número de naufragios que han llenado de chatarra y de vidas humanas los fondos de esta región del planeta.

El cruzar el Paso del Drake y el Estrecho de Bering y así como doblar el Cabo de Buena Esperanza, eran logros que estaban mitificados dentro del mundo marinero. El hito de cada uno de ellos suponía la concesión del derecho a colocarse un pendiente. Aquellos que tuvieran agujereados tres veces las orejas, eran tratados con respeto y admiración por sus compañeros, concediéndoseles peculiares derechos. Por ejemplo, tenían el privilegio de no que quitarse el sombrero en presencia del rey, así como el poder escupir o orinar a barlovento (a favor del viento) y se les permitía beber bebidas espirituosas con un pie encima de la mesa, o con los dos, en el caso de que hubieran pisado territorio Antártico.
Actualmente, salvo los auténticos lobos de mar, la mayoría de las modernas dotaciones no suelen cumplir estas tradiciones. Tal vez por el hecho de disponer de barcos ultramodernos (con la última tecnología en radar, sonar, GPS etc.), se ha reducido mucho la incertidumbre y peligrosidad inherente a la hora de atravesar alguno de estos parajes.
Cuando acabe esta campaña habré cruzado el Drake 24 veces (repartido en 2 años). No por ello me considero un gran marinero, y jamás podré compararme a alguno de aquellos valientes que cruzaban a vela medio mundo, en travesías interminables y en unas condiciones lamentables de habitabilidad y salubrilidad. Ni siquiera estoy cerca de alcanzar la suela de los zapatos de algunos de mis compañeros, varios de los cuales ya alcanzan los 50 pasos del Drake y más de 20 años de marina a lo largo de los siete mares.
Quizás la única tradición que aún se mantiene con fuerza es, curiosamente, la más antihigiénica. Aún es frecuente que cuando se dobla el mítico Cabo de Hornos y se cambia de las aguas del Atlántico al Pacífico o viceversa, los tripulantes decidan salir a cubierta, orinando o escupiendo a barlovento, dándose un autohomenaje por la osadía que acaban de acometer...
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20080118/53428191336.html

Saturday, January 19, 2008

CAPVESPRE DE GENER A LA PLATJA DE VALLE GRAN REY, ILLA DE LA GOMERA



Arriba la nit d'aquest dissabte de gener a la platja de Valle Gran Rey, a l'illa de la Gomera.
Paisatge tranquil, dia de descans, ja calia...

Ahir, divendres 18 de gener, va ser un dia important...

No per esperat menys important...

Som aquí, avui, a la platja, mirant cap la muntanya que tanca la vall.

Sí, la nit avança cap a nosaltres...

La gent de la platja ja ha marxat a les cases i apartaments. La majoria són anglesos, alemanys, nòrdics de Noruega i Suècia.

Ha fet un dia perfecte, la mar estava tranquil.la, la temperatura ha arribat als 27 graus. Res a veure al fred d'ahir a Badalona i Barcelona. Fred al cos, fred a l'esperit...

Al fons, arribant la nit, veiem perfectament la silueta de la nostra illa veïna, l'illa de Hierro...

Sí, ahir...

Ahir li van dir al meu germà, en Xavier, al Banc, -un dels dos més grans-, que el seu departament dels serveis centrals de Barcelona serà traslladat a Màlaga el proper mes de novembre, a una empresa externa -la famosa deslocalització-, i que ells, el seu departament, unes 17 persones, han de triar entre anar a Màlaga, a aquesta empresa que ja no és el banc, la prejubilació o quedar a l'espera de forats on poder recolocar-los en les oficines que tinguin baixes.

I ell, que té 54 anys, en principi, ha triat la prejubilació. No pots anar ara a un forat a una oficina a començar de nou com si fossis un noi o noia de vint anys amb tota una vida per endavant. I, evidentment, tampoc és el moment de marxar a Màlaga a començar una nova vida...

Ja veurem... Tampoc és segur que els acceptin la prejubilació als que han agafat aquesta opció, de vegades als que, com ell, estan catalogats com excel.lents treballadors, no els deixen prejubilar-se i els envien a currar més anys a qualsevol oficina...

Però avui havíem de tornar aquí, a les arrels, a l'illa original de la nostra nissaga, a l'illa de La Gomera, a Valle Gran Rey, a parlar amb els nostres avantpassats aborígens guanxes... A tocar l'aigua de l'Oceà Atlàntic...

Encara que no sigui més que un dia...

Encara que ens passem més d'un dia sencer en aeroports i ferrys entre anades i tornades de Barcelona a les illes de Tenerife i Gomera...

Calia respirar l'aire pur dels vents alisis i sentir la pluja horitzontal al bosc de laurisilva del Parc Nacional de Garajonay...

Calia veure arribar la nit aquí a la platja de La Calera, a Valle Gran Rey...

Calia parlar amb la família...

Calia mirar el cel i veure la Via Làctia...

Calia sentir a la cara el vent del mar, i l'escalfor del sol...

Calia veure la gent banyant-se...

Calia venir aquí al sud, com vaig dir un dia, al sud, on avui l'aire és calent i podes prendre les begudes fredes...

I ja demà a la nit tornarem al pandemonium de Barcelona...

I continuar endavant per la vida, navegant de vegades a barlovent i d'altres a sotavent...

In the road, forever, friends...


Wednesday, January 16, 2008

LLAMPEC A LA FOSCA

Blancs dents que riuen,
llampecs a la fosca,
llum de nit,
ecos llunyans d'enrenous
i crits de la terra...
Joncs dels aiguamolls
que es pleguen
amb la insinuació
d'una ventada....
Aigües tranquil.les
dels braços del Mekong.
Sol rogenc d'aquesta albada,
arbres florits
al vessant de mar...
Flaires de misteri,
ulls que parlen
i amaguen cançons intuïdes...
Ocells que retornen
d'aquelles regions
que vam recórrer
en una flamarada,
alè de cendres...
La llar...
El pont...
Llampec a la fosca
En record de Song-Thrang, 1972

Saturday, January 12, 2008

LA MEVA GENERACIÓ

S'ha publicat un interessant estudi encarregat per La Caixa que resumeix avui el diari La Vanguàrdia. Ofereix dades sorprenents sobre el paper de suport de la societat que fa la meva generació, la gent que actualment té entre 50 i 70 anys. Jo tinc ara 58, i el 23 de març faig els 59. Aquest és el resum:

La mitad de los españoles de 60 a 69 años mantiene a los hijos

Luis Izquierdo 12/01/2008
Están pensando en jubilarse o ya lo han hecho, pero son el principal apoyo de la actual sociedad española, pues están en el corazón de las redes sociales y familiares.
La descripción es del catedrático de Sociología de la Universidad Complutense de Madrid, Víctor Pérez-Díaz, y forma parte de las conclusiones del estudio "La generación de la transición: entre el trabajo y la jubilación", hecho para el servicio de estudios de La Caixa.
Los españoles entre los 50 y los 70 años son la generación que ha protagonizado la transformación de la sociedad en los últimos 30 años. Pero también son ahora los hijos que se ocupan de sus padres (uno de cada cuatro tiene a los suyos viviendo consigo); los padres que se ocupan de los hijos (el 57% de los progenitores todavía tienen alguno en casa), y los abuelos que atienden a los nietos (casi un tercio participa del cuidado diario de los pequeños). "Podemos decir que la sociedad funciona gracias a familias extensas", indicó Pérez-Díaz, antes de señalar que a pesar de la inminencia o la llegada de la jubilación "se quedan en escena de una manera muy importante".
Tanto, que el sociólogo los considera como "un factor que contribuye culturalmente a la construcción de caracteres no patológicos" en una sociedad en la que ni educadores, ni medios de comunicación ni padres agobiados por sus extensos horarios laborables se ocupan de socializarlos. Pérez-Díaz incidió en la importancia de que los abuelos vivan cerca del domicilio de sus nietos para afianzar esas pautas tradicionales que forman el carácter moral de la gente.
Por lo que se refiere al cuidado de los ancianos, el estudio revela que hasta un 72% de los miembros de esta generación de transición que no comparten domicilio con sus padres acuden a diario o varias veces cada semana a visitarlos y prestarles alguna clase de ayuda.
Con respecto a la atención a los hijos, un 48% de los padres entre 60 y 69 años tiene todavía alguno en casa, lo que supone el registro más alto de Europa. En la clasificación les siguen los italianos, con un 40%.
Si el recuento se hace entre los padres españoles de entre 50 y 59 años, el porcentaje asciende al 77%. Al margen de que sus hijos estén o no emancipados y los padres jubilados o en activo, el estudio ha contrastado que es mucho más habitual que los padres presten ayuda económica a sus vástagos (el 52% lo había hecho en el último año) que al contrario (16%).
Por lo que se refiere a los nietos, la mitad de los entrevistados los tiene y, de ellos, alrededor del 50% se ocupa de diferentes tipos de cuidados como tenerlos en su propia casa o ir a buscarlos al colegio con frecuencia. Tienen más tiempo y, además, la mayoría goza de unas razonables circunstancias económicas. Por ejemplo, el 91% cuenta con una vivienda en propiedad - el porcentaje más alto de toda Europa aunque dos de cada diez todavía estén pagando la hipoteca- y el 27% incluso posee una segunda residencia. Además, uno de cada tres tiene un plan personal de pensiones privado.
Conociendo esos datos no es extraño que sólo el 8% gaste más de lo que ingresa; el 47% emplea lo mismo que recibe y el 45% incluso ahorra. Peor están las cosas en el terreno de la salud. Algunos indicadores muestran que los españoles están entre quienes padecen un mayor número de dolencias en el Viejo Continente. Así, el 40% de los entrevistados dijo haber acudido en siete o más ocasiones al médico en los 12 meses anteriores a la realización de la encuesta. No es extraño por ello que más de la mitad admita no hacer deporte casi nunca y que el porcentaje en el caso de los jubilados ascienda al 63%.
En el lado positivo, el consumo de tabaco desciende de forma drástica cumplidos los 55 años. Mientras en la franja de edad entre los 45 y 54 fuma uno de cada tres españoles, en la inmediatamente superior sólo lo hace el 16%. Que desciende por debajo del 10% cuando se cumplen los 65.
La media de fumadores entre los varones mayores de 50 años se sitúa en el 28%, lo que coloca a España entre los países con mayor consumo masculino de tabaco de Europa, sólo superado por Grecia y Dinamarca.

Friday, January 11, 2008

LA LLIBERTAT DEL SILENCI

Sense saber com, vam passar de la conversa sobre el temps i les passades festes de Nadal a un acalorat debat polític relacionat amb temes de la nostra feina, l'educació i l'ensenyament. I amb la intervenció fa pocs dies d'institucions que creuen tenir el dret d'orientar el que pensen que deuen opinar els ciutadans. I la gent es va anar escalfant a causa de la indignació que sentien davant de determinats fets i opinions expressades per alguns personatges públics representants d'importants institucions les darreres setmanes.
Jo escoltava amb atenció, molt interessat i fascinat amb la passió que provocava el tema.
Al final, quan ja es va acabar el temps d'esbarjo i vam haver de tornar a les aules, tu, bona amiga des de fa 30 anys, em vas dir que què opinava jo, que no havia dit res, que sempre callo quan es tracten temes conflictius...
Ai las!, amiga, amiga...
No sempre ha estat així.
Recordo que...
Fa molts anys, quan els dinosaures encara poblaven la Terra, jo era jove -com a mínim més que ara-, i parlava, i opinava... I no em tallava gaire... Corrien els anys 70 i 80 del segle passat...
Però després, moltes vegades, en vaig rebre les conseqüències, o, fins i tot, em vaig guanyar enemistats per no coincidir de vegades amb les opinions majoritàries.
I, al final, vaig començar a aprendre el valor del silenci...
Allò que ja sabien els cartoixos, amb el seu vot de silenci...
I els benedictins, que es limitaven al "ora et labora" dels monestirs de l'Edat Mitjana...
I el meu pare, que sempre m'havia dit, amb la saviesa del camperol recelós nascut a La Gomera, a les Illes Canàries: "Hijo mío, intenta no significarte nunca, los "godos" (*) son mala gente..."
I, per fi, un bell dia, vaig llegir una frase clàssica, de la que no recordo l'autor, que em va impactar definitivament.
I era aquesta:

"Els éssers humans són esclaus de les seves paraules i lliures pels seus silencis..."

I va ser llavors quan vaig aprendre a guardar les meves opinions per a mi quan penso que poden molestar a algú...
Oh, sí, com lamento que algunes frases o opinions meves alguna vegada hagin molestat algú...
Encara que, malgrat tot, com va dir Galileo Galilei, "Eppur si muove..."

(*) -> "godos" : A les Illes Canàries es denomina d'aquesta manera a tots els espanyols peninsulars, a causa de les matances d'aborígens guanxes que aquests van fer en la conquesta de l'arxipèlag als segles XV i XVI.

Thursday, January 10, 2008

LA FADA AINHOA, L'UNICORN, NEW YORK, BARCELONA,

LA FADA AINHOA, LES DONES D’AIGUA, L’UNICORN, NEW YORK I BARCELONA

Aquell dia, Fada Ainhoa va despertar enlluernada pel sol de mitja nit.
Ja sabia el que volia dir.
Nadal s’apropava, i el bell Unicorn que vivia al llac de les Fades d’Aigua, tornava de les seves aventures pel món dels humans i mostrava el seu resplendent color blanc, i la llum de mil diamants brollava del seu únic corn.
Fada Ainhoa va somriure. El bosc del llac esdevenia ombrívol i ferèstec quan l’Unicorn era lluny, i retornava al seu ambient acollidor i lluminós quan el màgic cavall retornava a la seva llar de l’indret dels camins dels mil retorns.
Les Fades d’Aigua com Fada Ainhoa són uns éssers femenins que habiten als indrets d'aigua dolça. En trobem als rius, llacs, gorgs, estanys, fonts, balmes... Com a pobladores de l'aigua posseeixen tota la seva virtut: simbolitzen la fecunditat, la vida; talment com l'aigua fan créixer les plantes i permet viure als homes. Les que viuen als rius s’anomenen ondines o nàiades, la dels boscos, alseides, les napees són de les valls i les arbredes, les del mar en calma nereides o oceànides de l'oceà, orèades a les muntanyes i dríades les dels boscos de roures. Les nostres dones d'aigua són sens dubte nimfes aquàtiques, de muntanya i de bosc, típicament catalanes, però no acostumaven a viure al mar fins que Fada Ainhoa les va acostumar a anar a les platges del Maresme i la Costa Brava.

Aquestes deïtats són el model de la bellesa perfecta, la bellesa idíl·lica i onírica. A les dones d'aigua els agrada emmirallar-se amb el reflex dels estanys a les nits de lluna plena. Són uns éssers nocturns, els entusiasma que la llum de les estrelles els acaroni el rostre i faci lluir els seus cabells. Els seus ulls brillen quan, a les nits que l'astre lunar fa el ple, dansen plegades i insinuen el seu cos nu entre tuls transparents i eteris.

Les dones d’aigua com Fada Ainhoa tenen moltes similituds amb les nimfes greco-romanes, definides com a donzelles dels camps, boscos i aigües. Representen la fecunditat i la gràcia. Es classifiquen segons el seu habitacle.
Van vestides amb robes fines i riques, i al front hi duen una estela que enlluerna a aquell qui les veu. Algunes estan dotades d'unes precioses ales, de diversos colors, que les fan ser encara més seductores. Moltes d'elles posseeixen una vareta màgica i virtuosa feta de fusta d'avellaner, només la fusta d'aquest arbre és apta per als encanteris i encisos.
Les dones d'aigua també anomenades aloges, goges, encantades , païtides, nimfes de llacs o fades tenen una joventut eterna. Malgrat no ser immortals, poden viure més de mil anys essent sempre tan boniques com les coneixem i sense perdre mai cap facultat que les caracteritza.

Respecte les seves característiques psicològiques les podríem definir com a petites dones innocents, dotades d'una autoestima molt alta i orgulloses de la seva beutat. Són bones dones, i procuren portar riquesa i benestar pel voltant dels llocs on viuen. Intenten no tenir cap mena de relació amb els mortals, però no sempre és així i aquests sovint en resulten beneficiats.
Un dels moments en els que és possible descobrir una dona d´aigua -en paratges molt inaccesibles- és les nits de lluna clara, quan aprofiten per netejar i estendre la roba o per filar el lli
Dins les coves o els seus boscos no hi transcorre el temps, de manera que tothom que hi ha estat, per anys que sigui, n’ha sortit tan jove com abans; per això les encantades són eternament joves.
Els hàbits de les dones d'aigua són nocturns i és per la nit quan surten dels seus palaus, excepte a l’estiu, quan comparteixen les platges amb els humans.

Prop de Caldes d'Estrac (Maresme), hi ha la torre coneguda com la Torre dels Encantats. Un bon dia comparegué una dona d'aigua. Contra el que generalment es creu, d'ençà que aquella dona vivia en aquell indret tot va començar a anar malament. Les collites es perdien i la pluja era escassa. El poble un dia es va reunir i tothom parlà malament de la dona d'aigua. Després de pensar molts dies i moltes nits el que calia fer, varen arribar a la conclusió que fóra millor demanar consell a la dona d'aigua que no pas oposar-s'hi directament. I tal dit tal fet, varen anar cap a casa de la fada i li demanaren protecció. Ella els indicà que sota la població feia el transcurs un riu subterrani d'aigües medicinals, i els digué el lloc exacte on podrien fer un i trobar-hi aigua. I així, aquella població mancada d'aigua va trobar el seu guariment en les paraules d'aquella dona, que proporcionà la font de riquesa del poble que, encara avui, utilitzen.

A Sant Pere de Roda, al cim de la muntanya de Verdera, quan hi ha lluna plena, les goges, fades i sirenes s'apleguen en assemblea i fan grans balls circulars presidits per Estarella, reina de les encantades del Pirineu empordanès. Quan estan cansades tornen a la seves llars convertides en un nuvolet blau. Aquell indret per on passen resta beneït i la sort mai no hi falta.

Les minyones de Ripoll creuen que si al punt de les dotze de la nit et rentes la cara amb set fonts, pots esdevenir fada o encantada i adquirir totes les virtuts d'aquestes. Aquesta nit les aigües prenen virtut fecundadora, així com també ho fan les fades, encantades, dones d'aigua i sirenes. Rentar-se la cara amb tres, set o nou fonts o banyar-se al mar al punt de mitja nit proporciona joventut i bellesa així com també pot guarir molts mals. La rosada d'aquest matí també compleix aquestes propietats. També es diu que si et beus una infusió feta amb aigua de set fonts diferents bullida amb fulles d'una alzina que hagi estat ferida per un llamp, aquella mateixa nit, et converteixes en fada.
Un altre ritual ens diu que fer l'amor amb una fada la nit de Sant Joan porta saviesa, i adquireixes el do d'entendre el parlar de les bèsties, la vida se't dobla, gaudeixes de joventut eterna i viuràs sempre més amb bona sort i fortuna.

Pero Fada Ainhoa tenia un esperit més aventurer que la majoria de les seves germanes, i un bon dia va marxar cami d’una ciutat més enllà de l’oceà, una ciutat de màgia i misteris, llum i foscor, riure i plorar... Fada Ainhoa va marxar a Nova York...
I va tornar, i en un llibre ens va escriure el que havia viscut... Tres llibres en un,,, Una Trilogia, havia de ser una Trilogia... La trilogia de Nova York... I Fada Ainhoa la va signar com a Paul Auster...
Pero de retorn al bell bosc del llac va passar per l’hereva de Sodoma i Gomorra, una rara ciutat anomenada Barcelona, i l’Unicorn, que viatjava amb ella, s’hi va enrabiar, per primera vegada a la seva eternitat, amb moltes de les coses que hi veia en aquest pandemonium... I l’Unicorn va escriure una novel.la, i la va signar amb el nom de Quim Monzó, i la novel.la parlava de les històries de mil cretins...
I Fada Ainhoa i el bell Unicorn van retornar per fi a gaudir de l’olor a herba fresca i mullada dels prats que envolten el seu llac al bell mig del bosc...
Nadal de l’any humà de 2007.
Idus de l’Era d’Aquari.

Monday, January 07, 2008

LES BOIRES DELS ALTS CIMS

Em preguntes, amiga, per què baixaré aviat dels cims i aniré a les platges...
Em dius si no enyoraré de seguida les muntanyes on he passat gran part de la meva vida...
Potser sí, segurament sí...
I, llavors, em dius, per què, per què...?
Algun dia t'ho explicaré, algun dia ho entendràs...
Però, encara no.
Jo em trobava bé als cims, és veritat, eren la meva llar...
Però, un dia...
Un dia van arribar les boires...
Les boires dels alts cims...
Vaig sentir fred, trobava a faltar el sol...
I vaig pensar en deixar les muntanyes i baixar a les platges...
El sol i la música del mar...
I marxar cap al Sud...
El Sud...
Enllà on les begudes són fredes i el mar calent...
Lluny dels cims de les meves estimades muntanyes, ara fredes i emboirades...
I vives per sempre al cor...
7 gener 2008

CAVALCADA DE REIS 2008 Sants-Les Corts

5 de gener del 2008. 6 de la tarda. Surto de casa per anar a veure la Cavalcada de Reis del meu barri. No tinc cap nen o nena petits, però, si puc, no hi falto mai. És un petit homenatge a la meva infantesa i a la puresa d'ànima que cal no perdre mai.
Són 3/4 de 6. La cavalcada s'organitza al costat de casa meva, a la Travessera de les Corts i a la part alta del carrer Joan Güell, tocant a l'Alcaldia de Les Corts i al Corte Inglès Diagonal. Vaig mirant les carrosses abans de sortir. Una amb un drac (Oh, aquest drac no fa por...), una caravana de Seat 600, una carrossa de petits i petites Potters, 2 bandes de música entranyables sortides com de la profunditat dels temps -la "Popular Sansense" era una d'elles-, diversos cotxes guarnits, i les tres grans carrosses dels Reis, Melcior, Gaspar i Balthasar...
Just a les 6 en punt la caravana es posa en marxa. S'inicia el caos definitiu del trànsit a la zona. La cavalcada es barreja amb l'enorme trànsit de cotxes que genera el Corte Inglés Diagonal precissament la tarda anterior al dia de Reis... Cotxes i gent per tot arreu... Un pandemònium angèlic...
Em situo a la cruïlla de Galileu amb Travessera de Les Corts i veig passar la Cavalcada. Totes les carrosses ens tiren caramels, i els nens i els adults es barallen per agafar-ne. Sento una especial emoció, i m'estremeixo cap al final, malgrat els meus 58 anys, quan passa la carrossa del meu favorit, tant de petit com ara, el Rei Balthasar, el negre. A més, ho és de veritat, això de negre.
Sí, els Reis se'n venen i els Reis se'n van... I també ells em van mirar amb al.legria, especialement el meu, en Balthasar, que va passar de la pastera a la carrossa triomfal d'aquesta desfilada tendra i precarnavalesca.
Cançons i somriures, caramels i sirenes, còmics i música. Cares d'infants amb por i emoció, ulls d'adults amb il.lusió.
El conductor d'un Mercedes dels més cars, el primer dels aturats i bloquejats per l'inici de la Cavalcada, un home gran, gros, orgullós i malcarat acompanyat d'una senyoreta rossa amb ulleres negres -ja era de nit-, discuteix emprenyat amb la poli municipal que mantenia tallat el carrer per l'aglomeració de gent, tot empipat per no poder continuar ja la seva ruta. I, al final, la poli municipal, molt amablement, va ser al primer al que van obrir pas tot fent que grans i petits sortissen del mig del carrer... Sempre igual...

Thursday, January 03, 2008

ELS ANGELS DE LA GLÒRIA

Any 2008... El temps continua el seu camí... Ja gairebé ha acabat el temps de festes d'hivern... Nadal... Any Nou... Tió... Reis... Pobres Reis, cada vegada més substituïts per aquell senyor de barba blanca i aspecte d'ampolla de Coca-Cola...
El concert de Nadal de l'escola Artur Martorell, sempre en el record per l'eternitat...
Aquest any, com sempre, quan la meva classe de 4t. ha fet la seva part del concert, la Núria els ha fet interpretar a la flauta un tema que jo li vaig comentar, en un concert de Nadal fa molts anys, que em portava tendres records d'un passat llunyà, la cancó Els Angels de la Glòria, vell tema nadalenc catala. Des d'aquell dia, La Núria sempre em dedica tots els Nadals aquesta interpretació que fa aprendre a la meva classe de cada any.
I d'on ve el record?
Potser ja ha arribat el moment de recordar aquestes velles històries...
Sí, Josep Maria, recorda...
Recorda...
Nit de Nadal de 1971...
Avanço per entremig de la cadena de dunes litoral que separa la regió de Saguia El Hamra de la costa de l'Oceà Atlàntic, el gran litoral sorrenc i deshabitat del Sahara Occidental. Tot allò és encara una província espanyola, falten encara 4 anys per l'arribada de les tropes del Marroc ocupant el territori. Llavors, quan els marroquins arribin a aquests paratges, desembre de 1975, Franco ja haurà mort, hi haurà un Rei a Espanya i jo seré mestre de 5è en el meu primer curs a l'escola Artur Martorell de Badalona.
Però encara no, encara falten 4 anys pel canvi històric.
Ara és la tarda del 24 de desembre de 1971.
I avanço en direcció a l'oceà. Som dos tot-terrenys que formem una patrulla de l'Agrupació de Tropes Nòmades del Sahara, les forces especials encarregades de la vigilància i control del desert.
La nostra base és el destacament d'Edchera, abandonat per les forces legionàries que s'han concentrat en la defensa de la capital, El Aaiun. Hem dinat a la base avançada de Daora, i ens hem dirigit al litoral seguint un camí paral.lel a la propera frontera amb el Marroc.
Les ordres són patrullar aquesta regió de frontera, fins arribar al mar, ja que es tem que es produeixin infiltracions aquesta nit aprofitant l'ambient de festa de "Nochebuena" que hi ha en la majoria de destacaments i casernes de tropes normals.
Els guies saharauis ens porten pels camins que serveixen per creuar la cadena de dunes, altes com turonets, i, al capvespre, arribem a la platja, on farem vivac.
Els soldats saharauis monten unes jaimes, o tendes, per passar la nit. Jo prefereixo dormir al tot-terreny, tinc por dels enormes escorpins negres que he vist un parell de vegades anteriorment, i també de les "lefes" o escurçons de color de sorra. Però no vull que els saharauis em menystinguin per covard, i m'instal.lo també a una de les jaimes.
Cel amb milions d'estels, fins i tot algunes llums es mouen pel cel. I la Via Làctia es veu com un riu blanc al mig del firmament. No hi ha cap contaminació de l'aire, no hi ha cap ciutat ni poblat a prop.
Els nadius encenen una foguera, i comencen a rostir unes espatlles de cabrit que portem del magatzem de la base de Daora.
I sopem. Els soldats espanyols no poden evitar la nostàlgia de la nit, i comencen a cantar Nadales, -és la Nit de Nadal-, els típics villancicos. I jo em pregunto perquè tinc que mirar "como beben los peces en el rio..." ni tampoc m'imagino allò de "campana sobre campana y sobre campana una...".
Res d'alcohol, només els dipòsits d'aigua i les cocacoles que hem portat de la base. Però tothom tanca els ulls quan Antònio, el de Màlaga, treu la seva famosa bota de vi i comença a passarla.
I és llavors, en aquell moment, quan en Lluís, un soldat barceloní del barri de Sants, ens fa callar. Ha aconseguit agafar perfectament en el seu transistor una emissora de radio de les Illes Canàries que està fent un concert de música de Nadal. Tots callem. I allí, al costat de una platja immensa del desert del Sahara, escoltem en silenci, i molts amb llàgrimes als ulls, una orquestra i un meravellós cor interpretant la cançó de Nadal anomenada "Els Angels de la Glòria".
I quan acaba, tots ens quedem en silenci, emocionats i amb els records a les llàgrimes dels ulls. I l'emissora continua el seu concert, això ja no ho recordo bé però crec que sí, ara amb el Adeste Fidelis...
I unes hores després, la majoria ja dormien. La foguera eren brases, i jo vaig apropar-me al mar i em vaig mullar la cara amb l'aigua freda de l'Atlàntic.
Ja era Nadal, el Nadal de 1971.

I aquesta és la història de les meves emocions i records amb "Els Angels de la Glòria"...
Thanks, Núria, i totes les classes que, amb ella, m'heu dedicat aquesta cançó durant tots aquest anys. I love you forever.
Fins sempre, amigues i amics, d'aquí, de Badalona, del Sahara....
I ja han passat 36 anys d'aquell Nadal de 1971 ...
Nadal del 2007, Gener del 2008

Aquesta cançó és un en realitat un vella cançó del Languedoc, LES ANGES DANS NOS CAMPAGNES.

(LES ANGES DANS NOS CAMPAGNES Traditionnel -Languedoc)

http://bmarcore.club.fr/noel/P-N158.html

Aquí teniu un enllaç a una web francesa on podeu veure la partitura i la lletra, i, amb els links, sentir la cançó en formats Midi MP3


Monday, December 17, 2007

EL RETORN DE LES NOTES CLÀSSIQUES

Han passat uns 15 anys, més o menys, suposo... Recordo l'escepticisme amb el que vam veure arribar aquella reforma que ens deia que desapareixien les notes clàssiques i passavem a avaluar només amb dos comentaris oficials: PROGRESSA ADEQUADAMENT i NECESSITA MILLORAR. Darrera d'aquesta innovació hi havia tot un cos teoric psicopedagògic en el que vam ésser introduïts mitjançant cursets i xerrades.
I el vent de la història ha arribat de nou... La llei del pèndul... De 1995 a 2008...
Avui han desaparegut aquells dos comentaris, el P.A. i el N.M., i de nou han tornat les notes clàssiques, amb paraules a la Primària i amb numeració del 0 al 10 a la Secundària.
Ja hi haurà temps de comentar aquest nou revolt de la història...
Aquesta és la notícia d'avui:

17/12/2007 21:22 h DES D'AQUEST CURS
Les escoles catalanes recuperen les notes de l''insuficient' a l''excel·lent' per avaluar els alumnes
MÉS INFORMACIÓ
FÒRUM: El sistema educatiu
EFEBARCELONA
Les escoles catalanes recuperen aquest curs les notes tradicionals, des de l'insuficient a l'excel·lent, per avaluar les aptituds dels alumnes, mentre que els instituts posaran una qualificació numèrica als seus estudiants amb l'objectiu de fomentar la cultura de l'esforç.La Conselleria d'Educació de la Generalitat ha elaborat unes ordres que recullen aquestes novetats, previstes ja en la llei estatal d'ordenació de l'educació (LOE), i que suposen un canvi, especialment radical en l'ensenyament primari, en l'avaluació de l'alumne, segons ha informat avui el conseller Ernest Maragall.D'aquesta manera, els alumnes de primària ja no seran avaluats a partir d'aquest curs amb les fórmules necessita millorar o progressa adequadament, instaurades amb la llei orgànica del sistema educatiu (LOGSE), sinó que rebran les qualificacions d'insuficient, suficient, bé, notable o excel·lent. En l'ensenyament secundari, aquestes qualificacions que ja s'utilitzen aniran acompanyades d'una nota numèrica de l'1 al 10.Els centres de primària estan obligats des d'aquest curs a utilitzar aquest nou mètode d'avaluació al final de cada un dels tres cicles, però podrien decidir fer més ús d'aquestes qualificacions en l'exercici de la seva autonomia."Reforçar els elements d'esforç"El conseller ha assenyalat que amb aquestes mesures es pretén "reforçar els elements d'esforç" de l'àmbit educatiu i facilitar el coneixement sobre com evoluciona cada alumne i, per extensió, el sistema educatiu.La nova normativa introdueix també mesures de reforç i recuperació en l'educació secundària per garantir l'adquisició dels aprenentatges a aquells alumnes que tinguin més dificultats. En concret, els centres hauran d'establir mecanismes per intentar que l'alumne que no progressa adequadament evolucioni cap a l'èxit acadèmic. "No ens hem de conformar amb el fracàs de ningú", ha subratllat Maragall.Repetició de cursL'ordre d'avaluació d'Educació estableix que els alumnes de secundària passaran de curs amb dues matèries suspeses com a màxim i que repetiran amb tres o més, encara que l'equip docent, de manera excepcional, podrà decidir que superi el curs un estudiant amb tres assignatures fallides.Al finalitzar l'ESO, el centre elaborarà un document orientador per a l'alumne sobre el seu futur acadèmic i professional. Per primera vegada, la norma també preveu la realització d'entrevistes entre el tutor de l'últim cicle de primària i el del primer curs de l'ESO per fer un millor seguiment de cada alumne.Les noves ordres introdueixen per primera vegada el concepte d'atenció a la diversitat en la regulació de l'avaluació i fa un tractament de l'atenció a la diversitat des d'un plantejament inclusiu.

Thursday, December 13, 2007

L'ALBADA DEL BOSC DEL FUTUR

Avui han acabat de plantar els nous arbrets que formaran un bosc sense sotabosc al pati de l'escola. Han plantat acàcies i alzines que s'afegeixen a les moreres que ja hi havien.
Un nen de la meva classe no estava d'acord, deia que amb tants arbres no quedarà pati. Jo he somrigut i l'he explicat que bé, que potser serà un tema del que s'haurà de preocupar dins de 20 o més anys, quan ell sigui de l'AMPA de l'escola i es preocupi pel pati on jugaran els seus fills. O potser fins i tot els seus nets... I el nen ha comprès el que li deia, i m'ha somrigut...

Sunday, November 18, 2007

DELHI - MOSCOW - BCN - TIANA This is the end...

Avui, al migdia, han retornat sans i estalvis a Tiana els tres expedicionaris, Abel, Isaac i Pol Queralt. Darrera queda l'Himalaia, el trekking pels pics que toquen el cel, la regió de l'Annapurna, Kathmandú, el Nepal... Dos dies de nou viatjant, Delhi a l´Índia, Moscow, i, finalment, la terminal A de l'aeroport de Barcelona on han arribat aquest migdia en un vol de la companyia Aeroflot... I de l'aeroport al bressol de Tiana... Ara comença el temps del record i les explicacions...

Thursday, November 15, 2007

ARRIVEDERCI, MANUEL MARIN

El President del Congrès dels Diputats, Manuel Marin, ha anunciat avui el seu acomiadament de la política. Ho ha fet amb unes frases que expressen uns sentiments amb els que m'identifico personalment al 100 per cent. Sento les mateixes sensacions vitals, deu ésser cosa de l'edat. Manuel Marin ha dit, entre altres coses les paraules que a continuació destaco en el text de la notícia:
Cuando se filtró que el PSOE estudiaba proponer al ex ministro José Bono como presidente del Congreso en la próxima legislatura, Marín ya dejó claro en el mes de julio que no pensaba 'competir' por puestos políticos, abriendo la puerta a su retirada.
Eso sí, quiso poner énfasis en su negativa a competir por la Presidencia del Congreso: "Yo ya vengo diciendo desde hace bastante tiempo que yo ya estoy para que me quieran y no estoy para peleas ni para competir por puestos. Manolo Marín está 'pa' que le quieran y como yo ya tengo esta situación personal, no voy a disputar ningún puesto ni voy a competir con nadie", remarcó ante los periodistas.
Marín, de 58 años, fue diputado del Congreso en las primeras legislaturas de la Transición, incluyendo la Constituyente, y después estuvo destinado en Europa, donde llegó a ser vicepresidente de la Comisión Europea. Regresó a la política española en el año 2000 y, con la victoria del PSOE en marzo de 2004, fue elegido presidente del Congreso.

Jo tinc la mateixa edat que Manuel Marín...



K A T H M A N D Ú



Els tres expedicionaris, Abel, Isaac i el fill d'aquest, Pol, ja han arribat de nou a la capital del Nepal, Kathmandú, després d'un mític viatge en cotxe de línia de 10 hores, en el que ha passat de tot. Ja són a la darrera etapa del seu viatge a l'Himalaia.

Monday, November 12, 2007

CONCENTRACIÓ EN PUKHARA

Ja han finalitzat els dies de trekking a l'Himalaia. Cansats, però satisfets pels excepcionals moments i imatges que es porten al cor i als ulls, els tres expedicionaris, Isaac, Pol i Abel, ja es troben a Pukhara, la capital de la regió nepalí de l'Annapurna. Es preveu la seva tornada diumenge vinent, dia 18, quan fa un mes de la seva sortida cap als cims del mon. En el record, l'ascensió al Pisang Peak, els dies de trekking a més de 5000 metres, la silueta llunyana de l'Everest...
I, possiblement, es tracta només d'un fins aviat...

Saturday, November 03, 2007

PISANG PEAK, 6.092 m. Himalaia del Nepal




Notícies de l'expedició confirmen que es troben bé, i que l'Isaac ha fet el cim del PISANG PEAK, una muntanya de l'Himalaia de 6.092 metres d'altura.

Les dues imatges corresponen al PISANG PEAK.
La República de Tiana ha arribat als cims del món.
Endavant les atxes!!!