NOVA VISITA A MADRID

TORRE AGBAR BARCELONA 144 m.

TORRES PORT OLIMPIC BARCELONA 153 m.

TORRES KIO, PUERTA DE EUROPA, MADRID, 114 m.

NOVES TORRES DE MADRID EN CONSTRUCCIO, 250 metres.

JULIOL 2007

Al fons a l'esquerra es veu la Puerta de Europa, les Torres KIO (inclinades), i molt més al fons, baixant per Azca a la Castellana, s'endevina la Torre Picasso(blanca) i fins i tot el que encara és la Torre BBVA(negra).

Mes de Juliol a la Porta del Sol... Camins retrobats de ciutat, ombres de parcs entre les piràmides del gran Poder que ja s'apropava al seu final... O potser no... La barca de l'Estany del Retiro em porta en aquell temps, com si els anys no haguessin passat, ja ho diu el tango, 40 anys no són res... Eren els primers anys 70, i jo ensumava el mon esmicolant-me sota aquells edificis... Els festius, la piscina camí de la Sierra... L'amagatall secret al bosc, ben endins del Guadarrama... Els bocatas de truita o d'ibèric al costat de la font de l'unicorn... El silenci del rierol i les riallades contingudes de les belles fades madrilenyes que m'estimaven per no fer enfadar follets ni ocellots... El bar americà a Torrejón... Els vespres i les nits, a la Gran Via, a Callao, o més enllà de Cuchillares... Les albades a la Casa de Campo... Dormir... Recordar...

He tornat a estar un dia a Madrid. Conec bé la ciutat des de l'adolescència, i, com a mínim una vegada cada estiu, vaig a recordar dies, moments, racons, bars, paisatges... Amb un dia en tinc prou, és com la visita furtiva a una bella dama que vaig conèixer de jove i que està encantada de tornar a veure'm.

Tinc costums decadents -thanks, mami i papi, per educar-me tan bé...- sempre m'ha agradat viatjar bé. Per això la meva visita a Madrid comença i acaba a la Terminal C de l'Aeroport de Barcelona, en el Pont Aeri d'Ibèria, l'única forma d'assegurar-te una alta possibilitat de fer els horaris que tens previstos sense sorpreses desagradables. I això té un cost econòmic evident, però una vegada a l'any m'agrada volar al vell estil, com era habitual en les meves escapades dels anys 70, 80, 90... El segle XXI ha portat costums diferents... I, espero que a partir de gener de 2008, podré triar també un mitjà més barat, el Tren de Gran Velocitat (AVE). El bitllet en classe preferent de l'AVE serà molt més barat que el Pont Aeri d'Ibèria.

No havia estat encara a la Terminal 4 de Barajas. I, què voleu que us digui....? Una sana enveja per la gran inversió feta per l'Estat... Tan sols desitjo que la modernització del nostre pobre Aeroport de BCN l'apropi una mica a aquesta entrada en el segle XXI que és la T4 de Barajas...

Com sempre, sortint de l'Aeroport, el metro fins l'estació que té el nom suggerent de Mar de Cristal, on hi ha l'intercanviador que et permet agafar la combinació de metros que desitgis per arribar al teu destí madrileny...

Aquest any volia veure la part nova, els gratacels...

Un matí dedicat a recórrer i saludar els vells coneguts, Sol, Plaça Major, Plaça Real, Carrera de San Jerónimo, Cortes, Prado, Cibeles, Alcalà... Un dinar ràpid a la cafeteria del Corte Inglés de Sol, una estona de relax i descans al xiringo de l'estany del Parc del Retiro, i un taxi a la zona dels nous edificis, al final de la Castellana, més enllà d'Azca i la Plaça Castilla.

Les 2 Torres Kio, la denominada Puerta de Europa, famosa per la peli El Dia de la Bestia, abans grans i espectaculars, queden ara disminuïdes per l'impacte gegant dels 4 grans gratacels de 250 metres d'altura que estan acabant de construir on abans hi havia la ciutat esportiva del Madrid.

Hem estat una estona mirant-les, iniciant un diàleg mental amb elles, que continuaré en altres visites fins resoldre l'enigma estètic i étic que em plantegen...

Un cafè amb llet i xurros-porra en un bar de la zona -ja sabeu, cal anar de vegades al lavabo, un dels problemes dels viatges...- i, un altre taxi -estava ja cansat per tornar a la combinació de metros-, fins arribar de nou a Barajas, de nou a la T4, i esperar la sortida del vol a Barcelona.

Cap incidència a destacar. Potser tan sols la sensació d'ofec i estretor de l'actual Aeroport barceloní venint de les noves instal.lacions de Madrid. Havia sortit a les 6 del matí de casa a Barcelona i tornava a ésser-hi a les 10 de la nit...

I planificant ja la propera sortida, molt aviat...

Torres de la zona nova de Madrid: de 232 a 250 metres d'altura

Torre Picasso de Azca: 157 metres

Torres KIO, Puerta de Europa: 114 metres

Torre AGBAR Barcelona: 144 metres

Torres del Port Olímpic de Barcelona:153 metres

TORNADOS A BARCELONA

Imatge dels tornados ("bufarots", "trombes marines") formats el 21 de febrer de 2006 a la costa, just al davant de l'Aeroport de Barcelona-El Prat

TUPAC AMARU

Les guerres vénen i van, però els meus soldats són eterns...
TUPAC AMARU

I, a mi m'agradaria dir: Els cursos vénen i van , però els meus alumnes són eterns...

Guisat caldós de carn a l'estil de l'horta d'Oriola

Soc a casa... Són les 4 de la tarda del dimecres 30 de maig de 2007... És la tarda que tinc lliure a l'escola... Avui tenia ganes de cuinar, això va com va... He fet una recepta de la meva àvia materna, feta tota la vida per la meva mare... Guisat caldós de carn a l'estil de l'horta d'Oriola... He posat una safata de vedella per estofar (5€), i unes llaunes genèriques del meu super: rovellons (0,9€), pebrots (0,6€), ceba fregida (0,7€), pisto de verdures (1,2€), talls d'espàrrecs (0,9€), tomàquet fregit (1,1€), xampinyons (0,5€), pèsols (1€), carxofes (1,2€), a més, he posat un got de vi negre de Tarragona (2€ l'ampolla). I un toc d'herbes provençals.

Es posa tot a la cassola i es deixa que vagi fent xup-xup fins obtenir la textura i el grau de suc al gust personal. Ben senzill, no?. El cost del guisat ha estat d'uns 14 Euros, i m'han sortit unes 4 racions o més. està boníssimmmmmm......!!!!!!!!!

TAO TE KING (LAO TSE) Alumnes i mestres.

No hi ha cap Alumne dolent. El que passa sovint és que el Mestre no troba el camí adequat per transmetre el Zen i arribar al Tao. I, de vegades, l'Alumne és ja més a prop del Tao que el Mestre.
(Lao Tsé, "Parlant del Tao".)

Dissabte, 26 de Maig de 2007

EL VOL DE LES ALIGUES (Dedicat a J.)

I em diuen el que he de llegir,

i el que he de pensar...

Ells saben el que és virtut,

i el que és pecat.

Potser em diguin pecador,

i jo n'estic content de ser-ho...

És veritat, m'agrada volar amb llibertat.

Però així no em voldran a la congregació.

No em diran germà ni company.

Però m'és igual, com deia Pessoa,

jo no sóc guardià de ramats,

no soc pastor d'ovelles,

tan sols acompanyo cadells d'humans

per ensenyar-els-hi a viure i estimar,

i ésser estels sobre la mar...

De vegades el pensar destorba,

i no entenen que m'agrada

caminar sota la pluja

i deixar-me anar

amb la força de l'huracà...

I em deixen sol

com el llampec al penyasegat...

I somric al recordar

que les aligues volen solitàries

i els corbs en estols...

Aquest és el gran secret

de l'albada de la humanitat...

24 maig 2007

EAGLES FLIGHT 2007

NOSTÀLGIA DELS PAISATGES DE L'ENTORN DE L'ANTIGA ARTUR MARTORELL: Can Solei Park Landscapes

RACONS PARC CAN SOLEI BADALONA
CAN SOLEI BADALONA PARK CORNERS PICTURES

En BLANC i NEGRE podem veure una sardana ballada a l'era de l'edifici Oest a l'estiu de 1936, poc després de començada la Guerra Civil 1936-1939. La petita palmera és l'actual gran palmera de l'era.

A la foto de la nolina de dalt a l'esquerra podem veure al fons la paret del camp de futbol del Badalona, l'espai on actualment hi ha els nous edificis de l'escola Artur Martorell.

A sota podem veure l'Airosa, la palmera més alta de Badalona, situada entre els dos antics edificis de l'escola Artur Martorell.

LA NOSTÀLGIA... (Per Ona Ch. i d'altres ex-alumnes)

(Nota del 31 de maig de 2007: I també per una altra Ona, la sempre fidel Ona M., que avui ha vingut a veure la nova escola, acompanyada d'una altra ex-alumna, Tània, la sempre optimista Tània, a la que no veia des de fa més de 15 anys i que ara porta un nou ser dins seu esperant nèixer aviat, amb les que he parlat d'això, de la nostàlgia que han sentit al passar pels camins abandonats i deserts de la solitària i abandonada antiga escola, quan venien camí de la nova...)

La nostàlgia... És humana, i jo sóc humà, somiador, gens lògic ni racional, com un dia em van dir... Nostàlgia pels meus 31 anys passats al bell mig d'aquests paisatges... El vell parc romàntic de la finca de Can Solei de la família Coma-Cros... La transformació dels edificis l'any 1969 en escola Artur Martorell... El pas dels jardins de família a Parc Municipal de Can Solei... Era un entorn irrepetible, meravellós... I jo un privilegiat per haver-hi passat tota la meva vida de mestre fins ara... 31 anys en aquests edificis, aquest entorn, aquestes palmeres, aquests racons...

La nova escola... La nova escola... Perfecta, moderna, amb molta llum, disseny tecnològic avançat... És el que toca, és el segle XXI... No podíem continuar als vells edificis, ja ho sé... Però jo hi vaig ser feliç durant molts anys en ells... I crec que la majoria dels nois i noies que han estat els meus i meves alumnes també...

I per Sant Jordi, quan han vingut per la Festa Major, m'ho han dit... És maca la nova... Moderna i tal... Però com els instituts o col.legis als que ara van... Sense la màgia inoblidable de l'antiga escola... (Veritat, Ona?). Potser en el futur, potser dins de molts anys, aquests edificis tinguin també els seus fantasmes, la seva enèrgia inexplicable d'uns ulls invisibles... Però jo ja no hi seré... He fet un sortilegi, una petita cerimònia privada... He transportat els fantasmes dels vells edificis als nous... No tot està perdut... No tindré por més que a la por... La por és la petita mort que ens porta a la destrucció total... Afrontaré la meva por, deixaré que passi per mi i per dins de mi... I quan la por hagi passat, ja no hi haurà res... Només jo... I ells i elles, deixant anar la cançó dels centenars de novícis i novícies de l'imperi del mar i sorra que m'han acompanyat aquests anys als racons màgics de Can Solei... Criatures de l'albada, com diria Vicente Aleixandre... Follets i sirenes, dofins i fades...

I ja sabem el que deia la vella cançó que els Blue Brothers van transformar en eterna: Everybody need somebody...

MES ONADES GEGANTS: BIG WAVES 2

Més vaixells lluitant contra l'arribada d'onades gegants.

LA TEMUDA ONADA SOLITÀRIA: BIG WAVES 1

És el fenòmen natural més temut per la gent del mar: la terrible onada solitària gegant que es presenta quan no ho esperes i que ha estat la responsable de molts naufragis inexplicables i la desaparició de molts vaixells. Aquí podem veure algunes de les poques imatges que tenim d'elles.

L'ENIGMA DE LA PRIMERA PINTADA: FIRST GRAFFITI

El dia 3 de Maig ha aparegut la primera pintada de la història a les parets exteriors de la nova escola. Era al costat d'una de les portes que donen al parc, i el seu text, tal com podem veure a la fotografia, té un cert aire enigmàtic i poc habitual.

SANT JORDI 2007 - - - FESTA INAGURACIO NOVA ARTUR MARTORELL- - - NEW SCHOOL IN BADALONA

INAGURACIO DE LA NOVA ESCOLA - - - 20 Abril 2007

Imatges del dia de la inaguració de la nova escola

20 Abril 2007

Les mares fundadores

Aquest migdia he estat a l'escola amb dues de les fundadores de l'escola Artur Martorell, o, com m'agrada imaginar, dues de les mares fundadores de l'abadia de Can Solei...
La Carme González, tota una llegenda, una gran senyora i amiga, tota la història d'Artur en el seu cor, ja jubilada però ajudant cada dia al naixement de la nova escola renovada, la persona que a juny de l'any 1975, quan jo vaig acabar els estudis a la primera promoció de mestres de Bellaterra em va dir que a la seva escola feien falta mestres...
I la Maria Antònia Grifols, altra de las fundadores, molts anys directora del centre fa dècades, inoblidable amiga que va ser qui, amb l'Anna Babra, em va acceptar com a mestre d'Artur Martorell a juliol del mateix any, 1975... A finals dels anys 80 va marxar seguint altres objectius professionals però mantenint sempre el contacte amb nosaltres...
I, aquest migdia, després d'acomiadar-me d'elles, els records em van tornar als ulls de l'esperit en la solitud i silenci de la meva classe en hores solitàries...
Fins sempre, estimades germanes...

AHIR I AVUI, RECORD DE CAN SOLEI PER SEMPRE

LA VELLA I LA NOVA ESCOLA ARTUR MARTORELL

23-28 MARÇ 2007

LA NOVA ESCOLA HA NASCUT

CONSUMATUM EST
Ja ha nascut la nova Escola, el nou -ara sí- CEIP Artur Martorell de Badalona. Tot ha estat com un somni. Un procès molt esperat, molt retardat, molt temut i somiat...
Enrera queden els vells edificis de l'escola, enrera queda un mon, un fum de temps que ja no són, un passat... 38 anys pels edificis antics com escola, 32 anys per a la meva vida personal...
Jo vaig arribar a la jove Artur del parc de Can Solei de Badalona el dia 1 de setembre de 1975.. El món i jo erem molt joves... Tot havia de començar, tot era nou... En efecte, poc després de començar jo a Artur, el dia 20 de novembre del mateix any, 1975, moria de vell Francisco Franco, i pocs dies després era proclamat Rei d'Espanya Juan Carlos I.
I a l'escola vaig viure tot el que va venir després... Com la nit del dia 23 de febrer de 1981, quan jo, amb uns quants pares i mares, feiem una reunió de preparació de colònies mentre la radio deia molt alarmada que els carros de combat del general Milans del Bosch havien ocupat València i hi havia rumors de que trens amb una part de la divisió blindada del Maestrat es dirigia a tota velocitat a ocupar Barcelona... I la divisió cuirassada Brunete havia començat a moure's per Madrid... I jo, tornant a casa meva, en una ciutat completament deserta i angoixada, a la radio del cotxe, sintonitzava Radio Nacional d'Espanya a València i constatava que només emitien marxes militars i el bàndol de Milans proclamant l'estat de guerra... I el matí següent, amb mestres que portaven radios informant-nos del final del cop d'estat amb la rendició del tinent coronel Tejero...
I el dia de juny de 1987, que amb la meva inoblidable classe de 8è -jo vaig ser el seu tutor a 5è, 7è i 8è...- tornavem del viatge final d'escola a Ciutadella de Menorca, i a l'arribar a l'aeroport de Barcelona ens el vam trobar completament ocupat per forces de la Guàrdia Civil i els pares i mares ens van informar que aquella tarda hi havia hagut una explosió de bomba que havia causat una massacre als magatzems Hipercor de la Meridiana de Barcelona...
I els dies que arribava a l'escola amb els meus cotxes nous, el meu hobby... el Seat 850(1975), el Seat 127-903(1977), el Seat 124-1200 (1979), el Seat Màlaga 1500(1987), el Volskwagen Golf 1800(1989), el Seat Toledo GT 2000 115CV (1993), el Nissan Terrano T.T. (1995), el Ford Maverick Tot Terreny (1998), el Ford Focus GT-Sport 2000-145CV ( novembre 2005)... Totes les històries viscudes amb ells... Aquella nit de colònies de 7è dels primers anys 80 a Sant Julià de Cabrera (Collsacabra, Osona), amb l'alumne Xavier V., actualment director d'un hotel important, amb símptomes d'apendicitis, baixant amb el pobre Seat 124 per la pista de terra que portava a la carretera de l'Esquirol a Vic sota una forta pluja, boira, i amb rieres travessant la pista... Arribant a l'hospital de Vic sobre la 1 de la matinada i tornat a la casa de colònies per la mateixa pista quan ja clarejava el dia... I jo pagant després la reparació de la suspensió del pobre 124 utilitzat desconsideradament aquella nit com si fos un tot terreny... Sí, aquelles van ésser unes colònies surrealistes, amb dues noies estudiants de mestres, de pràctiques a l'escola a 7è, que es van autoinvitar a les colònies, que no van ajudar en res i que només intentaven lligar amb el profe de gimnàstica i amb mi, solters els dos, davant de la irritació sorpresa del dire de l'escola, també present a les colònies, que, malgrat tot, era una altra època, no va gosar enviar-les de retorn a Barcelona abans d'acabar les colònies... Algun dia ja fare un comentari detallat d'aquells dies a les muntanyes, s'ho mereixen...

I tantes i tantes coses que ja aniré explicant poc a poc en aquest blog que comença a ésser una mica com les meves memòries...
Però cal una narració més detallada d'aquests dies de canvi d'escola...
Temps hi haurà aquestes vacances de Setmana Santa...
Perque ja sabem que l'hàbit no fa el monjo, però el determina molt sovint... I el nou hàbit de l'escola és completament diferent...
Aviat continuaré...

ELEGIA A LA NOVA ESCOLA

Ulls oberts, cossos al.legres, llum del camí, nous aires, desert que ens acompanya, viure per sobre dels núvols, volar... La vella i bella història... Les àligues volen solitàries pels cims de la vida, els corbs en estols... Sense muralles, cerquem l'espai infinit de la llibertat...
I ens importa molt poc el que ens diguin que hem de fer, creure, seguir, imitar... Nosaltres som el nostre propi model... I no volem que n'aprenguin de nosaltres, ja s'ho faran... Som únics, irrepetibles... No volem crear ramats ni estols... I que cadascú segueixi la seva roda... Pero nomès nosaltres fabriquem la nostra...
Aquest és el tema. On som al camí? Com podem saber-ho? Però, en realitat, volem saber-ho? Qui som de veritat? Aquells que tothom es pensa o qui som de debò en les profunditats de la nostra ànima?
Què sap ningú dels nostresmites, desitjos i enigmes? Poden imaginar que tan sols seguim aparentment el camí que ells ens marquen?
No saben que som l'ombra del temps reflectida en mars poderosos?
I noms sense data, sense lletres, sense cara... Qui pot entrar en les profunditats de la caverna del nostre ésser? Oh, sí, lluitem contra les grans onades, però somiem amb el mar tranquil de la cala que ens sonriu arribant a la costa del destí... Sense peixos hostils que alterin la nostra serenor, transformats nosaltres per fi en el foc destructor dels que s'arrosseguen per les maresmes del passat...
Aquí, a la platja, la llum ens condueix al mirall... Una pell suau i càl.lida que ens crida a dormir sota el sol i els estels...
Escuma dels trencants de la vida... Sons d'onades, sal de mar a les llàgrimes de pluja...
Som petxines a la sorra del temps...
Gavines...

OH CAPITÀ, MON CAPITÀ....

Sí, ens anem a l'escola nova... Adéu als vells edificis... Ens heu acollit... M'heu estimat tots aquests anys... I jo a vosaltres...
I una darrera missió... Amb vosaltres, vells fantasmes que tantes hores heu compartit amb mi... Heu de venir amb mi al nou monestir, al nou castell... Us ensenyaré els passadissos i els racons... I continuareu amb el somriure de les aventures de mestres i infants... Sí... Amb mi fareu també el trasllat... Sou la nostra memòria històrica... This is the End, com cantàven The Doors l'any 1975...
I, amb permís de Walt Whitman i l'antologia del Club dels Poetes Morts, repetiré allò de Oh Capità, Mon Capità... Algun dia acabarà el nostre enigmàtic viatge, el nostre vaixell haurà evitat naufragar en tots els escolls de la vida... Arribarem a port, sentirem les campanes donar-nos-en la benvinguda... El poble acut a rebre'ns... Oh Captain! My Captain! This arm beneath your head...
I neix la nova vida, la nova època de l'escola... Altres gents, altres nens i nenes... The new world is born...
Old teachers never die, only slowly vanish...

COUNTDOWN. GOOD BYE, OLD ARTHUR...

Darrers dies a l'antiga escola Artur Martorell.
VAIG ENTRAR-HI EL DIA 1 DE SETEMBRE DE 1975, I EL DARRER DIA DE FUNCIONAMENT EFECTIU SERA PROPER DIVENDRES DIA 23 DE MARÇ DE 2007, EL DIA QUE FAIG 58 ANYS. PORTO, PER TANT, GAIREBÉ 32 ANYS TREBALLANTS EN AQUESTS EDIFICIS.
Tot té un inici i un final...
Els dies 26 i 27 farem el trasllat, i el dia 28 de març de 2007, dimecres, serà el primer dia de classe a la nova Artur Martorell.
Un nou segle, una nova època, una nova escola. ens mirarà amb el seu somriure...

I, a partir del dia 28, ja podré començar a explicar les històries de la vella - i bella-, Artur. Ja tot serà el passat. Ja la boira del temps i la història...

NAVEGAR SOTA BANDERA PIRATA

Navega endavant, oh meu vaixell!
Sense cap por, com diu la nostra cançó...
Els enemics no gosen seguir-nos, els amics ja hi són a bord. Estimem la mar plana i les onades de tempesta. I avancem sempre a barlovent!
El vaixell segueix son capità, oh capità, mon capità...
La lluna al mar, vent a les veles, moviment de bressol, guspires de plata sota l'atzur del cel...
Sí, cantem la cancó... Cara al vent, des de la popa, amb el timó a mars coneguts i desconeguts...
Avui és un dia clar per sobre dels núvols... La sal als ulls, el somriure al cor, la força a les mans...
Endavant les atxes!... Salpar és viure, vinga! au! mar endins!
Cantem!

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley la fuerza y el viento,

mi única patria, la mar...

(Canción del Pirata)

CARNAVAL 2007

Has passat pel cim, ja et trobes a l'altre costat, mires endavant i enrera... Un bell i vell paisatge de la teva vida... Dies de pluja i dies de platja a l'hivern...

Tan dolç i amarg és aprendre a no poder fer allò que t'era tan fàcil...

Ara penses i medites, abans et deixaves portar... El brogit de l'escuma al trencant de les onades a l'escollera, amb els ulls al sol ixent...

Aquella habitació a les fosques vista des del balcó que donava a Es Port de Ciutadella, aquell moviment d'ulls... Rissaga...

La sorra freda de la matinada a Ses Salines d'Eivissa, cossos sortint de l'aigua amb el to daurat dels primers raigs de sol del dia...

Les rialles dels calfreds que sentíem quan ens queien les gotes d'aigua de pluja horitzontal que regalimaven les fulles de laurisilva al Parc Nacional de Garajonay, a l'illa de La Gomera...

I quan m'acaronava el sirocco del Sahara, mentre defensàvem la posició d'Edchera en aquella història invisible i desconeguda que mai no oblidaré... Els carrers blancs de El Aaiun...

La Barcelona cassolana i, malgrat tot, molt catalana dels darrers anys del dictador... Molt més que ara... Oh, sí, les ironies i sorpreses del destí...

I així va arribar febrer de 1.976, el meu primer Carnestoltes a l'escola, quan el món semblava que acabava de néixer... Fins ahir, el darrer Carnaval als antics edificis de Can Solei... La història de la vida que passa...

La disfressa de la meva classe de 4t., els meus petits i petites paracaigudistes... Tan fidels i estimats com els de veritat, a l'any 1971, al Sahara, mentre el sol desapareixia per l'horitzó, roig encès. i la nit adormia les dunes i les pedres de la Saguia El Hamra...

Una llum llunyana senyalava l'Oasi de El Messeied...

El silenci se sentia al desert...