Sunday, October 07, 2007

LA MORT DE MARILYN






Qui va matar Marilyn Monroe?

Ningú ha aconseguit encara desvetllar els secrets sobre la tràgica mort de Marilyn, però Peter Lawford va ser l'home que va arribar a saber més coses de l'assumpte. Va ser ell mateix qui no va respondre a l'última trucada d'ajuda de la diva.

Per què?

Tant Robert com John Kennedy havien mantingut relacions amb Marilyn, la indiscutible deessa sexual del cinema de l'època, a casa de Lawford a Santa Mònica. Qualsevol escàndol sobre la vida sexual d'aquests dos pares de família catòlics era una bomba que hauria fet perillar l'Administració Kennedy.

Marilyn va explicar al seu amic Bob Slatzer que l'estiu de 1954 en una festa s'havia sentit molt violenta, ja que John Kennedy l'havia estat mirant durant tota la nit. També li va explicar que ella i John no es varen entendre fins després del seu divorci de DiMaggio, a principi de 1955. John i Marilyn van continuar veient-se a Nova York, a l'apartament de l'East 57 Street, la resta de la dècada dels cinquanta.

El 19 de maig de 1962, i amb motiu del quaranta-cinquè aniversari del president John Kennedy, celebrat en una festa al Madison Square Garden amb 15.000 fidels seguidors, Peter Lawford va tenir la brillant idea que Marilyn cantés el Happy Birthday a John com a tancament final de l'acte.

Marilyn va demanar al seu modista preferit, JeanLouis, que li dissenyés un vestit que fos com una segona pell. Finalment el model va costar 5.000 dòlars. Marilyn el lluiria, a més, sense cap roba interior.

Peter Lawford feia la presentació de Marilyn: "Senyor president, per celebrar el seu aniversari, aquesta encantadora dama sortirà aquí no solament bonica, sinó també puntual. Senyor president... Marilyn Monroe!". (www.youtube.com/watch?v=ha3Pyt4wsGA)

Deixant a part tot el que es digui sobre la seva mort, sigui veritat o sigui producte d'una explotació que es renova cada any o s'autoalimenta quan arriba l'aniversari de la seva mort, la seva desaparició va marcar el principi i la fi d'una època.
En 1962 tuvo lugar en Nueva York la famosa gala por el cumpleaños del presidente John F. Kennedy, en la que Monroe le cantó el "Happy Birthday Mr. President". Para acudir a esta gala, Monroe se ausentó durante 7 días del rodaje, a pesar de que la Fox le exigió que se quedase para cumplir con su trabajo.
En 1962 la Fox rescinde su contrato debido a sus repetidas ausencias y retrasos, despidiéndola del rodaje de Something's Got to Give, que dirigía George Cukor.
La Fox intenta completar la película utilizando otra actriz, pero Dean Martin se opone, por lo que a la Fox no le queda más remedio que readmitir a Monroe.
En 1962 aparece la última entrevista de Monroe en la revista Life.
El 4 de agosto de ese mismo año se había mostrado muy contenta. A las 9 de la noche dio las buenas noches a su criada, Eunice Murray.
A las 10:30 una ambulancia se estacionó cerca del lugar.
Antes de su muerte había vivido un romance con
Robert F. Kennedy y John F. Kennedy, cuya repentina decisión de abandonarla podría haberla impulsado a consumir una sobredosis de barbitúricos.
Su íntima amiga, Isadora Santander en ese entonces de 26 años, reclama haber leído en una de sus cartas la pérdida que ella sentía al no ver ayuda de parte de nadie de sus amigos ni enfermeros.Aún así opinó para la revista "People" que Marilyn llevó, pese a sus enfermedades, una vida feliz pero llena de complejos abrumadores.
El hecho es que el clan Kennedy nunca aceptó que John y Robert Kennedy se relacionaran con ella, primordialmente por la intervención de
J. Edgar Hoover, quien sospechaba que la actriz sostenía peligrosas relaciones con comunistas de la época y que se acrecentaron mientras sostenía su amistad con los Kennedy y manejaba información que podía afectarles gravemente.
Su muerte se cubrió de un halo de misterio. Fue encontrada sin vida por su criada, tendida sobre la cama, con el teléfono descolgado, en su casa el
5 de agosto de 1962 a las 3 y media de la madrugada, a la edad de 36 años.
De la ambulancia estacionada desde hacía 5 horas salieron enfermeros que entraron escoltados por personajes del gobierno y fueron los primeros en entrar al departamento. Una asesora del departamento creyó reconocer a Robert Kennedy. El informe policial calificó el suceso como probable suicidio, si bien se han barajado otras posibilidades, incluida la del asesinato.
Un testigo afirmó que mientras era retirado el cuerpo de Monroe, uno de los presuntos enfermeros aplicó una inyección entre los pechos de la actriz ya fallecida. Muchas conjeturas de asesinato han apuntado a la familia Kennedy y a J. Edgar Hoover.
La autopsia jamás reveló el menor rastro de barbitúricos en el estómago de la actriz; y sus órganos vitales que fueron extraídos para un análisis más concienzudo, desaparecieron misteriosamente.
Tres días después,
Joe Di Maggio celebró el funeral en privado. Lee Strasberg pronunció las siguientes palabras de despedida: "No puedo decir adiós a Marilyn, nunca le gustaba decir adiós, pero adoptando su particular manera de cambiar las cosas para así poder enfrentarse a la realidad, diré "hasta la vista". Porque todos visitaremos algún día el país hacia donde ella ha partido."

Sus restos se encuentran en el
Cementerio Westwood Village Memorial Park de Los Angeles, California.
Marilyn Monroe (1 de junio de 1926 - 5 de agosto de 1962) era el nombre artístico de Norma Maria Digdanian Jeane Mortenson, actriz estadounidense nacida en Los Ángeles, California, y llegó a ser un símbolo sexual de los años 1950.
FOTO 1 : Marilyn Monroe amb Groucho Marx
FOTO 2 : Marilyn Monroe amb els dos germans Kennedy, el Fiscal General Robert Kennedy en primer terme i el President John F. Kennedy al fons.
FOTO 3 : Marilyn Monroe cantant HAPPY BIRTHDAY al President Kennedy
FOTO 4 : Marilyn Monroe en Hollywood amb el productor Jerry Wald
FOTO 5 : Mariliyn Monroe amb el director del seu darrer film, John Huston

Saturday, October 06, 2007

EL PODER I LA GLÒRIA: Kennedy, Marilyn i el Rat Pack






IN MEMORIAM JOHN F. KENNEDY, MARILYN MONROE I EL RAT PACK


M'ho va explicar un vespre d'estiu mentre el sol s'amagava a l'Oceà camí d'Amèrica. Era una d'aquestes tardes tranquil.les i nostàlgiques de l'illa de Tenerife. L'havia conegut per casualitat, un dels meus cosins ens va presentar a l'hora baixa davant d'un plat de carn i papas arrugadas amb mojo vermell. Era ja vell, d'una edat bastant avançada que portava amb enorme dignitat acompanyat per la seva dona.
Ho havia sigut gairebé tot en el centre de decissions més terrible i potent de la terra, coneixia tots els camins de la gloria i la misèria del poder, de tots els poders...

I ell em va confirmar que el seu enyor de tota la vida, era el mateix que el meu... Els dos recordàvem l'época daurada, el conte de fades que va ser la presidència de Jack, la nova cort de Camelot i la Taula Rodona, el somriure del president John F. Kennedy... I no ens importaven les seves errades, ni la seva obsessió per estar amb les dones més belles... La llegenda eterna... Les trobades clandestines de John i Marilyn Monroe...
I la seqüència més glamourosa d'aquell Shangri-la, quan Marilyn li va cantar a Jack allò de "Happy Birthday to you, mister President..." (www.youtube.com/watch?v=k4SLSlSmW74), (www.youtube.com/watch?v=xYfoj4IGrr4)

Kennedy havia operat sempre igual, triar bon personal, amb tradició lliberal, donar-els-hi un encàrrec amb les eines per fer-lo, i deixar que cadascú fes el seu treball amb confiança i un mínim d'intromissions...
Mai li havia agradat treballar més de l'estrictament necessari. De fet, va ser president per la tossuderia de son pare, un rígid milionari catòlic d'origen irlandés de Massachussets...
El vell cavaller em va dir que en el fons, Jack no havia deixat mai d'ésser un nen gran, i per això sempre serà el president més mític de la seva nació.

Washington l'adorava, John Kennedy era un bon "jefe", i un president bastant acceptable, malgrat algunes de les seves ingenuïtats, que ben cares va haver de pagar...

Si, el vell cavaller de Tenerife i jo compartiem l'enyor de l'època daurada de John F. Kennedy i el grup Rat-Pack del Sand's de Las Vegas: Frank Sinatra, Dean Martin, Sammy Davis Jr., Peter Lawford, Joey Bishop, Shirley Mac Laine, Lauren Bacall, Judy Garland...

I la presència trist i meravellosa de Marilyn... (www.youtube.com/watch?v=xYfoj4IGrr4)

Corria l'any 1963, era el 22 de Novembre quan, a Dallas, Texas... (www.youtube.com/watch?v=UFpPjjKdUds&mode=related&sear)

Aquell dia Camelot va marxar de nou, i la Taula Rodona i Excalibur van tornar al llac de les Fades...

Sempre hi ha hagut molts Camelots...





Wednesday, October 03, 2007

LES DOLCES MUNTANYES DE HEIDI I ELS MARS DE PETER PAN




Sí, avui, 3 d'Octubre de 2007, als meus 58 anys i mig, he saltat i corregut per les muntanyes de Heidi i he navegat amb Peter Pan... Realment hi ha vegades que em comporto com un nen... Sento veus que em parlen en to amable i simpàtic de costellada a la font dels ocellets, he vist al follet que parla amb mi i em guia des de fa bastants anys...
Però jo, en aquests moments històrics per a mi en que m'apropo al meu final professional -espero que encara no el físic-, a l'estiu del 2009, considero un privilegi aquestes dolces paraules, poder parlar amb sirenes i fades d'aigua... Els meus ulls s'han il.luminat, i el meu cor ha somrigut al sentir les seves melodies, i he tornat a sentir un cor d'ocells amb veu de John Lennon i tot el grup cantar la meva melodia favorita, Lucy in the Sky with Diamonds...
Sí, és veritat, em comporto com un nen... Potser en realitat no sóc més que un nen de gairebé la tercera edat que només pensa en que arribi l'hora del jardí i poder jugar amb els altres nens i nenes. Pero no m'atreveixo a creuar la línia vermella...

Ai las! Sí, jo sóc un vell residu de l'época prehistòrica dels Beatles i del hippys de Menorca i Eivissa, que no he volgut assabentar-me de que Lennon vola lliure al cel dels músics poetes fa molts anys.
Sí, el meu principi bàsic sempre ha sigut i és "viu i deixa viure..."
Sí, mai no he volgut dir a ningú el que ha de fer, ni el que ha de pensar ni creure, ni tampoc he acceptat mai que m'ho vulguin dir a mi...
Potser de vegades sóc com un germanet de Heidi fent saltironets per les altes muntanyes, i d'altres vegades sóc... el dimoniet dels Pastorets que un Nadal de l'any 1953 vaig representar al meu recordat i estimat parvulari de les monges carmelites de La Torrassa de l'Hospitalet del Llobregat. Sí, el gran record de la meva segona mare, la reverenda germana Emilia Aulet de la Sagrada Família, que tant m'estimava...
Sí, avui els angels m'han tornat a acompanyar, com tantes vegades han fet quan estic trist... Suposo que aquesta nit volarem amb Peter Pan i Campaneta per meravellosos i misteriosos paisatges...
And the end is near, com deien Jim Morrison i el seu grup... The end... The end... Oh, no!, Altra vegada veig la foscor de les tenebres que va descriure Joseph Conrad...
Potser algun dia torni a veure a Lennon cantant aquella cançó dels Beatles: All you need is love, baby!... ;-)
Em queda tota l'eternitat...

Friday, September 28, 2007

UNA RESPOSTA A UN E-MAIL

Carta que el dia 26 de Setembre de 2006 he escrit a una benvolguda ex-alumna que ens va deixar ja fa 4 anys, en resposta a una seva d'aquest inici de curs:

Hola, Ona!
M'encanta rebre notícies teves.
Jo ja inicio ara el final del meu camí a Artur. Em queden aquest curs i el següent, el 2008-2009, en el que fare els 60 anys al mes de març -sóc Aries, of course!-, i em retiraré mentre en la meva imaginació veuré cors d'angels, querubins i orquestes celestials interpretant una cançó francesa impressionant, el "Chant de la Libération" també anomenat "Chant des Partisans" i també una de les meves peces d'òpera favorites, el cor Dolça Pàtria de Nabucco de Verdi. I, per acabar, la melodia Lucy in the Sky with Diamonds, dels Beatles. I aquests angels i querubins sereu tots i totes vosaltres, els meus benvolguts companys -ja prefereixo dir això que alumnes- durant els darrers 32 o 33 anys... I tot serà en la meva imaginació, no pot haver res que sigui real, el meu cor no suportaria les emocions d'un acomiadament, per dir-ho d'alguna manera, "públic"... No sé si alguna vegada t'he dit la frase que hi ha en una paret d'un lloc anomenat West Point en els Estats Units. La frase diu " Old soldiers never die, only slowly vanish... " . En el meu cas cal substituir la paraula soldiers per la paraula teachers...
L'escola ha canviat molt, ja saps, la meva llar era l'escola antiga amb totes les seves deficiències. Ja sé que cal adaptarse als nous temps, i la nova és fantàstica en molts o tots els aspectes -malgrat que des de març encara no ens han conectat a Internet...-, pero tothom té els seus sentiments i els seus afectes... I els meus... Aquells vells i bells edificis on he passat 32 anys...
I jo com a mestre... En aquests moments jo ja sento que pinto molt poc aquí. Sóc en el meu raconet de 4t. perquè encara no em toca marxar i també perquè no sabrien què fer amb mí, però poca cosa més. O al menys això em sembla a mi. Afortunadament he anat fent bons amics i amigues entre la gent nova que ha arribat als darrers temps que ja és majoria i que em miren amb una certa curiositat, com qui veu un residu simpàtic del Juràssic, però en el meu interior he sapigut el que és, professionalment un sentiment que abans no coneixia, la solitud. Els nous i noves mestres són gent molt bona, capacitada i vàlida, uns grans mestres, pero, imagina, són gent que si es queden a Artur es començaran a jubilar -els que són més grans- a partir de l'any 2.030... Glubbssssssss!!!!!!
No tinc ara gaire més temps per continuar, és ja la matinada i aviat m'espera la meva classe...
Ja m'explicaràs com et va aquest any l'Insti, ja no et queda tant per acabar. I que vagin també bé les classes d'anglès que fas a un altre lloc, si vas, com dius, a London, t'anirà bé per practicar... Afectuosament....
Fins aviat.
Josep Maria

jdamper2006@gmail.com

Monday, August 13, 2007

CHANT DE LA LIBÉRATION (LE CHANT DES PARTISANS)

He estat a Paris el dia de la Festa Nacional Francesa, el 14 de Juliol.
Vaig aconseguir quedar com espectador ben a prop de la zona de la tribuna presidencial, i vaig escoltar gairebé en primera línia el cor que va cantar els himnes. Evidentment, el primer va ser el que tots coneixem, el seu himne nacional, La Marseillaise, en versió heroica i cerimonial. Però després vaig quedar molt impressionat, quan el cor va interpretar una cançó que alguna vegada havia sentit, crec que als actes de commemoració del 60è aniversari del desembarcament a Normandia, l'any 2004, però que ara em va deixar molt impactat per la seva melodia, i vaig decidir investigar quina era la cançó que actualment rep els honors de segon himne nacional de França, gairebé al mateix nivell que La Marseillaise.

He trobat la informació, la lletra i la descàrrega lliure de la música en MP3, versió simfònica o versió cantada de Germaine Sablon a la següent adreça d'Internet:

http://www.fncv.com/biblio/musiques/chants_39-45/chant_partisans/index.html

Es tracta d'una cançó coneguda originalment com CHANT DES PARTISANS,
Va ésser feta en 1943, durant la segona guerra mundial, per un petit grup de la França Lliure de Charles De Gaulle que havien fugit de l'ocupació de les forces de Hitler i del govern col.laboracionista de Vichy.
La BBC la va difondre com indicatiu musical de les seves emissions per la Resistència.
Una música que t'arrossega, unas paraules molt fortes i dures cridant a la resistència contra els ocupants de França, fa del Chant de la Libération un himne infinitament trist i fosc, a imatge del que va ser aquella terrible época.
El "Chant des Partisans" va ésser immediatament adoptat per tots els guerrillers del maquis, la Resistència va fer d'ell el seu cant de guerra, i, amb ells, tota la població francesa. Actualment és un himne considerat una segona Marseillaise, que és el que volien Anna Marly, Maurice Druon i Joseph Kessel quan la van fer l'any 1943.

La lletra és:


Chant de la Libération
"Chant des Partisans"

Ami, entends-tu le vol noir des corbeaux
sur nos plaines?
Ami, entends-tu les cris sourds du pays
qu'on enchaîne ?
Ohé, partisans, ouvriers et paysans,
c'est l'alarme,
Ce soir l'ennemi connaîtra le prix du sang
et les larmes.
Montez de la mine, descendez des collines,
camarades !
Sortez de la paille les fusils, la mitraille,
les grenades.
Ohé, les tueurs à la balle et au couteau,
tuez vite !
Ohé, saboteur, attention à ton fardeau:
dynamite...
C'est nous qui brisons les barreaux des prisons
pour nos frères,
La haine à nos trousses et la faim qui nous pousse,
la misère.
Il y a des pays où les gens au creux des lits
font des rêves,
Ici, nous, vois-tu, nous on marche et nous on tue,
nous on crève...
Ici chacun sait ce qu'il veut, ce qu'il fait
quand il passe.
Ami, si tu tombes un ami sort de l'ombre
à ta place.
Demain du sang noir sèchera au grand soleil
sur les routes.
Chantez, compagnons, dans la nuit la Liberté
nous écoute...
Ami, entends-tu ces cris sourds du pays
qu'on enchaîne ?
Ami, entends-tu le vol noir des corbeaux
sur nos plaines ?
Ohé, partisans, ouvriers et paysans,
c'est l'alarme.
Ce soir l'ennemi connaîtra le prix du sang
et les larmes

Wednesday, July 04, 2007

NOVA VISITA A MADRID


TORRE AGBAR BARCELONA 144 m.



TORRES PORT OLIMPIC BARCELONA 153 m.



TORRES KIO, PUERTA DE EUROPA, MADRID, 114 m.



NOVES TORRES DE MADRID EN CONSTRUCCIO, 250 metres.

JULIOL 2007

Al fons a l'esquerra es veu la Puerta de Europa, les Torres KIO (inclinades), i molt més al fons, baixant per Azca a la Castellana, s'endevina la Torre Picasso(blanca) i fins i tot el que encara és la Torre BBVA(negra).


Mes de Juliol a la Porta del Sol... Camins retrobats de ciutat, ombres de parcs entre les piràmides del gran Poder que ja s'apropava al seu final... O potser no... La barca de l'Estany del Retiro em porta en aquell temps, com si els anys no haguessin passat, ja ho diu el tango, 40 anys no són res... Eren els primers anys 70, i jo ensumava el mon esmicolant-me sota aquells edificis... Els festius, la piscina camí de la Sierra... L'amagatall secret al bosc, ben endins del Guadarrama... Els bocatas de truita o d'ibèric al costat de la font de l'unicorn... El silenci del rierol i les riallades contingudes de les belles fades madrilenyes que m'estimaven per no fer enfadar follets ni ocellots... El bar americà a Torrejón... Els vespres i les nits, a la Gran Via, a Callao, o més enllà de Cuchillares... Les albades a la Casa de Campo... Dormir... Recordar...
He tornat a estar un dia a Madrid. Conec bé la ciutat des de l'adolescència, i, com a mínim una vegada cada estiu, vaig a recordar dies, moments, racons, bars, paisatges... Amb un dia en tinc prou, és com la visita furtiva a una bella dama que vaig conèixer de jove i que està encantada de tornar a veure'm.
Tinc costums decadents -thanks, mami i papi, per educar-me tan bé...- sempre m'ha agradat viatjar bé. Per això la meva visita a Madrid comença i acaba a la Terminal C de l'Aeroport de Barcelona, en el Pont Aeri d'Ibèria, l'única forma d'assegurar-te una alta possibilitat de fer els horaris que tens previstos sense sorpreses desagradables. I això té un cost econòmic evident, però una vegada a l'any m'agrada volar al vell estil, com era habitual en les meves escapades dels anys 70, 80, 90... El segle XXI ha portat costums diferents... I, espero que a partir de gener de 2008, podré triar també un mitjà més barat, el Tren de Gran Velocitat (AVE). El bitllet en classe preferent de l'AVE serà molt més barat que el Pont Aeri d'Ibèria.

No havia estat encara a la Terminal 4 de Barajas. I, què voleu que us digui....? Una sana enveja per la gran inversió feta per l'Estat... Tan sols desitjo que la modernització del nostre pobre Aeroport de BCN l'apropi una mica a aquesta entrada en el segle XXI que és la T4 de Barajas...

Com sempre, sortint de l'Aeroport, el metro fins l'estació que té el nom suggerent de Mar de Cristal, on hi ha l'intercanviador que et permet agafar la combinació de metros que desitgis per arribar al teu destí madrileny...

Aquest any volia veure la part nova, els gratacels...

Un matí dedicat a recórrer i saludar els vells coneguts, Sol, Plaça Major, Plaça Real, Carrera de San Jerónimo, Cortes, Prado, Cibeles, Alcalà... Un dinar ràpid a la cafeteria del Corte Inglés de Sol, una estona de relax i descans al xiringo de l'estany del Parc del Retiro, i un taxi a la zona dels nous edificis, al final de la Castellana, més enllà d'Azca i la Plaça Castilla.

Les 2 Torres Kio, la denominada Puerta de Europa, famosa per la peli El Dia de la Bestia, abans grans i espectaculars, queden ara disminuïdes per l'impacte gegant dels 4 grans gratacels de 250 metres d'altura que estan acabant de construir on abans hi havia la ciutat esportiva del Madrid.

Hem estat una estona mirant-les, iniciant un diàleg mental amb elles, que continuaré en altres visites fins resoldre l'enigma estètic i étic que em plantegen...

Un cafè amb llet i xurros-porra en un bar de la zona -ja sabeu, cal anar de vegades al lavabo, un dels problemes dels viatges...- i, un altre taxi -estava ja cansat per tornar a la combinació de metros-, fins arribar de nou a Barajas, de nou a la T4, i esperar la sortida del vol a Barcelona.

Cap incidència a destacar. Potser tan sols la sensació d'ofec i estretor de l'actual Aeroport barceloní venint de les noves instal.lacions de Madrid. Havia sortit a les 6 del matí de casa a Barcelona i tornava a ésser-hi a les 10 de la nit...
I planificant ja la propera sortida, molt aviat...

Torres de la zona nova de Madrid: de 232 a 250 metres d'altura
Torre Picasso de Azca: 157 metres
Torres KIO, Puerta de Europa: 114 metres
Torre AGBAR Barcelona: 144 metres
Torres del Port Olímpic de Barcelona:153 metres

Monday, June 18, 2007

TORNADOS A BARCELONA



Imatge dels tornados ("bufarots", "trombes marines") formats el 21 de febrer de 2006 a la costa, just al davant de l'Aeroport de Barcelona-El Prat

Wednesday, May 30, 2007

TUPAC AMARU



Les guerres vénen i van, però els meus soldats són eterns...
TUPAC AMARU

I, a mi m'agradaria dir: Els cursos vénen i van , però els meus alumnes són eterns...

Guisat caldós de carn a l'estil de l'horta d'Oriola



Soc a casa... Són les 4 de la tarda del dimecres 30 de maig de 2007... És la tarda que tinc lliure a l'escola... Avui tenia ganes de cuinar, això va com va... He fet una recepta de la meva àvia materna, feta tota la vida per la meva mare... Guisat caldós de carn a l'estil de l'horta d'Oriola... He posat una safata de vedella per estofar (5€), i unes llaunes genèriques del meu super: rovellons (0,9€), pebrots (0,6€), ceba fregida (0,7€), pisto de verdures (1,2€), talls d'espàrrecs (0,9€), tomàquet fregit (1,1€), xampinyons (0,5€), pèsols (1€), carxofes (1,2€), a més, he posat un got de vi negre de Tarragona (2€ l'ampolla). I un toc d'herbes provençals.

Es posa tot a la cassola i es deixa que vagi fent xup-xup fins obtenir la textura i el grau de suc al gust personal. Ben senzill, no?. El cost del guisat ha estat d'uns 14 Euros, i m'han sortit unes 4 racions o més. està boníssimmmmmm......!!!!!!!!!

Saturday, May 26, 2007

TAO TE KING (LAO TSE) Alumnes i mestres.

No hi ha cap Alumne dolent. El que passa sovint és que el Mestre no troba el camí adequat per transmetre el Zen i arribar al Tao. I, de vegades, l'Alumne és ja més a prop del Tao que el Mestre.
(Lao Tsé, "Parlant del Tao".)

Dissabte, 26 de Maig de 2007

Thursday, May 24, 2007

EL VOL DE LES ALIGUES (Dedicat a J.)



I em diuen el que he de llegir,

i el que he de pensar...

Ells saben el que és virtut,

i el que és pecat.

Potser em diguin pecador,

i jo n'estic content de ser-ho...

És veritat, m'agrada volar amb llibertat.

Però així no em voldran a la congregació.

No em diran germà ni company.

Però m'és igual, com deia Pessoa,

jo no sóc guardià de ramats,

no soc pastor d'ovelles,

tan sols acompanyo cadells d'humans

per ensenyar-els-hi a viure i estimar,

i ésser estels sobre la mar...

De vegades el pensar destorba,

i no entenen que m'agrada

caminar sota la pluja

i deixar-me anar

amb la força de l'huracà...

I em deixen sol

com el llampec al penyasegat...

I somric al recordar

que les aligues volen solitàries

i els corbs en estols...

Aquest és el gran secret

de l'albada de la humanitat...


24 maig 2007
EAGLES FLIGHT 2007

Saturday, May 05, 2007

NOSTÀLGIA DELS PAISATGES DE L'ENTORN DE L'ANTIGA ARTUR MARTORELL: Can Solei Park Landscapes

RACONS PARC CAN SOLEI BADALONA
CAN SOLEI BADALONA PARK CORNERS PICTURES









En BLANC i NEGRE podem veure una sardana ballada a l'era de l'edifici Oest a l'estiu de 1936, poc després de començada la Guerra Civil 1936-1939. La petita palmera és l'actual gran palmera de l'era.


A la foto de la nolina de dalt a l'esquerra podem veure al fons la paret del camp de futbol del Badalona, l'espai on actualment hi ha els nous edificis de l'escola Artur Martorell.

A sota podem veure l'Airosa, la palmera més alta de Badalona, situada entre els dos antics edificis de l'escola Artur Martorell.

LA NOSTÀLGIA... (Per Ona Ch. i d'altres ex-alumnes)

(Nota del 31 de maig de 2007: I també per una altra Ona, la sempre fidel Ona M., que avui ha vingut a veure la nova escola, acompanyada d'una altra ex-alumna, Tània, la sempre optimista Tània, a la que no veia des de fa més de 15 anys i que ara porta un nou ser dins seu esperant nèixer aviat, amb les que he parlat d'això, de la nostàlgia que han sentit al passar pels camins abandonats i deserts de la solitària i abandonada antiga escola, quan venien camí de la nova...)

La nostàlgia... És humana, i jo sóc humà, somiador, gens lògic ni racional, com un dia em van dir... Nostàlgia pels meus 31 anys passats al bell mig d'aquests paisatges... El vell parc romàntic de la finca de Can Solei de la família Coma-Cros... La transformació dels edificis l'any 1969 en escola Artur Martorell... El pas dels jardins de família a Parc Municipal de Can Solei... Era un entorn irrepetible, meravellós... I jo un privilegiat per haver-hi passat tota la meva vida de mestre fins ara... 31 anys en aquests edificis, aquest entorn, aquestes palmeres, aquests racons...
La nova escola... La nova escola... Perfecta, moderna, amb molta llum, disseny tecnològic avançat... És el que toca, és el segle XXI... No podíem continuar als vells edificis, ja ho sé... Però jo hi vaig ser feliç durant molts anys en ells... I crec que la majoria dels nois i noies que han estat els meus i meves alumnes també...
I per Sant Jordi, quan han vingut per la Festa Major, m'ho han dit... És maca la nova... Moderna i tal... Però com els instituts o col.legis als que ara van... Sense la màgia inoblidable de l'antiga escola... (Veritat, Ona?). Potser en el futur, potser dins de molts anys, aquests edificis tinguin també els seus fantasmes, la seva enèrgia inexplicable d'uns ulls invisibles... Però jo ja no hi seré... He fet un sortilegi, una petita cerimònia privada... He transportat els fantasmes dels vells edificis als nous... No tot està perdut... No tindré por més que a la por... La por és la petita mort que ens porta a la destrucció total... Afrontaré la meva por, deixaré que passi per mi i per dins de mi... I quan la por hagi passat, ja no hi haurà res... Només jo... I ells i elles, deixant anar la cançó dels centenars de novícis i novícies de l'imperi del mar i sorra que m'han acompanyat aquests anys als racons màgics de Can Solei... Criatures de l'albada, com diria Vicente Aleixandre... Follets i sirenes, dofins i fades...
I ja sabem el que deia la vella cançó que els Blue Brothers van transformar en eterna: Everybody need somebody...

Friday, May 04, 2007

MES ONADES GEGANTS: BIG WAVES 2


Més vaixells lluitant contra l'arribada d'onades gegants.

LA TEMUDA ONADA SOLITÀRIA: BIG WAVES 1







És el fenòmen natural més temut per la gent del mar: la terrible onada solitària gegant que es presenta quan no ho esperes i que ha estat la responsable de molts naufragis inexplicables i la desaparició de molts vaixells. Aquí podem veure algunes de les poques imatges que tenim d'elles.






L'ENIGMA DE LA PRIMERA PINTADA: FIRST GRAFFITI


El dia 3 de Maig ha aparegut la primera pintada de la història a les parets exteriors de la nova escola. Era al costat d'una de les portes que donen al parc, i el seu text, tal com podem veure a la fotografia, té un cert aire enigmàtic i poc habitual.

Monday, April 23, 2007

SANT JORDI 2007 - - - FESTA INAGURACIO NOVA ARTUR MARTORELL- - - NEW SCHOOL IN BADALONA




INAGURACIO DE LA NOVA ESCOLA - - - 20 Abril 2007















































































Imatges del dia de la inaguració de la nova escola

20 Abril 2007






















Monday, April 16, 2007

Les mares fundadores

Aquest migdia he estat a l'escola amb dues de les fundadores de l'escola Artur Martorell, o, com m'agrada imaginar, dues de les mares fundadores de l'abadia de Can Solei...
La Carme González, tota una llegenda, una gran senyora i amiga, tota la història d'Artur en el seu cor, ja jubilada però ajudant cada dia al naixement de la nova escola renovada, la persona que a juny de l'any 1975, quan jo vaig acabar els estudis a la primera promoció de mestres de Bellaterra em va dir que a la seva escola feien falta mestres...
I la Maria Antònia Grifols, altra de las fundadores, molts anys directora del centre fa dècades, inoblidable amiga que va ser qui, amb l'Anna Babra, em va acceptar com a mestre d'Artur Martorell a juliol del mateix any, 1975... A finals dels anys 80 va marxar seguint altres objectius professionals però mantenint sempre el contacte amb nosaltres...
I, aquest migdia, després d'acomiadar-me d'elles, els records em van tornar als ulls de l'esperit en la solitud i silenci de la meva classe en hores solitàries...
Fins sempre, estimades germanes...

Wednesday, April 04, 2007

AHIR I AVUI, RECORD DE CAN SOLEI PER SEMPRE

LA VELLA I LA NOVA ESCOLA ARTUR MARTORELL
23-28 MARÇ 2007