RACONS PARC CAN SOLEI BADALONACAN SOLEI BADALONA PARK CORNERS PICTURES
En BLANC i NEGRE podem veure una sardana ballada a l'era de l'edifici Oest a l'estiu de 1936, poc després de començada la Guerra Civil 1936-1939. La petita palmera és l'actual gran palmera de l'era.
A la foto de la nolina de dalt a l'esquerra podem veure al fons la paret del camp de futbol del Badalona, l'espai on actualment hi ha els nous edificis de l'escola Artur Martorell.
A sota podem veure l'Airosa, la palmera més alta de Badalona, situada entre els dos antics edificis de l'escola Artur Martorell. 
LA NOSTÀLGIA... (Per Ona Ch. i d'altres ex-alumnes)
(Nota del 31 de maig de 2007: I també per una altra Ona, la sempre fidel Ona M., que avui ha vingut a veure la nova escola, acompanyada d'una altra ex-alumna, Tània, la sempre optimista Tània, a la que no veia des de fa més de 15 anys i que ara porta un nou ser dins seu esperant nèixer aviat, amb les que he parlat d'això, de la nostàlgia que han sentit al passar pels camins abandonats i deserts de la solitària i abandonada antiga escola, quan venien camí de la nova...)
La nostàlgia... És humana, i jo sóc humà, somiador, gens lògic ni racional, com un dia em van dir... Nostàlgia pels meus 31 anys passats al bell mig d'aquests paisatges... El vell parc romàntic de la finca de Can Solei de la família Coma-Cros... La transformació dels edificis l'any 1969 en escola Artur Martorell... El pas dels jardins de família a Parc Municipal de Can Solei... Era un entorn irrepetible, meravellós... I jo un privilegiat per haver-hi passat tota la meva vida de mestre fins ara... 31 anys en aquests edificis, aquest entorn, aquestes palmeres, aquests racons...
La nova escola... La nova escola... Perfecta, moderna, amb molta llum, disseny tecnològic avançat... És el que toca, és el segle XXI... No podíem continuar als vells edificis, ja ho sé... Però jo hi vaig ser feliç durant molts anys en ells... I crec que la majoria dels nois i noies que han estat els meus i meves alumnes també...
I per Sant Jordi, quan han vingut per la Festa Major, m'ho han dit... És maca la nova... Moderna i tal... Però com els instituts o col.legis als que ara van... Sense la màgia inoblidable de l'antiga escola... (Veritat, Ona?). Potser en el futur, potser dins de molts anys, aquests edificis tinguin també els seus fantasmes, la seva enèrgia inexplicable d'uns ulls invisibles... Però jo ja no hi seré... He fet un sortilegi, una petita cerimònia privada... He transportat els fantasmes dels vells edificis als nous... No tot està perdut... No tindré por més que a la por... La por és la petita mort que ens porta a la destrucció total... Afrontaré la meva por, deixaré que passi per mi i per dins de mi... I quan la por hagi passat, ja no hi haurà res... Només jo... I ells i elles, deixant anar la cançó dels centenars de novícis i novícies de l'imperi del mar i sorra que m'han acompanyat aquests anys als racons màgics de Can Solei... Criatures de l'albada, com diria Vicente Aleixandre... Follets i sirenes, dofins i fades...
I ja sabem el que deia la vella cançó que els Blue Brothers van transformar en eterna: Everybody need somebody...
No hi ha cap Alumne dolent. El que passa sovint és que el Mestre no troba el camí adequat per transmetre el Zen i arribar al Tao. I, de vegades, l'Alumne és ja més a prop del Tao que el Mestre.
RACONS PARC CAN SOLEI BADALONA
En BLANC i NEGRE podem veure una sardana ballada a l'era de l'edifici Oest a l'estiu de 1936, poc després de començada la Guerra Civil 1936-1939. La petita palmera és l'actual gran palmera de l'era.
