Veus i ombres

Dies de canvis...

El temps s'esmuny

pel reixat del camí...

Els misteris dels porxos...

Les punxes de Tiana...

La Casa d'Amunt...

els anys de Francis...

el passatge de la Riera...

Canvis...

I dos gats i un gos...

veus i ombres

que ens parlen...

El món pot esperar

El món pot esperar...

Algun dia tornaràs a l'antiga llar...

Ara voles per mars i cels,

lliure com el parfum de les flors

que olores al teu jardí...

Primavera eterna als cors...

De vegades agafes de terra

una fulla...

La mires amb ulls silenciosos,

preguntant on ha quedat

la seva verdor...

Algun dia trobaràs la resposta,

sorpresa amb la crueltat

de la indiferència del temps...

L'emoció de saber els seus noms...

I el teu nom...

Reflexes escadussers del sol

i la lluna que han passat

pel teu camí...

Les arrels que brollen a les mans...

Inocència de l'ocell

que surt del niu

camí del cim de l'àliga...

Fins que ens banyem nus

a l'oceà de l'infinit

portant a la ma

aquella branca de romaní

i als llavis

les fulletes de farigola...

Somnis i realitats...

EL SO DEL SILENCI

A l'inici dels temps

tot era clar

i amagat...

Eres la llum,

i presenties

l'ombra dels dubtes

i el sol que amaga

els misteris de la nit.

Cal mostrar-te com ets,

cal ésser com et mostres....

Però, potser,

et cal, primer,

alliberar-te...

De tu mateix,

dels altres, del món,

de la joia i la tristesa...

Ésser el vent

que arrossega la por,

descobrir allò que ens és

desconegut i amagat

als més llunyans indrets

de l'univers infinit

del nostre cor...

Sí,

cal saber

quan aparèixer

i desaparèixer,

aprofundir

la recerca interior...

El cim a la ciutat...

La meravella

del so del silenci...

El Llac de l'Unicorn

Recorda...

Jo era el príncep

del Llac de l'Unicorn...

Que lluny, ahir mateix...

Vent del bosc

de les fades païtides...

Llàgrimes furtives,

follets i nereides

que protegeixen

els nostres somnis...

Ja arribem

a l'aixopluc del refugi...

Fum de la xemeneia

de la vida...

De profundis

De profundis vita

clamavit spes nostra ànima

Del temps present

jo em sento amador,

el passat no es gens finit,

i d'aquest pensar d'amor

neix mon dolor.

Temps de venir

pot ésser lo millor...

SECRETS

Secrets del món...

secrets de les persones...

imaginats, suposats...

I tots acaben al bagul

de la teva vida...

Som savis i ignorants,

tot arriba i passa,

el plaer i les nàusees...

Ho veiem

i intentem comprendre...

Roses i punxes,

en donem i en rebem...

Un somriure, una llàgrima,

un viatge...

L'únic tresor de l'ànima

és l'amor dels records,

la joia del teu cor...

No et pots abandonar,

no pots viure en la tristor,

deixa que el mon

et mostri son color...

I deixa,

com va dir Ausias,

bullir el mar

com la casola al forn...

Busca, amb els peixos

que t'acompanyen,

un nou amagatall secret...

Ja saps, ja ho va dir ell,

que, al final,

tots els éssers del mar,

a terra eixiran...

Fades y Follets albirant el futur...

I necessitem respirar el futur,

tal com la rosa gaudeix de l'aigua

del núvol burleta

que ens amaga la pluja matinera.

Les aus esperen els vents

amb els somnis dels cims

per sota de les seves

ales de plata.

El cor suspira,

la llum de l'esperança torna

amb la força del volcà...

I la terra camina cap el sol...

Els cignes m'acompanyen fidels,

amb la meva cançó als estels

brollant dels llavis

de les meves fades,

amb la música entremeliada

dels pícars follets...

I m'endinso al bosc...

Llums de plata,

delicats dits que m'acaronen

el front...

Dormir...

Febrer 2007

LAS NARICES DEL TEIDE

Han muerto seis...

No respetaron al Teide, el viejo volcán y dios de mis antepasados...

Ellos no vieron la gran explosión, el nacimiento de las Cañadas...

Y la lava y el fuego bajando hacia Garachico, cubriendo el puerto...

Entraron en una galeria subterránea en Los Silos, entre Garachico y Santiago del Teide.

Eran casi cuarenta...

Jóvenes chicos y chicas, excusionistas de Tenerife...

Y el viejo volcán respiró, el dios está resfriado, la nieve de este invierno cubrió la cima...

Y tiene fiebre...

Y por la galería vanzaron gases carbónicos...

Y calor... Más de treinta grados...

Oscuridad absoluta, agua en los pies, fuego de volcán, gases venenosos...

E iban sin guía...

Muchos se salvaron...

Seis no...

El sacrificio al dios...

La mirada del viejo guanche...

Tenerife, 11 Febrero 2007

CANT DE DIUMENGE DE FEBRER

La nostra virtut...

Qui cerca i no sap trobar el camí,

porta la vida del talp

que aprofundeix a les fosques...

Els sentits, la consciència, la veritat...

Els humans som com gats,

oferim un tarannà pacífic,

però a l'interior dorm alerta

l'instint del felí caçador...

Tothom cerca la pau...

I mai no ha existit...

Quan et trobis un ésser humà vulgar i gris,

has vist una gran persona.

Quan et trobis un savi o un geni,

fuig, has vist un monstre...

I sempre cerquem l'ajut d'algú

per aprendre a ajudar...

Cada dia inventem qui som,

i després obliden qui som...

Ja sé que m'entens i plores...

Sempre cal mossegar

quan ens han trencat,

sempre cal ésser bàrbars

abans de desaparèixer...

No et prenguis res seriosament,

no s'ho val,

ni tans sols a tu mateix...

Només importa aconseguir

la felicitat dels que ens envolten...

I no fer mal a ningú...

Mares

Al comentari anterior he parlat d'una monja que fa molts anys que és morta...
Sí, jo vaig tenir tres mares, i algun dia em retrobaré amb elles...
La meva mare, la meva mami, Maria, de la que he rebut el caràcter, el sentit de la dignitat, la poesia, la sensibilitat i la capacitat d'enfrontar els moments més dificils de la vida i tenir la força de continuar endavant...
La meva mestra de parvulari, la monja carmelita Emilia, de col.legi de La Torrassa de L'Hospitalet de Llobregat... Penso que jo vaig ser el fill que com a monja mai no va tenir...
I una gata, la Mosqueta, la gata de la senyora Ramona, la mestressa de la pastisseria La Lionesa de Collblanc, L'Hospitalet, la gata que m'esperava cada dia, jugava amb mi, em deixava acaronar-la i em mirava amb uns autentics ulls de mare que mai no he oblidat...

Junts per tota l'eternitat...

11 Febrer 2007

DIES TENDRES D'UN FINAL D'ÈPOCA

Uns dies com els d'abans... L'aire tranquil, l'absència de por...
La confiança, el somriure retrobats... La felicitat al monestir... L'amistat, l'amor d'amics de tota una vida...
Passeges de nou pel claustre sense la caputxa baixada, els ulls al sol, el front a l'aire.. Com abans...
El núvol, el llarg núvol de tempesta s'havia retirat una mica lluny de les nostres costes per uns dies...
Aviat tornarà, de fet ja hi és aquí de nou...
Les ombres retornen a enfosquir els passadissos... Tremolaré estremit cercant la perfecció espartana del Ora et Labora...
Torno a ésser esclau, la història de Spartac va acabar malament... Sempre hi ha una legió romana que t'observa...
Ja sé que no m'entens... Ni puc ni dec deixar que la poesia et permeti veure el perfil de la tempesta hostil que em persegueix des de fa un temps...
Potser dins de dos anys...
O millor serà llavors optar per la tendresa de l'oblit...
Quan jo era petit, la meva mestra de parvulari en el col.legi de les carmelites de La Torrassa, en L'Hospitalet, , la inoblidable Germana Emilia Aulet de la Sagrada Familia, monja carmelita de Vic, em va ensenyar un poema que m'ha inspirat tota la meva vida.
Era en castellà, idioma obligat a les escoles de la Catalunya de 1.953. i diu:

Un pie atrevido

pisó una malva

y ella,

que ignora

lo que es venganza,

lo aromatiza

con su fragancia.

La poesia, la tendresa, l'amor...

I l'oblit...

11 Febrer 2007

Amigues

Amigues...
La vostra presència és com la remor del naixement del dia més enllà de l'escuma de les onades que trenquen a la platja del destí...
Mar d'ulls com petxines màgiques que revelen les nines que éreu i sou... Cossos daurats que corren arran de sorra, somriures de cors estremits pel temps que s'esmicola camí de l'illa enfebrida del destí...
Somiant amb l'estiu, gotes de sal a la pell amb el son íntim de la mar...
Reflexes de lluna amb aquella llum de plata que s'endinsa a l'ànima...
Quedarà lluny el temps de tenebres, la vida és el raig de sol que ens ajuda a sortir de la cova...
Vol silenciós pels estels, camí de les mans que esperen...
Ahir, baixant de La Panadella per la vella i solitària carretera vaig veure, en un arbre, l'àguila que em mirava i acompanyava...
La mateixa de quan era petit...

L'HORA DELS ADEUS D'UNA ALUMNA

Jo no tinc ex-alumnes. Només alumnes.
Tots els nens i nenes, noies i nois que han estat a les meves classes durant 31 anys, són els meus alumnes per sempre.
Per això avui, dia 2 de Gener de 2007, he pujat al Tanatori de Can Ruti, de Badalona, a veure una alumna iniciar el viatge amb la barca de Caronte i acompanyar la seva família en aquests moments de comiat.
Fa un mes, al mateix lloc, la mateixa sala, la mateixa capella, li deia adéu a la mare d'uns alumnes actuals, els bessons Guirado, que havia iniciat el viatge amb la barca, viatge que feia temps estava previst.
Però aquest viatge no, el d'avui ha estat completament inesperat.
Quan les noticies del primer dia de l'any ens van parlar de la mort de dues noies de Barcelona a la població de Cortes a Castelló, per intoxicació causada per les emanacions de gas carbònic d'una estufa en mal estat, no podia imaginar que hores després m'arribaria la notícia de que tu, la meva alumna Sara de Dios Martínez, de 21 anys, eres una de les dues noies.
En el poble dels teus avis, on havies estat fins i tot la reina de les festes, en una petita població de Castelló, t'has trobat al barquer Caronte que et senyalava la barca del viatge.
Era aquest matí un tranquil dia d'aquest sec i poc fred hivern d'inicis del 2007. Sol, vent en calma, ambient de llum i vida, resplendor al fons de les aigües de la Mar Mediterrània que acompanyen la vida de Barcelona.
Us he vist i abraçat a tots. A la teva mare, al teu pare, al teu germà Rodrigo, físicament, intentant el consol de la companyia, i a tu, Sara, espiritualment, mirant el teu somriure que sempre he recordat.
Poques vegades he vist tanta gent plorar amb tant de dolor com avui, a l'aplec del teu comiat. Joves, vells, tots...
Els teus companys i companyes de l'escola Artur Martorell, els de l'institut, els de la universitat de Vic, els de l'hospital de Sta Coloma on tothom ja t'estimava com fisioterapeuta dolça i amable...
Amics i amigues teus, gent de la població on vivies, Tiana...
Pares i mares dels alumnes de la teva classe, gent que feia molts anys que no veia i que he trobat poc canviats...
Antigues mestres teves de l'Artur Martorell...
Una emotiva cerimònia, amb les músiques i cançons que més t'agradaven... L'Ave Maria, el tema de Titanic, els versos de Machado sobre el "caminante que hace camino al andar", el Cant dels Ocells de Pau Casals...
Els teus pares i germà, llegint les paraules que t'han escrit...
Quan tot ha acabat, era migdia, hem anat a veure el mar, hem estat un temps infinit mirant les petites onades que arribaven a la solitària platgeta que hi ha tocant al Turó del Mar de Montgat...
Algun dia ens retrobarem, Sara.
Tots i totes, més aviat -com tu- o més tard, hem d'anar a pujar a la barqueta.
I ens explicarem moltes coses.
Bye, friend, see you later...

DOS CONCERTS

He anat a dos concerts.

El primer va ser el de l'escola, el darrer concert tradicional de Nadal fet amb nosaltres als vells edificis on som des de 1969...
Les velles cançons... Les he escoltat cada any, i sempre tenen el toc diferent del moment irrepetible. Però ens marxem als nous edificis... Com deia Marçal, el que importa no és l'edifici, sinó tota la gent que hi som... Però perdem el vell hàbit, el vell vestit arquitectònic que ens donava un aire d'escola-masia o escola-monestir... I l'hàbit no fa el monjo, però ajuda... Ja veurem el nou vestit com ens influirà... Amb el seu aspecte ja es presenta el Ying-Yang.
Estan pintant la nova escola amb totes les tonalitats del verd, per mimetisme amb tots els colors de les plantes i fulles del Parc... El Ying és la integració al medi, el respecte per l'entorn evitant un volumen edificat gris al mig del Parc.
I el Yang... El Yang... Segons com ho mires, aquestes tonalitats verds li donen un cert aspecte molt conegut de pintura de camuflatge, l'estil típic de les casernes en zones avançades...
Dos esperits contradictoris... Ying-Yang... Quin dels dos es farà notar més,més enllà de les obvietats de les declaracions de principis?...
En tot això pensava mentre els infants cantaven i nosaltres pujavem a l'escenari, tots els mestres, per cantar al concert per primera vegada una cançó, Blanc Nadal...
Quin futur tindrà el nostre concert? Jo ja no hi seré, però... Cada vegada és més fort el moviment per separar tots els símbols religiosos de l'escola... Es farà un dia un concert descafeinat amb cançons que no parlin del tema original que el va motivar... O es canviarà la data i motiu del concert? És igual, serà un altre temps, malgrat no sigui ja, quan arribi, el meu temps.
De vegades és reconfortant i gratificador refugiar-se en l'enyor justificat... Et sents arropat i calentet...

I el segon concert...

Ha estat sensacional, m'ha emocionat.
El divendres 22 de desembre de 2006, a les 9 del vespre, mentre feia fred i plovia, el Cor Jove i l'Orquesta de Cambra del Conservatori de Badalona ha interpretat EL MESSIES de G.F. HÄNDEL a l'església de Sant Ramon de Penyafort a la Rambla de Catalunya de Barcelona.
Al cor canta una jove familiar meva i una alumna actual del 6è de l'escola. I una de las solistas, com a soprano, és també una ex-alumna, la Gisela Parodi.
Hem anat seguint la peça sencera, i al fina ha arribat el moment esperat, la interpretació de l'HALLELUJAH, una de las composicions per a cor més importants de la història de la música.
I l'han cantat d'una manera sublime, sensacional. Amb la suavitat que cal en alguns moments, però amb la força que feia tremolar l'església quan arribaven els moments clau de la partitura. Desitjaves que no acabés mai. És una peça que he sentit moltes vegades i per els principals directors i cors, i ha estat un dels millors registres.
Hi ha hagut més de 5 minuts d'aplaudiments, i el públic no estava format pels familiars del Cor Jove. Era públic de Barcelona, sense interesos d'afectivitat. I al final el director ha ordenat una segona interpretació de l'HALLELUJAH, que ens ha emocionat fins i tot més que abans.
Aquest moment, aquest concert, serà el moment que més recordaré del Nadal del 2006.

I, després, quan tot ha acabat, ens hem retrobat amb la Barcelona real, hem baixat dels cels on ens havia pujat el Cor. Amb la jove familiar i el meu germà, una vegada s'ha dispersat el grup, hem entrat a sopar en un dels coneguts restaurants de tapeo i plats del passeig de Gracia, un dels que quedava obert a 2/4 de 12 d'una freda i insòlitament plujosa nit d'hivern. Hem agafat unes amanides i una mica de pernil, uns calamarcets a la planxa i, dues natilles i un batut de mango. res de l'altre mon i... les tres persones, 88 euros... Glubbsssss!!!!.....
És, de nou, el Ying i el Yang. El contrast dels moments sublims del concert amb els preus desaforats de les quatre tonteries que ens van posar al conegut restaurant...
Així és la vida a la nostra ciutat, Barcelona, ciutat capaç d'aconseguir el millor i el pitjor de cadascú...

2006, FINAL D'UNA HISTÒRIA

Caminava pel passat i els vaig veure. Em somreien i m'enviaven petons amb els ulls. I els vaig dir Au revoir!, perque algun dia hi aniré també jo i deixaré el bosc.
I cantarem de nou les velles cançons mentre acompanyarem als viatgers als Ports d'Occident.
Recordarem les velles festes, de Nadal o d'Hivern, amb la fosca traició dels dies i els minuts.
Cal la rebelió contra la condició de presoners del temps, aquest gran enemic.
Però ja saps que les meves paraules i jo som el vent, el foc, l'aire, la terra, el volcà, el mar...
Jo sóc l'energia del Teide i el misteri de Montserrat...
I també el vell hippy que mai no ha mort, tenies raó quan m'ho vas dir. I és el meu orgull pensar que Lennon no ha mort, i que Lucy continua viatjant pel cel amb diamants. I al final... Com deia ell a la seva darrera cançó amb el grup, Let it be!, deixa-ho estar...
Al final tots tornarem a ser els infants que somien a la platja, amb els nostres ulls semblant un mirall de l'escuma del mar.
I ho recordaré tot, desconfio que el món sigui encara pur, però potser algunes cançons ens enlluernin l'ànima...
La nit de Cap d'Any continuaré la vella tradició familiar de brindar amb un champagne, i recordaré les danses de les sirenes i els salts dels dofins.
Potser és veritat que res no es perd per a sempre, potser encara tenim un racó per a inventar el futur. Potser sí.
I potser, lentament, sense rebombori, trobarem que en aquest indret hi ha lloc per a tots, encara que vosaltres potser encara no ho sabeu.
I després, potser sí que somriurem nosaltres també...

Record de Marçal Casas Cartagena...

Gràcies, Marçal, pel teu comentari emocionant al meu text AVUI HE VISITAT EL FUTUR. Les teves paraules m'acompanyaran sempre quan, dins d'uns anys, recordi la meva vida vida de mestre d'Artur Martorell al meu pis de Barcelona o refugiat al poble original de la meva família, la platja del barranc de Valle Gran Rey, a l'illa de La Gomera, al costat de Tenerife, mirant cap a l'Oest, on només veuré la silueta de la propera illa de Hierr0, únic obstacle entre Gomera i Amèrica.
Gràcies científic Marçal, siguis on siguis, a la universitat d'Alemanya on eres professor, aquí a Catalunya, als Estats Units, es igual... Et desitjo siguis molt feliç...
Old teachers never die, only slowly vanish...

LA MUSICA DELS ROURES A DESEMBRE

Buscaves la roca

i vas trobar la muntanya.

Buscaves la rosada

i vas trobar l'oceà.

Buscaves l'infern

i trobares el cel.

Demanares per l'Angel

i sortí lo Banyetes...

Buscaves nens

i trobares homes i dones,

pensaves que era estiu

i ja arribava l'hivern.

I vas dir:

-M'encanta aquesta pluja

i la clatellada del vent.

I el petó de la neu del Nord

a la galta cremada al sol

de les aigües tèbies del Sud...

La música de les fulles seques

dels roures...

La tendresa dels faigs que dormen...

Somnis...

AVUI HE VISITAT EL FUTUR

Avui he visitat el futur...

He estat a l'interior de la nova escola Artur Martorell que ja té el seu esquelet primordial acabat....

Però els vells edificis de Can Solei em miraven amb amor i nostalgia des de l'altra part del Parc...

Els vells edificis... Cedits per la família Comacros en l'any 1969 per la fundació d'una escola de tradició catalana...

He passat 31 anys en ells... Des del dia 1 de setembre de 1975...

Jo acabava de sortir de l'Escola de Mestres de la Universitat de Bellaterra, on vaig estar de setembre de 1972 a juny de 1975. Jo formava part de la seva primera promoció... Recordo els meus mestres, Marta Mata, Octavi Fullat, Maria Rubies, Josep Pallach, Pilar Benejam, Rosa Gratacós, Lluís Tarin, Maria Lluïsa Fabra, Jordi Nadal, Gentil Puig...

En 1971 i 1972 jo havia viscut a l'interior del desert, m'havia tocat la campanya del Sahara en un dels seus pitjors moments... Vells records dels destacaments d'Edchera, Daora, Aaiun... El pas per les dunes i els banys oceànics a la gran solitud dels sorrals atlàntics al nord de Playa Aaiun... I el record de Hasi Tahj...

Els vells edificis d'Artur Martorell a Can Solei...

Han sigut la meva casa, el meu cau, el meu monestir...

I de fet, jo pràcticament marxaré amb ells, em queden poc més de dos anys de mestre...

La nova escola, el CEIP Artur Martorell de Badalona...

Tres plantes, amples i grans si comparem als meus estimats antics edificis...

Una nova escola que algun dia potser s'haurà guanyat el caliu humà i la tradició dels antics edificis a punt de descansar...

Un camp d'esport amb grades, un gran gimnàs cobert amb escenari per actes d'escola... Vestidors i dutxes amb tots els requisits...

Classes d'Infantil amb els seus patis particulars al costat mateix de les aules...

Classes de tots els cursos de Primària, amb la clàssica orientació romànica d'Est a Oest... Finestres que donen al Parc i a la mar no gaire llunyana, paret i porta al passadís interior i al camp del Badalona...

Gran biblioteca, sala d'informàtica, sala d'anglès i audiovisuals, tutories de cicle, sala de professors, direcció, cap d'estudis, secretaria, consergeria... Ascensor...

Cuina i menjador en un pis inferior, aprofitant els desnivells del terreny...

Altres racons i espais més petits... lavabos...

Falta més i mig per finalitzar l'acabat bàsic, això són ja faves comptades...

L'escola nova... Un somni dels darrers 20 anys, ja a punt de fer-se realitat... He arribat a veure el futur, allò que havíem somiat les dames i cavallers de la Taula Rodona de l'antic Artur Martorell...

Una dita antigua ens adverteix que cal anar amb compte amb el que es desitja, perquè pot transformar-se en realitat...

En Jordi, mestre d'anglès i altres matèries de cicle superior, i un bon tio arribat aquest curs a l'escola, m'endevina el pensament al veure'm mirar per la finestra de la que segurament serà la meva classe en direcció a l'escola antiga i la mar, i em diu que no em posi nostàlgic...

Sóc Àries, m'agrada tot el que és nou, les innovacions, el progrès,,,

Però als antics edificis hi ha vida, molta vida, l'alè de les 31 promocions d'alumnes de les que he estat mestre des de 1975... Els veig, les seves cares i somriures, nois i noies, com eren, com, en el fons, deuen continuar essent...

Ja he tingut a la classe bastants fills d'ex-alumnes...

Els vells edificis d'Artur Martorell han estat com el Monestir iniciàtic de moltes generacions de novicis i novícies d'un imperi espiritual que no sé com definir amb paraules...

Artur Martorell de Badalona!!!

Tota la força i joia passarà amb nosaltres a aquestes noves parets que avui he conegut per primera vegada...

Aviat, dins de pocs mesos, la vida omplirà aquests passadissos, aules, espais, amb l'energia dels gairebé 37 anys d'existència de l'escola...

Es un privilegi del destí poder viure i protagonitzar els esdeveniments dels propers mesos...

Excursió a Santa Fe del Montseny

Bon divendres de tardor...

Sol, vent fred del Nord...

Ahir a la tarda va ploure...

De nou al Montseny,

de nou a Santa Fe...

Jo venia amb mami i papi,

i amb el col.legi...

ara jo porto

nens i nenes,

i companys mestres i monitors...

Ja vinc amb l'escola

des de 1975,

potser una vegada cada dos anys...

i ja som a la tardor del 2006...

Potser em queda una vegada...

Faig els 60 al 2009...

Bons nens i nenes,

s'han marejat poc,

pujant,

ningu no ha vomitat

a l'autocar...

A la tarda, tornant, després de dinar,

només dos...

Robert i Xavier els han atés...

Jo mirava cap endavant també marejat,

a les corbes entre Santa Fe i Sant Celoni...

He saludat als arbres gegants de Santa Fe,

testimonis de la meva vida,

de l'infantesa fins a... l'época actual...

Jo vaig conèixer una fageda plena de boix grèvol,

ara hi ha només uns quants testimonials...

El llac petit, trencat, vessa tota l'aigua,

cap el gran...

I observem...

la fageda a la tardor...

els colors...

les fulles dels castanyers...

els animals que es deixen veure...

I sentim...

les flaires de l'aire pur de les altures,

la fredor del futur hivern que s'anuncia...

I veiem...

el pantà gran, ple al màxim,

amb una cascada d'aigua impressionant

sortint pels vessadors...

I dinem...

sota els castanyers del pantà gran...

recollint milers de castanyes

caigudes a la tempesta d'ahir...

jo un entrepà de pernil,

els nens i nenes amb les carmanyoles de casa,

ja saps,

macarrons, carn arrebossada,

croquetes, arròs a la cubana,

la tendresa de veure

els menjars d'excursió típics

de tota la vida...

I tornem cap a Santa Fe...

Tothom s'ha portat molt bé...

Ningú no s'ha fet mal...

Bons nens i nenes, bones classes...

Un bon dia per recordar,

Nostalgia camí de Badalona...

Potser em queda ja

només una excursió com aquesta...

i somio amb altres dècades...

amb altres alumnes i alumnes...

Avui porto quatre fills o filles

d'ex-alumnes que recordo molt bé

com eren quan tenien l'edat

que ara tenen els seus fills...

El camí del futur...

El camí del futur...

20 d'octubre de 2006...

Migdiada de dissabte

Migdiada de dissabte a una roca

davant de Montserrat.

Sol i aire tebi, romaní i farigola,

Bruna medita.

Princesa balla

al ritme de FlaixBack FM

al voltant del Focus

amb més agilitat

que el seu llampegant motor esportiu...

Abans...

Dinar a Can Ferreroles Nou,

al camí de Marganell,

menges tradicionals

de bona pagesia catalana...

I després...

Princesa té pressa,

vol anar a fer un tiberi de xocolata

al Forum...

Bruna es fon amb Montserrat, muntanya màgica...

Jo trobo fòssils de petxines marines

als conglomerats trencats...

i potser nummolites,

a una roca sedimentària...

Tarda de tardor

a les envoltes de la Muntanya...