NOVA VISITA A MADRID

TORRE AGBAR BARCELONA 144 m.

TORRES PORT OLIMPIC BARCELONA 153 m.

TORRES KIO, PUERTA DE EUROPA, MADRID, 114 m.

NOVES TORRES DE MADRID EN CONSTRUCCIO, 250 metres.

JULIOL 2007

Al fons a l'esquerra es veu la Puerta de Europa, les Torres KIO (inclinades), i molt més al fons, baixant per Azca a la Castellana, s'endevina la Torre Picasso(blanca) i fins i tot el que encara és la Torre BBVA(negra).

Mes de Juliol a la Porta del Sol... Camins retrobats de ciutat, ombres de parcs entre les piràmides del gran Poder que ja s'apropava al seu final... O potser no... La barca de l'Estany del Retiro em porta en aquell temps, com si els anys no haguessin passat, ja ho diu el tango, 40 anys no són res... Eren els primers anys 70, i jo ensumava el mon esmicolant-me sota aquells edificis... Els festius, la piscina camí de la Sierra... L'amagatall secret al bosc, ben endins del Guadarrama... Els bocatas de truita o d'ibèric al costat de la font de l'unicorn... El silenci del rierol i les riallades contingudes de les belles fades madrilenyes que m'estimaven per no fer enfadar follets ni ocellots... El bar americà a Torrejón... Els vespres i les nits, a la Gran Via, a Callao, o més enllà de Cuchillares... Les albades a la Casa de Campo... Dormir... Recordar...

He tornat a estar un dia a Madrid. Conec bé la ciutat des de l'adolescència, i, com a mínim una vegada cada estiu, vaig a recordar dies, moments, racons, bars, paisatges... Amb un dia en tinc prou, és com la visita furtiva a una bella dama que vaig conèixer de jove i que està encantada de tornar a veure'm.

Tinc costums decadents -thanks, mami i papi, per educar-me tan bé...- sempre m'ha agradat viatjar bé. Per això la meva visita a Madrid comença i acaba a la Terminal C de l'Aeroport de Barcelona, en el Pont Aeri d'Ibèria, l'única forma d'assegurar-te una alta possibilitat de fer els horaris que tens previstos sense sorpreses desagradables. I això té un cost econòmic evident, però una vegada a l'any m'agrada volar al vell estil, com era habitual en les meves escapades dels anys 70, 80, 90... El segle XXI ha portat costums diferents... I, espero que a partir de gener de 2008, podré triar també un mitjà més barat, el Tren de Gran Velocitat (AVE). El bitllet en classe preferent de l'AVE serà molt més barat que el Pont Aeri d'Ibèria.

No havia estat encara a la Terminal 4 de Barajas. I, què voleu que us digui....? Una sana enveja per la gran inversió feta per l'Estat... Tan sols desitjo que la modernització del nostre pobre Aeroport de BCN l'apropi una mica a aquesta entrada en el segle XXI que és la T4 de Barajas...

Com sempre, sortint de l'Aeroport, el metro fins l'estació que té el nom suggerent de Mar de Cristal, on hi ha l'intercanviador que et permet agafar la combinació de metros que desitgis per arribar al teu destí madrileny...

Aquest any volia veure la part nova, els gratacels...

Un matí dedicat a recórrer i saludar els vells coneguts, Sol, Plaça Major, Plaça Real, Carrera de San Jerónimo, Cortes, Prado, Cibeles, Alcalà... Un dinar ràpid a la cafeteria del Corte Inglés de Sol, una estona de relax i descans al xiringo de l'estany del Parc del Retiro, i un taxi a la zona dels nous edificis, al final de la Castellana, més enllà d'Azca i la Plaça Castilla.

Les 2 Torres Kio, la denominada Puerta de Europa, famosa per la peli El Dia de la Bestia, abans grans i espectaculars, queden ara disminuïdes per l'impacte gegant dels 4 grans gratacels de 250 metres d'altura que estan acabant de construir on abans hi havia la ciutat esportiva del Madrid.

Hem estat una estona mirant-les, iniciant un diàleg mental amb elles, que continuaré en altres visites fins resoldre l'enigma estètic i étic que em plantegen...

Un cafè amb llet i xurros-porra en un bar de la zona -ja sabeu, cal anar de vegades al lavabo, un dels problemes dels viatges...- i, un altre taxi -estava ja cansat per tornar a la combinació de metros-, fins arribar de nou a Barajas, de nou a la T4, i esperar la sortida del vol a Barcelona.

Cap incidència a destacar. Potser tan sols la sensació d'ofec i estretor de l'actual Aeroport barceloní venint de les noves instal.lacions de Madrid. Havia sortit a les 6 del matí de casa a Barcelona i tornava a ésser-hi a les 10 de la nit...

I planificant ja la propera sortida, molt aviat...

Torres de la zona nova de Madrid: de 232 a 250 metres d'altura

Torre Picasso de Azca: 157 metres

Torres KIO, Puerta de Europa: 114 metres

Torre AGBAR Barcelona: 144 metres

Torres del Port Olímpic de Barcelona:153 metres

TORNADOS A BARCELONA

Imatge dels tornados ("bufarots", "trombes marines") formats el 21 de febrer de 2006 a la costa, just al davant de l'Aeroport de Barcelona-El Prat

TUPAC AMARU

Les guerres vénen i van, però els meus soldats són eterns...
TUPAC AMARU

I, a mi m'agradaria dir: Els cursos vénen i van , però els meus alumnes són eterns...

Guisat caldós de carn a l'estil de l'horta d'Oriola

Soc a casa... Són les 4 de la tarda del dimecres 30 de maig de 2007... És la tarda que tinc lliure a l'escola... Avui tenia ganes de cuinar, això va com va... He fet una recepta de la meva àvia materna, feta tota la vida per la meva mare... Guisat caldós de carn a l'estil de l'horta d'Oriola... He posat una safata de vedella per estofar (5€), i unes llaunes genèriques del meu super: rovellons (0,9€), pebrots (0,6€), ceba fregida (0,7€), pisto de verdures (1,2€), talls d'espàrrecs (0,9€), tomàquet fregit (1,1€), xampinyons (0,5€), pèsols (1€), carxofes (1,2€), a més, he posat un got de vi negre de Tarragona (2€ l'ampolla). I un toc d'herbes provençals.

Es posa tot a la cassola i es deixa que vagi fent xup-xup fins obtenir la textura i el grau de suc al gust personal. Ben senzill, no?. El cost del guisat ha estat d'uns 14 Euros, i m'han sortit unes 4 racions o més. està boníssimmmmmm......!!!!!!!!!

TAO TE KING (LAO TSE) Alumnes i mestres.

No hi ha cap Alumne dolent. El que passa sovint és que el Mestre no troba el camí adequat per transmetre el Zen i arribar al Tao. I, de vegades, l'Alumne és ja més a prop del Tao que el Mestre.
(Lao Tsé, "Parlant del Tao".)

Dissabte, 26 de Maig de 2007

EL VOL DE LES ALIGUES (Dedicat a J.)

I em diuen el que he de llegir,

i el que he de pensar...

Ells saben el que és virtut,

i el que és pecat.

Potser em diguin pecador,

i jo n'estic content de ser-ho...

És veritat, m'agrada volar amb llibertat.

Però així no em voldran a la congregació.

No em diran germà ni company.

Però m'és igual, com deia Pessoa,

jo no sóc guardià de ramats,

no soc pastor d'ovelles,

tan sols acompanyo cadells d'humans

per ensenyar-els-hi a viure i estimar,

i ésser estels sobre la mar...

De vegades el pensar destorba,

i no entenen que m'agrada

caminar sota la pluja

i deixar-me anar

amb la força de l'huracà...

I em deixen sol

com el llampec al penyasegat...

I somric al recordar

que les aligues volen solitàries

i els corbs en estols...

Aquest és el gran secret

de l'albada de la humanitat...

24 maig 2007

EAGLES FLIGHT 2007

NOSTÀLGIA DELS PAISATGES DE L'ENTORN DE L'ANTIGA ARTUR MARTORELL: Can Solei Park Landscapes

RACONS PARC CAN SOLEI BADALONA
CAN SOLEI BADALONA PARK CORNERS PICTURES

En BLANC i NEGRE podem veure una sardana ballada a l'era de l'edifici Oest a l'estiu de 1936, poc després de començada la Guerra Civil 1936-1939. La petita palmera és l'actual gran palmera de l'era.

A la foto de la nolina de dalt a l'esquerra podem veure al fons la paret del camp de futbol del Badalona, l'espai on actualment hi ha els nous edificis de l'escola Artur Martorell.

A sota podem veure l'Airosa, la palmera més alta de Badalona, situada entre els dos antics edificis de l'escola Artur Martorell.

LA NOSTÀLGIA... (Per Ona Ch. i d'altres ex-alumnes)

(Nota del 31 de maig de 2007: I també per una altra Ona, la sempre fidel Ona M., que avui ha vingut a veure la nova escola, acompanyada d'una altra ex-alumna, Tània, la sempre optimista Tània, a la que no veia des de fa més de 15 anys i que ara porta un nou ser dins seu esperant nèixer aviat, amb les que he parlat d'això, de la nostàlgia que han sentit al passar pels camins abandonats i deserts de la solitària i abandonada antiga escola, quan venien camí de la nova...)

La nostàlgia... És humana, i jo sóc humà, somiador, gens lògic ni racional, com un dia em van dir... Nostàlgia pels meus 31 anys passats al bell mig d'aquests paisatges... El vell parc romàntic de la finca de Can Solei de la família Coma-Cros... La transformació dels edificis l'any 1969 en escola Artur Martorell... El pas dels jardins de família a Parc Municipal de Can Solei... Era un entorn irrepetible, meravellós... I jo un privilegiat per haver-hi passat tota la meva vida de mestre fins ara... 31 anys en aquests edificis, aquest entorn, aquestes palmeres, aquests racons...

La nova escola... La nova escola... Perfecta, moderna, amb molta llum, disseny tecnològic avançat... És el que toca, és el segle XXI... No podíem continuar als vells edificis, ja ho sé... Però jo hi vaig ser feliç durant molts anys en ells... I crec que la majoria dels nois i noies que han estat els meus i meves alumnes també...

I per Sant Jordi, quan han vingut per la Festa Major, m'ho han dit... És maca la nova... Moderna i tal... Però com els instituts o col.legis als que ara van... Sense la màgia inoblidable de l'antiga escola... (Veritat, Ona?). Potser en el futur, potser dins de molts anys, aquests edificis tinguin també els seus fantasmes, la seva enèrgia inexplicable d'uns ulls invisibles... Però jo ja no hi seré... He fet un sortilegi, una petita cerimònia privada... He transportat els fantasmes dels vells edificis als nous... No tot està perdut... No tindré por més que a la por... La por és la petita mort que ens porta a la destrucció total... Afrontaré la meva por, deixaré que passi per mi i per dins de mi... I quan la por hagi passat, ja no hi haurà res... Només jo... I ells i elles, deixant anar la cançó dels centenars de novícis i novícies de l'imperi del mar i sorra que m'han acompanyat aquests anys als racons màgics de Can Solei... Criatures de l'albada, com diria Vicente Aleixandre... Follets i sirenes, dofins i fades...

I ja sabem el que deia la vella cançó que els Blue Brothers van transformar en eterna: Everybody need somebody...

MES ONADES GEGANTS: BIG WAVES 2

Més vaixells lluitant contra l'arribada d'onades gegants.

LA TEMUDA ONADA SOLITÀRIA: BIG WAVES 1

És el fenòmen natural més temut per la gent del mar: la terrible onada solitària gegant que es presenta quan no ho esperes i que ha estat la responsable de molts naufragis inexplicables i la desaparició de molts vaixells. Aquí podem veure algunes de les poques imatges que tenim d'elles.

L'ENIGMA DE LA PRIMERA PINTADA: FIRST GRAFFITI

El dia 3 de Maig ha aparegut la primera pintada de la història a les parets exteriors de la nova escola. Era al costat d'una de les portes que donen al parc, i el seu text, tal com podem veure a la fotografia, té un cert aire enigmàtic i poc habitual.

SANT JORDI 2007 - - - FESTA INAGURACIO NOVA ARTUR MARTORELL- - - NEW SCHOOL IN BADALONA

INAGURACIO DE LA NOVA ESCOLA - - - 20 Abril 2007

Imatges del dia de la inaguració de la nova escola

20 Abril 2007

Les mares fundadores

Aquest migdia he estat a l'escola amb dues de les fundadores de l'escola Artur Martorell, o, com m'agrada imaginar, dues de les mares fundadores de l'abadia de Can Solei...
La Carme González, tota una llegenda, una gran senyora i amiga, tota la història d'Artur en el seu cor, ja jubilada però ajudant cada dia al naixement de la nova escola renovada, la persona que a juny de l'any 1975, quan jo vaig acabar els estudis a la primera promoció de mestres de Bellaterra em va dir que a la seva escola feien falta mestres...
I la Maria Antònia Grifols, altra de las fundadores, molts anys directora del centre fa dècades, inoblidable amiga que va ser qui, amb l'Anna Babra, em va acceptar com a mestre d'Artur Martorell a juliol del mateix any, 1975... A finals dels anys 80 va marxar seguint altres objectius professionals però mantenint sempre el contacte amb nosaltres...
I, aquest migdia, després d'acomiadar-me d'elles, els records em van tornar als ulls de l'esperit en la solitud i silenci de la meva classe en hores solitàries...
Fins sempre, estimades germanes...

AHIR I AVUI, RECORD DE CAN SOLEI PER SEMPRE

LA VELLA I LA NOVA ESCOLA ARTUR MARTORELL

23-28 MARÇ 2007

LA NOVA ESCOLA HA NASCUT

CONSUMATUM EST
Ja ha nascut la nova Escola, el nou -ara sí- CEIP Artur Martorell de Badalona. Tot ha estat com un somni. Un procès molt esperat, molt retardat, molt temut i somiat...
Enrera queden els vells edificis de l'escola, enrera queda un mon, un fum de temps que ja no són, un passat... 38 anys pels edificis antics com escola, 32 anys per a la meva vida personal...
Jo vaig arribar a la jove Artur del parc de Can Solei de Badalona el dia 1 de setembre de 1975.. El món i jo erem molt joves... Tot havia de començar, tot era nou... En efecte, poc després de començar jo a Artur, el dia 20 de novembre del mateix any, 1975, moria de vell Francisco Franco, i pocs dies després era proclamat Rei d'Espanya Juan Carlos I.
I a l'escola vaig viure tot el que va venir després... Com la nit del dia 23 de febrer de 1981, quan jo, amb uns quants pares i mares, feiem una reunió de preparació de colònies mentre la radio deia molt alarmada que els carros de combat del general Milans del Bosch havien ocupat València i hi havia rumors de que trens amb una part de la divisió blindada del Maestrat es dirigia a tota velocitat a ocupar Barcelona... I la divisió cuirassada Brunete havia començat a moure's per Madrid... I jo, tornant a casa meva, en una ciutat completament deserta i angoixada, a la radio del cotxe, sintonitzava Radio Nacional d'Espanya a València i constatava que només emitien marxes militars i el bàndol de Milans proclamant l'estat de guerra... I el matí següent, amb mestres que portaven radios informant-nos del final del cop d'estat amb la rendició del tinent coronel Tejero...
I el dia de juny de 1987, que amb la meva inoblidable classe de 8è -jo vaig ser el seu tutor a 5è, 7è i 8è...- tornavem del viatge final d'escola a Ciutadella de Menorca, i a l'arribar a l'aeroport de Barcelona ens el vam trobar completament ocupat per forces de la Guàrdia Civil i els pares i mares ens van informar que aquella tarda hi havia hagut una explosió de bomba que havia causat una massacre als magatzems Hipercor de la Meridiana de Barcelona...
I els dies que arribava a l'escola amb els meus cotxes nous, el meu hobby... el Seat 850(1975), el Seat 127-903(1977), el Seat 124-1200 (1979), el Seat Màlaga 1500(1987), el Volskwagen Golf 1800(1989), el Seat Toledo GT 2000 115CV (1993), el Nissan Terrano T.T. (1995), el Ford Maverick Tot Terreny (1998), el Ford Focus GT-Sport 2000-145CV ( novembre 2005)... Totes les històries viscudes amb ells... Aquella nit de colònies de 7è dels primers anys 80 a Sant Julià de Cabrera (Collsacabra, Osona), amb l'alumne Xavier V., actualment director d'un hotel important, amb símptomes d'apendicitis, baixant amb el pobre Seat 124 per la pista de terra que portava a la carretera de l'Esquirol a Vic sota una forta pluja, boira, i amb rieres travessant la pista... Arribant a l'hospital de Vic sobre la 1 de la matinada i tornat a la casa de colònies per la mateixa pista quan ja clarejava el dia... I jo pagant després la reparació de la suspensió del pobre 124 utilitzat desconsideradament aquella nit com si fos un tot terreny... Sí, aquelles van ésser unes colònies surrealistes, amb dues noies estudiants de mestres, de pràctiques a l'escola a 7è, que es van autoinvitar a les colònies, que no van ajudar en res i que només intentaven lligar amb el profe de gimnàstica i amb mi, solters els dos, davant de la irritació sorpresa del dire de l'escola, també present a les colònies, que, malgrat tot, era una altra època, no va gosar enviar-les de retorn a Barcelona abans d'acabar les colònies... Algun dia ja fare un comentari detallat d'aquells dies a les muntanyes, s'ho mereixen...

I tantes i tantes coses que ja aniré explicant poc a poc en aquest blog que comença a ésser una mica com les meves memòries...
Però cal una narració més detallada d'aquests dies de canvi d'escola...
Temps hi haurà aquestes vacances de Setmana Santa...
Perque ja sabem que l'hàbit no fa el monjo, però el determina molt sovint... I el nou hàbit de l'escola és completament diferent...
Aviat continuaré...

ELEGIA A LA NOVA ESCOLA

Ulls oberts, cossos al.legres, llum del camí, nous aires, desert que ens acompanya, viure per sobre dels núvols, volar... La vella i bella història... Les àligues volen solitàries pels cims de la vida, els corbs en estols... Sense muralles, cerquem l'espai infinit de la llibertat...
I ens importa molt poc el que ens diguin que hem de fer, creure, seguir, imitar... Nosaltres som el nostre propi model... I no volem que n'aprenguin de nosaltres, ja s'ho faran... Som únics, irrepetibles... No volem crear ramats ni estols... I que cadascú segueixi la seva roda... Pero nomès nosaltres fabriquem la nostra...
Aquest és el tema. On som al camí? Com podem saber-ho? Però, en realitat, volem saber-ho? Qui som de veritat? Aquells que tothom es pensa o qui som de debò en les profunditats de la nostra ànima?
Què sap ningú dels nostresmites, desitjos i enigmes? Poden imaginar que tan sols seguim aparentment el camí que ells ens marquen?
No saben que som l'ombra del temps reflectida en mars poderosos?
I noms sense data, sense lletres, sense cara... Qui pot entrar en les profunditats de la caverna del nostre ésser? Oh, sí, lluitem contra les grans onades, però somiem amb el mar tranquil de la cala que ens sonriu arribant a la costa del destí... Sense peixos hostils que alterin la nostra serenor, transformats nosaltres per fi en el foc destructor dels que s'arrosseguen per les maresmes del passat...
Aquí, a la platja, la llum ens condueix al mirall... Una pell suau i càl.lida que ens crida a dormir sota el sol i els estels...
Escuma dels trencants de la vida... Sons d'onades, sal de mar a les llàgrimes de pluja...
Som petxines a la sorra del temps...
Gavines...

OH CAPITÀ, MON CAPITÀ....

Sí, ens anem a l'escola nova... Adéu als vells edificis... Ens heu acollit... M'heu estimat tots aquests anys... I jo a vosaltres...
I una darrera missió... Amb vosaltres, vells fantasmes que tantes hores heu compartit amb mi... Heu de venir amb mi al nou monestir, al nou castell... Us ensenyaré els passadissos i els racons... I continuareu amb el somriure de les aventures de mestres i infants... Sí... Amb mi fareu també el trasllat... Sou la nostra memòria històrica... This is the End, com cantàven The Doors l'any 1975...
I, amb permís de Walt Whitman i l'antologia del Club dels Poetes Morts, repetiré allò de Oh Capità, Mon Capità... Algun dia acabarà el nostre enigmàtic viatge, el nostre vaixell haurà evitat naufragar en tots els escolls de la vida... Arribarem a port, sentirem les campanes donar-nos-en la benvinguda... El poble acut a rebre'ns... Oh Captain! My Captain! This arm beneath your head...
I neix la nova vida, la nova època de l'escola... Altres gents, altres nens i nenes... The new world is born...
Old teachers never die, only slowly vanish...

COUNTDOWN. GOOD BYE, OLD ARTHUR...

Darrers dies a l'antiga escola Artur Martorell.
VAIG ENTRAR-HI EL DIA 1 DE SETEMBRE DE 1975, I EL DARRER DIA DE FUNCIONAMENT EFECTIU SERA PROPER DIVENDRES DIA 23 DE MARÇ DE 2007, EL DIA QUE FAIG 58 ANYS. PORTO, PER TANT, GAIREBÉ 32 ANYS TREBALLANTS EN AQUESTS EDIFICIS.
Tot té un inici i un final...
Els dies 26 i 27 farem el trasllat, i el dia 28 de març de 2007, dimecres, serà el primer dia de classe a la nova Artur Martorell.
Un nou segle, una nova època, una nova escola. ens mirarà amb el seu somriure...

I, a partir del dia 28, ja podré començar a explicar les històries de la vella - i bella-, Artur. Ja tot serà el passat. Ja la boira del temps i la història...

NAVEGAR SOTA BANDERA PIRATA

Navega endavant, oh meu vaixell!
Sense cap por, com diu la nostra cançó...
Els enemics no gosen seguir-nos, els amics ja hi són a bord. Estimem la mar plana i les onades de tempesta. I avancem sempre a barlovent!
El vaixell segueix son capità, oh capità, mon capità...
La lluna al mar, vent a les veles, moviment de bressol, guspires de plata sota l'atzur del cel...
Sí, cantem la cancó... Cara al vent, des de la popa, amb el timó a mars coneguts i desconeguts...
Avui és un dia clar per sobre dels núvols... La sal als ulls, el somriure al cor, la força a les mans...
Endavant les atxes!... Salpar és viure, vinga! au! mar endins!
Cantem!

Que es mi barco mi tesoro,

que es mi dios la libertad,

mi ley la fuerza y el viento,

mi única patria, la mar...

(Canción del Pirata)

CARNAVAL 2007

Has passat pel cim, ja et trobes a l'altre costat, mires endavant i enrera... Un bell i vell paisatge de la teva vida... Dies de pluja i dies de platja a l'hivern...

Tan dolç i amarg és aprendre a no poder fer allò que t'era tan fàcil...

Ara penses i medites, abans et deixaves portar... El brogit de l'escuma al trencant de les onades a l'escollera, amb els ulls al sol ixent...

Aquella habitació a les fosques vista des del balcó que donava a Es Port de Ciutadella, aquell moviment d'ulls... Rissaga...

La sorra freda de la matinada a Ses Salines d'Eivissa, cossos sortint de l'aigua amb el to daurat dels primers raigs de sol del dia...

Les rialles dels calfreds que sentíem quan ens queien les gotes d'aigua de pluja horitzontal que regalimaven les fulles de laurisilva al Parc Nacional de Garajonay, a l'illa de La Gomera...

I quan m'acaronava el sirocco del Sahara, mentre defensàvem la posició d'Edchera en aquella història invisible i desconeguda que mai no oblidaré... Els carrers blancs de El Aaiun...

La Barcelona cassolana i, malgrat tot, molt catalana dels darrers anys del dictador... Molt més que ara... Oh, sí, les ironies i sorpreses del destí...

I així va arribar febrer de 1.976, el meu primer Carnestoltes a l'escola, quan el món semblava que acabava de néixer... Fins ahir, el darrer Carnaval als antics edificis de Can Solei... La història de la vida que passa...

La disfressa de la meva classe de 4t., els meus petits i petites paracaigudistes... Tan fidels i estimats com els de veritat, a l'any 1971, al Sahara, mentre el sol desapareixia per l'horitzó, roig encès. i la nit adormia les dunes i les pedres de la Saguia El Hamra...

Una llum llunyana senyalava l'Oasi de El Messeied...

El silenci se sentia al desert...

Inici de camí

L'inici del camí

és dur i ferèstec...

Cal deixar enrera

tants moments viscuts...

Cal enfrontar

l'espant del vertígen

d'endinsar-nos en la foscor

del cor de les tenebres...

Perque poques vegades

trobarem el sol

als marges de la ruta...

Però si veus una llum,

no la desaprofitis...

Són tan rares...

Sirenes

Ets la llum del far...
Des d'alta mar, lluny,
mentre bogues a l'oreig,
cara a barlovent,
les teves espurnes ens senyalen
el camí de retorn...
Albirem estranyes guspires lluminescents
sota la superfície del mar,
plana com el mirall dels teus ulls...
Cançó de sirenes
que s'apropen amb curiositat...
Escuma de plata, camí del port...

LES FULLES

Veus les fulles a terra...

Sempre hi ha fulles que parlen..

A Arnojäger, Fabregat, Francis, la Riera...

Cada fulla té una història, un passat, un nom...

Son fulles que ja han caigut,

que han obert la porta de la seva gàbia

i han volat..

S'han enamorat d'uns estornells

quan passaven pel cel de Tiana

i han abandonat l'arbre, la planta...

De vegades les mou un ventijol i recorden...

Todes elles, les antigues, les d'ara,

caben a l'amor de les teves mans...

I, aviat, la primavera...

Noves fulles brollaran...

LLUNA CREIXENT

Lluna creixent...

Fada màgica en el cel del crepuscle...

Molt a prop teu, Venus somriu

i et porta els records de les banderes d'orient...

L'estrella i la mitja lluna...

Però no és cap estrella, és Venus,

la més bella de les fulgures de l'Univers...

Venus, missatge de l'infinit, t'apropes

a la nostra Lluna, que desitja crèixer de nou

per il.luminar la foscor de la nostra nit...

Lluna i Venus als ulls i al cor...

Hores, dies, setmanes, el temps, el temps...

Freds i neus, pluges i calors...

Aires que arriben del Nord i del Sud...

Venus i lluna al Sol Ponent...

Veus i ombres

Dies de canvis...

El temps s'esmuny

pel reixat del camí...

Els misteris dels porxos...

Les punxes de Tiana...

La Casa d'Amunt...

els anys de Francis...

el passatge de la Riera...

Canvis...

I dos gats i un gos...

veus i ombres

que ens parlen...

El món pot esperar

El món pot esperar...

Algun dia tornaràs a l'antiga llar...

Ara voles per mars i cels,

lliure com el parfum de les flors

que olores al teu jardí...

Primavera eterna als cors...

De vegades agafes de terra

una fulla...

La mires amb ulls silenciosos,

preguntant on ha quedat

la seva verdor...

Algun dia trobaràs la resposta,

sorpresa amb la crueltat

de la indiferència del temps...

L'emoció de saber els seus noms...

I el teu nom...

Reflexes escadussers del sol

i la lluna que han passat

pel teu camí...

Les arrels que brollen a les mans...

Inocència de l'ocell

que surt del niu

camí del cim de l'àliga...

Fins que ens banyem nus

a l'oceà de l'infinit

portant a la ma

aquella branca de romaní

i als llavis

les fulletes de farigola...

Somnis i realitats...

EL SO DEL SILENCI

A l'inici dels temps

tot era clar

i amagat...

Eres la llum,

i presenties

l'ombra dels dubtes

i el sol que amaga

els misteris de la nit.

Cal mostrar-te com ets,

cal ésser com et mostres....

Però, potser,

et cal, primer,

alliberar-te...

De tu mateix,

dels altres, del món,

de la joia i la tristesa...

Ésser el vent

que arrossega la por,

descobrir allò que ens és

desconegut i amagat

als més llunyans indrets

de l'univers infinit

del nostre cor...

Sí,

cal saber

quan aparèixer

i desaparèixer,

aprofundir

la recerca interior...

El cim a la ciutat...

La meravella

del so del silenci...

El Llac de l'Unicorn

Recorda...

Jo era el príncep

del Llac de l'Unicorn...

Que lluny, ahir mateix...

Vent del bosc

de les fades païtides...

Llàgrimes furtives,

follets i nereides

que protegeixen

els nostres somnis...

Ja arribem

a l'aixopluc del refugi...

Fum de la xemeneia

de la vida...

De profundis

De profundis vita

clamavit spes nostra ànima

Del temps present

jo em sento amador,

el passat no es gens finit,

i d'aquest pensar d'amor

neix mon dolor.

Temps de venir

pot ésser lo millor...

SECRETS

Secrets del món...

secrets de les persones...

imaginats, suposats...

I tots acaben al bagul

de la teva vida...

Som savis i ignorants,

tot arriba i passa,

el plaer i les nàusees...

Ho veiem

i intentem comprendre...

Roses i punxes,

en donem i en rebem...

Un somriure, una llàgrima,

un viatge...

L'únic tresor de l'ànima

és l'amor dels records,

la joia del teu cor...

No et pots abandonar,

no pots viure en la tristor,

deixa que el mon

et mostri son color...

I deixa,

com va dir Ausias,

bullir el mar

com la casola al forn...

Busca, amb els peixos

que t'acompanyen,

un nou amagatall secret...

Ja saps, ja ho va dir ell,

que, al final,

tots els éssers del mar,

a terra eixiran...

Fades y Follets albirant el futur...

I necessitem respirar el futur,

tal com la rosa gaudeix de l'aigua

del núvol burleta

que ens amaga la pluja matinera.

Les aus esperen els vents

amb els somnis dels cims

per sota de les seves

ales de plata.

El cor suspira,

la llum de l'esperança torna

amb la força del volcà...

I la terra camina cap el sol...

Els cignes m'acompanyen fidels,

amb la meva cançó als estels

brollant dels llavis

de les meves fades,

amb la música entremeliada

dels pícars follets...

I m'endinso al bosc...

Llums de plata,

delicats dits que m'acaronen

el front...

Dormir...

Febrer 2007

LAS NARICES DEL TEIDE

Han muerto seis...

No respetaron al Teide, el viejo volcán y dios de mis antepasados...

Ellos no vieron la gran explosión, el nacimiento de las Cañadas...

Y la lava y el fuego bajando hacia Garachico, cubriendo el puerto...

Entraron en una galeria subterránea en Los Silos, entre Garachico y Santiago del Teide.

Eran casi cuarenta...

Jóvenes chicos y chicas, excusionistas de Tenerife...

Y el viejo volcán respiró, el dios está resfriado, la nieve de este invierno cubrió la cima...

Y tiene fiebre...

Y por la galería vanzaron gases carbónicos...

Y calor... Más de treinta grados...

Oscuridad absoluta, agua en los pies, fuego de volcán, gases venenosos...

E iban sin guía...

Muchos se salvaron...

Seis no...

El sacrificio al dios...

La mirada del viejo guanche...

Tenerife, 11 Febrero 2007

CANT DE DIUMENGE DE FEBRER

La nostra virtut...

Qui cerca i no sap trobar el camí,

porta la vida del talp

que aprofundeix a les fosques...

Els sentits, la consciència, la veritat...

Els humans som com gats,

oferim un tarannà pacífic,

però a l'interior dorm alerta

l'instint del felí caçador...

Tothom cerca la pau...

I mai no ha existit...

Quan et trobis un ésser humà vulgar i gris,

has vist una gran persona.

Quan et trobis un savi o un geni,

fuig, has vist un monstre...

I sempre cerquem l'ajut d'algú

per aprendre a ajudar...

Cada dia inventem qui som,

i després obliden qui som...

Ja sé que m'entens i plores...

Sempre cal mossegar

quan ens han trencat,

sempre cal ésser bàrbars

abans de desaparèixer...

No et prenguis res seriosament,

no s'ho val,

ni tans sols a tu mateix...

Només importa aconseguir

la felicitat dels que ens envolten...

I no fer mal a ningú...

Mares

Al comentari anterior he parlat d'una monja que fa molts anys que és morta...
Sí, jo vaig tenir tres mares, i algun dia em retrobaré amb elles...
La meva mare, la meva mami, Maria, de la que he rebut el caràcter, el sentit de la dignitat, la poesia, la sensibilitat i la capacitat d'enfrontar els moments més dificils de la vida i tenir la força de continuar endavant...
La meva mestra de parvulari, la monja carmelita Emilia, de col.legi de La Torrassa de L'Hospitalet de Llobregat... Penso que jo vaig ser el fill que com a monja mai no va tenir...
I una gata, la Mosqueta, la gata de la senyora Ramona, la mestressa de la pastisseria La Lionesa de Collblanc, L'Hospitalet, la gata que m'esperava cada dia, jugava amb mi, em deixava acaronar-la i em mirava amb uns autentics ulls de mare que mai no he oblidat...

Junts per tota l'eternitat...

11 Febrer 2007

DIES TENDRES D'UN FINAL D'ÈPOCA

Uns dies com els d'abans... L'aire tranquil, l'absència de por...
La confiança, el somriure retrobats... La felicitat al monestir... L'amistat, l'amor d'amics de tota una vida...
Passeges de nou pel claustre sense la caputxa baixada, els ulls al sol, el front a l'aire.. Com abans...
El núvol, el llarg núvol de tempesta s'havia retirat una mica lluny de les nostres costes per uns dies...
Aviat tornarà, de fet ja hi és aquí de nou...
Les ombres retornen a enfosquir els passadissos... Tremolaré estremit cercant la perfecció espartana del Ora et Labora...
Torno a ésser esclau, la història de Spartac va acabar malament... Sempre hi ha una legió romana que t'observa...
Ja sé que no m'entens... Ni puc ni dec deixar que la poesia et permeti veure el perfil de la tempesta hostil que em persegueix des de fa un temps...
Potser dins de dos anys...
O millor serà llavors optar per la tendresa de l'oblit...
Quan jo era petit, la meva mestra de parvulari en el col.legi de les carmelites de La Torrassa, en L'Hospitalet, , la inoblidable Germana Emilia Aulet de la Sagrada Familia, monja carmelita de Vic, em va ensenyar un poema que m'ha inspirat tota la meva vida.
Era en castellà, idioma obligat a les escoles de la Catalunya de 1.953. i diu:

Un pie atrevido

pisó una malva

y ella,

que ignora

lo que es venganza,

lo aromatiza

con su fragancia.

La poesia, la tendresa, l'amor...

I l'oblit...

11 Febrer 2007

Amigues

Amigues...
La vostra presència és com la remor del naixement del dia més enllà de l'escuma de les onades que trenquen a la platja del destí...
Mar d'ulls com petxines màgiques que revelen les nines que éreu i sou... Cossos daurats que corren arran de sorra, somriures de cors estremits pel temps que s'esmicola camí de l'illa enfebrida del destí...
Somiant amb l'estiu, gotes de sal a la pell amb el son íntim de la mar...
Reflexes de lluna amb aquella llum de plata que s'endinsa a l'ànima...
Quedarà lluny el temps de tenebres, la vida és el raig de sol que ens ajuda a sortir de la cova...
Vol silenciós pels estels, camí de les mans que esperen...
Ahir, baixant de La Panadella per la vella i solitària carretera vaig veure, en un arbre, l'àguila que em mirava i acompanyava...
La mateixa de quan era petit...

L'HORA DELS ADEUS D'UNA ALUMNA

Jo no tinc ex-alumnes. Només alumnes.
Tots els nens i nenes, noies i nois que han estat a les meves classes durant 31 anys, són els meus alumnes per sempre.
Per això avui, dia 2 de Gener de 2007, he pujat al Tanatori de Can Ruti, de Badalona, a veure una alumna iniciar el viatge amb la barca de Caronte i acompanyar la seva família en aquests moments de comiat.
Fa un mes, al mateix lloc, la mateixa sala, la mateixa capella, li deia adéu a la mare d'uns alumnes actuals, els bessons Guirado, que havia iniciat el viatge amb la barca, viatge que feia temps estava previst.
Però aquest viatge no, el d'avui ha estat completament inesperat.
Quan les noticies del primer dia de l'any ens van parlar de la mort de dues noies de Barcelona a la població de Cortes a Castelló, per intoxicació causada per les emanacions de gas carbònic d'una estufa en mal estat, no podia imaginar que hores després m'arribaria la notícia de que tu, la meva alumna Sara de Dios Martínez, de 21 anys, eres una de les dues noies.
En el poble dels teus avis, on havies estat fins i tot la reina de les festes, en una petita població de Castelló, t'has trobat al barquer Caronte que et senyalava la barca del viatge.
Era aquest matí un tranquil dia d'aquest sec i poc fred hivern d'inicis del 2007. Sol, vent en calma, ambient de llum i vida, resplendor al fons de les aigües de la Mar Mediterrània que acompanyen la vida de Barcelona.
Us he vist i abraçat a tots. A la teva mare, al teu pare, al teu germà Rodrigo, físicament, intentant el consol de la companyia, i a tu, Sara, espiritualment, mirant el teu somriure que sempre he recordat.
Poques vegades he vist tanta gent plorar amb tant de dolor com avui, a l'aplec del teu comiat. Joves, vells, tots...
Els teus companys i companyes de l'escola Artur Martorell, els de l'institut, els de la universitat de Vic, els de l'hospital de Sta Coloma on tothom ja t'estimava com fisioterapeuta dolça i amable...
Amics i amigues teus, gent de la població on vivies, Tiana...
Pares i mares dels alumnes de la teva classe, gent que feia molts anys que no veia i que he trobat poc canviats...
Antigues mestres teves de l'Artur Martorell...
Una emotiva cerimònia, amb les músiques i cançons que més t'agradaven... L'Ave Maria, el tema de Titanic, els versos de Machado sobre el "caminante que hace camino al andar", el Cant dels Ocells de Pau Casals...
Els teus pares i germà, llegint les paraules que t'han escrit...
Quan tot ha acabat, era migdia, hem anat a veure el mar, hem estat un temps infinit mirant les petites onades que arribaven a la solitària platgeta que hi ha tocant al Turó del Mar de Montgat...
Algun dia ens retrobarem, Sara.
Tots i totes, més aviat -com tu- o més tard, hem d'anar a pujar a la barqueta.
I ens explicarem moltes coses.
Bye, friend, see you later...

DOS CONCERTS

He anat a dos concerts.

El primer va ser el de l'escola, el darrer concert tradicional de Nadal fet amb nosaltres als vells edificis on som des de 1969...
Les velles cançons... Les he escoltat cada any, i sempre tenen el toc diferent del moment irrepetible. Però ens marxem als nous edificis... Com deia Marçal, el que importa no és l'edifici, sinó tota la gent que hi som... Però perdem el vell hàbit, el vell vestit arquitectònic que ens donava un aire d'escola-masia o escola-monestir... I l'hàbit no fa el monjo, però ajuda... Ja veurem el nou vestit com ens influirà... Amb el seu aspecte ja es presenta el Ying-Yang.
Estan pintant la nova escola amb totes les tonalitats del verd, per mimetisme amb tots els colors de les plantes i fulles del Parc... El Ying és la integració al medi, el respecte per l'entorn evitant un volumen edificat gris al mig del Parc.
I el Yang... El Yang... Segons com ho mires, aquestes tonalitats verds li donen un cert aspecte molt conegut de pintura de camuflatge, l'estil típic de les casernes en zones avançades...
Dos esperits contradictoris... Ying-Yang... Quin dels dos es farà notar més,més enllà de les obvietats de les declaracions de principis?...
En tot això pensava mentre els infants cantaven i nosaltres pujavem a l'escenari, tots els mestres, per cantar al concert per primera vegada una cançó, Blanc Nadal...
Quin futur tindrà el nostre concert? Jo ja no hi seré, però... Cada vegada és més fort el moviment per separar tots els símbols religiosos de l'escola... Es farà un dia un concert descafeinat amb cançons que no parlin del tema original que el va motivar... O es canviarà la data i motiu del concert? És igual, serà un altre temps, malgrat no sigui ja, quan arribi, el meu temps.
De vegades és reconfortant i gratificador refugiar-se en l'enyor justificat... Et sents arropat i calentet...

I el segon concert...

Ha estat sensacional, m'ha emocionat.
El divendres 22 de desembre de 2006, a les 9 del vespre, mentre feia fred i plovia, el Cor Jove i l'Orquesta de Cambra del Conservatori de Badalona ha interpretat EL MESSIES de G.F. HÄNDEL a l'església de Sant Ramon de Penyafort a la Rambla de Catalunya de Barcelona.
Al cor canta una jove familiar meva i una alumna actual del 6è de l'escola. I una de las solistas, com a soprano, és també una ex-alumna, la Gisela Parodi.
Hem anat seguint la peça sencera, i al fina ha arribat el moment esperat, la interpretació de l'HALLELUJAH, una de las composicions per a cor més importants de la història de la música.
I l'han cantat d'una manera sublime, sensacional. Amb la suavitat que cal en alguns moments, però amb la força que feia tremolar l'església quan arribaven els moments clau de la partitura. Desitjaves que no acabés mai. És una peça que he sentit moltes vegades i per els principals directors i cors, i ha estat un dels millors registres.
Hi ha hagut més de 5 minuts d'aplaudiments, i el públic no estava format pels familiars del Cor Jove. Era públic de Barcelona, sense interesos d'afectivitat. I al final el director ha ordenat una segona interpretació de l'HALLELUJAH, que ens ha emocionat fins i tot més que abans.
Aquest moment, aquest concert, serà el moment que més recordaré del Nadal del 2006.

I, després, quan tot ha acabat, ens hem retrobat amb la Barcelona real, hem baixat dels cels on ens havia pujat el Cor. Amb la jove familiar i el meu germà, una vegada s'ha dispersat el grup, hem entrat a sopar en un dels coneguts restaurants de tapeo i plats del passeig de Gracia, un dels que quedava obert a 2/4 de 12 d'una freda i insòlitament plujosa nit d'hivern. Hem agafat unes amanides i una mica de pernil, uns calamarcets a la planxa i, dues natilles i un batut de mango. res de l'altre mon i... les tres persones, 88 euros... Glubbsssss!!!!.....
És, de nou, el Ying i el Yang. El contrast dels moments sublims del concert amb els preus desaforats de les quatre tonteries que ens van posar al conegut restaurant...
Així és la vida a la nostra ciutat, Barcelona, ciutat capaç d'aconseguir el millor i el pitjor de cadascú...

2006, FINAL D'UNA HISTÒRIA

Caminava pel passat i els vaig veure. Em somreien i m'enviaven petons amb els ulls. I els vaig dir Au revoir!, perque algun dia hi aniré també jo i deixaré el bosc.
I cantarem de nou les velles cançons mentre acompanyarem als viatgers als Ports d'Occident.
Recordarem les velles festes, de Nadal o d'Hivern, amb la fosca traició dels dies i els minuts.
Cal la rebelió contra la condició de presoners del temps, aquest gran enemic.
Però ja saps que les meves paraules i jo som el vent, el foc, l'aire, la terra, el volcà, el mar...
Jo sóc l'energia del Teide i el misteri de Montserrat...
I també el vell hippy que mai no ha mort, tenies raó quan m'ho vas dir. I és el meu orgull pensar que Lennon no ha mort, i que Lucy continua viatjant pel cel amb diamants. I al final... Com deia ell a la seva darrera cançó amb el grup, Let it be!, deixa-ho estar...
Al final tots tornarem a ser els infants que somien a la platja, amb els nostres ulls semblant un mirall de l'escuma del mar.
I ho recordaré tot, desconfio que el món sigui encara pur, però potser algunes cançons ens enlluernin l'ànima...
La nit de Cap d'Any continuaré la vella tradició familiar de brindar amb un champagne, i recordaré les danses de les sirenes i els salts dels dofins.
Potser és veritat que res no es perd per a sempre, potser encara tenim un racó per a inventar el futur. Potser sí.
I potser, lentament, sense rebombori, trobarem que en aquest indret hi ha lloc per a tots, encara que vosaltres potser encara no ho sabeu.
I després, potser sí que somriurem nosaltres també...